Els crítics

«L’elit cultural de què parlava Fuster es va formar, però hem perdut la base»

El jove Carles Fenollosa (València, 1989), responsable també del relat coral 'Créixer sense Maradona',  ha irromput amb força en l’escena literària amb el seu debut novel·lístic, ‘Narcís o l’onanisme’. Un homenatge a la novel·lística d’idees de Joan Francesc Mira, bàsicament a ‘Els treballs perduts’, que conté una seriosa amonestació a l’autocomplaent i “immensament fràgil” ecosistema cultural valencià.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Carles Santos deia que per destrossar un piano s’ha de tenir molta autoritat, tocar molt bé. El protagonista  de la novel·la és un periodista i escriptor jove que destrossa tot un sistema cultural.

—Perquè és un personatge frustrat i fatalista. El que fa un frustrat és destrossar-ho tot. I el que fa un fatalista és no donar alternativa al que destrossa. La frustració es produeix perquè cap dels seus projectes va endavant. Intenta fer una novel·la, una biblioteca anacrònica... Narcís arriba tard a tot.

—És un marcador generacional? Alguna cosa que Carles Fenollosa detecta en la seua generació?

—Evidentment, hi ha un personatge metafòric i simbòlic. Però la novel·la té molt de realista. El trencament generacional s’està donant ja, cada generació té uns patrons i uns conflictes. Més enllà dels focs d’artifici, del puta merda i de cagar-se, metafòricament, en no sé quin escriptor, m’agradaria que es vera més enllà, que hi ha una lectura atemporal. 

—L’onanisme fa referència a un sistema cultural de premis i celebracions amb una projecció social que no es correspon amb la realitat.

—Hi ha una crítica als extrems de qualsevol món cultural i, en concret, del valencià. Però també a les reflexions del personatge, que no arriben enlloc. No sols es qüestiona de manera paròdica un món, ell també hi participa. El protagonista és un antiheroi una mica patètic, desperta compassió. I ens hi identifiquem, pensem quantes vegades no hem sigut un poc així. En tot cas, he fet una novel·la. Si algú vol criticar un aspecte de la realitat fa un reportatge o un article d’opinió.

—Però hi ha una part de realitat en la crítica de la novel·la.

—Es tracta de partir d’una realitat que has observat per modelar-la, per anar més enllà. Una novel·la ha de ser una novel·la, la idea no era anar pel camí del realisme pur i dur.

—El protagonista fa afirmacions molt polèmiques. N’hi ha una que vostè, en una entrevista, va dir que compartia, el fet que des de Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, no havia sorgit cap novel·la feta per dones de la mateixa potència. Sense anar més lluny, pense en una del seu segell, Després venen els anys, de Maria Folch. 

—Això ho vaig escriure en un reportatge de Quadern, l’any 2015, sobre la narrativa valenciana actual. Algú em va dir: “Et crucificaran”. Però el que estava fent era donar la meua opinió. La novel·la de Maria Folch no estava publicada encara, però el que deia és que no havia tornat a veure en la narrativa femenina valenciana la frescor i la potència, la falta de complexos a l’hora d’escriure, de Matèria de Bretanya. Que no havia aparegut una nova veu d’aquestes que fan història. Aquesta afirmació està inserida en la narració, de manera crítica però també simbòlica. Però estic d’acord a debatre: no som tots bons per ser pocs i ser pobres. 

—Hi ha un protagonista provocador però també decisions de l’autor: vostè s’inventa uns premis en els quals el guardó d’assaig és el Joan Fuster, el de poesia Vicent Andrés Estellés i el de narrativa és una autora inventada, Maria-Rosa Abelló. Vostè ja ha aclarit que no es tracta d’Isabel-Clara Simó.

—Jo no m’espolse la responsabilitat. Podia haver escrit un altre tipus de novel·la i estalviar-me xicotets problemes. Aquest personatge pot tenir paral·lelismes amb molts altres autors, no sols amb Isabel-Clara Simó, escriptors i escriptores que guanyen lectors i fama literària fent un tipus concret de novel·la que cal i que és potable i que després, per professionalització i circumstàncies històriques, passen a ser autors de novel·les regulars, molt més encarades a vendre. Escriptors, a més, que viuen en una altra realitat que no és la valenciana, que tenen una visió distorsionada moltes vegades pel lloc on viuen. És el cas d’Isabel Clara-Simó i d’uns altres escriptors d’una generació concreta. Però no són al llibre, la novel·la exagera.  

—Amb una literatura amb tantes limitacions, haver produït una narrativa amb Mira, Usó, Bodí, Baixauli, Ricart, etcètera,  no li sembla miraculós?

—No crec en els miracles. L’estat de les coses actual té unes causes que tenen a veure amb la gent i amb unes circumstàncies històriques. Tenim una bona narrativa i hem produït en l’elit cultural uns materials supernotables, tenim autors que podrien rebre reconeixements internacionals, clàssics o d’obres boníssimes actuals, com les de Mira. Tenim una producció normal, però amb una fragilitat immensa, perquè no tenim lectors. Això és explicable pel procés del valencianisme durant el segle XX.  L’elit cultural de què parlava Fuster es va formar, però hem perdut la base. I la classe dirigent la vam perdre fa molts segles i no l’hem recuperada.

—Ha citat Mira. Narcís i l’onanisme remet a la seu narrativa d’idees.

—De fet, es tracta d’un homenatge. Tinc la idea que les coses bones sorgeixen d’unes altres coses bones. Escriure és desllegir, resseguir el camí d’altres obres.

—La novel·la destaca per la recerca de l’estil propi, la qual cosa és edificant en un autor tan jove.

—La novel·la no és un guió de Netflix, demana un estil, una música. És el que vaig intentar des del principi, però molta gent que la va llegir m’ha ajudat a millorar l’estil, està molt millor que com estava. Oblidem moltes vegades que és necessari que ens critiquen. Tenim molt poca paciència, retoquem quatre coses i volem publicar de seguida.

Narcís i l’onanisme
Carles Fenollosa

Premi Lletraferit
Llibres de la Drassana, València, 2018
Novel·la, 163 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.