"Durant la guerra vaig ser voluntari a l'exèrcit republicà. Allà, em van fer sergent cartogràfic, perquè era dibuixant. Vaig estar catorze mesos en un Estat Major d'una divisió. Vam perdre la guerra, com tots sabeu, i amb la meva unitat vaig passar a França. Després d'estar una setmana en un camp de concentració francès, a Prats de Motlló, em vaig escapar, perquè no m'agradava. Com que sóc un home petit - i això és un avantatge-, els senegalesos i la gent que em vigilava no em van veure. D'allà vaig anar a parar a Tolosa i, finalment, a Mèxic, on vaig viure vint-i-tres anys, que són molts anys. Allà em vaig casar i vaig tenir quatre fills. Quan la cosa va ser raonable i els fills se'ns feren grans i potser algun s'hi quedaria, la meva dona i jo vam decidir tornar." Amb aquestes paraules, a l'edat de setanta-tres anys, Pere Calders esbossava el fil de la seva història personal, que va començar a Barcelona l'any 1912. Calders havia estudiat a Llotja, treballava en agències de publicitat i era dibuixant de ninots, "ninotaire", a la premsa de l'època, on signava "Kalders".
La passió per l'escriptura li aparegué de ben jove, cuidada i orientada pel seu pare, Vicenç Caldes, un impressor apassionat per la literatura. Així li explicava a Agustí Pons durant una entrevista l'any 1989: "A mi m'agradava molt escriure, era una autèntica vocació, sentia una necessitat interior d'explicar coses. I vaig començar molt jovenet. No tenia una idea de missatge, ni de voler canviar res, ni del món ni del meu entorn. Jo sabia que, escrivint, i en català, no m'hi guanyaria la vida. Ningú no en vivia! 1 vaig estudiar dibuix tècnic, especialitzat en arts gràfiques, coneixia totes les tècniques de reproducció. I en això he treballat, sempre. A Mèxic, també. Començava la jornada laboral a les vuit del matí i treballava unes deu o dotze hores, perquè jo tenia un petit estudi i feia feina per a una editorial. Aleshores, per poder tenir dues hores meves, em llevava a dos quarts de cinc de la matinada. I em posava a escriure..." 1 continua: "A Mèxic hi vaig arribar quan tenia vint-i-cinc anys. Érem un grup d'escriptors joves ien Josep Carner va tenir la preocupació de veure'ns i reunir-nos i que entenguéssim el que ens deia: que a Catalunya no es podia publicar en català, però, en canvi, que a Mèxic teníem llibertat absoluta per fer-ho. I el nostre deure era aprofitar-ho, és a dir, escriure i publicar."
Així era Pere Calders: un home petit, de tarannà senzill, enginyós, patidor de mena, humorístic, amant de la pintura clàssica i detractor de l'art abstracte. I un narrador excepcional: fantasiós, imaginatiu i posseïdor d'un estil directe i un llenguatge ric, que va començar a publicar l'any 1936, quan apareixia el recull de contes "El primer arlequf' i la novel·la, recentment reeditada per Edicions 62, "La Glòria del doctor Larén". Després, en vingueren molts d'altres: "Cròniques de la veritat oculta (Premi Víctor Català 1954), "L'ombra de l'atzavara" (Premi Sant Jordi, 1963), "Tots els contes" (Premi de la Crítica Serra d'Or 1969), "Tot s'aprofita" (Premi de la Generalitat a la millor obra publicada l'any 1983)...
Calders ha cultivat una literatura difícil de classificar, a través d'un gènere literari, el conte, que durant força temps s'havia considerat menor i era menystingut per la crítica. Així ho va escriure en una ocasió l'escriptor Ferran Torrent: "Amb Pere Calders el conte esdevé literatura d'alta vàlua i llueix amb tota la seva esplendor. Això no és el signe dels astres ni de les estrelles -això no és Hollywood-, sinó l'empenta del creador que demana - i tothom li ho ha concedit- que se'l tinga en compte. Pere Calders ha reptat l'atzar, amenaçant-lo de manera semblant a com fa un personatge seu a Demà, a les tres de la matinada, perquè 'sortís al carrer per a trencar-li la cara', tot en defensa d'una dignitat literària. Per aquest atreviment ha estat necessari un bon colp d'imaginació, tret que recull sempre l'obra de Calders, i un no menys acurat treball -que desenvolupa en un no menys acurat llenguatge-, que li permet de dur-nos, als lectors, a la reflexió, a la fantasia, al realisme de la quotidianitat i fins i tot a l'humorisme caricaturesc."
