Amb aquestes ratlles, obrim l’últim capítol de la sèrie Girona, frontera frontissa. Al llarg de sis setmanes, hem explorat els fenòmens polítics, socials, culturals i econòmics que s’han produït a la frontera del Pirineu oriental, d’ençà del Tractat dels Pirineus. Finalitzem, doncs, amb un viatge per carretera amanit de propostes senderistes, que ens portarà a conèixer, reconèixer i recapitular espais fronterers, llocs de pas i poblacions que han aparegut al llarg dels capítols anteriors i que ens permetrà reconstruir l’espai comú de cultura que fou la Catalunya històrica, desmembrada al segle XVII.
Des de la Baixa Cerdanya fins la Costa Brava, travessant les comarques gironines frontereres i saltant a una banda i l’altra del límit administratiu, aquest viatge vol ser, en fi, una mirada nòmada a una ratlla imposada, que ha estat des de la realitat humana i malgrat els intents de mutilació cultural, més frontissa que frontera.
Els búnquers de Martinet i Montellà
Iniciem el periple a Martinet i Montellà, als confins occidentals de la Baixa Cerdanya i a la vora del Segre. En aquesta població, la darrera de la comarca abans de creuar a l’Alt Urgell, hi ha el Parc dels Búnquers. Es tracta de la museïtzació d’una part de les fortificacions corresponents al Centre de Resistència 53 de la Línia P, la línia defensiva construïda per Franco durant la postguerra —vegeu el capítol 3 de la sèrie Girona, frontera frontissa—. La visita preliminar a aquest espai permet sensibilitzar la mirada per a localitzar, al llarg dels quilòmetres, altres búnquers acotats als marges de les carreteres. En aquest sentit, no cal anar-hi gaire lluny: a la N-260 que uneix la Seu d’Urgell amb Puigcerdà en trobarem alguns incrustats als talussos, mimetitzats amb pedra seca, emulant marges, i envaïts per la vegetació.
Remunten al llarg d’aquesta carretera les aigües del Segre. En aquest sector, la comarca de la Baixa Cerdanya és tancada al sud per la muralla imponent de la serra de Cadí. Superem Bellver de Cerdanya, un poble tranquil, malgrat la invasió de la segona residència i el turisme estacional. El panorama s’obre, la perspectiva s’eixampla i el territori desplega el seu caràcter de dilatada planúria rural. Per sobre dels nostres caps, hi ha la Tosa d’Alp que corona les estacions d’esquí de la Molina i Masella. Al Nord, la Tossa Plana de Lles i el Puigpedrós fan frontera amb els estats andorrà i francès. La Portella Blanca d’Andorra apareix en aquest paisatge pirinenc com un espai únic: el trifini, o confluència dels tres estats en qüestió. En aquest port de muntanya, com al de Perafita, hi ha encara gravada la memòria de guerrillers, exiliats —en ambdós sentits— i contrabandistes.
Sobre el pont internacional del Reür
Puigcerdà es presenta altiva, elevada, verdejant. La històrica capital de la Cerdanya n’ha vist de tots colors: ha estat al llarg dels segles desitjada per uns i altres, seduïts per la seua situació estratègica que li permetia controlar els colls de la Perxa i Pimorent, d’accés respectivament al Capcir, al Conflent i a l’Arieja. I també mantenir la vigilància sobre el curs del Segre, via natural de penetració a altres territoris catalans.
Amb el Tractat dels Pirineus, que acabaria dividint el comtat de la Cerdanya, Puigcerdà va quedar sota domini espanyol. La frontera s’establia a les seues portes, sobre el pont internacional del Reür, curs fluvial que separa la Guingueta d’Ix, a França, de la capital cerdana. Quan hi arribeu, caldrà detenir-vos-hi: a ambdós marges romanen, en estat latent, les instal·lacions policials i duaneres d’un i altre país. Aquestes parlen dels temps del control de viatgers i mercaderies, de les compres barates a Andorra, intentant colar-les a l’estat espanyol via el Pas de la Casa i l’Alta Cerdanya, però també de moments de col·lapse i tancament del pas durant la Guerra Civil espanyola i l’exili republicà. Per aquest pas fronterer, fugiren els darrers mesos de la contesa més de 40.000 persones. No va assolir les xifres aclaparadores de la Jonquera i Portbou, però per contra va ser el pas pirinenc per carretera de cota més baixa i assequible per a dones, gent gran i infants.
Nosaltres no el travessarem i posarem rumb a Llívia. El trànsit entre aquesta població i Puigcerdà, tan sols de cinc quilòmetres, transcorre per territori francès. Llívia va ser una excepció, quan els dos estats es varen repartir la Cerdanya: un enclavament, una illa pertanyent a l’estat espanyol dins de territori francès, fruit del Tractat dels Pirineus (1659) i dels Tractats de Ceret i Llívia l’any següent. L’única condició que posava França era que la vila no podia ser fortificada. Dos segles més tard, amb l’afitament definitiu de la frontera francoespanyola, Llívia comptaria amb una numeració exclusiva de mugues, amb 45 punts que perimetraven el municipi —vegeu el capítol 1 d’aquesta sèrie—.
