Avui l’olimpisme fa campanyes contra el racisme. No sempre fou igual. Ho testimoniegen els Jocs Olímpics de fa 120 anys, els de Saint Louis, a Missouri, en els quals s’hi incardinaren unes proves que foren una paròdia que cercava ridiculitzar els «salvatges» i «demostrar» que eren «races inferiors» als blancs en la competició esportiva, en uns moments en que es comentava a la premsa europea i nord-americana les «condicions naturals» dels «salvatges» per a esforços físics que els podria convertir en bons al.letes.
Cal recordar que just començat el segle XX, després de la recreació dels Jocs que havia impulsat el baró Pierre Fredy de Coubertin i que s’havia concretat el 1896 a Grècia, l’esport olímpic era una activitat reservada gairebé en exclusiva als homes de l’alta societat occidental, que es podien dedicar a entrenar i competir durant llargs períodes de temps i sovint fora de les seves ciutats de residència. Significativament, era obligatori que tots fossin amateurs —un requisit que va durar moltes dècades, tot i que en les últimes era una mera màscara perquè, en realitat, els atletes eren professionals encara que no es diguessin així— com a mostra de classe superior, de persones que competien només per la satisfacció de participar i, si un cas, pels honors simbòlics que es derivaven de les victòries.
En aquella alta societat de principis del XX la ideologia ultra conservadora tenia el racisme com un dels seus més preuats signes de distinció. Era l’època del colonialisme sense complexos. La majoria dels europeus i americans que estaven a la cúpula social entenien que tot tipus de naturals de qualsevol lloc de la resta del món pertanyien a “races inferiors”. Per tant, se’ls podia no només menysprear sinó —com era el cas— sotmetre i espoliar.
L’esport en general i l’olimpisme en particular no era excepció. El racisme els caracteritzava. Coubertin defensava que els Jocs havien de ser una mena de substitut dels enfrontament polítics i bèl·lics, però, és clar, només entre les nacions que aleshores es deien “civilitzades”. No pensava en la resta del món, on habitaven el que ell anomenava també “races inferiors”. Els suposats “valors olímpics” que defensava no incloïen bona part de la humanitat. Ni per suposat les dones occidentals. Quan el 1922, a l’escalfor del moviment sufragista —que ja havia aconseguit el dret al vot a Nova Zelanda, Austràlia, Finlàndia, Noruega, Suècia, Estats Units...—, s’aixecaren veus a favor de la participació normalitzada de dones en proves femenines dels Jocs —fins aleshores havien competit algunes, en quantitats anecdòtiques—, el baró —que era encara president del Comitè Olímpic Internacional (COI), càrrec que ocupà entre 1896 i 1925— menyspreà la possibilitat: “quin seria l’interès?” es demanava retòricament; al seu entendre es tractaria d’una competició “poc interessant, antiestètica i no tenc por d’afegir: incorrecta”
Així pensava la majoria d’homes de la classe alta occidental de l’època. No és estrany, doncs, que el principal impulsor de l’olimpisme als Estats Units, James Edward Sullivan (1862-1914) , també fos un racista i masclista.
Sullivan havia fundat un periòdic esportiu, The Athletics News, era representant de productes esportius, de jove competí en diversos esports i s’havia convertit en el nom de referència de l’incipient olimpisme nord-americà. Feia part del COI que Coubertin presidia. La relació entre tots dos no era bona, però almenys se suportaven. Sullivan va plantejar que després de la segona edició dels Jocs, celebrats a París el 1900, calia que fos una ciutat del seu país la que organitzàs els de 1904, idea que tenia el suport del president nord-americà, Theodore Roosevelt. El COI acceptà la proposta.
La ciutat inicialment decidida el 1901 pel COI fou Chicago, però Roosevelt va canviar la seu davant les bregues entre empresaris de diferents ciutats que també volien organitzar els Jocs i, al mateix temps, l’Exposició Universal de 1904. El president decidí que fos Saint Louis, Missouri, la localitat que acollís els dos esdeveniments.
Sullivan procedí a organitzar els Jocs. Sense gaire èxit. No tenia massa habilitats per a la gestió de quelcom així i el resultat fou un fracàs de participació internacional, perquè només s’hi van inscriure 42 atletes de fora dels Estats Units, sobre un total de 651 participants, incloses 6 dones, totes elles estrangeres perquè Sullivan prohibí la participació d’atletes estatunidenques.