L'autor retornà a Catalunya l'any 1962, després d'un exili llarg, marcat sempre pel desig i el somni del retorn i esperat per un bon grapat d'amics amb els quals no havia deixat d'escriure's. Ho explicava en l'última entrevista que li va fer aquesta revista l'any 1992: "En tomar vaig posar-me de seguida en contacte amb en Rafael Tasis, en Marià Manent, amb en Joan Triadú, que és un excel·lent amic, amb en Miquel Arimany, amb en Rafael Albertí. Te'n diria una colla de gent, amb qui jo treballava en aquesta mica de llibertat que es donava; quan ja es podien fer reunions, encara que clandestines, a casa d'algun amic i començaven a sortir edicions en català amb totes les limitacions. Alguns companys van tomar exclamant-se de com n'estava, de malament, Catalunya. Jo vaig tomar trobant que em treia un pes del damunt, que no havia de pensar més en aquest allunyament que em tenia tan anguniejat."
Pere Calders ha estat un dels grans creadors de la literatura catalana d'aquest segle. I també n'és un dels escriptors més populars i coneguts. La popularitat li arribà el 1978, a través de l'obra teatral Antaviana, creada per Dagoll- Dagoma partir de textos de l'escriptor i musicada per Jaume Sisa. Després, amb la normalització de la llengua, alguns dels seus reculls de contes també han estat i són llegits per molts escolars. Els membres de Dagoll-Dagom recorden la importància d'Antaviana en el llibret del seu últim treball, Historietes: "Antaviana és una paraula màgica que s'inventa un nen per fugir dels deures escolars. Vàrem titular així l'espectacle perquè era una paraula que simbolitzava el món màgic i quotidià de Pere Calders. El ressò que va tenir en el moment de l'estrena l'any 1978 fou possible, en gran mesura, perquè era un dels primers intents de plantejar-se la creació teatral al marge de la temàtica política per cercar un nou llenguatge en el món de la poesia i la tendresa. Antaviana era una caixa màgica capaç de guardar personatges de tota mena, des de fades a Pares Noels, des d'Arlequins a delinqüents amb consciència social, a fi de sorprendre i emocionar l'espectador de la mateixa manera que el mestre Pere Calders ho aconsegueix amb els seus contes."
L'èxit i el reconeixement, doncs, li arribaren ja de gran. Ell deia que no se l'esperava, que no havia treballat mai per l'èxit ni la fama, ni per fer-se una carrera literària, sino pel país i per la llengua. De manera que es va sorprendre agradablement quan el 1982 la Generalitat de Catalunya li concedia la Creu de Sant Jordi, i encara més quan el 1986 Òmnium Cultural el proclamava Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. O quan la Universitat Autònoma de Barcelona el feia Doctor Honoris Causa el 1992, el mateix any que rebia, amb la mateixa emoció, l'homenatge del petit poble que porta el seu cognom, Calders.
Títols i honors que l'escriptor emmarcava al passadís del seu modest pis al barri de Sant Antoni per on solia passejar cada matí, atent i observador, abans que l'evolució del càncer el deixés reclòs a casa. La proverbial modèstia de Pere Calders, combinada amb una suggerent capacitat irònica, es posava a treballar cada vegada que un indiscret periodista el visitava aquests darrers mesos. Amb un somriure burleta, preguntava a l'interfecte si la visita es devia al rumor del seu pròxim traspàs, el qual, òbviament content, s'encarregava de desmentir. Fins i tot en els pitjors moments, Calders no va perdre el seu taranna infatigable - o va deixar mai de fer l'article- ni aquell reducte exemplar d'amics i familiars, encapaçalats pel pirata Tísner i la seva néta, Diana, estudiant de primària en qui Calders preveia una digna successora en el camp literari.
Tot i així, el progressiu empitjorament de la malaltia va afeblir el natural optimisme del millor contista català. La seva darrera aparició pública, a finals d'abril, en la cerimònia de reconeixement als Premis d'Honor, celebrada amb tots els honors al Saló Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, es va convertir en tota una demostració de civisme. Malgrat la seva delicada salut, Calders va decidir ser-hi present per rebre del president Pujol una escultura commemorativa. Després, completament exhaust, va desmaiar-se al taxi, però Calders, fill de la Catalunya civilitzada de pre-guerra, va saber estar allà on li pertocava. Creador radicalment lliure i ciutadà naturalment compromès, Calders era també un home feliç. I ho deia: "He rebut més del que mai havia esperat". L'esperen allà dalt, a l'ombra d'una atzavara.