Jaume Vicens Vives, Pierre Vilar, Jordi Nadal, Jordi Maluquer... Són molts els autors que han teoritzat sobre els orígens econòmics de Catalunya. Què aporta el número de la revista?
—Aquest número es planteja, sobretot, com un número de divulgació. Hem tractat de posar a l’abast dels col·legiats les novetats que hi ha en matèria d’història econòmica. L’any 1987 el Col·legi ja va publicar un monogràfic sobre aquest tema. Aleshores, feia poc que havia tingut lloc l’exposició “Catalunya, la fàbrica d’Espanya: Un segle d’industrialització catalana, 1833-1936”, la qual havia sacsejat tòpics i havia contribuït a consolidar una nova visió. Han passat quasi quaranta anys des d’aleshores i amb aquest número aportem noves visions i algunes novetats importants.
—Quines són aquestes novetats?
—La novetat principal rau en el fet que cada volta hi ha més investigacions que certifiquen que hi ha un període molt important previ a la Revolució Industrial. Pierre Vilar i Josep Fontana ja n’havien parlat, però el període no havia estat prou investigat o clarificat.
La industrialització catalana s’origina a finals del segle XVII i continua durant el segle XVIII. A finals del segle XVII hi hagué una guerra que durà molts anys entre França i Anglaterra i els Països Baixos. Això va fer que les exportacions de vins i licors francesos cap a aquests països disminuïren molt. Això va tindre efecte sobre tots els territoris que van des de Porto a Sicília, ja que van ser incentivats a exportar vins i aiguardents cap a Anglaterra i els Països Baixos.
Això va suposar una enorme revolució que va durar unes quantes dècades. Així que, quan va finalitzar la guerra, s’havien establert uns llaços comercials molt importants. En el cas de Catalunya, a més, va ser un procés molt virtuós, perquè es va produir molt d’aiguardent, la qual cosa va requerir molta mà d’obra. I això, alhora, va requerir molt de conreu de blat. Tot el rerepaís es va activar mitjançant l’especialització interna. Entre els anys que van des de 1675 i 1835 hi ha el germen de la industrialització posterior.
—Ja em permetrà la broma, però fa la impressió que la industrialització de Catalunya té els seus fonaments en l’alcoholisme d’anglesos i neerlandesos…
—L’alcoholisme del Regne Unit i dels Països Baixos va fer la fortuna de bona part d’Europa. Els vicis dels uns són els beneficis dels altres. Això sempre és així!
—Aleshores, on es poden situar els orígens del que podríem anomenar economia catalana?
—Aquest ha sigut un tema de discussió. Jo vaig ser molt contundent en això perquè estic convençut que les arrels de l’economia catalana cal fixar-les a finals del segle XVII. D’alguna forma, és aquí on hi ha les arrels de la industrialització de Catalunya.
Fins ara es considerava que el segle XV era poc interessant des del punt de vista econòmic, perquè és una etapa de marginalització de Catalunya dins la Corona d’Aragó. Ara bé, han aparegut estudiosos que des de perspectives disciplinàries diferents, han anat revalorant aquests segles de decadència. Perquè aquesta decadència va ser compatible amb molt d’autogovern. Això sobretot ho han estudiat més els historiadors del dret i els polítics. Nosaltres, els historiadors de l’economia, tenim el desafiament d’estudiar-ho.
—Parlem, però, de la industrialització. L’any 1833 a Catalunya es va inaugurar la primera fàbrica de vapor: la Bonaplanta. Per què Catalunya va esdevenir una excepció, al sud d’Europa, en termes d’industrialització? Com es va convertir Catalunya en “la fàbrica d’Espanya”?
—Vull subratllar que la gràcia de Bonaplanta era que va ser la primera fàbrica accionada a vapor que mecanitzava tot el procés. En tot cas, significa l’arrencada de la industrialització. És sorprenent com Catalunya té més èxit en el procés d’industrialització que les ciutats italianes i més que l’Imperi otomà. O més que Portugal, que era un país independent.
