Els seus deixebles l’anomenaven “Adnan Hoca”, és a dir, “mestre Adnan”: durant anys, en el seu programa televisiu el turc AdnanOktar, líder d’una secta, va escampar odi contra els jueus i va negar la teoria de l’evolució. Persones sortides de la secta li retreien que havia sotmès dones drogant-les; però, tot i així, la justícia turca no el va reclamar mai. Oktar tenia contactes amb el partit de govern, l’AKP.
Ara, però, Oktar ha caigut en desgràcia a Ankara: al juliol la policia va entrar a la seva mansió de la riba del Bòsfor, a Istanbul, i el va detenir. Des d’aleshores, Oktar està en presó preventiva, investigat per la possible formació d’organització criminal i per abús de menors.
Oktar, de 62 anys, no és l’únic islamista contra el qual està actuant el Govern turc. A començament del 2018 la policia va detenir Alparslan Kuytul, líder de l’influent moviment islamista Furkan. Segons la premsa turca, la policia també prepara operacions contra els ordes Süleymancilar i Nurculuk, dues de les organitzacions islàmiques més grans de Turquia. Els pares ja estan traient els seus fills de les escoles alcoràniques propietat d’aquestes comunitats.
En realitat, el president Recep Tayyip Erdogan és musulmà creient. En el seu ascens fins al capdavant de l’Estat turc, les organitzacions islàmiques van ser els seus principals aliats. Tanmateix, des de l’intent de cop d’Estat del 15 de juliol del 2016, del qual el Govern fa responsable la comunitat del predicador islamista Fethullah Gülen, Erdogan està duent a terme un canvi de rumb. S’està allunyant dels islamistes i s’acosta als ultranacionalistes.
En les eleccions presidencials i parlamentàries del juny passat l’AKP va formar coalició amb el Partit del Moviment Nacional (MHP en turc), de tendència neofeixista, el qual Erdogan fins fa pocs anys havia combatut implacablement. I en les eleccions regionals del març de 2019 les dues formacions volen tornar a cooperar.
A l’AKP els nacionalistes, com el ministre de l’Interior, Süleyman Soylu, han guanyat influència, mentre que polítics conservadors musulmans com l’ex-primer ministre Ahmet Davutoglu ja no hi tenen un paper rellevant. A l’aparell de l’Estat, a la justícia i a la policia els ultranacionalistes han substituït els antics quadres de Gülen i són ara la facció més poderosa. I el mateix Erdogan fa la “salutació del llop”, com l’extrema dreta, en aparicions públiques.
El sector ultranacionalista és menys homogeni que les germandats islàmiques. Està format per polítics de l’MHP, quadres de l’organització Llops Grisos, funcionaris d’extrema dreta pertanyents a la policia, la justícia i els serveis secrets i també generals de l’exèrcit. El moviment comparteix amb Erdogan l’odi contra la comunitat de Gülen i contra l’organització armada kurda PKK.
Erdogan ofereix una imatge pública d’home fort. Per això molts turcs ja l’anomenen “soldà”. Però en la seva carrera política el president turc sempre ha depès de socis. Quan el 2002 el seu partit va arribar al poder, la burocràcia la controlava una elit laica que es presentava com la guardiana del llegat del fundador de l’Estat, Mustafa Kemal Atatürk.
Com que l’AKP no disposava de personal propi, per a la renovació dels càrrecs Erdogan va recórrer no pas als kemalistes, sinó als quadres, amb bona formació, del sector islamista de Gülen. Juntament amb Gülen, Erdogan va subjugar l’establishment kemalista. En els anomenats processos Ergenekon i Balyoz, a partir del 2007 centenars de funcionaris, generals i policies, però també polítics opositors liberals i periodistes —kemalistes i ultranacionalistes— van ser condemnats com a presumptes colpistes.
La coalició entre Erdogan i Gülen es va desfer quan, eliminats els kemalistes, es va perdre l’enemic comú. Totes dues faccions van enfrontar-se en una lluita pel poder, la qual va culminar amb l’intent de cop d’Estat del 2016. Des d’aleshores el Govern actua implacablement contra els suposats seguidors de Gülen. S’ha suspès o acomiadat 170.000 treballadors públics i s’ha detingut més de 80.000 persones. I els llocs de feina vacants que hi ha a l’aparell de l’Estat a causa de l’acció venjativa d’Erdogan, el president els va omplint amb forces ultranacionalistes, les quals amb els processos Ergenekon i Balyoz encara volia apartar del poder.
Els advocats d’alguns opositors afirmen que als tribunals cada cop troben més jutges i fiscals que ja estaven actius als anys noranta, quan l’exèrcit governava el país.
Igual de poderosos que al sistema judicial, els ultranacionalistes ho són també a la policia: el ministre de l’Interior, Süleyman Soylu, és un protegit del famós radical de dreta Mehmet Agar, que als noranta va ser responsable, quan era ministre de l’Interior, d’accions repressives contra els kurds, l’esquerra i els musulmans. Agar va entrar a la presó el 2012. Però ha estat rehabilitat i des de l’ombra influeix en la política del Govern. Segons un oficial turc, la policia antiterrorista compleix totalment o en part les ordres d’Agar.
A l’AKP molts funcionaris, precisament conservadors musulmans, estan horroritzats pel poder creixent dels ultranacionalistes. “Aquesta gent ha combatut fins a la mort el nostre moviment”, diu un membre de la junta directiva de l’AKP que prefereix mantenir l’anonimat, “i ara els elevem a socis de coalició”.
Els ultranacionalistes segueixen una agenda radical de “Turquia primer”: arrosseguen Erdogan a una política bèl·lica contra els kurds, volen posar fi a les negociacions d’entrada a la UE i volen que Turquia surti de l’OTAN. Per a ells, els representants de la societat civil turca són traïdors a la pàtria.
Des de l’estiu, cada dissabte la policia impedeix l’accés a la plaça que hi ha davant l’Institut Galatasaray, a Istanbul. Allà un grup de mares recordava els seus fills i filles, segrestats i assassinats als anys noranta per la policia. El ministre de l’Interior, Süleyman Soylu, ha ordenat la repressió contra les anomenades “mares del dissabte”. De la desaparició d’aquells joves en va ser corresponsable el seu predecessor i patrocinador: l’ultranacionalista Mehmet Agar.
Traducció d’Arnau Figueras