Al rostre del fill gran de la vella monarquia, s’hi reconeixen els trets del pare. En ell, però, són més suaus, menys vigorosos. Pahlavi, de 63 anys, té una missió. D’un temps ençà, viatja pel món. Tòquio, Seül, Washington, Brussel·les. També assisteix a la Conferència de Seguretat de Munic del febrer. I col·labora amb coneguts opositors, com ara la famosa activista Masih Alinejad.
Avui és a Londres, on es reuneix amb polítics, mitjans de comunicació i assessors. Pahlavi vol expulsar del poder els líders islamistes de Teheran, aquells revolucionaris que van llevar-li el tron al seu pare i que van foragitar la seva família del país.
La trobada té lloc en un exclusiu hotel del barri de Mayfair.
SPIEGEL: Senyor Pahlavi, vostè era el príncep hereu de 18 anys en el moment que va haver d’abandonar Teheran fa 45 anys a causa de la revolució islàmica. D’ençà d’uns anys cap aquí, representa l’esperança per a un canvi de sistema al país. Podria ajudar-hi la mort del president Ebrahim Raisi? Al capdavall, era considerat el successor més probable del líder suprem Ali Khamenei.
Pahlavi: La mort de Raisi canvia ben poc les coses. Raisi ha estat un assassí en massa brutal, servidor durant molts anys d’Ali Khamenei i la República Islàmica. Els iranians no ploren pas la seva mort. El senyor Mokhber...
SPIEGEL: ... fins ara actual vicepresident primer i que ara ha estat nomenat president interí...
Pahlavi: ...és des de fa anys funcionari del règim a l’oficina del líder suprem. Com en el cas de Raisi, serà un lacai al servei de Khamenei. La política de la República Islàmica seguirà el seu curs, doncs, amb Ali Khamenei de dictador al capdavant.
SPIEGEL: Vostè s’ha mantingut durant molt de temps en un segon pla. I ara lluita de forma activa per fer caure el govern. Quin és el seu objectiu?
Pahlavi: En realitat, no dic res que no digués 40 anys enrere. Han passat moltes coses, cap de bona, des que vaig sortir del país. Considerant la riquesa dels seus recursos i les seves capacitats, l’Iran hauria d’haver evolucionat cap a una Corea del Sud del Pròxim Orient i, en comptes d’això, ens hem convertit en la Corea del Nord del Pròxim Orient. Ningú no creu ja en les reformes i els iranians cerquen un escenari que porti a una transició. Hi ha moltes esperances dipositades en mi, i això m’empeny a comprometre’m. M’ofereixo per prendre les regnes i servir el meu país.
SPIEGEL: La ciutadania iraniana va expulsar el seu pare el 1979 de forma ignominiosa pel seu estil autoritari i les injustícies socials, i vostè tampoc no va poder quedar-s’hi. Què li fa pensar que la població actual voldria el seu retorn?
Pahlavi: M’arriba un ressò impressionant, llegeixo el que s’escriu a les xarxes socials de l’Iran. Sento com els iranians criden el nom del meu avi als partits de futbol; veig com molts joves iranians fan tatuar-se al braç la signatura del meu pare. Per a mi, això són clars senyals que molts iranians s’estan replantejant la posició que van prendre llavors i que les noves generacions desitgen un canvi. Tot plegat malgrat l’adoctrinament al qual estan exposats des de fa dècades.
SPIEGEL: El seu pare va governar amb mà dura i, segons organitzacions en defensa dels drets humans, nombrosos presos polítics van ser detinguts, torturats i assassinats. Això és quelcom que a l’Iran tampoc no s’oblida.
Pahlavi: Es produí una crisi política, hi hagué insuficiències. No hi ha cap sistema perfecte. Tanmateix, els iranians han reconegut que l’objectiu de la dinastia Pahlavi dels meus avantpassats era la modernització: la introducció d’infraestructures, educació, reforma agrària, cobertura mèdica i la igualtat de drets de les dones. En certa manera, l’Iran era en aquell moment l’avantguarda, les dones iranianes van poder exercir el dret de sufragi vuit anys abans que les de Suïssa. Fins que tingué lloc una revolució que va atrapar el nostre país.
SPIEGEL: De la violència del Savak, el tristament cèlebre servei secret iranià del seu pare, vostè se n’ha distanciat.
Pahlavi: La crítica que hi ha és justificada. Als meus llibres parlo obertament d’aquests temes. Tot i això, s’arribà a un punt d’exageració desproporcionada dels fets, especialment per part d’islamistes radicals i marxistes. Tenien interès a difamar el govern, que en gran mesura era prooccidental i no coincidia amb les seves ideologies. Els historiadors ho haurien de revisar.
