Els boscos d’Uriol Gilibets i Elisabet Riera
Uriol Gilibets escriu una divertida novel·la rural a Les feres (Segona Perifèria) amb un guardabosc que filosofa sobre els arbres. A Una vegada va ser estiu la nit sencera (Males Herbes), Elisabet Riera descriu boscos amb saviesa.
Gran començament el de Les feres (Segona Perifèria, 2024) d’Uriol Gilibets, tant per la història irreverent de Sant Gonera com pel personatge del guardabosc i les seues teories sobre els arbres: “Mira, el secret dels arbres, com de moltes coses en la vida, és l’equilibri. Jo només soc un guardabosc, tampoc em cardaré a filosofar sobre coses estranyes. Només t’explico el que sé perquè ho he vist: un arbre sempre vol créixer recte. Això és així. No té la necessitat de destacar, de mostrar-se i enrotllar-se sobre ell mateix en torcedures impossibles. No li cal això a un arbre, hòstia. De veritat, no li cal. Vol dir que mai no ho farà? Doncs no pas! Perquè la seva vida és un equilibri entre el que vol i el que pot. I creu-me que en aquesta lluita que tot Cristo acaba tenint sigui arbre, gamarús, sergent o capellà, ell no perd ni un minut fent el ploricó. Pot créixer recte? Doncs cap amunt que fa pujada. No pot? Doncs ja s’ho farà anar bé per adaptar-se al que calgui. Sigui amb un gep o no, ell viurà”.
En els últims anys, molts boscos han estat protagonistes de la novel·lística catalana (a Sola de Carlota Gurt o a Guilleries de Ferran Garcia) però un dels més bells és el d’Una vegada va ser estiu la nit sencera, d’Elisabet Riera, publicada per Males Herbes: “A mesura que el camí guanya alçada, les alzines s’esbandeixen esporuguides pels roures, més foscos i solemnes, i pels seus companys de morada: l’auró negre, el freixe, el cirerer silvestre. Les mateixes alzines que a les Alberes es feien pessigolles amb les branques arrissades, aquí habiten la muntanya a deu braços de distància l’una de l’altra. Ja no s’hi troben contentes i arreplegades com comares al safareig, sinó com germanes que surten a pregar en silenci al claustre, amb el cap cot i sense gosar de trepitjar l’obra de la que les precedeix. Les fulles fa temps que descansen als seus peus.”
Per qui toquen les campanes: de Hemingway a Metallica
A El sentido de Metallica (Libros Cúpula, 2024) el filòsof William Irwin estudia les cançons del grup de thrash-metal, incloent-hi “Per qui toquen les campanes”, inspirada, òbviament, en Hemingway.
A El sentido de Metallica (en castellà a Libros Cúpula, 2024) William Irwin, professor de filosofia del King’s College, analitza la filosofia del grup dethrash-metal més seguit del planeta. Potser la seva cançó més literària és “For Whom the Bell Tolls” (‘Per qui toquen les campanes’): “Inspirant-se en el capítol 27 de Per qui toquen les campanes, d’Ernest Hemingway, la cançó homònima de Metallica descriu la noblesa dels soldats alhora que qüestiona el sentit de la seva existència. “For Whom the Bell Tolls” de Metallica pertany a l’àlbum Ride the Lightning (1984); comença amb el so d’una campana i el baix d’ultratomba de Cliff Burton, assenyalant ominosament el paisatge emocional dels homes en el camp de batalla a l’alba. “Ben d’hora fan la seva lluita sobre un pujol / un calfred constant molt endins / Criden arma, sobre ells creuen el gris interminable”.
Fa temps que no es reedita Per qui toquen les campanes. La traducció de Jordi Arbonès, del 1971, va ser reeditada l’última vegada pel diari El observador el 1992. El capítol 27 que inspirà Metallica comença així: “El Sordo combatia al cim d’un pujol. El lloc no li agradava, i quan el veié per primer cop pensà que tenia la forma d’un xancre. Però no havia tingut cap altra alternativa. L’havia vist de lluny, i s’hi atansà al galop, amb el pesant fusell automàtic penjat a l’esquena, esperonant el cavall, amb la bossa de les granades colpejant-li un costat i la dels plats del fusell metrallador, l’altre. En Joaquín i l’Ignacio s’aturaven ara i adés a disparar, per tal que ell tingués temps d’emplaçar la metralladora. (...) Un calfred li corria per l’espinada en no saber què tenia al seu darrere...”
Eixams de pintors a cala Figuera, segons ‘Vorera de mar’
A Vorera de mar (Angle, 2024), Bernat Salvà Coll fa una “Volta a Mallorca a peu en 22 dies”. A cala Figuera troba les persones adequades per esbrinar els pintors que hi van viatjar.
Bernat Salvà Coll arriba a cala Figuera (Santanyí, Mallorca) i troba “per atzar, les persones adequades, com el mestre Espinàs”, diu: “Al capvespre, m’assec a la terrassa per escoltar n’Àngela, padrina d’en Carlos, i la seva germana Antònia. Són la tercera generació que ha regentat l’hostal i el Cafè La Marina, conegut al poble com Ca na Marçala. Ara se n’ocupa en Carlos. La conversa ens porta en salts desordenats al present i al passat d’aquesta població bellíssima capaç d’enamorar poetes com Blai Bonet, que hi tenia casa, o d’atraure eixams de pintors a la recerca de paisatges. ‘Set pointors vàrem tenir un estiu d’un cop a la pensió’, recorda n’Àngela, i en cita uns quants: Bernareggi, Busser, Tarrassó, Porcel, Codorniu... ‘Pintaven paisatges de per aquí, i era graciós perquè arribaven a s’horabaixa i els exposaven tots i se feien sa crítica’”.