—Per què estructura el llibre amb nou «caselles» com a la xarranca, el joc popular on s’ha d’avançar per les caselles sense poder trepitjar les vores? És un homenatge a Rayuela de Cortázar?
—Bàsicament per dos motius: perquè reflecteix un joc infantil i a la novel·la es parla molt d’aquest pas de la infantesa a l’adolescència o la joventut. Amb la xarranca simbolitzava aquest pas d’un món a un altre (de la terra al cel, que és l’última casella, que és la salvació). Aquest trànsit pot ser el de la infantesa a la joventut, però també pot ser més transcendent: la nostra vida comença a la terra i intenta assumir aquesta transcendència d’arribar al cel.
—Res a veure amb Rayuela?
—No. Segur que tots els textos que has llegit t’acaben influint, però no és una influència explícita.
—I cada casella/capítol el comença amb un text que no està relacionat amb la narració, sinó amb una obra d’art que esmenta en cada cas.
—En aquests textos breus és on m’he permès fer servir un llenguatge de prosa més poètica i parteixen de l’estètica d’uns quadres. Això ho relaciono amb un dels personatges, l’oncle Ton, que és antiquari i està relacionat amb l’art, i sublimo la seva història amb aquestes proses poètiques (que és cert que també es poden llegir de forma independent).
—Com deia vostè, és una narració del pas de la infància a la joventut del protagonista, però també —en l’àmbit de Sitges— del pas d’una societat rural i marinera a una basada en el turisme.
—Sí, hi ha dos escenaris de fons: el més evident és aquest canvi social d’un poble costaner de Catalunya, que en aquest cas és Sitges (tot i que no s’esmenta mai, sí que s’esmenten altres topònims reals i identificables del municipi). Aquest canvi d’una població que es dedica al sector primari i passa a dedicar-se a la indústria del turisme. Volia mostrar com aquest canvi de model (de model econòmic, però també canvi de model social i de relacions entre la ciutadania) afecta els personatges de la novel·la. I després hi ha aquest canvi de la infantesa a la joventut que implica una pèrdua de la innocència que va acompanyada de la pèrdua d’aquests referents del poble.
—Al contrari d’altres novel·les on es parla d’aquesta pèrdua de la innocència, a Galop de sang hi ha una tensió continguda a conseqüència d’una violència molt latent. Era un objectiu des del començament?
—Sí, sí. Jo estava molt interessat a parlar de la crueltat humana, de com els humans inferim crueltat en diferents persones, a la societat en general i en el medi (en el nostre entorn i en el medi ambient). Aquestes crueltats marquen el destí de tots els personatges. Una crueltat pot ser forçar un poble a perdre la seva idiosincràsia. Després hi ha la crueltat envers els animals, i sobretot envers les persones. I la crueltat d’un poder envers el poble: això ho exemplifico en l’entrada de l’heroïna en la societat dels anys vuitanta, que no deixa de ser la crueltat d’uns poderosos envers les classes populars.
—A la novel·la identifica els introductors de l’heroïna amb la família més rica del poble. Això és una metàfora o una realitat en el Sitges d’aquell temps?
—Eren els poders fàctics, els que podien jugar i corrompre’s amb més facilitat. Sobre Sitges no s’ha investigat prou com va anar, però jo extrapolo aquests fets al que sí que s’ha investigat, sobre la forma que entrava l’heroïna a la Península, a través de Barcelona, del País Basc i de Galícia, a través dels ports. Les trames de corrupció de les classes dominants de l’època van facilitar l’entrada de l’heroïna i als poderosos això ja els anava bé per mitigar la voluntat revolucionària de la joventut de llavors, que van deixar de banda les seves lluites populars perquè estaven enganxats. El poder els va anorrear.
—Vostè és nascut el 1978 i situa l’acció el 1984, però aquests corcs que eren l’heroïna, la urbanització i la sida ja hi eren.
—Jo vaig viure i veure aquests estralls de l’heroïna. Al nostre barri es veia pel carrer la degradació de molt joves que eren fills d’amistats o veïns. És cert que falsejo una mica les dates. Els meus records d’aquesta època són més del 1988 o 1989, però ho he volgut tirar una mica enrere perquè fos més a prop de la Transició democràtica i donar-li un to polític una mica més fort. Però els meus records sobre l’heroïna són aquells: la gent que moria als 17 o 18 anys de la sida —tot i que pràcticament no es deia— i com ens advertien: no aneu descalços per la platja que hi ha xeringues. I també el canvi urbanístic va ser real: la casa on jo visc està on hi havia la casa dels meus avis i jo vaig viure aquesta transformació de casa nostra i del nostre barri. És un retrat molt fidedigne.
—Hi ha una imatge molt potent sobre la renúncia al passat a qualsevol preu, com quan els pares donen permís per colgar el pou de casa vostra. Com es pot renunciar a una font d’aigua?
—Sí, sí. Per fer els fonaments s’havien d’inutilitzar els pous que hi havia. M’agrada que ho remarquis perquè és una de les imatges que volia que flotés en tot el text. En els nostres ambients, qui tenia un pou tenia una riquesa, però a més nosaltres teníem una idea familiar del pou: hi jugàvem, hi llançàvem la galleda, llançàvem les veus al pou per sentir com reverberava... era un joc i un aprenentatge. I va desaparèixer per culpa d’un canvi obligat.
