Quim Gibert: “La Franja viu en una inseguretat lingüística permanent”

-El seu llibre recopila diverses històries i realitats, i dona especial importància al paisatge de la Franja de Ponent. Aquest paisatge té algun tret diferencial si es compara amb el de la resta del país?

-El paisatge d’Albelda, la Llitera, és una continuació del d’Alfarràs, Segrià. També és paregut el de Pont de Montanyana, Ribagorça Occidental, amb el de Tremp, al Pallars. I el de Calaceit, Matarranya, amb el de Gandesa i el de Batea, tots dos de la Terra Alta. En el pla de Fraga comencen els Monegres. Es tracta d’un terme històricament de secà, tirant a àrid, com el del Baix Segrià. No obstant això, el regadiu ha permès conrear grans extensions de fruiters, que han dinamitzat el Baix Cinca.

-També fa referència a històries singulars d’aquest territori relacionades amb l’agricultura, amb la guerra o amb el franquisme.

-Allò que desvetlla atractius són aquells relats inesperats d’indrets, que en cotxe no t’hi atures ni per a fer un pipi, però que acaben suscitant curiositat, empatia, humor, inspiració... Les tradicionals barques de pas del Cinca; Yagüe i les tropes mores penetrant en el Baix Cinca el 1938; la suplantació de Santa Anna pel Pilar en les festes patronals de Fraga; l’inaudit rescat d’un quisso a Sanui; negocis amb gitanos de Tamarit de Llitera; la maledicció contra el príncep de Viana; el carrer Alcázar de Toledo i altres vestigis franquistes en el cor de Fraga; la gallina de corral il·lesa d’un atac de gat mesquer en el Matarranya...

-Vostè és d’Arenys de Mar. Com va anar a parar a la Franja?

-La vida fa tombs insospitats. Per coses de família vaig anar a raure al Baix Cinca.

-Explica, de manera detallada, la situació lingüística que s’hi viu. I lamenta que no només l’administració promou la castellanització, sinó que sovint fins i tot els habitants d’aquestes comarques se sumen, de manera voluntària o acrítica, a aquest procés.

-La Franja viu en una inseguretat lingüística permanent. Caure malament, sentir-nos ridículs, quedar aïllats socialment, ser assenyalats, passar per rarets... Són un sarpat de pors que condicionen la conducta lingüística dels catalanoparlants. La majoria d’ensenyants destinats a la Franja són d’Espanya endins. Molts funcionaris i treballadors de la banca també són castellanoparlants forans. La de l’Ajuntament de Fraga és bàsicament una regidoria de Cultura castellana. I els serveis que ofereix la Comarca del Baix Cinca també ignoren, en la majoria d’activitats, el català. L’alcalde de Fraga, de família catalanoparlant, habitualment no fa servir la nostra llengua en actes oficials. D’aquest propòsit per desnaturalitzar, per desintegrar, la llengua de les dones de faldetes fragatines, no se’n diu violència simbòlica? En conseqüència, et predisposen a entrar en una dinàmica castellanitzadora. En alguns casos, deriva en el trencament de la transmissió intergeneracional del català. I, sovint, a les persones sensibles envers la llengua els manquen recursos per capgirar el daltabaix. Entre tantes turbulències, hi ha el bon exemple de Gènesis, un grup de teatre fragatí, que sol presentar les obres en català.

-Un detall en què també aprofundeix molt al seu treball és el de la toponímia de les localitats de la Franja.

-Tastavins és un riu del Matarranya, Montllober una serreta del contorns de Fraga; Dellà Segre un sector industrial de Mequinensa; l’Hortàs és la principal via urbana de Tamarit de Llitera; La Portellada és un poblet del Matarranya; el Revolt és un dels carrers costeruts de la Fraga vella i el Sotet un dels paratges fragatins de ribera... Ni els autoritats espanyoles ni les aragoneses han gosat castellanitzar-ho. Mitjançant de la toponímia sovint s’endevina la catalanitat de la Franja. I és que descriu com era i com és la redolada.

-Prompte el Govern de l’Aragó, a proposta de Vox, farà que l’idioma de la Franja no siga considerat català segons la llei. Com s’ha rebut aquesta decisió a la Franja?

-Des de fa anys i panys s’ha creat un estat d’ignorància. Tant és així que per un sector de gent la llengua autòctona és un no tema. N’hi ha que eviten parlar dels legítims drets lingüístics, perquè són percebuts com un tema conflictiu, associat a discussions estèrils. Són formes de domini, fruit d’una relació asimètrica, que la població no sap detectar. O n’és còmplice. Per d’altres sectors, és una irresponsabilitat política greu en una democràtica, com l’espanyola, que vol ser avançada, respectuosa amb la diversitat autòctona, europea i del segle XXI.

-Fins a quin punt PP i Vox poden contribuir a que la llengua en aquest territori quede tocada de mort?

-PP i Vox ja han suprimit, des que van assumir el poder autonòmic d’Aragó, subvencions a entitats favorables a la llengua. El PP sap que, amb les mesures anticatalanes que li exigeix Vox, el govern aragonès pot acabar fent el ridícul. Amb l’invent lingüístic de la LAPAO, en el període 2023-2015, l’executiu popular de Saragossa va provocar tota mena d’acudits i de rialles.

-Malgrat tot, és optimista pel que fa al futur de la llengua i la identitat en aquestes comarques?

-Jesús Moncada i Edmon  Vallès, fills de Mequinensa, ens van transmetre que la nostra llengua és d’allò més vàlida per a qualsevol ús. Francesc Serés i Mercè Ibarz, fills de Saidí, són exemples vius d’empoderament, d’automotivació. Lleida és la capital natural del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça. És fonamental orbitar al seu voltant. I Barcelona és la capital del conjunt del nostre àmbit lingüístic. Rondinar no serveix de res. Pau Riba cantava «que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja». El poble salva el poble. Des de la creativitat, la cultura, la dignitat, la bellesa... hem de ser capaços d’esquitllar l’adversitat i remuntar amb il·lusió infinita. Estem preparats per fer-ho, per aconseguir-ho. Ens cal sumar esforços, creure’ns de debò que és possible.