Aquesta icona de la jihad global camina a poc a poc, amb molt de compte per l’estret corredor. El guia un guarda emmascarat. Es diu Mohammed Haydar Zammar, de 57 anys, sirià de naixement i resident a Hamburg de fa molt de temps. A Bòsnia es va unir als mujahidins i va treballar amb Al-Qaida a Afganistan, la cèl·lula de terroristes d’Hamburg que van perpetrar els atacs de l’11S i, més tard, amb combatents d’Estat Islàmic (EI). Ara s’està en una presó administrada pel servei d’intel·ligència kurd en algun lloc del nord-est de Síria. El qui va ser un gegant d’1,93 metres i 145 kilos de pes, definitivament s’ha aprimat. La barba espessa d’un altre temps ara la porta retallada.
Zammar és un veterà de més de dues dècades de guerra religiosa. És perpetrador i alhora víctima i testimoni. Durant un viatge al Marroc la CIA el va segrestar i el va portar al seu país natal, Síria. Allà va desaparèixer per les presons especialitzades en tortura durant anys. Des del 2013 ha militat en Estat Islàmic. El paper de les autoritats alemanyes en el cas va provocar un escàndol i va donar lloc a una investigació parlamentària a Berlín.
Zammar no ha parlat públicament des de 2001, l’any dels atemptats de l’11S. Ara, un equip de reporters de Der Spiegel i Der Spiegel TV ha aconseguit quedar amb ell. Les negociacions amb la cúpula de l’YPG, la branca siriana del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) que sosté que va capturar Zammar l’hivern passat, han durat sis mesos. Fa poc ens van comunicar que li seria permès de parlar si així ho desitjava.
Zammar s’asseu i educadament saluda cadascun dels presents. Fa molt de temps que no parla alemany. Ara i adés s’esforçarà per trobar la paraula adequada al llarg dels nostres 77 minuts d’entrevista. Si bé admet la seva pertinença a l’EI, també nega la més mínima complicitat en els atemptats de l’11S contra Nova York i Washington.
—Senyor Zammar, com està vostè?
—Al-hamdu lil·lah [gràcies a Déu], estic bé. És clar, les presons dels països àrabs són diferents de les alemanyes. Ací podem arribar a ser 28 en una cel·la esquifida, i de nit només podem dormir de costat. Ho hem dit als guardes, però la situació és aquesta: no tenen prou presons i tenen un munt de presoners de l’EI i altres grups.
—Es va entregar vostè mateix? O com va ser que va acabar ací?
—Jo estava amb la meua dona i els meus fills a Darnij, un poble de la regió oriental de l’Eufrates prop de la ciutat de Deir al-Zor. Estàvem atrapats. Hi havia kurds pertot arreu. No teníem cotxe, ni moto, ni diners i la meva salut ja no era la d’abans. L’única sortida era entregar-se. No volia tornar a la presó, però què havia de fer? Em van arrestar, es van emportar la meva dona i ja no he sabut res més d’ella des d’aleshores.
—Però la seva dona és a Alemanya, oi?
—La que jo dic no. Amb aquesta em vaig casar ací un anys abans que m’arrestessin. Ella ja tenia tres fills d’un home anterior i s’havia tornat a quedar embarassada. Vaig demanar als meus interrogadors i em van dir que havia tornat amb els seus pares. No sé si va arribar, si és viva, si té prou per menjar.
—Després de més de deu anys en presons sirianes, en 2013 el van soltar. Per què es va decidir aleshores a fer-se d’Estat Islàmic, en comptes de simplement tornar a casa, tornar a Hamburg?
—Des de la presó li vaig demanar al Senyor que em digués on havia d’anar. Em va escoltar i em va fer saber que podia quedar-me a Síria sense témer res. La presó era terrible. Ens moríem de fam. Per sort, teníem pa dur i el deixàvem prop de la finestra com a reserva, però així i tot encara hi havia gent que moria. Jo sempre he volgut que la jihad anés contra les injustícies comeses contra els musulmans! La primera volta que vaig anar a Alemanya va ser en 1971. I volen saber què em va fer abandonar la bona vida i el bon menjar d’allí? La injustícia. Recorden Srebrenica, Bòsnia? Ho vaig veure per la televisió alemanya i vaig sortir immediatament cap a Bòsnia.