SPIEGEL: Però moltes coses ja se saben.
Pahlavi: Però jo tampoc no soc el meu pare. Tinc els meus propis plans, la meva pròpia visió, i hauria de ser jutjat pel que proposo.
SPIEGEL: I això què seria?
Pahlavi: M’ofereixo als iranians en aquest procés com a honest mediador en la transició cap a una nova era. Intento de dir a la gent que no només han de tenir l’esperança d’uns temps millors, sinó que els faig una crida: comencem a creure’ns que ho podem aconseguir de veritat. El meu objectiu és garantir uns drets constitucionals a cada un dels nostres ciutadans, inclosos els drets de les dones, els grups ètnics i religiosos i els col·lectius LGBTQ.
SPIEGEL: El poder de Teheran és en mans d’un govern autocràtic, que ha demostrat tota la fermesa a l’hora de defensar el seu poder a través de l’ús de la violència arran de l’últim aixecament després de la mort de la kurda de 22 anys Mahsa Jina Amini mentre estava sota custòdia policial. Com pensa desfer-se d’aquest govern?
Pahlavi: Qui analitzi aquest règim, ja sigui de l’Iran estant o des de fora, no creu ja en la seva reformabilitat. Veiem que fins i tot persones radicals i favorables al règim se n’estan allunyant, com un antic redactor en cap de Kayhan, el diari més conservador del país. Aquesta persona era molt propera al líder revolucionari Ruhollah Khomeini. Actualment, viu a Toronto perquè ha deixat de creure en la República Islàmica i desitja un canvi.
SPIEGEL: La revolta més recent ha costat la vida a més de 500 iranianes i iranians. Desenes de milers de manifestants han estat detinguts i torturats, i alguns fins executats. Cerca vostè una nova revolució iraniana?
Pahlavi: Sí, vull una revolució. Les iranianes i els iranians encara estan preparats per fer sacrificis. I és que saben que el seu país està abocat a l’enfonsament si no es desfan d’aquest règim.
SPIEGEL: Des del vestíbul d’un hotel de cinc estrelles de Londres és molt fàcil de fer una proclama així.
Pahlavi: L’última revolta ja va ser una revolució. Una reacció autèntica a la repressió, no pas perquè jo hagués fet una crida a l’aixecament. Els manifestants proclamaren “Mort al dictador”. Ali Khamenei, que representa aquest sistema com a líder revolucionari, no té el suport d’almenys el 80% de la població. El règim combaté la revolta per tots els mitjans repressius, però està més feble que mai, està dividit. Parts de l’exèrcit i les unitats paramilitars mostren la seva preocupació que, en cas d’una escalada, ells fossin les primeres víctimes d’actes de revenja. De fet, ja hi ha desertors.
SPIEGEL: El règim encara té molts partidaris. Hi ha molts iranians molt rics que treuen profit del règim i centenars de milers de seguidors a l’aparell de seguretat, per als quals l’actual model polític és molt profitós. Per què haurien de canviar de bàndol?
Pahlavi: Els comandaments superiors del règim són els que més se’n beneficien. Les capes i rangs més baixos només reben un xec amb el salari que, de vegades, no els serveix ni per pagar el lloguer. Sovint fan servir el taxi sense pagar, cobren suborns i estan completament desil·lusionats. Per tal maximitzar les opcions que una revolució tingui èxit, a molts d’aquests els hem d’oferir l’oportunitat de la reconciliació.
SPIEGEL: Està dient que, en el cas d’una possible caiguda del règim, es duria a terme una amnistia general per aconseguir una transició pacífica?
Pahlavi: És clar que hi haurà persones que hauran de respondre pels seus actes i caldrà retre comptes. Ara bé, jo crec que hem d’aturar el cercle viciós de la venjança i la represàlia. És el que ens diferencia d’aquest règim. Nosaltres creiem en els drets humans. Nosaltres creiem en els tribunals ordinaris.
SPIEGEL: Qui vol dir exactament quan diu “nosaltres”?
Pahlavi: Jo mateix, l’equip que treballa amb mi, així com la majoria d’iranians que opinen igual.
SPIEGEL: Com és que les diverses forces opositores que són a l’exili fa dècades que no s’han pogut posar d’acord en un full de ruta comú? Amb qui col·labora vostè?
Pahlavi: Quan jo faig una aparició pública amb representants de l’oposició, com, per exemple, recentment a la Universitat de Georgetown a Washington, això ho considero un treball conjunt simbòlic. A mi, em sembla més important que a l’Iran hi hagi una gran unitat i una visió comuna. Això és el que compta.
