Al volant del seu Toyota RAV4 blanc, l’alcalde Avichai Stern vira el cap a banda i banda i no té temps ni d’anar indicant tots els desperfectes que hi ha a la seva ciutat: “Aquí hi ha un impacte! I aquí un altre! I allà també!”
Després de més de vuit mesos de guerra, gairebé cada carrer de Kiryat Shmona, una ciutat israeliana situada a dos quilòmetres de la frontera amb el Líban, presenta destrucció: cràters a l’asfalt, edificis calcinats, habitatges perforats, finestres que han saltat pels aires.
22.000 dels 24.000 habitants de la ciutats ja haurien abandonat la ciutat, diu Stern. Aquest home de 38 anys fa uns 1,70 metres d’alçada i es veu una persona enèrgica tot i el seu aspecte esprimatxat. Malgrat l’energia que irradia, afirma estar esgotat. I és que diu que ha de complir un doble deure: fer-se responsable de les persones que han estat evacuades i repartides per 416 municipis d’arreu del país i, a la vegada, d’una ciutat fantasma sota la pluja dels coets.
Kiryat Shmona és el municipi més gran dels que hi ha al llarg dels 130 quilòmetres de la frontera nord d’Israel i que, d’ençà de fa més de vuit mesos, es troba sota el bombardeig gairebé diari per part de la milícia libanesa Hezbollah (en català, Partit de Déu). En solidaritat amb l’organització terrorista Hamas després de l’atac del 7 d’octubre, Hezbollah va començar a atacar Israel, atac al qual va respondre l’exèrcit israelià: un segon petit conflicte bèl·lic al nord, a escala local, de moment.
Ara bé, aquest conflicte amaga un perill potencial tal que vastes parts del territori fronterer ja han hagut de ser evacuades. De la mateixa manera, milers de persones ja han fugit del sud del Líban. La destrucció, allà, encara és més gran. Segons dades de l’ONU i del govern israelià, des de l’octubre han estat assassinats més de 80 civils libanesos i 11 d’israelians, a més d’uns 300 combatents de Hezbollah i almenys 17 soldats israelians.
Els EUA i França, que com a antic poder colonial manté estretes relacions amb el Líban, estan mirant d’intercedir-hi. Tanmateix, el líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah, bloqueja els esforços per aconseguir un nou alto el foc.
Creix el perill que s’origini un gran conflicte. En cas que es produeixi una escalada al Líban, és ben probable que hi intervinguin també les milícies controlades per l’Iran d’altres països àrabs, així com Teheran mateix.
A Israel creixen les veus favorables a una campanya a gran escala al Líban. Ara bé, els analistes militars adverteixen que això només permetria trobar una solució temporal i, per contra, la destrucció catastròfica seria segura. Malgrat tot això, sembla que l’escalada de tensió entre Israel i Hezbollah creix de forma inevitable. Israel, que va ser incapaç de defensar la seva població el dia 7 d’octubre, ha de tornar a estar a l’altura de la seva pròpia imatge com a llar segura per a la comunitat jueva.
L’alcalde Avichai Stern aparca el cotxe al capdamunt d’un turó que corona la ciutat. El sol del capvespre que s’inclina vers l’oest submergeix en la llum daurada els alts del Golan, a l’altra banda de la vall. L’estat jueu és especialment angost a Galilea, al nord del país, i també desprotegit. Per aquí sovint han marxat els exèrcits en dècades passades.
El 2006 va ser l’última vegada que s’hi produí una guerra després del segrest de dos soldats israelians per part de Hezbollah. La campanya va durar tot just un mes i va acabar amb nombroses zones destruïdes. El consell de seguretat de l’ONU va exigir a les dues parts del conflicte que es retiressin de la zona fronterera i al Líban, el desarmament de Hezbollah. Però l’estat libanès i les tropes de l’ONU que havien de supervisar la retirada van fracassar en l’intent.
Gràcies al suport en massa provinent de l’Iran, Hezbollah sembla més forta que mai. Càlculs conservadors consideren que disposa d’un arsenal de 70.000 míssils, alguns dels quals de llarg abast, amb gran capacitat explosiva i extraordinària precisió. En el cas que es produís una escalada de gran abast, la milícia podria disparar 4.000 míssils direcció Israel en un sol dia, tants com durant tota la guerra del 2006.