—Podríem, però, cenyir-nos als seus temps a Síria, de moment?
—I tant. Pregunti!
—Vostè va passar més de deu anys en presons síries després de l’11S. Com se les va apanyar per sortir-ne?
—En 2013 el grup rebel Ahrar al-Sham va posar setge a la presó, i un vell amic que jo coneixia d’Afganistan anava amb ells. Va fer mans i mànigues perquè a mi i a cinc més ens bescanviessin per dos generals de l’exèrcit d’Assad. La Mitja Lluna Roja ho va organitzar. Un antic reclús ens va acollir i va fer d’amfitrió. Hi hagué un sopar amb pollastre rostit, patates i Coca-Cola. Jo no hauria d’haver menjat tant tenint en compte que havíem estat a punt de morir de fam prèviament. No em vaig poder aixecar en una setmana; em sortia sang d’arreu.
Els escortes de Zammar l’han assegut en una cadira d’oficina. De la paret de darrere penja el logo del servei secret kurd. Damunt la taula hi ha una capsa de Kleenex color de rosa. Zammar duu pantalons marrons, una camisa de coll i un jersei.
Sembla més un pensionista que un islamista radical. Quan camina ho fa amb les mans a les cuixes, i de tant en tant les aixeca. El seu relat dels fets està desproveït d’emoció, com si diguéssim, una mera seqüència d’esdeveniments, amb poques intencions d’adornar-lo dramàticament.
—Un cop em vaig recuperar, un dels meus germans de la presó, que ara havia arribat a governador de l’Estat Islàmic a Alep, em va preguntar: “Haydar, Abu Adil, vols unir-te a nosaltres?”. Esclar, vull fer la jihad contra la injustícia, li vaig contestar. I li vaig jurar la meva lleialtat.
—Tal com en una ocasió va fer amb Osama bin Laden a Afganistan?
—No. A Afganistan, hi vaig anar en moltes ocasions, i amb mi Bin Laden era una persona molt simpàtica, molt bona gent. Però no vaig jurar lleialtat a Al-Qaida, encara que la gent sostingui que sí.
—Després d’anys d’haver estat torturat en diverses presons, vostè va i s’uneix a l’EI, que és dels que més torturen i més persones executen.
—Sí, però d’acord amb la llei islàmica, ull per ull, dent per dent... Crec que també està escrit en la Bíblia i en la Torà.
—L’Estat Islàmic va assassinar aquell amic seu d’Afganistan que el va traure de la presó, Abu Khalid al-Suri. Ell, com a emissari d’Al-Qaida, els havia previngut contra l’Estat Islàmic. A qui titllava de “falsos jihadistes” que no saben de “fraternitat, només de submissió. Mentides i assassinat”. I prevenia que “els jihadistes de veritat seran traïts”.
—Hum... Cert, no tot el que ha fet EI és correcte. Mentre hi hagi persones, hi haurà errors. Jo tenia un amic que el servei de seguretat d’EI va fer presoner. Deien que havia mort un altre presoner i el van tancar. El van emmanillar ben fort i el van penjar de les manilles al sostre. La carn dels canells se li esquinçava.
—I què en pensa, d’això?
—Vaig pensar que era injust perquè ell no havia fet res. Però és que la tortura en general em sembla injusta. Ni és que tot el que fan altres estats islàmics estigui bé. Alemanya, per exemple, és molt més justa que la majoria d’ells.
—Continua creient que l’Estat Islàmic ofereix un model de país més just que Alemanya?
—Vegem, és possible que Alemanya sigui millor. En algunes coses, però no per a altres. Quan un home és condemnat per terrorisme, per exemple, encara que no hagi matat ningú. Sense anar més lluny, el meu amic Mounir el Motassadeq...
— ... que estava acusat d’haver transferit diners a la cèl·lula terrorista de Mohammed Atta als Estats Units en un moment en què ja estaven prenent lliçons de vol per a la preparació dels atemptats de l’11S.
—Però ell no va matar ningú! I, en canvi, ha de passar 15 anys tancat. Cosa que trobo injusta.
—Vostè diu que Motassadeq era amic seu, com ho eren els pilots dels atacs mortals de l’11S —Marwan al-Shehhi, Ziad Jarrah i Mohamed Atta— a qui va conèixer en 1996.
