El viatge que ha dut James Ellroy a esdevenir una estrella en el món de la literatura ha estat un procés terapèutic des de bon començament, si bé Ellroy, un home propens a recórrer a les mostres de força, probablement no ho hauria admès mai. És, juntament amb Raymond Chandler i Elmore Leonard, el representant més influent d’un subgènere especialment llòbrec de la novel·la negra, anomenat hardboiled, que es caracteritza per la presència de detectius privats violents, policies corruptes i dones inescrutables. Un lector d’Ellroy ha d’estar preparat per empassar-se escenes dures.
Tot plegat encara impacta més si pensem que bona part de la seva obra està inspirada en fets autobiogràfics.
Amb el temps es va saber que la mare d’Ellroy va ser víctima d’un assassinat motivat per raons sexuals. En aquell moment, Ellroy tenia deu anys i el cas no es va resoldre mai. Arran d’aquell fet, Ellroy va caure en la delinqüència; de jove el van arrestar diverses vegades, principalment per furts i robatoris. Temps més endavant va explicar que, quan entrava en una casa per robar-hi, el seu objectiu sempre era trobar el calaix de les calces i ensumar-les. Aquesta frisança per remenar la roba interior i la vida de les dones estranyes és un motiu recurrent a les seves novel·les.
El 1987 es va fer mundialment famós amb la novel·la La dàlia negra, basada en l’assassinat no resolt d’una estrella de Hollywood als anys quaranta. Uns deu anys més tard, va reconstruir la mort de la seva mare en una obra de true crime titulada Redhead (‘La pèl-roja’).
En l’obra d’Ellroy hi ha una presència tan forta del complex d’Èdip que no val ni la pena mencionar el trop del fill que busca la mare. El buit matern de la seva vida és, tanmateix, el motiu pel qual Ellroy ha treballat una època concreta i un mateix paisatge amb tanta intensitat durant gairebé quaranta anys. Torna una vegada i una altra als racons més tenebrosos de Hollywood, on les cambreres, les models i les ballarines es veuen abocades a la prostitució amb l’esperança d’assolir la fama.
The Enchanters (‘Els embruixats’), l’última obra d’Ellroy, segueix aquesta mateixa línia. Aquest cop, però, el llibre no explica el cas d’una famosa de segona, ni tampoc de la mare d’Ellroy, sinó de Marilyn Monroe.
The Enchanters parla d’una sèrie de trames superposades dins la indústria cinematogràfica de Los Angeles a principis dels anys seixanta. Parla del xantatge que existeix dins l’ecosistema inestable d’estudis de cinema, de les lluites de poder dins d’un sistema policial corrupte i de la sexualitat excessiva i explotadora d’un polític popular i celebrat públicament com un salvador. El llibre, que té menys de 700 pàgines, és comparativament curt, però la llista de personatges i de delictes ocupa més de sis pàgines a l’apèndix.
Tan sols el glossari de termes policials i els codis d’actes violents conté 22 punts. Inclou, per exemple, ADW, l’acrònim d’’Assault With a Deadly Weapon, ‘assalt amb una arma mortal’ o el terme Bait Girl, que s’utilitza per descriure les noies que els gàngsters o els directius utilitzen per atreure les seves víctimes o sotmetre els seus subordinats més rebels. Fins i tot n’hi surt un que es diu SHIT: Sheriffs’ Handpicked Intelligence Team, unes unitats formades extraoficialment que es permeten recórrer a mètodes qüestionables amb l’objectiu d’obtenir informació. El glossari ho deixa prou clar: els actes de violència i els processos d’investigació sovint estan molt estretament lligats.
D’altra banda, la llista de noms propis conté 70 entrades: des de matons, estrelles i estafadors inventats fins a noms reals del món de la política, la policia o el cinema. Entre ells, el cap de la Twentieth Century Fox, Darryl F. Zanuck, que, després del fracàs de la pel·lícula Cleopatra, es veu obligat a obtenir capital mitjançant fraus i segrestos. O el ministre de Justícia Robert Kennedy, que, des del seu despatx, no para d’intentar esborrar les empremtes que deixa el seu germà, el president dels Estats Units, John F. Kennedy, quan visita Hollywood amb intencions poc honroses. I també hi surt la icona de l’època, Marilyn Monroe, que, com diu el llibre, durant els mesos previs a la seva mort, va ser un “esquer per a la classe alta”.
La primavera del 1962, Monroe havia de filmar la comèdia de Fox Something’s Got to Give (a Espanya, Alguien tiene que ceder), però està a punt de ser expulsada perquè tenia un comportament massa erràtic i es veu abocada a participar en manifestacions pels drets civils, en festes de drogues i cites sexuals. La segueix el detectiu privat Freddy Otash, que ha de carregar-se d’alcohol i d’estimulants per seguir el ritme del seu objectiu i donar servei a tres clients alhora. S’aferra a l’actriu com una ombra, però mai no arriba a tenir-hi contacte directe.
