És un fet impactant. Xavier Pla explica a Un cor furtiu que Josep Pla no va abandonar mai la “diabòlica mania d’escriure”. Ni tan sols en els darrers moments de la seva vida. Tenia l’hàbit absolutament impregnat. Escrivia cada dia. Però aleshores ja no creava: començava sempre un mateix text autobiogràfic en què explicava la seva procedència, els seus orígens. Com si tornés a preparar notes per a El quadern gris. Un dia rere l’altre, sempre igual. Els finals no són mai apoteòsics, èpics. O gairebé mai. Ja ho explicava amb una petita faula el narrador-protagonista de la novel·la Lo libre dels Grands Jorns (1964), de Joan Bodon, que Joan-Lluís Lluís va traduir al català amb el títol El llibre dels finals (Club Editor): mentre l’abat d’un monestir agonitzava, la seva comunitat l’envoltava per poder-ne sentir i anotar les darreres paraules. L’abat era un savi enorme, però “el pare abat es girà, obrí la boca. Els frares es van apropar tant com van poder. I sentiren: / —Voldria pixar... / El pobre abat havia mort”.
La comparació és probablement improcedent. Però, tot i que fins on jo sé aquests dos escriptors no van tenir relació cap entre ells, crec que no és del tot sobrera. El narrador d’El llibre dels finals és un home amb un càncer terminal que ha decidit anar a passar els seus darrers dies a Clarmont d’Alvèrnia. La novel·la de Bodon, però, és per damunt de tot una al·legoria de la mort de la llengua occitana: “aquell món va desaparèixer. Havia custodiat milers de paraules, en tenia el cap ple... ¿Qui les entén, aquestes paraules?”. I també, és clar, de la fi d’una literatura que el narrador —que de vegades sembla un alter ego de l’autor— veu esllanguir-se darrere seu, després de nou segles d’una tradició que havia arrencat amb els trobadors: “una literatura, però, mai no s’acaba amb una obra mestra”. Com l’abat que agonitzava. O com el darrer Pla que es plagiava a si mateix cada dia.
És evident: als anys seixanta, quan Bodon publicà la novel·la i quan Pla arribà a la plenitud com a escriptor, la situació general de la llengua i de la literatura occitanes no tenia res a veure amb les catalanes. El context polític i sociolingüístic era totalment diferent. Feia dècades que ho era. Però el nacionalisme espanyol sempre havia somiat emular el procés d’homogeneïtzació francès. I el franquisme n’havia planificat la realització. A través de la força, és clar. Així, Pla va acabar justament consagrant el seu projecte creador a evitar que la literatura catalana seguís un camí similar al de l’occitana. No hauria volgut en cap cas mirar-se al mirall occità i veure-s’hi reflectit. De fet, llegint Un cor furtiu, sembla que l’evolució de les ambicions de Pla va paral·lela al creixement de les seves pors. Ja de jove, Pla tenia l’objectiu de ser el millor escriptor en llengua catalana. Hi volia consagrar la vida. I de fet, tal com diu Xavier Pla, “a Pla també li fa por que la vida li faci perdre la literatura”. Estava disposat a sacrificar-ho pràcticament tot per mor de la glòria literària, per poder-se situar en una constel·lació d’escriptors europeus que anava des de Montaigne a Stendhal. I afegeix: “¿Com tenir alhora una vida i una obra? ¿Com fer-les avançar en paral·lel? ¿Es pot tenir una vida-obra? ¿No seria millor fer una obra de la vida pròpia?”.
I va fer justament això. Així, tal com deia a Notes disperses (1969), el volum 12 de l’Obra Completa de Destino —que en va acabar tenint 45—, “una gran part de les coses que s’escriuen formen part, naturalment, de l’autobiografia. Jo n’he escrita una de molt llarga, que no és altra cosa que aquesta Obra Completa”. Era, de fet, una obra en permanent ampliació. Com si, mentre visqués, no hi acabés de posar mai un punt i final. Però no tot és tan fàcil. Tal com assenyala Xavier Pla, sota l’etiqueta de “Josep Pla” tot sovint hi havia al mateix temps la figura de l’autor, del narrador i del personatge dels seus escrits. Però, ben mirat, en la seva literatura es produeix un procés de distanciament entre el Pla de carn i ossos i el Pla de paper. Pla literaturitzava i ficcionalitzava la seva pròpia vida. Qui era, doncs, Josep Pla? “En realitat Pla només és «ell» essent l’«altre»”. És a dir, que el Pla identificat pel públic lector era, al capdavall, la projecció literària que Pla elaborava de si mateix. Era la màscara de Pla: una autoimatge de si mateix en què es presentava com un home qualsevol, mediocre, esquivant qualsevol forma de narcisisme.
Pla no només parlava d’ell, però. Tal com va assenyalar Salvador Espriu el 1953, l’obra de Pla era, al mateix temps, “un amplíssim diari íntim” i “el reflex de la imatge de la nostra societat al llarg del nostre temps”, cosa que segons el poeta, convertia Pla en “escrivà major del nostre país i de la nostra època”. Espriu parlava justament de la “nostra època” perquè apuntava que l’element contra el qual s’alçava tota la literatura de Pla era “el greu i viril dolor del pas irremeiable i indiferent del temps”. La d’Espriu era una anàlisi molt afilada. Efectivament, el temps havia passat i Pla ho vivia amb dolor. I també amb por, molta por. El Pla dels cinquanta tenia moltes més pors que el Pla d’avantguerra: amb l’anorreament i persecució del català i amb el projecte de substitució cultural i lingüística del franquisme a tota màquina, l’ambició individualista de ser el millor escriptor en llengua catalana, per si sola, deixava de tenir sentit. Pla se n’adonà que per salvar-se a si mateix com a escriptor també havia de salvar una literatura i una llengua.