De Llívia —ho hem escrit en altres ocasions—, hom no pot marxar sense fer visita a la farmàcia Esteve, una de les més antigues d’Europa, l’existència de la qual remunta al segle XV.
Per a tornar a Puigcerdà i prosseguir el viatge, podrem desfer el camí, o bé fer marrada per Estavar, Ro i Sallagosa, i copsar així una Cerdanya tenyida de maneres afrancesades.
Camí de Ripoll, la collada de Toses
Girem l’esquena a la Cerdanya, tot ascendint per la carretera N-260 —l’Eix Pirinenc—, fins a la collada de Toses (1.790 m). Es tracta d’un port de muntanya còmode, tranquil, ample. Inacabable: 25 quilòmetres. Algun búnquer de la Línia P observa el nostre pas. A la dreta, deixem el complex d’esquí de la Molina.
La collada de Toses (1.790 m) posseeix, sense cap mena de dubte, la seua transcendència com a porta del Pirineu: la presència d’un gran hotel de muntanya ho confirma. Haurem de fer-hi parada. Al marge dret de la carretera i a pocs metres d’aquesta sobre un turonet, es desplega un conjunt de fortificacions franquistes pertanyents a la Línia P, que demostren que el port va ser un lloc de pas estratègic cap al Ripollès i una possible via de penetració, en cas d’invasió des del nord.
A la banda oposada, un camí ben fressat i abalisat amb marques grogues us conduirà al coll de la Creu de Meians, un punt fronterer de muntanya, ample i indefinit, on hi ha la muga fronterera 502. La passejada, ben senzilla —5 quilòmetres entre anar i tornar—, s’ho val. Som a 2.000 metres, al fil de la carena que culmina amb el cim del Puigmal (2.909 m).
La vall del Ter i el coll d’Ares
Tot descendint per la carretera en sentit sud, trobem la primera agitació turística: Ribes de Freser. Una quinzena de quilòmetres enllà, Ripoll, bressol de Catalunya i aiguabarreig dels rius Ter i Freser. Remuntem les aigües del primer, fins a Camprodon. A les portes de la població, un parell de búnquers perviuen a la dreta de la carretera.
A Camprodon, comença la pujada al coll d’Ares (1.512 m), un dels principals passos fronterers del Pirineu oriental i una de les rutes més transitades de la retirada, per on s’exiliaren al febrer del 39 unes 100.000 persones, la meitat de les quals eren militars. Deixaren darrere seu un reguer de vehicles abandonats i material militar. Muntanyes de ferralla, que els joves de Molló varen aprendre a desballestar. Avui dia, al coll d’Ares, una esquemàtica construcció fronterera tancada i barrada recorda que creuem un límit administratiu. La panoràmica cap al Vallespir és extraordinària: la vall del Tec desemboca s’obre, a l’extrem d’aquest paisatge de muntanya, a la plana rossellonessa. Al fons, el mar, i tot baixant, a l’esquerra, la majestuosa siuleta del Canigó.
Pel coll d’Ares mateix passa el Camí de la Retirada de Molló a Prats de Molló, un sender marcat de 14 quilòmetres que mereix ser caminat per a viure en pròpia pell l’esforç de l’exili. La tornada al punt d’inici es realitza en transport públic.
Entre Prats de Molló i l’Alt Empordà
Penetrem en el Vallespir. Cal aturar-se a Prats de Molló. Prop del nucli fortificat, hi ha la Vil·la Denise, o Casa Macià, des d’on el coronel Francesc Macià, a l’exili, intentà la invasió militar de Catalunya per declarar-hi la independència. La incursió, que no arribà a perpetrar-se, havia de realitzar-se pel coll d’Ares i des de Sant Llorenç de Cerdans —vegeu el capítol 2 d’aquesta sèrie—.
Seguint l’estela de Macià, continuem carretera avall, acompanyats per les aigües del Tec. Al poble homònim, prenem a la dreta una via estreta de muntanya que mena a Sant Llorenç de Cerdans i Costoja. Des d’aquesta última població, uns vuit quilòmetres de pista i camí ens separen de l’Hostal de la Muga, a la comarca de l’Alt Empordà, per on entrà el guerriller Quico Sabaté en el seu últim viatge. Rumb a Barcelona, fou abatut a trets a Sant Celoni. Era el darrer dia del 1959.
Costoja, encara a la Catalunya Nord, té un peu al Vallespir i l’altre a l’Alta Garrotxa. Des d’aquest poble, i després d’una visita a la seua església romànica dedicada a Santa Maria i d’una passejada per la trama pètria del nucli, caldrà dirigir-se cap a un dels plats forts d’aquest periple.
