—El segon Reich generava sensacions contradictòries entre el catalanisme. Hi havia, d’una banda, admiració cap a la construcció d’un nou país cridat a ser protagonista a Europa...
—... El segon Reich presenta diverses contradiccions, i un dels motius pels quals és bo a ulls del catalanisme és bàsicament perquè establia un sistema confederal. Fer la independència en aquell moment no era vist com una opció a Catalunya, però sí que agradaven molt els models de grans estats que mantinguessin les nacions. Eren els casos d’Àustria-Hongria o de l’Imperi alemany, que no era un imperi centralitzat, sinó dividit en una trentena de länder, cada u amb les seves pròpies lleis, alguns fins i tot amb el seu propi exèrcit. Però, d’altra banda, parlem d’un imperi dominat per Prússia, hegemònic a la zona de parles alemanyes —l’alemany que coneixem avui es va unificar al segle XIX— i molt dur amb els polonesos, que eren sotmesos a la voluntat d’aquest Imperi. El mateix passava amb els danesos de Schleswig-Holstein o amb els alsacians, que fins al 1911 no tenien representació al Reichstag de ple dret. La contradicció és tan delicada que l’únic autor que en parla clarament és l’Enric Ucelay-Da Cal, tot i que al seu llibre El imperialismo catalán no aprofundeix molt sobre aquest tema, que el considerava contradictori i que mai no es va arribar a desenvolupar gaire. Jo també apunto que Enric Prat de la Riba, tot i que no parlava alemany, va basar bona part de la seva identificació en els seus llibres sobre el nacionalisme filosòfic alemany.
—Com ha indicat vostè mateix, hi havia també el rebuig per l’actitud del centralisme prussià cap a les minories nacionals i la crítica contra la persecució del catolicisme per part de l’hegemonia protestant.
—Cal tenir en compte que, en aquell moment, a l’Estat espanyol es desenvolupava un debat entre catolicisme i laïcisme. La Constitució de 1876 permetia la llibertat de culte, però situava la religió catòlica com a prioritària. Això va ser una solució constitucional que no va agradar a ningú i va obrir un debat que va durar fins a la Segona República. Pel que fa a Catalunya, des que el catalanisme conservador va començar a participar en política espanyola es va identificar molt amb el partit alemany Zentrum, democristià i catòlic. El Zentrum volia continuar sent alemany sense deixar de ser catòlic. Prat de la Riba i molts altres volien continuar sent espanyols sense renunciar a ser catalans. I de la mateixa manera que la força del Zentrum havia provocat, entre moltes altres qüestions, que la política anticatòlica d’Otto von Bismarck es reduís amb el pas dels anys, el catalanisme troba en el Zentrum un referent.
—En canvi, el Noucentisme desconfiava per norma del nou estat germànic.
—El Noucentisme no deixava de ser llatinista, i això es nota en el suport que bona part del catalanisme va donar a França a partir de la Primera Guerra Mundial. Era una qüestió de civilització: la llatinitat contra el germanisme. El Noucentisme s’emmiralla en la Roma clàssica, i és molt interessant que els més crítics amb Alemanya són noucentistes, ja que han de justificar la superioritat del llatinisme en contra del germanisme. I faran el que sigui perquè els seus raonaments estiguin justificats. Això es veu molt amb els catalans que van viatjar a Alemanya. Cal pensar que tothom viatja i s’emporta els prejudicis de casa: un català independentista es trobarà més còmode a Escòcia que a un altre lloc, per dir-ho així.
—Hi va haver diverses personalitats catalanes destacades que van analitzar de diferents maneres la realitat del nou estat. Un va ser Eugeni d’Ors.
—Eugeni d’Ors va anar dues vegades a Alemanya abans de 1914. Va fer un viatge a Heidelberg per un congrés de filosofia, i va quedar admirat per la capacitat germànica, sobretot a escala intel·lectual. El segon viatge que va fer va ser a Múnic. Admirava molt la ciutat, tot i que es va mostrar crític amb el comportament dels alemanys. Com que Múnic és la capital de Baviera i Baviera era l’estat catòlic —sobretot al sud— amb dinastia catòlica inclosa, Múnic era una contraposició a Berlín. I com que era una contraposició a Berlín, Eugeni d’Ors identificava els bavaresos com els referents davant el Berlín protestant. Múnic, per tant, era un centre de civilització llatina per a D’Ors, de civilització clàssica. Eren “dels nostres” perquè eren catòlics.
—Un altre autor que va parlar molt de l’Imperi alemany va ser Joan Maragall.