Aleshores, per què això va passar a Catalunya i no a altres llocs? Les causes no estan del tot clares, però hi ha algunes hipòtesis interessants, com ara el paper importantíssim que va tenir el dret de família català. Perquè aquest establia la figura de l’hereu, la qual cosa impedia distribuir la terra entre els fills per igual. Aleshores, dels masos catalans van eixir els no hereus, que sí que tenien una part de la legítima que els havia de pagar l’hereu. Emergeix, doncs, una mena d’emprenedor que té un xicotet capital. Els historiadors consideren que aquest detall és importantíssim i molt distintiu respecte de la resta dels territoris.
—En el volum expliquen que el cas de la Hispano-Suiza representa un cas “paradigmàtic” del fracàs de la Segona Revolució Industrial.
—Efectivament, no és. La Hispano-Suiza fou una empresa automobilística d’avantguarda. A més, l’enginyer, que era suís, va inventar un motor d’aviació molt lleuger que tots els països aliats en la I Guerra Mundial volien comprar. Era una companyia grandiosa, multinacional i amb moltes possibilitats d’enfrontar-se a nous desafiaments.
Moltes indústries automobilístiques europees a partir dels anys trenta passen a fabricar utilitaris. Això no passa a Espanya, per la guerra. Però quan acabà la guerra, l’Institut Nacional d’Indústria (INI) volia controlar-ho tot. Aleshores va fer fora de Barcelona la Ford, que després esdevé Motor Ibérica.
La Hispano-Suiza va ser perseguida per l’INI i finalment expropiada i en lloc seu es va crear ENASA, l’Empresa Nacional d’Autocamions, que es va dedicar a fer camions i autobusos. L’Estat, quan va voler atendre la demanda d’automòbils, no se’n va sortir. Així que l’INI va impulsar Seat amb la participació de Fiat. Tanmateix, Fiat va posar una condició: que la fàbrica estigués a Catalunya.
—Què hauria passat si la Hispano-Suiza no haguera estat intervinguda?
—No ho sabem. De les empreses automobilístiques que hi havia abans de la II Guerra Mundial algunes van continuar fent automòbils de luxe i altres es van passar als utilitaris. A Barcelona ja teníem la Ford, que anava en aquesta darrera línia, i la Hispano-Suiza, més en la gamma de luxe. Què podria haver passat? No ho sabem del cert. Però el que sí que sabem és que Fiat només està disposat a arriscar els diners si la inversió es fa a Catalunya, perquè és on sap que hi ha el know-how.
Això ho explica Julio Martínez-Galarraga, del Centre d’Estudis Jordi Nadal d’Història Econòmica. Ell sosté que una de les claus per entendre la capacitat de recuperació i resiliència de Catalunya és el fet de ser una economia d’aglomeració.
—L’article que escriu Núria Puig, de la Universitat Complutense de Madrid, explica com Catalunya ha anat perdent pes empresarial durant el segle XX. Catalunya necessitaria més empreses a l’Ibex?
—En teníem i van marxar-ne. La dimensió mitjana de moltes empreses fa que els costi estar a l’Ibex. A més, quan són grans, són objecte de desig i quan són grans i, a més, amb ambició i volen comprar-ne alguna altra, són objecte d’una vigilància estreta. Això s’ha repetit moltes vegades durant la democràcia. Sembla com si les empreses catalanes grans molestessin.
—Un altre article aborda com ha estat la integració de Catalunya en la Unió Europea. Ha tret Catalunya tot el profit potencial que tenia de la seua incorporació i pertinença a la UE i a la moneda comuna?
—Tenim clar que a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) se li va traure tot el profit possible. A finals del franquisme i a l’inici de la transició, la burocràcia estatal va entendre que el seu destí era la CEE i va negociar-ne bé l’entrada.
El que genera més divisió d’opinions és l’efecte que sobre l’economia va tenir l’entrada a l’euro. En el seu moment, entrar a l’euro va generar una adhesió completa, ningú en va ser reticent. Ara bé, vist amb perspectiva històrica es pot ser una mica més crític. L’euro és un invent germanofrancès i, per tant, es va gestionar amb un criteri que beneficiava Alemanya i França.
