—Per què una novel·la sobre gent confinada després d’una temporada on tots hem estat tancats a casa?
—Vaig començar el llibre anys abans de la pandèmia. No planifico les meves novel·les ni penso tampoc què passarà ni què escriuré. Simplement, m’hi vaig posar a partir d’un fet concret: van vindre a casa uns amics dels meus fills i van dir que s’havien apuntat a una clínica per participar en la prova d’una vacuna nova. Primer t’inoculen el virus i després la vacuna. Ho fan molts estudiants per guanyar diners. Vaig voler escriure la novel·la per pensar què li passaria a la gent que s’apunta a aquestes proves en cas d’una pandèmia global. Quan va arribar la pandèmia real, ja havia escrit unes 30.000 paraules i vaig voler continuar.
—Va haver de canviar coses que ja havia escrit, perquè la pandèmia real li va donar nova informació sobre el confinament o les vacunes?
—Sí, moltes coses. De fet, la vaig fer més greu, la meua pandèmia. En la primera versió no era tan devastadora, però després que tots haguéssim patit una pandèmia real, l’havia de fer diferent. Al començament, vaig haver d’aprendre molt vocabulari sobre una pandèmia i, de sobte, molts d’aquests termes sortien a les notícies cada dia.
—Els protagonistes de la seua anterior novel·la, Terra inestable (Les Hores, 2023), també estaven en part confinats en una casa de camp, a pesar de viure lliures en un entorn rural. L’aïllament és un tema que ja l’interessava?
—Suposo que sí, però no era conscient. Quan faig un repàs del que he escrit fins ara, sí que trobo persones soles, aïllades, i com reaccionen, creixen i s’endureixen arran d’aquesta situació.
—En aquell llibre podia lluir-se amb descripcions del camp, però en aquesta novel·la només es pot evadir amb un aparell de Realitat Recordada, una mena de realitat virtual que pràcticament permet reviure fets que es conserven en la memòria. Ho tenia pensat des del començament o s’ho va inventar quan ja havia començat, precisament per evadir-se?
—Va ser exactament això. Escrivint la novel·la vaig pensar que m’agafaria claustrofòbia de tant escriure sobre la clínica i no poder sortir-ne. Vaig pensar que em tornaria boja si havia d’escriure tota la novel·la amb els cinc personatges sempre tancats allà. Per això vaig pensar una manera d’obrir-me a altres realitats i poder escriure de la natura.
—I després aquesta Realitat Recordada ja permet fins i tot viatges a les illes gregues que poblen la infantesa de la protagonista.
—Quan vaig decidir que podia treure els personatges a fora, vaig pensar en els jardins i els camps anglesos, però per què limitar-m’hi? Si podia anar on volia, per què no a Grècia, que és un lloc que m’encanta?
—Diu vostè que inventa l’argument a mesura que escriu i tant la Realitat Recordada com altres temes de la novel·la van apareixent sense una estructura prèvia.
—No planifico. És una cosa més orgànica. Imagino que algú entra a l’habitació i penso: tu qui ets? Decideixo cap on va i la seva història, però fins que no acaba la novel·la —un procés que pot trigar dos anys— no m’adono del tema que realment tracta la història.
—Per què escriu així? Ho prefereix? Ha provat d’escriure amb un esquema previ i no li ha agradat?
—A mi realment no m’agrada escriure. El que m’encanta és editar-ho després. M’agrada moltíssim revisar el text posteriorment i anar canviant coses. Sí que he provat de fer una planificació prèvia (perquè per mi seria molt més fàcil la fase d’escriure, que és la que em resulta més dura), però no faig cas i em salto tots els guions. Quin sentit té planificar si no en faig cas? I, d’altra banda, quina gràcia té escriure si ja sé cap a on vaig? Per mi, la gràcia d’escriure és fer-ho d’aquesta manera.
—I què té l’edició que li agrada tant?
—Començo a editar quan ja tinc bastant escrit i llavors faig una mica d’edició cada dia. D’aquesta manera, m’obligo a combinar totes dues coses: si no, em passaria el dia editant i editant i editant. Aleshores faig una revisió a alt nivell: canvio personatges, canvio la direcció de la història... I al final m’agrada molt editar-ho com si fos poesia: com està escrita cada línia, repensar cada paraula, etc.
