Plovia a mars el dimarts que Annie Ernaux feia el seu primer acte públic a Barcelona. A la Biblioteca Jaume Fuster, la gent —la majoria, dones— feia cua sota el ràfel immens de l’entrada intimidada per l’aiguat, però somrient. Hi havia ganes d’escoltar-la. Segons els organitzadors d’aquell acte, les Biblioteques de Barcelona, les entrades s’havien esgotat en un minut, quan van obrir el procés telemàtic de registre per entrar-hi.
Els paraigües encara regalimaven aigua pel terra de la sala d’actes quan Annie Ernaux va començar a explicar que la primera vegada que va visitar Catalunya, als vint anys, buscava el sol.
El temps no sempre acompanya.
Ernaux va afegir que també va visitar Montserrat: “I vaig fer un vot a la Verge: que quan tornés a casa començaria a escriure una novel·la”. I ho va complir: “Potser massa ràpidament vaig escriure aquella primera novel·la que no s’ha publicat mai perquè tenia una estructura estranya”. Amb el bon humor d’una guanyadora del Nobel de Literatura, reconeixia que el mèrit potser no va ser de la Moreneta: “Vaig fer la mateixa promesa a totes les esglésies d’Espanya on vaig entrar en aquell viatge”.
Des de la sala d’actes no es va sentir cap tro de resposta.
Els organitzadors de la conferència van advertir que, després de la conversa entre Annie Ernaux i la periodista Anna Guitart, la Nobel no signaria llibres com passa en altres actes semblants. Ernaux, que té 84 anys, explicaria després que aquest serà l’últim viatge que fa a conseqüència del Nobel. No perquè no vulgui viatjar més, sinó perquè prefereix viatjar sense compromisos. “Aquest viatge a Barcelona”, va afegir, “el tenia ja compromès de fa més d’un any”.
Arran de l’anècdota del primer llibre, que va escriure per complir la promesa a la marededeu de Montserrat i cent mil verges més, Ernaux va explicar algunes de les claus del seu estil.
Una, l’abocament d’experiències molt personals, que després ha desenvolupat i perfeccionat en els llibres publicats (fins al punt de guanyar un Nobel per aquesta literatura): “És difícil comprendre fins a quin punt la vida i l’escriptura van enganxades”.
I dues: allà on fallava aquell primer llibre és a no ser fidel a una de les frases més característiques dels seus diaris i que Anna Guitart li va recordar explícitament: “Escriuré per venjar la meva raça”.
Explica Ernaux que es referia la seva classe social. “A la universitat vaig ser conscient que no encaixava en el meu entorn. I encara ho vaig veure més clar quan em vaig casar i vaig conèixer la família del meu marit, que era burgesa, tot i que ja no eren rics com ho havien estat. La meva sogra tocava el piano i els seus gustos no coincidien amb els meus. El meu pare anava al circ i, com a molt, al cine a veure pel·lícules de vodevil”.
Tot plegat va refermar la consciència de classe d’Ernaux i això es veurà en la seva obra. “En canvi, en aquell primer llibre que mai es va publicar no hi havia ni lluita social ni res sobre l’entorn d’on vinc”.
Hi serà en els llibres següents al costat d’aquella exposició de la intimitat, dels secrets. A partir de la primera obra, Les armoires vides de 1974 (editat en castellà, Los armarios vacíos, per Cabaret Voltaire) .
Explicava Ernaux a la Biblioteca Jaume Fuster que, en aquell cas tenia molt clar que “no es tractava d’escriure un llibre bonic”, sinó de “dir coses importants a partir de la meva història”.
Aquí és on Ernaux troba la clau que farà únics els seus llibres. “Vaig començar a fer servir la primera persona singular, el jo, i a enfrontar-la a la primera persona del plural, el nosaltres, perquè estava parlant de coses molt personals”. Sabia que si mai li publicaven el llibre, “podria situar-me en una situació molt incòmoda, perquè explicava coses molt personals de la meva infantesa”. Com faria servir coses personalíssimes a L’esdeveniment (Angle, 2022), on explicaria el seu avortament clandestí, que no coneixia ni el seu marit ni la seva família, o relacions íntimes en altres obres, com Pura passió (Angle, 2022) o L’home jove (Angle, 2023).