Com que totes dues economies estaven en recessió en el moment de l’entrada en vigor de l’euro, van aplicar polítiques monetàries expansives i aquestes van fer-nos molt de mal. Perquè això va significar tipus de crèdits baixos i una prima de risc nul·la. Això, unit a una política de desregulació urbanística, fou l’origen de la borratxera que tots coneixem. A més, també va donar peu a una forta desindustrialització i terciarització excessiva.
—L’any 1930 el PIB per capita català duplicava l’espanyol. El Principat, de fet, gaudia d’un nivell de desenvolupament comparable a les regions més riques del Regne Unit, Alemanya, Bèlgica o els Països Baixos. Un segle després, Catalunya ocupa la quarta posició del rànquing espanyol, amb un PIB per capita 15 punts percentuals per sota de la regió líder, que és Madrid. Què ha passat perquè això sigui així?
—Han passat moltes coses. En primer lloc, s’ha de tenir en compte que hi ha hagut un procés de convergència normal, previsible. Perquè en aquest període s’han produït grans moviments migratoris que provoquen que persones de regions amb salaris baixos es traslladin a regions amb salaris més alts.
Això va ser molt important al final de la I Guerra Mundial i als vint, i ho va tornar a ser en els cinquanta, seixanta i setanta del segle passat, que és quan es donen els moviments migratoris més massius. A partir dels vuitanta hi ha vint anys sense migracions. I després, a partir de 1998, comença a registrar-se una forta immigració. En el cas de Catalunya significa el 25% més de població.
Cadascun d’aquests moviments ha conduït a més convergència respecte de la mitjana. La visió econòmica és que això ha estat positiu. Però hi ha regions que no han tingut aquest comportament, com ara Andalusia, Extremadura o Castella-la Manxa. Malgrat l’enormitat de recursos que s’hi han abocat, no hi ha hagut una convergència significativa. En canvi, la regió més pobra en començar la transició, Galícia, ha convergit a gran velocitat.
Altres regions que estaven netament per sobre de la mitjana, com el País Valencià o les Illes, han anat cap a la mitjana i han caigut per sota de la mitjana. Això és molt anòmal. En general, les regions que han tingut un fort component turístic han anat cap avall. L’especialització turística atreu molta mà d’obra, però de molt baixa remuneració, i això provoca que el PIB per capita tendeixi a baixar.
I, clar, també hi ha una altra excepció molt notable: Madrid. Perquè Madrid i Catalunya semblava que convergien al mateix ritme cap a la mitjana. Però no. Perquè a partir dels noranta comença a enlairar-se de nou i s’allunya de la mitjana.
—L’estat de les autonomies, a Catalunya li ha anat bé o malament?
—L’estat de les autonomies, a Catalunya li ha fet molt més profit que el franquisme, perquè li ha donat autogovern i una capacitat de gestió que no tenia. Ara bé, ha quedat molt per sota del que s’esperava de l’estat de les autonomies, sobretot perquè els recursos no arriben com pertoca.
El problema és que s’han transferit competències, però no els recursos que calien. Catalunya va reclamar competències molt d’hora i aleshores se li van transferir uns serveis que estaven en unes condicions molt deficients i, per tant, s’hi va haver d’invertir molt. Això, per exemple, no els ha passat a les autonomies que van rebre les transferències molt tard. Per a Catalunya, l’autonomia ha sigut políticament positiva, però financerament extremadament decebedora.
—I a la Comunitat de Madrid, com li ha anat amb l’estat de les autonomies?
—Per a la Comunitat de Madrid l’estat de les autonomies ha estat una ganga. Perquè Madrid abans es feia responsable de Castella la Nova. Era la capital d’una àrea que incloïa Guadalajara, Cuenca, Ciudad Real i Toledo. I, de sobte, va esdevindre una unitat uniprovincial que va poder consolidar el pressupost de la Diputació amb el pressupost autonòmic. A més, té l’avantatge que l’Estat està pràcticament tot a Madrid. La Comunitat de Madrid no s’ha de preocupar de fer museus, perquè ja li’ls fa l’Estat. I molts serveis ja li’ls dona l’Estat.