El fervorós creient en la “superioritat de la raça blanca” pensà en aprofitar els Jocs que organitzava per fer el que qualificà com un “experiment” que servís per “demostrar científicament” la més alta condició dels atletes blancs. Aprofità els cinc mesos d’Exposició i els quatre de Jocs Olímpics —aleshores se celebraven al llarg d’un grapat de mesos, no com ara que estan concentrats en poc més de dues setmanes— per organitzar el que va anomenar els Jocs Antropològics o, també, Jornades Antropològiques.
Es tractava de “demostrar” la superioritat blanca en la competició esportiva. A tal efecte aconseguí el suport d’un reputat etnòleg i antropòleg —a més d’inventor i geòleg— anomenat William J. McGee (1853-1912). Així donaria a l’espectacle una pàtina de respectabilitat “científica”.
La idea inicial consistia en reunir a una representació de “salvatges” d’Amèrica, Àsia i Àfrica per enfrontar-los entre sí en una sèrie de disciplines esportives. Les proves no s’inscriviren dins dels Jocs Olímpics però s’hi encadenaren. Esdevingueren una mera d’atracció per atreure més gent a la cita oficial. Cal recordar que en aquells anys era habitual mostrar persones d’altres “races” en circs i espectacles per l’estil. Així, les Jornades s’oferiren com a espectacles previs a la competició seriosa.
A banda de com a espectacle, Sullivan concebí els seus jocs racistes per “demostrar”, amb la presumpció “científica” que aportava McGee, que els indígenes americans, els negres i els representants d’altres pobles del món eren molt inferiors esportivament a la “raça blanca”.
La perversitat de la prova era de tal magnitud —segons recordava un reportatge de la BBC de 2012 sobre l’esdeveniment— que pretenia comparar registres i comportaments esportius d’indígenes americans, africans i asiàtics que no havien competit mai en res —i que en alguns casos hi anaren sense saber què havien de fer— amb els del atletes de la competició oficial que en la seva majoria eren membres de l’alta societat que es dedicaven intensament a preparar els Jocs durant anys. Per a més indignitat, les regles de cada prova s’explicaven als participants només uns minuts abans de sortir a competir. I en anglès, que gairebé cap entenia. El resultat fou que bona part dels atletes —que no havien entès cap de les normes— no seguiren les regles, alguns foren desqualificats, quasi tots van ser motiu de burla —alguns, per exemple, no sabien quan s’havia d’aturar de córrer— i tot serví, entre les rialles del públic, per “comprovar” les delirants teories racistes de Sullivan, el qual havia fet anunciar les seves “Jornades Antropològiques” com la “primera competició atlètica del món en la qual els salvatges són els únics participants”.
L’escarni va ser tan despietat, tan ofensiu, que fins i tot Coubertin es mostrà indignat i qualificà aquelles jornades com “un espectacle vergonyós”.
A pesar de les crítiques, Sullivan es mostrà encisat per l’experiència i assegurà que de la comparació entre els Jocs i les Jornades “l’home civilitzat” quedava ressaltat davant dels “salvatges”, perquè aquests no eren, com es deia, “atletes naturals” superiors als blancs. “Durant anys ens feren creure a través d’articles de premsa i llibres que el salvatge mig tenia peus i extremitats fortes i ràpides, precisió amb l’arc i la fletxa i capacitat per llançar pedres” a distància —escrivia en el seu informe sobre els Jocs i l’espectacle racista, un any després— i es vantava que les seves Jornades Antropològiques “han demostrat el contrari”.
Sullivan considerà que l’escarni fou un “experiment interessant i exitós” que havia provat que “s’ha exagerat a l’home salvatge des del punt de vista esportiu” i que, per tant, els “homes de ciència” del futur “sens dubte hauran de tenir presents” les conclusions del seu “experiment científic”.
La comunitat antropològica, però, li donà l’esquena. Cap expert d’aquest camp del coneixement es fixà en aquell espectacle ni es publicà cap estudi a partir de les suposades dades que havia aportat el deliri que va organitzar per demostrar la superioritat esportiva blanca davant dels “salvatges”.