Ernaux ho va explicar més detalladament en l’acte que es va fer l’endemà a la Filmoteca de Catalunya per presentar Les années Super-8 (disponible a Filmin), una curiosa joia cinematogràfica construïda pel seu fill David Ernaux-Briot a partir de les cintes de súper-8 filmades pel seu pare amb motius familiars (aniversaris, mudances, vacances, etc.) i les reflexions de la seva mare sobre aquell temps i aquelles imatges. L’Annie Ernaux de les primeres imatges de la pel·lícula amaga un secret: està escrivint d’amagat del seu marit i dels seus fills.
“Vaig començar a escriure Els armaris buits en secret i ho vaig enviar a tres editors. Un el va rebutjar i altres dos es van mostrar interessats a publicar-lo”. En aquell moment, Ernaux es va haver d’enfrontar a la possibilitat que es publiqués un llibre on parlava sobre coses molt íntimes, sobre la seva mare i el seu marit. “Vaig sentir por i vaig pensar que la mare, el meu marit i els meus col·legues el llegirien”. Angoixa, no. “Por”, diu. Finalment, els fets consumats van girar la situació. “Quan ja va estar publicat, va ser com si jo no fos jo, com si hi hagués un altre jo que fos la dona que escriu”.
Ernaux explica que, un cop publicat, li va donar a la seva mare perquè se’l llegís.
Cal dir que la mare d’Annie Ernaux era una dona de caràcter. Ho diu ella i s’endivina en els pocs moments que apareix a la pel·lícula de súper-8. “La mare tenia una personalitat molt forta. Ella va haver de deixar l’escola als dotze anys i tenia clar que el futur és dels que van a l’escola més temps i arriben a la universitat”.
Aquella mare tenia ara entre les mans Les armoires vides i llegiria coses crítiques amb ella, com a mare, en paraules de la seva filla; sabria que la seva filla havia avortat clandestinament, tot exposat allà. “Se’l va llegir a la nit i no va dir res. Va fer veure que no s’havia de dir res. Ni demostrava que estigués contenta ni descontenta. Quan li vaig ensenyar un article de Le Monde que parlava bé del llibre, se’n va alegrar. Crec que, per a ella, el món de la literatura triomfava, era més important que ella, i ella no va deixar de sentir-se orgullosa de mi com a escriptora”.
A Les années Super-8, Ernaux deixa clar que la publicació d’un llibre no canvia gaire la teva vida, “no com pensaves”.
El film està, com la seva literatura, barrejat d’intimitats —en aquest cas, familiars— i fets històrics que tenen una importància desigual. Ernaux va explicar que ella no havia volgut parlar massa de la vida familiar, la pel·lícula “no era el lloc”. Que també havia volgut donar importància a la història mundial, que queda reflectida en la pel·lícula, perquè Ernaux i el seu marit visiten Xile el 1972, un any abans del cop d’estat de Pinochet, i veuen l’obra de govern de Salvador Allende en marxa. Poc abans que tot canvie i aquell Xile deixi d’existir. I deu anys després visiten Moscou, poc abans que tot canvie.
Tot i això, l’espectador està pendent de la dissolució paral·lela del matrimoni d’Annie i Phillippe Ernaux, que arriba al final de la cinta.
Com als seus llibres, i fins i tot a les seues conferències, Ernaux esmenta, a la pel·lícula, aquelles cançons que devien sonar en aquell moment —tot i que no les sentim. I ens trasllada, com en els seus escrits, com el seu jo d’aquell moment anirà sempre lligat a aquelles cançons.
La pel·lícula, com els seus escrits, té una dosi perfecta de realitat, la mesura justa perquè sentim bategar unes vides reals sense exhibicionisme ni postureig.
Sobre el seu estil literari, Ernaux havia estat molt clara en aclarir que ella vol “una llengua que no sigui visible, encara que pugui semblar paradoxal”. Aquesta Premi Nobel de Literatura vol que “el lector no vegi les paraules, sinó que vegi les coses a través de les paraules”.
Com si l’únic important fos el missatge i les paraules haguessin de ser transparents.
Els organitzadors de l’acte de la Filmoteca es van oblidar de dir que Ernaux no signaria llibres al final de l’acte. Moltes de les assistents van aconseguir el que volien. Fins que Ernaux va dir que no podia més. En arribar a l’hotel, i a pesar de la pluja, encara l’esperava un grup de fans.