—Eren els meus millors amics. Cada vegada que la televisió alemanya informava sobre la cèl·lula d’Hamburg, sempre en parlaven com si haguéssim passat a la clandestinitat. Però nosaltres no ens amagàvem. Nosaltres no ens volíem extraviar en aquesta societat on tot és permès: sexe, vestir indecorosament, etc. El que volíem era valer-nos per nosaltres mateixos com a grup a fi de romandre prop de Déu i llegir l’Alcorà. És veritat que vaig reproduir el prospecte en què Bin Laden cridava a la jihad contra els Estats Units. També en vaig repartir còpies davant de la mesquita, a la llum del dia. No m’avergonyeixo per això.
—Així, doncs, vostè és la persona que va reunir aquests homes, des del primer moment?
—Sí.
—Però vostè no sabia res dels atemptats que aquests homes més tard planejarien i perpetrarien?
—No. A mi no me’n van dir res. A penes si vaig tenir contacte amb cap dels tres en els dos anys anteriors. Jo no en sabia res absolutament. Probablement m’ho van ocultar a fi de no implicar-me en res.
—Però vostè va acompanyar Said Bahaji, un dels organitzadors, a l’aeroport d’Hamburg vuit dies abans de l’11 de setembre, quan se n’anava a Pakistan.
—Vaig pensar que només volia anar a Afganistan per la jihad. Said no va cometre cap atemptat.
Quan els agents marroquins van interrogar Zammar, juntament amb la CIA —a finals de 2001, a la seu central del servei d’intel·ligència a Rabat—, d’entrada es vantava que havia sigut idea seva de fer servir avions de passatgers com a armes. I que aquesta idea l’havia proposada a la cúpula d’Al-Qaida.
Els interrogadors més tard sospitaren que Zammar volia donar-se importància i que, equivocadament, es va creure fora de perill en la creença que com a ciutadà d’Alemanya només el podien extradir allí. Al cap de dues setmanes van concloure que Zammar no n’havia sabut res, dels atemptats.
Els investigadors alemanys, per la seva banda, van ser incapaços de provar la més mínima implicació o complicitat de la seva part. Després d’anys d’investigar possibles càrrecs per suport a organització terrorista, el fiscal federal d’Alemanya en última instància va tancar la investigació.
—Què li va passar pel cap en veure les primeres imatges per televisió de les torres en flames i els avions xocant-hi... i quan es va assabentar que els seus amics havien dut a cap l’atac terrorista més gran de la història?
—Al començament no es va fer cap menció sobre l’autoria. Vaig pensar que eren els japonesos.
—Els japonesos?
—Sí, com a venjança pels fets d’Hiroshima. Els noms i les cares dels meus amics es van conèixer una mica més tard. Però no m’ho podia creure.
—Per què no?
—No creia que poguessin ser capaços d’això.
—I amb això vingué la policia?
—No, jo era a Reyhanli, una ciutat a la frontera turcosiriana. Estava de viatge amb la meva muller, que volia visitar els seus parents a Síria. Vaig fer el vol de tornada al cap d’uns dies. Un cosí meu em va dir que s’havia armat un infern i que hi havia hagut una batuda policial. Vaig decidir passar desapercebut a cal meu germà. Al cap d’uns dies un policia va telefonar i va deixar una nota amb una citació. Aleshores vaig acudir a la policia i immediatament em van detenir.
—Cosa gens estranya tenint en compte que vostè havia reunit aquell grup d’atacants, que havia cantat les lloances de la jihad a Hamburg i que havia visitat Afganistan en cinc ocasions. Per què no haurien d’haver sospitat de vostè, els investigadors, que estava implicat en els atemptats?
—Però, si fos així, jo no hauria tornat a Alemanya des de Turquia! M’hauria escapat a Afganistan o un lloc per l’estil. Jo he dit que havia llegit l’Alcorà amb Atta i els altres, i que havíem menjat i anat a la mesquita junts. Però jo no sabia res dels atemptats. Déu n’és testimoni.
—Si hagués conegut els seus plans, hauria intentat aturar els seus amics?
—No ho sé. Estava tan enfadat amb la política americana... De veres, no ho sé.
—Quan el van tornar a soltar per l’octubre de 2001, li aconsellaren que de moment es quedés a Alemanya?