—Maragall, sobretot a finals del segle XIX, parlava d’Alemanya en relació amb temes d’identitat. Ell analitzava molt la múltiple identitat dels europeus, i els bavaresos en aquest sentit eren un exemple destacat, de la mateixa manera que es podia ser català en un context espanyol. Alhora, el gran imperi era un exemple per a Maragall en el sentit que aquest model d’estat respectava les particularitats internes, mentre que un estat nació podia ser nociu en tant que centralista i agressiu contra les llengües i les cultures no centrals. És també interessant el fet que el 1890 Enric Prat de la Riba, amb vint anys, compara Catalunya amb Polònia.
—De fet, tot i aquesta anàlisi, potser el més influent de tots els pensadors catalans —per la seua capacitat política— que van parlar d’Alemanya amb admiració va ser Enric Prat de la Riba.
—I tant. Alemanya era un referent nacional i filosòfic. Prat de la Riba era admirador de la idea del volk, de l’esperit del poble, que és tot allò que té en comú la gent d’una nació. A França es parlava de llibertat, igualtat i fraternitat, però això era aplicable a un estat nació. Prat de la Riba, en canvi, agafa el concepte Volkgeist, que és allò que compartim entre tots nosaltres. Els Països Catalans venen a ser això, també, perquè formen un Volkgeist lingüístic.
—Tot i que aquesta pregunta escapa del període del seu estudi, l’esclat de la Primera Guerra Mundial va canviar la perspectiva germanòfila de molts catalans.
—Sí. Hem de pensar que els catalans vivim al costat de França, i és natural que la influència ens arribés llavors amb més facilitat des d’allà. Abans de la Primera Guerra Mundial, a més, França va fer una política propagandística enorme al Regne d’Espanya. Hem de recordar que, en aquell moment, la majoria de les notícies de l’exterior que arribaven a Catalunya abans de la Primera Guerra Mundial procedien de l’Agence France-Presse. Els alemanys no van fer una bona política de propaganda exterior. Van creure que no els feia falta. Començarien a fer-ho a partir dels anys vint, i com que els francesos ja havien creat la maquinària l’estat d’opinió ja era totalment favorable a França. Els que van ser els grans germanòfils catalans eren gent que havien viatjat a Alemanya. La postguerra a Alemanya va ser duríssima, tal com va descriure Josep Pla amb els seus articles in situ. Després va venir el nazisme. Posteriorment, la visió que es tenia d’Alemanya va ser molt negativa i víctima d’enormes prejudicis. No hem d’oblidar, tampoc, que la República Democràtica Alemanya, no volia saber res de l’antic imperi i va fer tombar l’antic palau imperial per construir-hi un palau de la república. I, d’altra banda, la República Federal va ser fundada per dos partits opositors a l’Imperi alemany, l’esmentat Zentrum —precedent dels democristians actuals— i el socialdemòcrata SPD, que continua actiu i va ser el partit més votat en les darreres eleccions federals. En aquest context, és normal que, des del punt de vista acadèmic, es consolidés la idea que Alemanya s’havia equivocat fundant un imperi i que això explicaria una connexió entre el segon Reich i el nazisme que portaria Alemanya a separar-se de tot el context liberal europeu. No totes aquestes teories han pogut ser demostrades, però amb això vull dir que si ni la mateixa Alemanya s’estimava a si mateixa quan mirava el seu passat imperial, com volem que nosaltres ens estimem aquella Alemanya, que la mirem com un referent o com a mínim que estudiem els qui la van admirar?
—Per acabar, com pensa que va influir la política i la cultura alemanyes en el catalanisme de finals del segle XIX i principis del XX? Va despertar més admiració o més rebuig?
—Fins a la Primera Guerra Mundial va despertar més admiració de manera gradual. I quan conforme a l’Estat espanyol, i també a Catalunya, la situació de conflicte polític i social es tornava cada cop més caòtica, molts dels qui viatjaven a Alemanya identificaven el seu sistema polític com una garantia d’estabilitat i, per tant, l’admiraven. Alhora, el fet que hi hagi gent que viatgi allà i conegui la realitat d’Alemanya també influïa en el que passava aquí amb la generació de nous corrents polítics i culturals que volien trencar amb el liberalisme durant el segle XIX, amb les idees racionalistes, positives, etc. Això afavoreix corrents nous com ara el Modernisme o el Noucentisme. Aquesta jove tongada d’intel·lectuals intentava buscar uns altres referents que poguessin millorar un país que s’abocava cap a un conflicte polític, social i cultural cada cop més gran. Aleshores, com que Itàlia i França tenien situacions polítiques —diguem-ne— similars, sense entrar en més detalls, el cas d’Alemanya era diferent, i alguns volien ser com ells. Hi havia el dubte sobre què havien fet ells bé que nosaltres no ho havíem fet. Però les respostes a aquesta pregunta van ser molt diverses, i crida l’atenció que gent que durant la Primera Guerra Mundial seria absolutament proalemanya abans n’havien sigut bastant crítics, com per exemple Manuel de Montoliu.