La gent que habita aquesta zona septentrional, però, sembla que tem que es produeixi una repetició dels fets del 7 d’octubre. Una massacre com aquella també podria passar aquí en qualsevol moment, diu Stern. Al cap i a la fi, Hezbollah s’ha estat preparant específicament per a escenaris com aquest. “Hamas ha aplicat el seu guió”, diu.
La seva família ja va viure una mena de 7 d’octubre 50 anys enrere. Des del capdamunt del turó, l’alcalde indica un edifici d’habitatges a Kiryat Shmona. “Allà van assassinar la meva àvia i la meva tieta.” Durant la celebració de la Pasqua jueva de l’any 1974, combatents palestins es van infiltrar des del Líban i van assassinar un total de 18 persones, vuit de les quals eren infants. Afirma que ara cal portar la batalla al terreny de l’enemic, que la guerra és inevitable. “Com més aviat, millor.” Molta gent del nord pensa de manera semblant. Se senten abandonats pel govern.
Segons alguns informes, el ministre de Defensa Yoav Gallant i diversos generals van advocar per la guerra contra Hezbollah pocs dies després del 7 d’octubre. Tanmateix, van fracassar a causa de la resistència d’alguns membres del gabinet de guerra i del govern dels EUA. L’aliat més important va impedir una guerra encara més gran prometent suport. Almenys al principi.
Igual que Avichai Stern, els socis de govern d’extrema dreta del primer ministre Benjamin Netanyahu reclamen amb més vehemència una ofensiva massiva. Aquesta tarda, a Kiryat Shmona hi ha una trobada de Miluimnikim, l’organització de reservistes dominada pels colons radicals. S’hi propaga el missatge d’un atac militar. Un assistent diu que Israel “ha de matar aquests monstres que ens volen massacrar”. Un altre responsabilitza l’estat libanès dels atacs de Hezbollah i exigeix que Israel bombardegi el país veí “per enviar-lo a l’edat de pedra”.
Tal com passa en la guerra al sud, sembla que les forces messiàniques són les qui treuen més profit de l’escalada. Després de Cisjordània, alguns somien amb establir-se aviat també a Gaza i el sud del Líban. L’alcalde Avichai Stern diu que aquestes idees li semblen bé: “Considero just tot el que pugui assegurar el retorn de la nostra població.”
Fa mesos que la seva dona i els seus dos fills petits viuen en un petit hotel de Caesarea, al nord de Tel-Aviv, a uns 100 quilòmetres de distància de casa seva. Ell els podria anar a cercar tan bon punt l’estat els garantís la seguretat: “Una vegada per totes vull veure fets.”
Mentrestant, sembla que les dues parts del conflicte tenen poc interès en un gran conflicte. A pesar dels moderns sistemes de defensa, Israel hauria de comptar amb una gran destrucció, a Haifa mateix i a Tel-Aviv, diu Assaf Orion. El general de brigada de la reserva va ser en el passat a l’Estat Major de l’exèrcit israelià i ara és analista de la fàbrica d’idees Washington Institute. “Ambdós bàndols van de cap a una escalada”, diu.
Després que l’abril passat l’Iran ataqués Israel enviant coets, míssils de creuer i drons des del seu territori, els milicians de Hezbollah semblen més encoratjats. Si a l’inici de la guerra havien llençat principalment míssils antitanc, ara llencen míssils amb cada cop més capacitat explosiva i drons que dirigeixen en massa cap a Israel. Aquesta setmana, la milícia ha publicat imatges aèries que mostrarien, entre d’altres, el port de Haifa i altres punts estratègics de la zona. Les imatges haurien estat enregistrades per un dron propi: una amenaça descarada dels objectius que Hezbollah podria atacar en cas de conflicte bèl·lic.
