Vostès van veure la terrible escena a la televisió (que, com és habitual en aquests casos, ens la va fer contemplar ad nauseam). Quatre robustos soldats israelians armats fins a les dents capturen dos joves palestins, evidentment desarmats, i amb una tècnica supose que estudiada i prevista, procedeixen a trencar-los l'os del braç. Ho fan, això sí, amb tot el convenciment: cal trencar-los el braç perquè han tirat pedres contra l'exèrcit d'Israel, i com a exemple i escarment, i perquè braç trencat no llançarà més rocs. Fins ací, un de tants casos de l'horror quotidià, i no dels pitjors: en moltes altres parts del món passen coses molt més nauseabundes, i la tele no vol —o no pot— mostrar-les a la nostra còmoda contemplació.
Ara, l'horror específic és la continuació dels fets. Estàvem acostumats a mirar-nos els soldats d'Israel com uns xicots saludables, amb el nou orgull generós de poble antigament esclafat, que feien la guerra entre classe i classe, o en algun cap de setmana, quan havien d'acudir a la salvació del seu país amenaçat. I en algun temps degué ser així. Ara ja no. Quan els perpetradors de l'horrible escena televisada van tornar al quarter, sembla que a penes van ser amonestats, no se sap si per fer el que havien fet o per deixar-se filmar en acció. I el principal actor, el soldat que matxucava el braç del palestí indefens, va ser enviat a casa de permís.
Arribat a casa seua, que era un kibbutz, parents, amics i veïns li fan gran festa, amb cançons, balls i coquetes dolces: és un heroi. Abans, no fa tants anys, l'autoritat militar l'hauria processat per comportament immund. Abans, els veïns del kibbutz li hagueren escopit a la cara per fer-los caure damunt tal vergonya. I és que els temps han canviat. Han canviat tant, que ja no són els mateixos temps. Ja no són temps de l'alta idea d'un poble ressorgit de les cendres, exemple d'un nou ideal d'humanitat. Són temps de mantenir ocupat un territori (i un territori ocupat sempre arriba a ser considerat inalienablement propi, amb Bíblia o sense) i de mantenir sotmès un altre poble. Són temps que produeixen herois ben miserables. Dels quals, i dels més miserables aplaudiments que susciten, el passat i el present d'aquesta estúpida espècie humana està tan ple que fa ganes de canviar de planeta.