A més, la transició a la democràcia va coincidir amb la transició des d’un estat petit a un estat gran. És a dir, el pressupost que tenia l’Estat durant el franquisme era petit, representava al voltant del 10%. Ara aquest percentatge és del 40% aproximadament. L’Estat s’ha fet molt més gran, i això encara ha donat més valor a ser capital.
—I quin futur hi veu respecte d’aquesta divergència que experimenta Madrid de fa temps respecte de la mitjana estatal?
—A hores d’ara la Comunitat de Madrid xucla molts recursos de les comunitats veïnes. Aleshores, hi ha comunitats que resisteixen aquesta competència, altres que cedeixen i altres que s’hi adapten. El desert castellà és funcional respecte de Madrid.
—Parlem de la relació Madrid-Catalunya. Madrid ha substituït Catalunya com a gran motor econòmic?
—El sorpasso del PIB de Madrid a Catalunya va ser un gran tema entre 2012 i 2018. Ara, Madrid té un PIB per capita netament més alt que Catalunya, i això és en bona mesura gràcies al suport actiu de l’Estat. Madrid ho té tot, i això els permet fer una política fiscal molt determinada que incrementa la seua competitivitat. Això és una roda que va creixent. El Madrid de la democràcia ha deixat molt clar que no estava disposat a ser segon.
Jo he estat treballant sobre unes dades de la Comissió Europea sobre l’índex de progrés social de les regions, la qual permet abordar el benestar de les regions. En general, les capitals a Europa són més riques que les regions. Però hi ha dos models: les capitals que són més riques i redistribueixen i les que són més riques, però no redistribueixen. Madrid és d’aquestes segones.
—I quines capitals, a Europa, redistribueixen?
—Són aquelles que habitualment identifiquem amb nivells de cohesió interna molt alta, com ara els països nòrdics o quasi nòrdics. Però també són països que atorguen un pes molt alt a la cohesió interna. França també n’és un cas.
En canvi, Espanya, Portugal i Grècia estan tot just en l’altra banda. Itàlia està fracturada pel mig. El PIB per capita de Madrid és cada colp més alt. En canvi, Catalunya, el País Valencià i les Illes, que abans estaven en una situació per sobre de la mitjana, ara han quedat associades a l’Espanya castellana sud i tenim uns nivells de densitat, de PIB per capita i benestar social semblant a Múrcia, Extremadura, Castella-la Manxa i Andalusia.
—És a dir, hi ha hagut empobriment?
—Sí, en termes relatius hi ha hagut un empobriment indiscutible. L’Espanya turística s’ha empobrit, tota.
—Catalunya, com tota la façana mediterrània, ha fet una aposta molt forta pel turisme. Cada volta representa un percentatge més alt del PIB. Li preocupa el pes tan important que ha adquirit?
—Molt. El turisme significa molta gent ocupada, però molt mal pagada. És dels sectors que han patit d’una forma més salvatge la reforma laboral de 2012. Aquella reforma va permetre fer coses que ningú imaginava, excepte els més llestos, com ara l’externalització de serveis bàsics que abans se subministraven a hotels i que ara han anat a parar a subcontractes de Florentino Pérez.
—Creu que es fa prou des dels poders polítics per mantenir a ratlla el turisme?
—Ja s’hi intervé, per exemple, amb la taxa turística...
—Però tampoc no sembla funcionar. Catalunya en té i no ha parat d’augmentar el nombre de visitants...
—És que caldria apujar la taxa turística perquè la que hi ha ara és massa baixa. Per compensar els estralls, s’hauria d’apujar per tal de desincentivar l’activitat. A banda, hi ha mecanismes per alentir el creixement turístic. Per exemple, amb el control de permisos de nous hotels. A tot Europa hi ha una llarga tradició de regulació del sector turístic. Països com França o Itàlia fa temps que apliquen polítiques d’aquesta mena.