SPIEGEL: Vostè viu als EUA des de fa quatre dècades. Es diu que vostè dona clarament més suport als republicans que als demòcrates. Ha discutit ja amb l’anterior i probablement pròxim president dels EUA Donald Trump sobre un canvi de règim a Teheran?
Pahlavi: No m’hi he vist encara, amb el senyor Trump, però al llarg dels anys he conversat amb diputats d’ambdós costats. En tots dos costats, hi tinc interlocutors que comparteixen la nostra visió. Al cap i a la fi, es tracta del fet que les quatre dècades d’esforços en pro d’un canvi de comportament dels dirigents iranians han fracassat. Els arguments no canvien en funció de si dono suport a Donald Trump o Joe Biden. La qüestió és quina creuen que és la resposta adequada.
SPIEGEL: A la UE, li exigeix que a la fi deixi de tractar la República Islàmica amb tants miraments. Què vol dir això?
Pahlavi: Durant dècades els governs de Washington, Londres, Berlín o París han intentat evitar el conflicte amb el règim. El resultat és que el 60 per cent de la població viu sota el llindar nacional de la pobresa, que el règim estén el terrorisme per la regió juntament amb els seus representants i que representa una amenaça nuclear.
SPIEGEL: Fa ben bé un any va fer una visita a Israel, enemic declarat de la República Islàmica. Va debatre amb el primer ministre Benjamin Netanyahu i el servei secret sobre el seu possible futur polític a l’Iran. Estan units des d’aleshores en la lluita contra la República Islàmica?
Pahlavi: L’objectiu d’aquest primer viatge d’un polític iranià a Israel va ser, sobretot, deixar clar als israelians el que per a ells i el Pròxim Orient podria significar un Iran laic i democràtic. Què suposaria si la nació iraniana visqués en pau amb els seus veïns i tingués cura de mantenir unes relacions amistoses, si el país no fos hostil respecte del món àrab i l’existència d’Israel. Les nostres relacions amb els jueus existeixen des del rei Cir el Gran.
SPIEGEL: El rei persa i estratega militar que fins al 530 aC va unir els pobles iranians.
Pahlavi: Per què no hauria d’aspirar l’Iran a una ampliació amb Israel de l’Acord d’Abraham, com ja s’ha fet entre Israel i els Emirats Àrabs Units i Bahrain i el Marroc? En podríem dir l’Acord de Cir. L’Iran podria ser part de la fórmula de pau per al Pròxim Orient, per a l’Aràbia Saudita i la gent d’Israel, el Líban, Síria, l’Iraq i més enllà.
SPIEGEL: Voleu tornar enrere fins l’era en què governava el seu pare?
Pahlavi: També en aquell moment les relacions geopolítiques eren complicades. El mur de Berlín encara no havia caigut i la guerra freda dominava el món. La Unió Soviètica i els seus aliats s’enfrontaven al món occidental. Però l’Iran en aquell moment tenia un paper important a l’hora d’estabilitzar la regió. Manteníem molt bones relacions amb occident, però també amb el bloc de l’est, amb la Xina i la Unió Soviètica. No volíem ser víctima d’aquest estira-i-arronsa entre l’est i l’oest, perseguíem un posicionament equilibrat. El règim va destruir aquest equilibri completament i va posar rumb a la inestabilitat, l’hostilitat i el radicalisme.
SPIEGEL: Ara, però, vostè fa campanya per al canvi en democràcies com els EUA, a Europa i a Israel. Hi ha la possibilitat que s’empri la via militar per forçar un nou ordre a Teheran?
Pahlavi: Deixi-m’ho dir clar: fins ara no he obtingut el suport dels EUA, en tot cas no del govern actual, i en cap cas desitjo un atac militar o un possible conflicte bèl·lic contra el meu país. Parlo exclusivament de desobediència civil.
SPIEGEL: A pesar de les moltes víctimes que s’han produït fins ara entre la població iraniana, la resistència no ha reeixit. És el que tristament han mostrat les últimes protestes.
Pahlavi: Del que es tracta és de donar el màxim suport als iranians que desitgen el canvi. Alhora, hem de desenvolupar un escenari de sortida i oferir una sortida a aquells que ara estan atrapats dins del sistema de la República Islàmica. Penso en exemples de reconciliació nacional com el de Sud-àfrica. Necessitem uns tribunals per a la transició i un procés constitucional que prepari jurídicament aquesta transició.
SPIEGEL: Vol fer una oferta a potencials desertors?
Pahlavi: Per tal que en aquest procés es perdi el mínim de vides possible, hem de reduir al mínim la resistència d’aquells que estan en possessió de les armes. Si els dirigents intenten a l’últim moment cometre un genocidi, les forces de seguretat iranianes han d’esdevenir l’escut que protegeixi la pròpia població.