Se suposa que Otash ha d’espiar Monroe en nom del cap de policia de Los Angeles, que vol obtenir informació sobre els suposats afers extramatrimonials de John F. Kennedy (JFK). El seu objectiu és fer xantatge al germà del president, Robert Kennedy, perquè l’ascendeixi a director de l’FBI. Tanmateix, el corrupte i ambiciós cap del sindicat, Jimmy Hoffa, també s’ha assabentat de la investigació i vol utilitzar la informació d’Otash per a les seves finalitats. A Robert Kennedy, és clar, no li passa desapercebut que el seu germà és investigat i pressiona Otash perquè li entregui tot el que trobi que pugui ser comprometedor i esborrar qualsevol rastre que ho vinculi amb el president.
També hauria estat bé tenir un glossari de totes les drogues que s’engoleixen, s’esnifen i es fumen al llibre. Hi surt el nitrit d’amil, una substància afrodisíaca i cardiològicament dubtosa que a Alemanya es pot adquirir de sotamà als sex-shops si es demana poppers. I també es parla del còctel Jungle Juice: una barreja de rom i benzedrina que, segons es diu, et manté eufòric i despert.
En les obres d’Ellroy, els barbitúrics, els opioides i les amfetamines no només són metàfores de la maldat, sinó que determinen el ritme i l’estat d’ànim de la novel·la, afavoreixen girs argumentals i canvien les tècniques amb què es perceben els personatges.
Després que, la nit del 5 d’agost del 1962, trobessin el cos de Monroe sense vida a casa seva amb una sobredosi de pastilles per dormir a l’estómac, Otash comenta amb èxtasi necròfil: “Estava morta. La sentia i l’ensumava en mi, per tot arreu.”
Fred Otash, per cert, va existir de veritat. En aquell moment treballava de policia, de detectiu privat i de proveïdor de xafarderies per a la premsa rosa. Peter Lawford, actor i amic íntim de JFK, li va manar que anés a la casa de Marilyn Monroe i eliminés qualsevol rastre que pogués haver incriminat el president. Posteriorment, però, alguna documentació que l’FBI ha fet pública suggereix que, el 1960, Otash ja havia recopilat informació contra JFK, que en aquell moment encara era senador.
El fet que l’existència d’Otash fos real segurament no és l’única raó per la qual Ellroy el converteix en el narrador d’aquesta història de conspiracions. Ellroy el presenta com un voyeur genial a qui, tanmateix, li agrada fer-se veure. Possiblement, sigui el seu alter ego.
Curiosament, en aquesta novel·la el glamur és gairebé inexistent i l’extravagància de les festes i la lluïssor dels platós de cinema, distants. Es parla de festes sexuals en pensions de mala mort i d’encontres sexuals anònims en cinemes foscos. És l’autoestima esmicolada d’una Marilyn Monroe a qui utilitzen com un mico de circ el que la retorna als racons més sòrdids i obscurs de Hollywood, dels quals s’havia aconseguit escapar? Allunyar-se de la fantasia de Hollywood, és un acte d’empoderament? És una dona que esdevé víctima de la seva intel·ligència?
James Ellroy es nega a classificar-ho. “Monroe anhelava l’autenticitat”, va dir una vegada Freddy Otash. Un Otash que, tanmateix, queda ben confós quan dins la casa de Monroe troba una prestatgeria plena d’obres de Sartre, Camus i Beauvoir i, alhora, un calaix ple d’imatges pornogràfiques d’ella mateixa. És incapaç d’unir ambdues coses. D’aquesta manera, Ellroy evita seguir una tendència molt present en la literatura d’entreteniment actual, on es presenta la història de tal manera que es pot llegir de forma políticament correcta en el present. Es veu molt en les sèries de televisió, on les èpoques pretèrites s’arriben a il·lustrar de manera deliberadament contrària a la realitat. Els personatges femenins o les persones de color esdevenen protagonistes amb ànim de donar-los l’atenció i la justícia que se’ls va negar en el seu moment. Bridgerton de Netflix n’és un exemple paradigmàtic.
L’objectiu és afilar la nostra consciència envers les lluites emancipadores del present. Manipular la història, doncs, esdevé un acte pedagògic.
Ellroy va afirmar en una entrevista que les seves novel·les policíaques i històriques no oferien cap pista sobre el present i que, per tant, no tenia la intenció de reflectir el present en el passat. Tanmateix, a The Enchanters es contradiu a si mateix. A l’obra explica que a John F. Kennedy —guapo, intel·ligent i idolatrat— se li proporcionen dones constantment. Fins i tot, es parla d’un llibret en què les hostesses es presenten al seu president amb el sexe a l’aire i on cada fitxa va acompanyada d’una mostra de pèl púbic. Es fa difícil dir si això va existir de veritat.
Com també es fa difícil que a un no li vingui al cap el veritable Donald Trump, que volia tapar el seu afer amb una actriu porno servint-se dels fons de la campanya electoral.
James Ellroy potser és l’últim autor de la literatura hardboiled nord-americana. Ja té 76 anys. Si, tanmateix, The Enchanters, on es barregen investigacions reals amb la ficció més febril, fos la seva darrera gran obra, la seva actitud confiada i brutal esdevindria un autèntic llegat.
Què en podem aprendre, dels Estats Units, en llegir la seva obra? Que la vulgaritat sempre hi ha estat present i hi continuarà estant. La diferència és que abans anava més ben pentinada. •
TextChristian BußI© Der Spiegel
Traducció d'Arnau Ferre