El pollastre a l’ast en comèdies gregues i novel·les russes
La paraula ast ja apareixia en un text en català del 1243. El pollastre a l’ast ix a Els ocells, una de les Comèdies alades d’Aristòfanes (Ed. 1984) traduïdes per Eloi Creus i a Ànimes mortes de Gógol (La Casa dels Clàssics), traduïda per Arnau Barios.
A Comèdies alades d’Aristòfanes, Edicions del 1984 ha reunit tres clàssics grecs magníficament traduïts per Eloi Creus: La pau, Núvols i Els ocells. Fins i tot li ho han reconegut amb el 19è Premi Vidal Alcover de Traducció. A Els ocells, Creus esprem tant com pot els jocs de paraules amb aus:
“Benastrux:
Au, ja hi som! ¿I ara on m’amago, trist de mi?
Becdor:
Mantén-te ferm!
Benastrux:
¿Perquè aquests em facin miques?
Becdor:
¿Com et penses escapar,
tros de quòniam?
Benastrux:
Doncs ni idea!
Becdor:
¿Perquè aquests em facin miques?
Becdor:
Jo et diré el que cal que fem.
Tu, peu ferm i a la batalla! Fes-los front amb l’olla al puny.
(Referint-se als trastos que carretejaven els esclaus)
Benastrux:
¿De què m’ha de servir l’olla?
Becdor:
Mantindrà l’òliba lluny
Benastrux:
Però, ¿i contra els rapinyaires? ¿Què hem de fer?
Becdor:
Pollastre a l’ast. Planta’n un al davant nostre.”
El pollastre a l’ast sembla un menjar resilient dels greixosos setanta, però la paraula ast ja apareix en un text rossellonès del 1243, segons Coromines.
I apareix també en una altra gran traducció recent, Ànimes mortes de Nikolái Gógol (La Casa dels Clàssics, 2024) en versió d’Arnau Barios: “Mentre el nouvingut inspeccionava la cambra li van portar l’equipatge: primer de tot un bagul recobert de cuiro blanc que, una mica rònec, feia entendre que no era el primer cop que viatjava. (...) Després de la maleta van seguir un cofret de caoba amb marqueteria de bedoll carelià, unes quantes formes de calçat i un pollastre a l’ast embolicat amb paper blau”.
“Arrels profundes”, a “Galop de sang” i al disc de Roger Waters
A The pros and cons of hitchhiking, un disc de Roger Waters (ex Pink Floyd) de 1984 hi ha cites del film Arrels profundes (George Stevens, 1953), com a Galop de sang (Tres i Quatre, 2024), de Joan Duran i Ferrer.
Què té Arrels profundes, un western de George Stevens del 1953, que impacta tant els creadors, a pesar de no ser un dels films més reivindicats del gènere? Possiblement és l’aparició d’un pistoler de passat desconegut i destí incert, que el nen orfe (Joey) converteix en el seu heroi.
Tots dos apareixen a la novel·la guanyadora de l’Andròmina de Narrativa, Galop de sang, de Joan Duran i Ferrer: “Jo he vist plorar un home. Assegut al sofà, de cara a la televisió. Dins la pantalla, Arrels profundes, Paramount Films, 1953. Amb les ombres allargassades de Shane: l’home de cabells rossos i de cavall negre; l’heroi armat que mai ningú sabrà d’on ve, cap on va, ni per què trasbalsa el fang del costum i la quietud del whisky a les lleixes de fusta del saloon. (...)
Shane, tot i les seves victòries, sabia que havia de retornar, altra volta, als camins que l’allunyaven d’aquella història encaixonada dins d’un televisor encès a l’hora de la sesta. Vall enllà, riu amunt. I per això, amb el barret posat i els ulls clavats a la neu de les muntanyes, va abandonar el poble cavalcant molt lentament, ferit, mentre el petit Joey intentava, a crits, retenir-lo. Shane! Shane, come back!”.
L’exlíder de Pink Floyd Roger Waters també els anomenava, i hi reproduïa fragments del film, al seu primer disc en solitari, The pros and cons of hitchhiking (1984):
“Do you remember Dick Tracy?
Do you remember Shane?
[Joey]: “And mother wants you”
Could you see him selling tickets
Where the buzzard circles over
[Joey]: “Shane”
[Jack Palance]: “The body on the plain”
Did you understand the music, Yoko
Or was it all in vain?
[Joey]: ”Shane!”
The bitch said something mystical
Hero
So I stepped back on the curb again, wooh
These are the pros and cons of hitchhiking.”
Els ‘voyeurs’ a les obres de Paco Candel i Julià de Jòdar, segons Maria Dasca
A Memòries del treball i de la immigració a Catalunya (1939-2023) (Memorial Democràtic hi inclou un article de Maria Dasca (UPF) sobre “el paisatge compartit” per les obres de Paco Candel i Julià de Jòdar.
En l’interessantíssim article de Dasca destaca un fragment sobre el voyeurisme: “Un dels elements que permet veure millor aquesta diferència entre els dos ‘tractaments’ és un episodi de Donde la ciudad cambia su nombre [de Paco Candel] que reapareix, en certa manera, a El trànsit de les fades [de De Jòdar]. En la primera un dels personatges més coneguts de Candel, el Perchas, l’“obrero emancipado” que fa penjadors a casa, protagonitza un moment hilarant: decideix fer un forat a la barraca on viu, una de les poques que disposa de dutxa, per veure les veïnes despullades. Delatat per la seva filla petita, és víctima de la venjança de la seva dona i del grup d’“odaliscas desnudas’... (...) En la novel·la de Jòdar s’introdueix una escena escopofílica similar, que no acaba, però, en càstig. El protagonista, Gabriel Caballero, fa un fort a la dutxa que tenen al pati, amb l’esperança de veure-hi nua la Lilà, la fada de suburbi que fa anar de corcoll tots els homes del Gorg. En realitat, però, veu el cos de la seva mare, finalment cobert per un vel que li recorda el d’un sudari”.