SPIEGEL: Com s’hauria d’articular, això?
Pahlavi: El 90 per cent de les forces armades que no es beneficien dels dirigents corruptes es troben en una situació insostenible. I un règim que tan sols compta amb un 10 per cent de suport no pot sobreviure eternament.
SPIEGEL: Però els governants han resistit durant força temps.
Pahlavi: La pregunta no és pas si el règim desapareixerà, sinó quan, i si nosaltres haurem donat el nostre màxim suport a la societat iraniana. Concretament, si podem accelerar l’enfonsament de la República Islàmica abans que culmini la fita d’aconseguir una arma nuclear. I és que si això passa, llavors estarem en una situació de conflicte totalment diferent. Ens hi podríem trobar en mig any ja o en dos anys. No tenim, doncs, temps per perdre.
SPIEGEL: Significa això que, tan bon punt l’Iran tingui armament nuclear, s’haurà esvaït l’esperança d’un canvi de règim?
Pahlavi: Un Iran amb l’arma nuclear portaria conseqüències catastròfiques. Podríem pensar en un conflicte d’abast mundial amb qui sap quines conseqüències. Voldria evitar que els iranians i el món ho visquessin.
SPIEGEL: Durant el seu discurs de l’any passat al parlament de la UE a Brussel·les, va exigir que es classifiqués la Guàrdia Revolucionària com a grup terrorista, com als EUA. Aquest pas elevaria al màxim les tensions entre l’Iran i la UE. Què implicaria això?
Pahlavi: Els governs estrangers haurien d’augmentar la pressió sobre el règim mitjançant noves sancions, especialment contra la Guàrdia Revolucionària. Quines altres opcions tenen contra una màfia corrupta que vol armar-se amb armes nuclears quan la diplomàcia no funciona i es vol evitar un conflicte militar? Al mateix temps, els dissidents i els activistes necessiten el màxim suport, a més d’ajuda per finançar accessos a Internet a l’Iran i vagues, etc. Hem d’empoderar tots aquells que estan decebuts amb el règim. Si això passa, es trencaran cada cop més radicals i entraran en diàleg amb nosaltres. Hem de provocar la màxima apostasia.
SPIEGEL: Vostè era el príncep hereu de l’última monarquia. Vostè no ha abandonat mai el seu títol. Amb quin rol li agradaria tornar a l’Iran, de monarca, primer ministre o president?
Pahlavi: Vostè comença la casa per la teulada. El meu objectiu és una nació laica, un procés democràtic en què s’asseguri que cada veu és escoltada i comptada de manera justa i transparent. Jo només voldria ser el mediador d’aquesta transició. Això és tot. Més enllà d’això, no tinc cap més intenció.
SPIEGEL: Una part dels seus seguidors reclama de forma vehement la restauració de la monarquia. Seria aquesta també la seva preferència?
Pahlavi: Estan en el seu dret de reclamar-ho. Els iranians haurien de tenir la llibertat d’elegir la pròxima forma de govern, ja sigui una monarquia parlamentària o una república. Això és quelcom que es decideix a les urnes.
SPIEGEL: Té l’esperança que l’actual crisi després de la mort del president Raisi el situï més a prop d’un retorn a l’Iran?
Pahlavi: L’aiatol·là Ali Khamenei ja ha convocat noves eleccions. Naturalment, tornaran a cometre frau electoral. Jo cridaré els meus compatriotes a boicotar aquestes eleccions. L’objectiu és aprofundir en la forta divisió que ja existeix en el si de la República Islàmica i guanyar per al moviment opositor aquells que es distanciïn del sistema.
SPIEGEL: La caiguda del seu pare el 1979 va significar per a la seva família una tragèdia personal en aquell moment. Durant molts mesos ningú no els volia acollir i després el seu pare va morir. Dos dels seus germans van caure en la depressió i van patir morts tràgiques. És el seu plantejament polític un intent de processar la seva pròpia trajectòria vital?
Pahlavi: Tinc en el record una conversa amb la meva germana, que estava abatuda per tot el que va passar, i li vaig dir: “No t’hi capfiquis tant! No pots canviar el passat, només el que passarà en el futur.” En aquesta línia, no he mirat mai enrere. Tant és si s’és lleial al règim de Teheran o si es forma part de l’oposició, el resultat de la revolució islàmica és una catàstrofe. Però jo ho he sobreviscut tot i he seguit endavant perquè tinc una missió per al meu país. Perquè l’Iran es mereix quelcom millor. Crec que nosaltres ho podem aconseguir i un dia tornarem a casa.
SPIEGEL: Senyor Pahlavi, li agraïm la conversa.
Traducció d'Arnau Ferre Samon