—És una metàfora clara del final d’una societat rural que vivia del sector primari (perquè uns vivien del camp i uns altres del mar).
—Sí, els meus avis, per una banda, eren pagesos, i, per l’altra, del món de la mar. S’havien dedicat tota la vida al sector primari fins que, amb l’arribada del turisme, uns van posar un supermercat i els altres van llogar apartaments o es van anar cap a la construcció. Aquí tothom va haver de jugar al joc de la transformació. Si han de fer una nova autopista i t’expropien les terres, no hi ha res més a fer.
—En aquest cas, la família és el context narratiu. La resta de sitgetans no són ni secundaris.
—Sí, els lligams familiars són molt importants en tota la trama, per a bé i per a mal. Perquè la família dona aquest suport, aquest coixí, que permet avançar, però dins de la família també hi pot haver abusos, com és el cas, i pèrdues que limiten també la vida dels nens. Quan dins de la família es nota que hi ha un buit que s’arrossega, això també incideix molt en el desenvolupament dels nens. Saben que hi ha una càrrega.
—Aquests silencis que impedeixen enfangar-se: «I així, passant mig de puntetes d’un tema cap a un altre, totes tres se salvaven d’enfonsar massa els peus en els seus propis llots».
—Sí, sí. L’evolució de les famílies ha fet que els silencis siguin menys freqüents, però fins fa poc es parlaven moltes coses amb la boca petita. Ara tot s’aboca cap a l’educació dels nens. Fins no fa gaire els nens s’havien d’espavilar i ho havien de fer dins de la vida dels adults. Els adults no baixaven al nivell dels nens fins a infantilitzar-se com pot passar ara.
—Per què aposta per un lèxic barroc, sempre buscant el sinònim menys utilitzat?
—Un dels personatges de la novel·la és el llenguatge en si mateix i la meva voluntat era trobar aquesta tensió entre un llenguatge més pulcre —potser més abarrocat, més intel·lectual i més poètic— i com això es posava en tensió amb el llenguatge més popular —amb expressions que ens acosten realment a la manera com parlaven aquests personatges. Trobar equilibri entre el llenguatge poètic i el de les classes populars era la meva preocupació principal. Que les intervencions dels personatges no fossin guionades i que el llenguatge popular tingués la mateixa rellevància que el llenguatge més literari. Sí que m’he preocupat molt perquè res fos evident. I cal reivindicar que el llenguatge és més ric que el de moltes obres literàries que de vegades tenen un llenguatge massa estàndard i no utilitzen un seguit de paraules i expressions que enriqueixen la llengua.
—Estem parlant del 1984, quan el turisme ja havia conquerit Sitges. En canvi, encara convivia amb aquesta forma de vida més tradicional basada en l’agricultura —sobretot— i la pesca.
—Sí, encara coexistien. Van conviure les botigues de queviures amb els petits supermercats i les quadres dels cavalls a la rebotiga. Sitges va ser un dels llocs on el turisme va arribar abans, amb els suecs els anys seixanta, i després el turisme homosexual hi va trobar un oasi d’acceptació de la diversitat i la pluralitat.
—Hi ha una contextualització del temps amb músiques (Forever young d’Alphaville, La isla bonita de Madona) i sèries (Orzowei), però també esmenta una pel·lícula molt anterior perquè té un sentit metafòric, que és Arrels profundes, de George Stevens del 1953.
—Sí, per parlar dels cavalls, agafo aquesta visió ben bé onírica d’Arrels profundes i els cavalls creuant les muntanyes de Wyoming. Primer, perquè al meu avi li agradaven realment els westerns. Segon, perquè hi ha la metàfora del títol (Arrels profundes que es claven a la terra), que és una referència bonica per a la novel·la. I tercer, perquè la pel·lícula acaba amb l’heroi que se’n va —que pot representar el fill que es mor o el net que es perd per l’heroïna— i el nen protagonista es queda sol mirant com s’allunya.
—Ara que parla de l’avi. Als seus avis i àvies, els dedica el llibre.
—Sí.
—Perquè són els protagonistes d’aquell món desaparegut?
—Sí, i perquè, tot i que els noms estan canviats, les personalitats dels quatre avis estan inspirades en les dels meus avis. I hi ha el contrast d’un avi que ve del món de la terra —una personalitat més seca i aspriva— i l’altre, que és mariner, que té una personalitat més vital... Això a Sitges sempre s’ha dit: que hi xocaven les personalitats dels mariners, que pescaven i vivien molt al dia, i els altres, més arrelats a la terra, que sempre estaven preocupats per si plovia, per si no plovia i miraven més enllà i contenien més el puny.
—És un poc el contrast entre la formiga i la cigala, el seny i la rauxa o la contenció i la bohèmia?
—És que això és clau. A Sitges tenim un bagatge molt intens del Modernisme i de Santiago Rusiñol, que a les seves obres retrata molt aquest xoc de cultures: la cultura del poble adormit i la del món de l’art. I això és evident a L’alegria que passa (1898), que és aquest circ que passa amb una alegria passatgera, o amb Cigales i formigues (1907),que és un altre quadre líric de Rusiñol. O Els Jocs Florals de Canprosa (1902), que ho tracta amb un to més humorístic.