—D’on li ve a vostè l’interès pel medi ambient?
—Això té un alt contingut tecnicocientífic [riu]. Sembla que, quan era menut, era molt faldero, i ma mare, per perdre’m de vista, m’enviava a les muntanyes. I jo, que sempre he estat un estricte complidor de la legalitat, hi anava. I allà li vaig agafar molta estima a la natura. Així fou com començà tot.
—És nascut a Tavernes de la Valldigna. Com era la seua família?
—Molt senzilla: una família treballadora, llauradora i de poble.
—I com es va decantar pel món del dret?
—En primera instància, jo volia estudiar història. Però mon pare, que no tenia estudis, em va suggerir d’anar a visitar un psicòleg perquè, segons deia, els psicòlegs assessoraven la gent. I el psicòleg aquell va dir que ni se m’ocorreguera estudiar història. Em va suggerir fer dret o medicina, però jo no estava fet per a la medicina i totes aquestes coses de la sang, així que em vaig decantar pel dret.
—Venia d’una família humil i, tanmateix, es va atrevir amb la carrera judicial...
—És que jo, en realitat, no sabia molt bé el que era fer unes oposicions. De fet, vaig començar a estudiar judicatura perquè uns amics de València em van dir que a Madrid hi havia un preparador boníssim. Efectivament, va resultar que el preparador era boníssim. Jo venia un poc a les palpentes i quan duia un mes em vaig adonar que en realitat la preparació que et proporcionava tant valia per a jutge com per a fiscal. “Dos pel preu d’u!”, vaig pensar.
—I què va provocar que s’interessara per la qüestió del dret mediambiental? Probablement, quan vostè va estudiar, aquest tema ni apareixia en el temari...
—Doncs, tot va ser perquè el primer destí que em donaren va ser Bilbao. Ens allotjàvem en el Col·legi Major de Deusto i jo cada dia havia de passar per la ria del Nerbion, que aleshores era com una tassa de xocolata un poc descolorida. L’olor que feia era potentíssima, horrible. Sempre pensava: “Si un dia caïc ahí dins, no en sortiré viu”. Fou per aquell temps, a principis dels vuitanta, que vaig escriure un primer article a la revista de l’Escola Judicial sobre la delinqüència ambiental, que era un concepte que a Espanya a penes ni existia. I, a poc a poc, m’hi vaig anar embolicant fins avui.
—Era un camp per explorar a Espanya...
—Absolutament. Aleshores teníem la Constitució, la qual en l’article 45.3 feia referència a la utilització del dret penal per afrontar la problemàtica mediambiental.
—El Consell d’Europa, el 1977, ja havia recomanat als estats membres que especialitzaren jutges i fiscals en medi ambient. Per què Espanya va tardar fins a 2006 per crear una fiscalia específica del tema?
—S’ha de tenir en compte que les resolucions que aprova el Consell d’Europa són soft law, és a dir, dret bla. El que passa és que per al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) encara que totes aquestes resolucions no siguen obligatòries, sí que té en consideració les resolucions a efectes de dictar sentències.
El primer que crida l’atenció de la Declaració dels Drets Humans de 1950 és que no hi ha cap referència al medi ambient. El TEDH, en primera instància, rebutjava els temes que tenien a veure amb el medi ambient, però, amb el temps, ha interpretat la convenció i per la via de la jurisprudència ha creat un dret fonamental al mediambiental. De fet, ara han creat un manual de sentències i ja no hi ha cap debat ni discussió en l’àmbit del Consell d’Europa sobre la conveniència d’utilitzar el dret europeu per protegir el medi ambient.
Per tant, exerceix una mena d’activisme judicial. El TEDH és el que més ha fet en pro del medi ambient.
—El 2006 el nomenen fiscal de medi ambient. Era l’excèntric dins de la Fiscalia?
—Clar! Medi ambient ha estat sempre excèntric; durant molt de temps, hi hagué una actitud despectiva respecte de la feina que desenvolupàvem, no ens acabàvem de prendre seriosament. Recordo que el tinent del Seprona em deia que li deien el general “de los pajaritos”. Però és que a mi em deien el fiscal “de los pajaritos” també! Quan em vaig convertir en fiscal de medi ambient del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, el 1990, disposava d’un despatx, dos bolígrafs, dues llapisseres i una goma d’esborrar Milan.
