—La peculiar transició valenciana és la veritable protagonista de la novel·la?
—És el rerefons. Aquesta és una novel·la coral amb molts personatges, a banda de dos de fonamentals, i la transició és el context, el quadre en el qual el pintor —un escriptor en aquest cas— ha situat la trama. Però és clar que la Transició cobra una importància remarcable perquè és la Transició que vull contar. Sovint s’ha contat d’una manera tan absurda i tan falsa que, en la mesura que de jove la vaig viure, he volgut deixar... no un testimoni però sí una perspectiva més aviat literària.
—No vol dir testimoni perquè no és una autobiografia?
—Exacte. Això és important. Molta gent m’ho pregunta: això és una biografia? No, no. Això és una ficció de cap a peus. La ficció et dona una llibertat que altrament no tens. La qüestió no és la veritat sinó la versemblança. Si m’haguera importat la veritat hauria acudit a les memòries o a algun altre registre més assagístic. Com que m’interessa la versemblança he triat la ficció, que em donava major llibertat.
—Però vostè ha escrit diversos dietaris i potser ha sabut transmetre a la ficció una capa de veritat que a molts lectors ens fa pensar en l’autobiografia.
—Sens dubte. Darrere l’aparent frivolitat de la història d’amor, aquesta és una novel·la d’idees. Al llibre juga un paper important el combat d’idees, la circulació de pensaments, d’il·lusions, de propostes polítiques, de propostes estètiques, que en aquell temps es va viure d’una manera potentíssima. Això va ser especialment intens entre els joves. Ací, els protagonistes tenen 19 o 20 anys i ho viuen tot des d’una certa ingenuïtat. El narrador no aposta mai per unes idees o unes altres sinó que són els personatges els que diuen la seua. Està clar que la meua experiència en l’assaig m’ha permès aquest coixí per una novel·la amb cert gruix de pensament.
—Es nota que li agraden els diàlegs sobre temes polítics i socials, perquè resulten creïbles i els personatges no esdevenen maniqueus sinó que mantenen la seua personalitat...
—Aquesta era una de les meues obsessions perquè és un dels errors en els que acostumen a caure els escriptors nostrats: el maniqueisme. Si presentes bons i dolents, em fa la sensació que has errat en la construcció de la novel·la. Per això també hi tenen veu els feixistes, els fatxes i gent amb la qual no compartesc idees. Com que el narrador dona carta blanca als personatges, els personatges expressen les seues idees, no les idees del narrador. Òbviament, el narrador acaba duent les aigües cap on l’interessa.
—També es nota que li agrada escriure escenes eròtiques. Són fluides i originals.
—Quan comences a escriure no te les planteges. Les escenes eròtiques venen donades pel desenvolupament argumental i t’hi has d’enfrontar per escriure una cosa també versemblant. Les dues coses més difícils d’escriure són les escenes humorístiques i les eròtiques. No m’havia plantejat arribar a aquests detalls. Però em fa la impressió que quan descrivim escenes eròtiques, caiem o bé en l’obscenitat o bé en el misticisme. I jo volia donar-li un tractament de major naturalitat. Per al que ho llegirà, reconec la influència d’Ada o l’ardor del senyor Nabokov. En aquesta obra he buscat els referents adients i interessants per a unes escenes que em semblaven imprescindibles. En una novel·la de joves, si no hi haguera sexe no seria creïble. Però no podia ser banal ni pornogràfic ni caure en el misticisme.
—Per què va preferir escriure aquesta història en tercera persona? Es va plantejar la primera persona?
—De bon començament, estava escrita en primera persona. Quan ja tenia molt avançada la novel·la, vaig notar que no funcionava i llavors vaig haver de canviar-la de primera a tercera persona. És un dels molts canvis que he fet en aquesta novel·la. Si ho escrivia en primera persona, era evident que funcionaria més la idea de novel·la autobiogràfica que no era. I la tercera persona em permetia objectivar, distanciar-me de tots i cadascun dels personatges de la trama.
—La història central de la novel·la se’n deriva d’una trobada fortuïta a València entre el protagonista i una dona que l’atrau des del primer moment.
—Això em permet fer un retrat de la València d’aquell temps. València és també protagonista de la novel·la. És una història que presentava la seva complexitat perquè són dos personatges molt allunyats —per llengua, estatus social, etc...— i crearà una sèrie de tensions, un estira i arronsa que permet mantenir una tensió al llarg de tota la novel·la per saber com es resoldrà tot plegat. Fins a l’última pàgina.
—Aquesta història d’amor és un fil conductor o una trama central?
—L’origen de tot va ser aquesta trama d’amor. No havia de focalitzar exclusivament aquesta història, que és molt singular —perquè són dos personatges impossibles i el lector no sabrà fins al final com es resoldrà aquesta disjuntiva— però la història em permetia anar incorporant tot el context en ebullició que eren els anys 1978 i 1979.