Israel contraataca amb atacs aeris sobre posicions de Hezbollah i transports d’armes, així com assassinats selectius. Després que l’exèrcit assassinés la setmana passada el comandant superior de Hezbollah Sami Abdallah, la milícia va respondre amb el llançament durant dies de coets sobre Galilea. Arran d’aquests llançaments, es van originar incendis forestals que van fer veure a la gent del país què hi passa, al nord. Aquesta setmana, la cúpula militar ha fet públic que ha autoritzat els plans de combat per a una ofensiva al Líban.
En aquest context, en què la guerra a Gaza segueix el seu curs i les tropes i la població ja donen mostres d’esgotament, Israel hauria d’intentar evitar un gran conflicte bèl·lic, diu Assaf Orion. A més, afirma que al govern dels EUA, a poc de celebrar eleccions presidencials, li interessaria més aviat que la situació es tranquil·litzés. Finalment, però no menys important, hauria de ser de l’interès estratègic de l’Iran no enviar Hezbollah a una lluita que amenaçaria la seva existència per la causa dels palestins. Al cap i a la fi, el règim islamista de Teheran va crear la milícia fonamentalment per al cas hipotètic que Israel ataqués l’Iran.
Per tots aquests motius, encara s’observa en els dos bàndols una certa moderació. “Però què passarà si Hezbollah abat un avió israelià a l’espai aeri libanès i n’empresona el pilot o si els seus coets impacten contra un autobús escolar carregat d’infants?” En tal cas, una gran guerra seria gairebé inevitable.
Per això, els EUA i França, que com a antic poder colonial manté estrets llaços amb el Líban, miren de desescalar el conflicte per la via diplomàtica. Aquesta setmana, Amos Hochstein, l’enviat especial dels EUA, ha promocionat de nou a Beirut i Jerusalem un acord que preveu la reculada de Hezbollah a uns deu quilòmetres de la frontera, unes tropes internacionals de protecció i, tot seguit, unes negociacions per establir una línia fronterera definitiva.
Ara bé, per als 60.000 habitants del nord d’Israel que han abandonat els seus domicilis, aquestes idees passen de llarg el problema real. Des del 2006 saben que tant l’exèrcit libanès com l’ONU són incapaços de controlar Hezbollah. D’ençà del 7 d’octubre han pres consciència que la dissuasió i les alarmes preventives d’Israel no funcionen en cas de dubte.
“M’agradaria que els meus fills poguessin jugar fora sense haver de tenir la por que puguin ser massacrats”, diu l’antic soldat Eyal Dror, de 47 anys, que fa vuit anys es va mudar al quibuts de Dafna, a uns deu minuts amb cotxe de Kiryat Shmona. Diu que no té res a fer amb els socis d’ultradreta de Netanyahu, “però la colonització de les àrees de frontera són el nucli de la idea sionista”. Afirma que Israel es troba en una “segona guerra d’independència”.
Només feia deu mesos que la família Dror vivia a la seva nova casa de Dafna quan Hamas va cometre l’atac del 7 d’octubre. Des d’aleshores viuen en un hotel a Tiberíades, al costat del llac de Galilea, 60 quilòmetres més al sud i fora de l’abast de la majoria dels coets de Hezbollah. Com passa amb les persones evacuades del sud, l’estat els paga l’allotjament. És un cost addicional de milers de milions per a Israel en aquesta guerra.
Els fills, Lihi, Lior i Tomer, de 13, 10 i 9 anys respectivament, han estat assignats a escoles de la rodalia que han estat creades expressament per als evacuats, explica la mare Michal Dror, de 46 anys. “Vull tornar a casa d’una vegada”, diu Lihi. Enyora els seus amics i la seva habitació. “I el riu que passa pel nostre quibuts. Especialment ara a l’estiu, que fa més calor.”
La mare assegura que el més difícil és la incertesa. “Ningú no és capaç de dir-nos quant s’allargarà això.” Per això, cada cop més famílies del nord decideixen marxar de forma definitiva. “El nord s’està morint.” La casa, que encara estan pagant, perd valor cada dia que passa. El quibuts es troba ja en un estat descurat i la seva decadència sembla que no té aturador.
També per això va sent hora de prendre una decisió. Ella sap que una gran guerra portaria una gran destrucció a tot el país, diu Michal Dror. “Però aquest és el preu que nosaltres hem de pagar com a poble.”
Traducció d'Arnau Ferre