Un mes després del meu nomenament a València, vaig sentir rumors sobre la meua feina, així que vaig pensar que calia fer alguna cosa per activar-la de facto. Aleshores, s’acabava de constituir l’Agència de Medi Ambient de la Comunitat Valenciana i vaig escriure’ls una carta per preguntar-los si tenien alguna denúncia en aquesta matèria. Molt educadament, em van dir que no en tenien constància. Un mes després, vaig tornar-los a escriure. I res. Així que, un dia, vaig avisar-los que enviava la Guàrdia Civil perquè em portaren els expedients sobre medi ambient i així poder-los donar un colp d’ull i assegurar-me que no hi havia cap aspecte delictiu en alguna denúncia. Dels noranta i escaig expedients que vam analitzar, una trentena es quedaren a la Fiscalia.
Afortunadament, la cosa ha evolucionat. Actualment, disposem d’una perspectiva penal molt potent i a escala europea s’ha avançat molt. S’ha produït un canvi molt substancial, tant a escala jurisprudencial com pel que a la mentalitat.
—Com han canviat les coses en matèria de reconeixement dels drets mediambientals?
—El canvi ha estat enorme. També és important que la Unió Europea, a partir de 1972, es va començar a plantejar la possibilitat d’aplicar penes de caràcter mediambiental. Després, ja ael 1992, el sisé Programa d’acció ambiental de la UE començà a plantejar-se que, en temes de medi ambient, hi havia molta corrupció i que, consegüentment, convindria fer ús del dret penal. És a partir del Tractat de Lisboa, el 2007, que la UE va donar el nihil obstat a legislar en matèria mediambiental amb caràcter penal. Fins eixe moment s’hi discutia, però no es donava el pas definitiu en aquesta direcció.
—En els últims anys diversos tribunals han emès sentències contra els governs en considerar que no han fet prou per mitigar el canvi climàtic. Aquest abril, el TEDH ha sentenciat en aquesta matèria en tres causes diferents. En una, dona la raó a un grup de dones suïsses en la causa oberta contra el Govern suïs i la inacció d’aquest contra el canvi climàtic. En la segona, sis joves portuguesos al·legaren que els països obligats pel Conveni Europeu de Drets Humans havien violat diversos drets humans quan les onades de calor van obligar a tancar escoles i van posar en perill la seua salut. En la tercera, l’exalcalde de Grande-Synthe, al nord de França, va presentar una demanda contra el Govern francès per no prendre les mesures climàtiques necessàries per evitar la inundació de la seua zona. En tots els casos, el TEDH els ha donat la raó. Quina transcendència té això?
—Aquests no són, de fet, els únics casos en què això ha succeït. També n’hi ha hagut de tribunals dins els estats que s’han pronunciat en termes pareguts. A Holanda, per exemple, el Tribunal Suprem va obligar l’Estat, el 2019, a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle el 25% a finals de 2020 respecte dels nivells de 1990.
De moment, a Espanya, en aquest aspecte, no hem tingut massa sort. Hi ha hagut diversos intents de tirar endavant aquest tipus de litigis climàtics, però no han avançat. Ara cal veure com s’executen aquestes sentències a la pràctica, perquè aquesta és la part complicada.
—Això mateix: quin recorregut tenen sentències com les del TEDH?
—Teòricament, segons l’article 46 de la Convenció, els governs han d’aplicar les sentències, però altra cosa és com de complidors i correctes són els estats membres. Habitualment, les sentències s’acaben executant, però requereixen cert temps.
—A hores d’ara tenim molta evidència científica sobre l’impacte del canvi climàtic. Tanmateix, sembla que costa molt agafar el bou per les banyes.
—Si a una persona li furten 300 euros, s’enfada i denuncia. En canvi, si un es mor de leucèmia després d’haver estat cinc anys respirant aire amb partícules tòxiques, el normal és que ho atribuïsca a 50.000 raons, abans que no a la contaminació atmosfèrica. La relació de causalitat, que és evident en molts delictes, no ho és tant en les qüestions mediambientals.
Dit això, en matèria mediambiental, la majoria de les persones opten per situar-se en la seua zona de confort i és molt difícil que hi isquen, tret que vegen un perill imminent o una malaltia clara.
—La setmana passada un informe avisava que la Terra encadena dotze mesos seguits de rècord de temperatures. António Guterres, secretari general de l’ONU, ha assegurat que estem jugant a la ruleta russa. Creu que és sostenible l’actual nivell de consum de les societats occidentals?
—En absolut. La petjada ecològica normalment a l’abril o maig ja s’ha superat. Si no fem res, arribarem a un punt en el qual les coses s’hauran de replantejar. Encara hi ha una part de la població que no se n’ha adonat o no se n’ha volgut adonar. I correm el risc, com ja han advertit molts científics, d’arribar a un punt de no retorn. Estem jugant alegrement amb foc i cada volta és més alt el risc de cataclisme.