El 1947 ja ho havia expressat així en una carta al vell dirigent de la Lliga, Lluís Duran i Ventosa: “hi ha una cosa a salvar essencial, bàsica: que és la llengua i la literatura”. Xavier Pla ho narra amb detall: fou a finals dels quaranta, precisament, que Pla inicià tota la feina de represa editorial en català amb Josep M. Cruzet i Selecta. Calia recuperar el públic lector en català i crear-ne de nou, calia reconnectar-lo amb la memòria de la catalanitat i amb la tradició literària d’avantguerra, i per això era imprescindible publicar tantes coses en català com fos possible —amb un llenguatge clar, diàfan— i aprofitar totes les escletxes que la repressió i la censura deixaven. La seva condició de vencedor el 1939 —encara que fos un vencedor vençut— li ho permetia més que a molts d’altres escriptors catalans.
A principis dels cinquanta, Pla li ho deia clarament a Cruzet: “Jo veig la literatura del nostre país com un fenomen que s’ha de salvar i per això m’he lligat amb la col·lecció de vostè”. Pla, mentrestant, es guanyava la vida escrivint en castellà a la premsa. Però la seva gran obra havia de ser la catalana. Així, a banda de molts títols en solitari, Pla i Cruzet començaren el projecte d’edició de les Obres Completes de Pla a Selecta, dins del qual aparegueren per primera vegada les sèries d’Homenots: perfils literaris d’homes destacats dels Països Catalans del segle XX. Era la manera de recosir una tradició: d’assenyalar, a pesar del naufragi, la continuïtat d’una literatura, d’una cultura, d’un país. Era una tasca de reconstrucció.
Em sembla evident que Pla hauria volgut allunyar-se tant com fos possible del mirall occità: d’una llengua que es moria, d’una literatura absolutament subordinada, de la consolidació d’un estigma anihilador contra el conjunt d’una cultura que, al capdavall, era més eficaç que la repressió formal. Mentre que Pla lluitava contra l’oblit i volia “lubrificar” una tradició literària bastint una obra descomunal a través de la “grafomania”, Bodon ho considerava pràcticament perdut. L’escriptor occità havia dedicat la seva vida a una llengua que molts consideraven un patuès, havia estat un militant abnegat d’un país que pocs es creien. I ho havia fet sense defallir. Però amb El llibre dels finals semblava que li cantava definitivament les absoltes. Era un rèquiem fet amb moltíssim dolor, escrit amb la cruesa de qui ja ha perdut l’esperança: “Si... Si... Sempre el si... Allò que ha estat, ha estat. Tal com havia de ser. Res més...”. Segons el narrador de la novel·la de Bodon només es podia esperar un miracle: l’arribada d’un Eliezer Ben-Yehuda que fes renéixer l’occità tal com aquest havia fet amb l’hebreu. Un miracle improbable, per tant. Joan-Lluís Lluís, de fet, explica al pròleg de la novel·la que Bodon va acabar decidint no transmetre la llengua als fills, segurament per tal d’“evitar d’haver de transmetre als fills, amb la llengua, el dolor de la seva desaparició”. A més, finalment va abandonar Occitània i se’n va anar a viure a Algèria, on va morir el 1975: “l’agonia sabuda de lluny pot fer, potser, menys intens el patiment”.
Pla, en canvi, creia indubtablement en el redreçament. Era conscient de formar part d’una “tribu” que abastava una “àrea lingüística” i que havia quedat encaixonada per la pressió d’Espanya i França, “com la prima fullola de pernil entre les parets d’un sandvitx”, i que per tant sempre estava en perill de desaparèixer. “La llengua de la tribu ha patit moltíssim”, afegia. I tot plegat havia generat “una forma de bilingüisme”. Però tot i així hi havia una tradició pròpia que havia fet saó, i ell s’hi havia afegit “com aquell qui va a la processó amb una petita candela”. Pla assenyalava que formava part de la generació postnoucentista i recollint la influència de Jaume Vicens Vives i de Notícia de Catalunya (1954), afirmava que “nosaltres, la generació postnoucentista, treballem i treballarem per augmentar la voluntat d’ésser. Una literatura —en totes les seves formes— és l’esperit d’una llengua. Fondre literatura i poble és donar-li un esperit. És la primera obligació d’un escriptor. Aquesta feina és la primordial, i, si convé sacrificar-hi tres generacions, cal fer-ho impertorbablement”. Era una tasca col·lectiva que, ben mirat, anava més enllà de les contingències individuals i no tenia —o no havia de tenir— final. El Pla que es repetia de vell ja havia assegurat una continuïtat, un futur per a la literatura i la llengua. Era la diferència entre cantar les absoltes a un moribund i posar-se a una processó que, malgrat tot, es mantenia viva i continuava avançant. •