—També descriu el contrast en la vida urbana a València i la rural a Simat de la Valldigna. Tot i això no hi ha moltes diferències perquè la colla del poble són tant o més intel·lectuals que els companys universitaris de València.
—Aquesta dualitat era important i li donava un ritme propi a la novel·la: un ritme que era el que vivíem d’estudiants. Entre setmana militàvem a València i a la universitat i el divendres tornàvem al poble amb totes les ganes de canviar el món. I així el valencianisme va fer una feina brutal en aquell temps: cineclubs, conferències, llengua, ecologisme... Tots els buits immensos que el país i les comarques tenien d’anys i panys de dictadura i nacionalisme espanyol, els va començar a omplir el valencianisme en aquella època. I van fer una feina molt digna, amb moltíssimes hores abocades en milers de projectes que van fructificar. El valencianisme va modernitzar el país: de Simat a Oriola i d’Oriola a Morella...
—I els valencianistes de la resta del País Valencià també van canviar València?
—També. Clar que sí. A València hi havia més valencianisme del que ens pensem, però el ferment va vindre de les comarques, de tots els estudiants que van anar a València a la universitat. València deu molt a les comarques en aquella època. El focus era Sueca, però també Gandia i les Riberes... Òbviament la política es cuinava a València. No cal dir-ho.
—En algun moment cal estar familiaritzat amb la història valenciana: cal saber qui és Maria Consuelo Reyna, per exemple, un personatge que potser molts joves es mereixerien no conèixer.
—Aquesta era una qüestió: Com el lector jove rebrà aquesta novel·la? Hi ha aquella sèrie infame, Cuéntame cómo pasó, que explica una transició... No, no. Deixa que te la conte jo, la nostra transició. Ens interessa escriure-la. Josep Piera defensava que calia escriure les memòries de la Transició. Sí, però també cal escriure sobre aquella època des de la ficció. Perquè fins ara ha estat contada pels vencedors. I de la mateixa manera que hem anat incorporant la Guerra Civil, els carlistes o les Germanies a la perspectiva ficcional, la Transició també la farem nostra i la comprendrem millor. La literatura té un gran poder il·luminador si està feta des de l’honestedat i no des del maniqueisme.
—Això apareix a la novel·la en un moment determinat, quan un dels personatges es demana on perviu encara la Rússia del segle XIX, si a les cròniques del Govern o a Guerra i pau.
—Sí, són dos personatges que es plantegen si acabaran sent personatges de novel·la. Estan discutint sobre Ramona Rosbif, la novel·la d’Isa Tròlec, i un qüestiona que els personatges de novel·la puguen tindre noms com Felicianet. I l’altre s’indigna. Nosaltres hem de ser personatges de novel·la: les nostres sensacions, les nostres il·lusions han de ser novel·lades. L’esperit del poble rus —ja sé que són molt fortes aquestes dues paraules (esperit del poble)—...., l’esperit del poble rus és a Guerra i pau més que en les cròniques polítiques del moment. I el del segle XV en el Tirant lo Blanc. O en els poemes d’Ausiàs March o en el Dietari de Joan Fuster. A la meua novel·la hi ha la història d’amor, bromes i procacitat però hi ha un rerefons més seriós i més profund.
—Vol dibuixar el pensament d’aquells temps amb successius episodis: la trobada amb Joan Fuster, les discussions de Miquel Àngel i Mariola a la platja, la trobada amb els comunistes i trotskistes Abad, Sagristán i Román Muñoz...
—Els marxistes-leninistes i els trotskistes ens miraven sempre amb una certa superioritat. Ells eren sempre de València ciutat. Nosaltres érem la gent de poble. Hi havia una bipolaritat lingüística i també una bipolaritat entre el valencianisme-catalanisme-independentisme i aquell marxisme internacionalista que volia traure totes les fronteres. Et contaré una anècdota. Nosaltres vivíem set en un pis d’estudiants i totes les nits discutíem sobre la conveniència o no de l’Estatut d’Autonomia. Hi havia un trotskista —que encara és amic (ara és de Compromís)— que es negava a la validesa de l’Estatut perquè anava contra la classe obrera. Un dia va obrir la porta i va dir: «Ja crec en l’Estatut d’Autonomia». Perquè el partit havia dit que sí. De la nit al dia, tot canviava si el partit admetia una cosa nova. Aquestes discussions estaven a l’ordre del dia. I les de la llengua: ells deien que el català era la llengua de la burgesia, de la banca catalana i tot d’estupideses que ens feien molt de mal.
—Un altre episodi que escriu és el concert de Raimon al Teatre Micalet. Tal com l’explica juraria que sí que hi va anar, vostè.
—Nooo! És totalment fictici. Està construït des de la imaginació. Sí que he anat al Micalet a veure concerts, però de Raimon no. N’he viscut d’altres. És veritat que hi ha lectors que em diuen que s’han emocionat i que es nota que el vaig viure. Bé, això vol dir que la ficció funciona. •