—Al contrari. Quan vaig sortir, vaig dir a la policia que volia anar a visitar la meva segona esposa al Marroc. I van dir: Cap inconvenient!
—I hi va anar. I va ser només quan va voler tornar a Hamburg des de Casablanca que el seu viatge començà a prendre un rumb molt diferent.
—Em van segrestar a l’aeroport. Segurament ho havien arranjat tot els americans. A la presó els marroquins em pegaven i em xopaven amb aigua freda fins que quasi perdia la consciència i tot el cos em tremolava. Era desembre i feia fred. Això va continuar un parell de setmanes. Tot i ser ciutadà alemany, em van dur a Síria i em van ficar en l’anomenada “secció palestina”, al soterrani.
—Vostè es refereix a un departament del servei d’intel·ligència militar famós per la seva brutalitat i la seva presó.
—Al nostre guarda els presoners li dèiem “la tomba dels vius”. A mi em van tenir tancat en una cel·la diminuta durant 2 anys i 10 mesos. Era molt estreta i feia 1,8 metres de llarg. Però jo faig 1,93 metres d’alçària i doncs no podia estirar-me. Només disposava d’una espiera, ínfima, perquè entrés la llum a la cel·la —si no, hauria estat a les fosques totalment—. Durant aquell temps, se’m va permetre en tres ocasions de veure el cel al pati per mitja hora. Tres vegades en quasi tres anys.
—Quines coses li van passar allà dins?
—El primer mes no em van pegar. Però aleshores va començar tot: amb punys, amb cables, a la cara, a les plantes dels peus. A vegades m’embotien pel forat d’un neumàtic, em deixaven enlaire i aleshores em pegaven. En una ocasió em van trencar la mandíbula. Una altra volta, em van pegar tan fort als peus que es van fer negres. I es van quedar dies i dies, molt de temps, així.
El Govern alemany és, si més no, en part responsable —bé que sigui indirectament— de les tortures de Zammar. Tot i que no hi havia prou proves per mantenir Zammar detingut a Alemanya, això no va ser impediment per a l’Oficina Federal de Policia Criminal (BKA), que tenia Zammar interceptat i sota vigilància, a l’hora de compartir informació detallada en com a mínim dues ocasions amb l’FBI sobre el seu viatge al Marroc.
Això vol dir que la CIA era també sabedora que Zammar tenia una reserva en un vol de KLM des de Casablanca el 8 de desembre de 2001, a les 6:45 del matí, i “d’acord amb la informació disponible, que tenia intenció d’agafar el vol de tornada”.
Però una divisió marroquina de les SWAT el va arrestar. I va ser interrogat durant dues setmanes abans que els americans el traslladessin a Síria.
En comptes d’advocar per l’alliberament de Zammar, el Govern alemany va acordar un pacte amb el cap de la intel·ligència militar síria. A canvi de l’accés a Zammar en la presó de Síria, els alemanys abandonaren una instrucció d’espionatge contra dos ciutadans sirians a Alemanya.
Amb el coneixement de Frank-Walter Steinmeier, cap de gabinet de la Cancelleria aleshores, August Hanning —aleshores cap del servei d’intel·ligència exterior d’Alemanya (BND)— i Ernst Uhrlau —el coordinador de la intel·ligència de la Cancelleria— van decidir enviar cinc agents a Damasc: dos homes del BND, dos de l’Oficina de Protecció de la Constitució (BfV), que controla l’extremisme a Alemanya, i un del BKA.
Quan arribaren a Damasc, el 20 de novembre de 2002, els cinc agents alemanys van ser presentats a Zammar en pantalons d’esport. Ell es queixava que li havien pegat. Zammar havia perdut molt de pes, però no feia la impressió d’estar mal alimentat.
Van passar tres dies parlant amb Zammar. Va demostrar les seves ganes de cooperar i els agents al final van quedar contents que els hagués ajudat a identificar fotos d’excombatents companys seus sospitosos. En les notes del protocol de reunions de les agències implicades s’indicava que els resultats havien sigut “de bons a molt bons”. I confiaven que podrien parlar amb Zammar amb freqüència.
Però això no va passar. Un agent del BKA va advertir en 2003 que la BfV tenia “reserves considerables”. Temien que Zammar no digués coses que el posessin en perill de ser condemnat a mort a Síria.
—Com van anar els tres dies d’interrogatori pels investigadors alemanys al final de 2002?
