Els crítics

Reiniciar ‘True Detective’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si els responsables de True Detective tinguessin una màquina del temps, segurament farien un viatge fins al 2014 quan, després d’una primera temporada aclamada tant per la crítica com pel públic, van començar a planejar la segona. Hi ha moltes decisions que es van prendre aleshores de les quals es van penedir, començant pel canvi de registre, allunyant-se de la fórmula de la primera temporada, continuant pel repartiment i acabant per les presses amb què es va escriure la continuació, estrenada l’any següent. La segona temporada va agradar tan poc que True Detective va passar de ser un èxit a acabar en un calaix de l’HBO, discretament enterrada. Com que no tenen una màquina del temps, van haver d’esperar una oportunitat per ressuscitar, que va arribar amb un relleu al capdavant del departament de programació del canal, amb Casey Bloys ocupant el lloc del veterà Michael Lombardo. Finalment, la sèrie ha tornat amb una tercera temporada que evoca obertament la primera temporada amb l’objectiu clar de reconciliar-se amb l’audiència i recuperar l’essència d’aquella primera etapa.

La llista d’elements presents a la tercera temporada que provenen de la primera és llarga: el tàndem de detectius de personalitats oposades, sent un especial i l’altre més terrenal, el fet de fer servir una entrevista com a motor de la història (en aquest cas es fan servir dues entrevistes, una que és una deposició i l’altra declaracions en un rodatge), un crim relacionat amb algun tipus de ritual, etc. Fins i tot recupera l’imaginari visual de la primera temporada, a través d’imatges com la dels dos detectius al costat del cotxe amb el seu perfil quedant retallat en l’horitzó o bé les sinistres figuretes fetes de palla. La sèrie continua inspirant-se en fets reals (enguany sembla que el cas que serveix de base és el dels Tres de West Memphis, molt conegut als Estats Units i també fora a través de la trilogia de documentals Paraíso perdido, actualment disponibles a HBO, i a què es fa referència a través de l’equip de filmació que apareix a la sèrie entrevistant el protagonista) i radiografiant la cara més fosca ambientats en l’Amèrica profunda (aquest cop a Arkansas), amb l’afegit que s’hi ha incorporat el tema racial, que sorgeix del personatge de Mahershala Ali. Originalment, el seu personatge no havia de ser afroamericà, però van canviar-lo quan van aconseguir fitxar l’actor, que arriba a la sèrie amb un Oscar sota el braç tal com va passar amb Matthew McConaughey.


True Detective
Creador: Nic Pizzolatto
Repartiment: Mahershala Ali, Stephen Dorff,
Carmen Ejogo
Temporada: 3
Canal: HBO i Movistar


La feina de l’actor, que interpreta tres versions del seu personatge en tres línies temporals diferents, és el millor del retorn de True Detective, juntament amb l’ambientació, amb una banda sonora inquietant, i una factura visual impecable. El to de la sèrie ha canviat una mica, amb menys contrapunts còmics que a la primera temporada i per tant més feixuga per a l’espectador, a qui s’ofega en els detalls d’una investigació que avança a un ritme lent. La mà del guionista David Milch, que va arribar a la sèrie arran de la preocupació dels executius de l’HBO, que no volien tornar a deixar Nic Pizzolatto sol al capdavant de la sèrie, es nota en una influència més notable del gènere policíac i menys del fantàstic, que va ser el fil conductor de la primera temporada amb aquell Rei Groc. El llistó va quedar molt amunt després d’aquella True Detective inicial, però la tercera temporada executa moltes coses bé i reinicia encertadament la sèrie. Veurem si convenç el públic o l’ombra de l’original acaba sent massa allargada.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.