Saps com s’ha acabat el problema de caça furtiva de l’os panda a la Xina? Aplicant la pena de mort. La coerció dona resultats. Però com aquesta no és la manera d’acabar amb els problemes, hem de persuadir la gent de canviar i començar a moure’s per altres principis.
Ara fa 41 anys el Codi penal no deia ni paraula sobre els delictes mediambientals. Ara n’hi ha més de 40 articles. En cap matèria no s’ha avançat tant com en aquest àmbit.
—Amb tot, fa la sensació que no acceptem la finitud dels recursos naturals.
—Efectivament, preferim mirar cap a un altre costat. Malauradament, aquest és un tema que no es vol abordar. Els polítics dediquen massa poc temps a parlar del medi ambient. Ahir va ser el Dia Mundial del Medi Ambient i, sincerament, no em va semblar que en parlaren gaire. I això a pesar que estem en campanya electoral i això hauria d’estar en el centre del debat. Ens hem de prendre molt seriosament la situació que vivim.
—No és menys cert, d’altra banda, que al voltant de la figura de Greta Thunberg s’ha generat un moviment de conscienciació sobretot juvenil. Té confiança que les noves generacions tinguen una nova sensibilitat en aquesta matèria?
—La veritat és que jo no soc sociòleg, ni antropòleg, i tinc la sensació que la gent jove ha d’afrontar molts reptes que són urgents, a més del mediambiental. En tot cas, no els podem deixar com a llegat un planeta destrossat. Tenim una responsabilitat en això i hem d’assumir-la.
—Vostè és de Tavernes de la Valldigna, un poble de la Safor. Vostè que és un amant de la natura, com es mira el paisatge quan veu tota la línia costanera plena de blocs d’edificis?
—Espanya va iniciar un procés d’urbanització molt intens a partir dels anys cinquanta. I això ens posa davant d’alguns reptes. Perquè, amb el canvi climàtic, l’augment del nivell de l’aigua de la mar i els efectes de les construccions en primera línia de platja, hem generat un còctel explosiu. Aquesta conjunció de factors obliga a l’enderrocament de molts dels edificis que estaven en primera línia. I tot plegat té un component econòmic i polític extraordinari.
—Aquesta qüestió està de plena actualitat al País Valencià, però també a tot el Mediterrani, ja que l’aplicació stricto sensu de la llei obliga a l’enderrocament. Com s’hauria de resoldre aquesta qüestió?
—No ho sé. Hi ha dos components en aquesta qüestió: d’una banda, les persones que s’han adonat que l’aigua de la mar els arriba a la porta de les seues cases. I, això, per molt que demanes al Ministeri per a la Transició Ecològica, no canviarà. D’altra banda, hi ha els gestors públics, que haurien d’estar disposats a actuar amb valentia sobre una problemàtica complexa.
—Té confiança en el futur Antoni Vercher?
—Anem a vore, estem parlant de supervivència. La qüestió que ens hem de plantejar és si volem sobreviure com a espècie en aquest planeta. I si volem sobreviure, el que hem de fer és ajustar-nos al que hi ha. No es tracta de tenir confiança o no; es tracta de decidir si estem disposats a assumir o no els condicionants existents. El planeta comença a no donar més de si. Faríem bé d’assumir-ho.
Dels incendis al maltractament animal
Doctor en Dret per la Universitat de Cambridge, màster en Dret per la Universitat Harvard, Antoni Vercher va ingressar en la carrera fiscal el 1983. La seua primera destinació fou Bilbao i, després, València. El 1990 fou nomenat fiscal coordinador en temes mediambientals del Tribunal Superior de Justícia de València. Romangué en el càrrec fins a 1994, quan va ser nomenat fiscal de la Secretaria Tècnica de la Fiscalia General de l’Estat. Dos anys més tard, va ser promogut a la categoria de fiscal del Tribunal Suprem. El 1999 va ser nomenat lletrat del Tribunal de Justícia de la Comunitat Europea a Luxemburg, la seua darrera plaça abans de ser nomenat, el 2006, tot coincidint amb els anys àlgids de la bombolla immobiliària, primer fiscal de sala coordinador de Medi Ambient i Urbanisme.
Els assumptes vinculats a l’urbanisme continuen sent els que se situen en els primers llocs del rànquing d’aquesta Fiscalia, si bé des de l’aprovació de la llei de protecció animal s’ha registrat un increment important de les denúncies vinculades a aquest fenomen.
L’any 2022 —última memòria disponible— es van dictar 1.074 sentències condemnatòries en relació amb els àmbits següents: 54 per delictes contra el medi ambient; 303 per urbanisme i contra l’ordenació del territori; 37 de patrimoni històric; 274 en matèria de flora i fauna; 155 delictes d’incendi forestal, i 330 per maltractament a animals domèstics. •