Tres presidents i tres colls
Passem per Maçanet de Cabrenys, on l’Ajuntament ha senyalitzat tres itineraris senderistes batejats com a Rutes dels Exilis, recreant les rutes que varen emprar els exiliats el febrer del 39 i algun any més tard, aquells que, des del nord, fugiren de l’ocupació nazi de França durant la II Guerra Mundial. Tres passos, doncs, amb memòria històrica: la collada dels Pous, que permet accedir a Ceret; el coll de Ceret, a través del santuari de les Salines, i el coll de Lli, per on varen abandonar el país, el 5 de febrer del 39, els presidents Azaña, Companys i Aguirre, instal·lats des de feia uns dies a masos de la Vajol i Agullana. El coll de Lli, discretíssim, conserva el record del pas dels presidents i, per això mateix, no estarà de més ascendir-hi. Des de la Vajol, agafeu la carretera GI-505 en direcció a Ceret pel coll de Manrella. Al cap d’un quilòmetre i mig, una pista forestal en mal estat condueix al santuari de les Salines i passa per la base del coll de Lli. Seguiu-la fins trobar una masia, el mas del Coll. Des de la casa, un camí condueix a aquest pas, a pocs minuts de marxa.
Si, per contra, voleu retre homenatge a Companys, caldrà atansar-vos al coll de Manrella per la citada carretera GI-505 —tot i que va el president va creuar pel de Lli, el de Manrella és més ampli i accessible per a la celebració d’aplecs—: a l’ombra de l’alzinar, una esplanada de terra i un monòlit dedicat al president executat conformen el lloc. Cap al Vallespir, un quilòmetre de terra transitable sembla voler dissuadir el pas clandestí entre ambdós estats.
De la Vajol i Agullana, la carretera descendeix naturalment a la Jonquera, que ha crescut a base de supermercats i grans infraestructures per al transport internacional per carretera, a redòs del seu nucli originari, pacífic i rural, on trobareu al carrer Major el Museu Memorial de l’Exili (MUME).
En direcció a França, hi ha el Pertús i abans de penetrar-hi, passareu per les corresponents instal·lacions oblidades de control fronterer. Al Pertús és tot agitació i, en concret, al barri dels Límits, on el marge dret de la carretera correspon a Espanya i l’esquerre a França. Al llarg del primer, es concentra la venda d’alcohol i tabac a preus avantatjosos per a les permanents cues de clientela gala; la vorera francesa presenta una varietat ingent de productes de gust i qualitat qüestionables. Entre l’abundant oferta, passen desapercebudes les mugues frontereres 574, 575, 576 i 577.
Portbou, punt final
Haurem de desfer el camí fins a la Jonquera per encarar l’últim tram del viatge. Recorrem el piemont empordanès del massís de l’Albera. A mil metres per sobre del nostre cap, les inconfusibles antenes del seu punt culminant, el Puig Neulós (1.257 m). Més avall, entre el dens alzinar, el fantasiós castell de Requesens, i a Llevant l’ineludible monestir romànic de Sant Quirze de Colera.
El vent de mar es deixa sentir, tant com la humitat i, amb molta probabilitat, també experimentareu la tramuntana que atorga a la muntanya la seua aspror endèmica. A 355 metres d’altitud, el coll de Banyuls permet discretament l’accés al poble homònim, a la costa rossellonesa. La carretera és una ínfima veta d’asfalt que fins fa un parell de dècades encara era de terra pel vessant empordanès.
Arribats a Portbou, el poble respira l’ambient d’un turisme antic a les portes del país veí. Perviu mig esborrat algun “On parle français”, amb intencions de captar el foraster del nord.
L’estació internacional, preciosa i desmesurada, un exemple de l’arquitectura del ferro, va ser construïda amb indubtables propòsits de presentar una imatge de progrés i puixança al trànsit francès. Passegeu-vos per aquesta estructura elefantíaca adormida, mentre imagineu el tràfec de viatgers carregats de bàrtuls, soroll, policies i entrades i eixides de trens.
Abans d’abandonar el poble, és ineludible una visita al seu cementiri. A la porta d’aquest, hi ha el monument Passatges que l’artista jueu Dani Karavan va dedicar a Walter Benjamin, ara fa tres dècades; i a l’interior, hi ha soterrat el filòsof. Una làpida recorda la brevíssima estada de l’intel·lectual alemany a Portbou, el 26 de setembre de 1940, fugint de la Gestapo. Benjamin havia eixit a peu de Banyuls de la Marenda cap a Portbou, guiat per l’activista hongaresa Lisa Fittko. El camí escollit, un antic itinerari de contrabandistes, va ser el mateix que havien realitzat un any abans les tropes del general republicà Enrique Líster durant la retirada —vegeu el capítol 2 d’aquesta sèrie—. L’anomenada Ruta Walter Benjamin es planteja avui com una excursió que s’enfila entre vinyes per a connectar posteriorment amb Portbou a través del coll del Suro. El camí, a trams, resulta físicament exigent. No obstant, us recomanem vivament de realitzar-lo. Un cop finalitzada l’excursió (14 km), el retorn podreu fer-lo còmodament en tren.
Acabem el periple per la frontera a tres quilòmetres de Portbou, al coll dels Belitres, que separa aquesta població de Cervera de la Marenda i on la duana i les garites de policia, avui colonitzades per l’obra de graffiters anònims, conserven el record de les llargues cues de vehicles del turisme estival, amb canvi de moneda inclòs, quan la frontera era frontera, però malgrat tot i sempre, una frontissa.