—I en acabar s’hi passa encara molt temps reeditant-ho?
—Després de la primera relectura combinada amb l’escriptura, quan ja ho tinc tot acabat, puc trigar sis mesos més a fer l’última i definitiva edició.
—El recurs de la Realitat Recordada és també per aprofundir en el tema que suggereix el títol, La memòria dels animals?
—No, la Realitat Recordada la vaig inventar per sortir de l’escenari on estan tancats els personatges i el títol el vaig posar en acabar la novel·la. Jo tenia altres títols al cap, sobretot A body of water (‘Un cos d’aigua’), però aquest, que li agradava molt a l’editor del Regne Unit, no li agradava a l’editor dels Estats Units, i evidentment volia un sol títol per a les dues edicions. Per això vam canviar a La memòria dels animals, que juga amb la memòria que tenen els animals i els records que nosaltres tenim dels animals.
—La memòria és al títol, però les preocupacions dels protagonistes són més aviat la pèrdua, els errors comesos i el neguit pel futur.
—Jo volia escriure, sobretot, de la llibertat i la captivitat i per això parlo dels pops, que estan tancats a les seves gàbies i que són alliberats per la protagonista. També hi ha una reflexió al voltant de la medicina: qui s’ha de tractar, qui és voluntari realment, per oferir-s’hi altruistament...
—En un moment donat algú li demana a la protagonista: Què vol un pop? I ella respon “llibertat”, que és precisament allò que desitgen tots els confinats de la novel·la.
—Sí, ells volen la llibertat també. I la mateixa protagonista que allibera els pops és l’única que tindrà la possibilitat de donar-los aquesta llibertat, d’alliberar-los. Però ella també té por: li fa por perdre la vida per salvar la dels altres. Hi ha un risc. Es podria salvar tota sola. Volia reflexionar sobre aquest microcosmos, les relacions entre ells i la relació de la societat amb un mateix.
—De fet, en teoria tots van a la prova de la vacuna per motius altruistes tot i que tots reben una recompensa econòmica.
—Sí, són els diners els que els hi fan anar.
—Per què la protagonista i narradora és biòloga marina?
—Com que no planifico, primer no sabia quina feina donar-li a la protagonista. Segurament la vaig fer biòloga marina perquè sempre m’han agradat molt els cefalòpodes. Quan feia escultura, sovint esculpia pops i animals marins. De fet em vaig tatuar una anemone.
—En tot cas això li permet acabar cada capítol amb una carta parlant sobre el treball que va inspirar el documental Lo que el pulpo me enseñó (My octopuss teacher), però la novel·la és anterior.
—És estrany que ara coincideixin tres o quatre llibres sobre pops, el documental, la meva novel·la... No sé què va passar fa quatre o cinc anys que tots volíem parlar de pops.
—Vostè va estudiar escultura a la Winchester School of Art i va treballar en màrqueting durant anys. Què la va portar a dedicar-se finalment a la literatura? Què li porta d’esculpir pops a escriure sobre ells?
—L’escultura no la vaig abandonar mai. Em dedicava al màrqueting, però continuava esculpint. Fins que, quan teníem quaranta anys, en Tim —el meu marit— i jo vam participar en un projecte d’art públic. A mi em va costar molt aquella feina, però em vaig sentir molt realitzada. I paral·lelament, a la biblioteca del meu poble van organitzar un concurs de relats. Em va costar molt escriure aquell conte, però, igualment, em vaig sentir molt satisfeta amb mi mateixa. Em vaig animar a fer un curs d’escriptura creativa i gràcies a això va escriure Our endless numbered days (2015), la meva primera novel·la, que l’any que ve editarà en català Les Hores.
—S’assemblen en res l’escultura i l’escriptura creativa?
—Bona pregunta. Treballo l’escriptura igual que l’escultura, sense cap pla. Amb l’escultura tinc una roca davant meu, començo a picar i procuro no haver de corregir massa, perquè no pots refer el que ja està picat. Però fins que no ho tinc avançat no acabo de veure ben bé què hi sortirà. Hi ha moltes semblances entre la literatura i l’escultura i la meva ment s’hi acosta de manera molt pareguda.