Els càstigs escolars, a la Catalunya moderna i a l’antiga Mesopotàmia
L’historiador Xevi Camprubí descobreix l’antiguitat de les primeres escoles catalanes (segles XVI i XVII) i també dels càstigs a Els mestres de minyons i l’ensenyament públic a la Catalunya moderna. A Sàpiens, Yuval Noah Hariri recordava un testimoni de Mesopotàmia.
Xevi Camprubí, historiador i antic redactor d'EL TEMPS, endarrereix l’antiguitat de l’ensenyament públic al Principat a Els mestres de minyons i l’ensenyament públic a la Catalunya moderna(segles XVI-XVIII), editat per Fundació Noguera. Entre les moltes troballes rescatades d’arxius de tot el país, n’hi ha sobre els càstigs: “Els consellers de Vic asseguraven que en el curs de gramàtica hi havia un gran nombre d’estudiants, alguns dels quals ja eren difícils de manejar. ‘Molts d·ells ja de edat que no és capàs de disciplina ni fèrula (...) y alguns d·ells fan algunas insolèntias e desobedièntias al mestre de dita aula’, deien. És per això que el consell va donar ple poder al mestre “que tots los studiants que no seran capassos de fèrula los puga posar en los seps, o en presó”.
Camprubí recorda que “posar un estudiant sota la fèrula signifcava vigilar-lo o fer-lo obeir. Una fèrula, de fet, era una palma, feta de canya o de fusta, amb la qual els mestres assotaven els minyons”.
A Sàpiens, la “breu història de la humanitat” de Yuval Noah Harari (ara en edició actualitzada d’Edicions 62), es recupera un “escrit d’una escola de l’antiga Mesopotàmia descobert per arqueòlegs moderns” i que “ens permet entreveure fugaçment la vida d’aquests alumnes, fa uns 4.000 anys”.
La fèrula es devia assemblar al que ells anomenen palmeta:
“He entrat i m’he assegut i el professor ha llegit la meva tauleta. M’ha dit: ‘Hi falta una cosa!’.
I m’ha pegat amb la palmeta.
Un dels responsables m’ha dit: ‘Per què has obert la boca sense el meu permís?’.
I m’ha pegat amb la palmeta.
El que s’ocupa de fer complir les normes m’ha dit: ‘—¿Per què t’has aixecat sense el meu permís?’
I m’ha pegat amb la palmeta.
El porter m’ha dit: ‘—Per què surts sense el meu permís’.
I m’ha pegat amb la palmeta.
(...) El professor de sumeri m’ha dit: ‘Per què has parlat en accadi?’
I m’ha pegat amb la palmeta.”
Hi ha coses que canvien i d’altres que no.
Guies ornitològiques d’‘El jardí de les delícies’ del Bosch
A Elogi dels ocells de pas, Rieffel barreja ciència i art. Explica la presència d’un martinet blanc a El jardí de les delícies, l’obra del Bosch que també s’analitza a Las aves en el Museo del Prado.
A Elogi dels ocells de pas, Jean-Noël Rieffel elabora un captivador creuament de ciència i cultura, amb poesia, art i ornitologia bàsica. Celebra, per exemple, distingir martinets blancs a El jardí de les delícies del Bosch: “El martinet és una petita garsa de plomatge immaculat que contrasta amb el seu bec negre i les seves potes negres amb dits d’ungles grogues. La seva elegància i la puresa cotonosa del seu plomatge dissimulen discretament l’ànima d’un assassí fora de sèrie. El pintor flamenc Hieronymus Bosch, en el panell de l’esquerra del seu tríptic El jardí de les delícies va fer valer perfectament l’ànima caçadora del martinet. Caça al costat de la vegetació flotant, busca les seves preses a l’ombra i les travessa de sobte, després d’una cursa desenfrenada pel mig de l’aigua. Especialment, fa ús d’estratègies temibles per capturar-les: per exemple, s’ajup i després desplega parcialment les seves ales per reduir la reverberació del sol a l’aigua i d’aquesta manera fer-se ombra amb la finalitat d’atreure algunes preses”.
Al magnífic Las aves en el Museo del Prado (SEO BirdLife, 2012) Gómez Cano, Orellana i Varela s’estranyen de la presència de l’agró blanc, perquè, diuen, “és difícil que el Bosch el conegués; per tant, és millor dir que es tracta d’algun exemplar semblant.” Un altre martinet? Els autors destaquen la presència d’un gamarús, un ànec collverd, un cigne, falsilles, dues cigonyes, dos becplaners, un paó reial, un gaig, una cadernera, un pit-roig, un picot verd, una puput, un cucut i un blauet. “Al panell de la dreta, el corresponent a l’Infern, a penes s’hi veuen aus. Només s’endevinen les siluetes d’alguns falciots”.
El bombardeig de l’estació de Xàtiva, segons Toni Cucarella i Begoña Chorques
L’últim Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, Només una. Que si no, faré tard (Onada, 2024), se centra en el bombardeig de l’estació de Xàtiva, que també apareix a l’última novel·la de Toni Cucarella, Qui de casa se’n va.
Cucarella ho esmenta al començament de Qui de casa se’n va (Amsterdam, 2024): “Quan la guerra tocava a la fi, quan tot just l’exèrcit nacional-catòlic del general Francisco Franco Bahamonde ocupava les darreres posicions republicanes que se li resistien, tot just passat un mes que l’aviació feixista havia descarregat les seues bombes sobre l’estació de trens de Xàtiva i l’havia sembrada de morts, entre ells l’avi Diuardo”. La també xativina Begoña Chorques canvia el nom de Xàtiva per Solsida, però se centra en el bombardeig i comença amb una carta de l’alcalde: “A la atención del gobernador civil de la provincia. Tengo el sentimiento de informarle a V.E. que en la mañana del domingo, 12 del actual, sobre las 11 horas, fue objeto la estación de ferrocarril de esta ciudad y edificios colindantes de un furioso y salvaje ataque de aviación por bombardeo...”. Signa el pròleg el mateix Toni Cucarella.