—Van ser tres dies? O dos? No ho recordo exactament. Dos d’ells preguntaven i l’altre prenia notes en el seu portàtil. No eren amables. Tampoc brutals... freds simplement. Els vaig dir el que passava aquí i els vaig demanar que m’ajudessin a tornar a Alemanya. Un d’ells es va limitar a dir: Continua somiant!
—Va anar a parar directe a la presó a Alep després de passar quasi tres anys en el soterani de la “secció palestina”?
—Oh, no. Em van traslladar a Sednaia, aquesta presó norme al nord de Damasc. Vaig experimentar tres motins mateix en 2008. L’alcaid es va enfilar per una escala d’incendis i disparava contra la gent des de dalt aleatòriament. Els ferits van ser apallissats fins a la mort. Després vaig tornar a la “secció palestina” i una altra volta a Sednaia, després a una altra presó i aleshores a Alep.
—Què feia vostè exactament per a Estat Islàmic?
—Al començament, l’Estat Islàmic no era ben bé un estat, encara a Alep. Més aviat, una mena de grup, com els altres 30 o 40 grups que hi havia per allí. Aleshores, a la primeria de 2014, hi va haver un atac sorpresa per part de l’Exèrcit Sirià Lliure i jo vaig haver de fugir de la ciutat amb la meva muller.
—La dona amb qui el van arrestar l’hivern passat?
—No, aquesta era no, era una altra. Què volen que faci? La muller que tinc a Hamburg no podia venir amb mi ni jo anar a Alemanya. Però jo necessito una dona que em cuidi. I de qui jo pugi cuidar i que em doni fills. Vam anar a Al-Bab, una ciutat més cap a l’est, i ens vam quedar allí tres anys. M’hi vaig fer càrrec de les cases d’acollida de mujahidins. M’assegurava que no hi hagués roba bruta, menjar o escombraries tirats per allí. Ho vaig fer durant un temps, i després vaig treballar en el Departament de Relacions Generals com a mediador per a tribus en conflicte o parelles casades que ja no s’avenien gaire. Aleshores em van enviar en qualitat de supervisor de les agrupacions de treballadors. Al final, havia d’anar al departament de mitjans de comunicació, però aleshores tot va començar a ensorrar-se.
L’entrevista s’acosta al final. Els escortes de Zammar comencen a impacientar-se. Però Zammar encara vol esplaiar-se. Diu que si l’EI torturava “injustament”, això hauria d’estar prohibit. No es va unir a l’EI per escampar el terror, diu, i afegeix que desitja els drets humans però no pas la democràcia. La democràcia és idolatria.
Aquesta és la realitat d’un home per a qui tretze són tretze. Al mateix temps, el cas de Zammar demostra com de difícil pot ser legalment demanar responsabilitats a un defensor intel·lectual del terrorisme; sempre hi era present, però mai no hi estava implicat. El que queda clar és que va viatjar a Afganistan en cinc ocasions. Que és la primera persona que va posar en contacte els terroristes de l’11S i que va encoratjar els indecisos com el futur pilot suïcida Marwan al-Shehhi a no flaquejar en la seva fe. I que l’11S els perpetradors el van deixar en la inòpia mentre planejaven l’atac terrorista més gran de la història. I que va acabar formant part de l’Estat Islàmic.
Fins ara, tothom volia parlar amb ell, fossin de la CIA o agents de la intel·ligència alemanya. Avui dia podria ser jutjat davant un tribunal a Alemanya pel fet de ser membre de l’EI. El fiscal federal d’Alemanya ha dictat una ordre de detenció contra ell.
Però és possible que Alemanya ja no el vulgui. No hi ha país que vulgui readmetre combatents de l’ISIS que simplement representen un perill una vegada repatriats.
Quan se li va demanar la seva opinió, el Ministeri d’Exteriors a Berlín secament va declarar que a la regió kurda del nord de Síria l’assistència consular desgraciadament no és possible.
—I ara què?
—Espero que els alemanys responsables del meu cas parlin amb mi. A Alemanya jo era un bon veí. Vagin i pregunten pel meu barri. Preguntin si volen als meus professors. No soc una mala persona.
Syara Kareb, Andreas Lünser, Christoph Reuter i Fidelius Schmid
© Der Spiegel
Traducció de Francesc Sellés