Era el 13 d’abril de 1962. Era divendres. Faltava no res per Sant Jordi, quan havia de veure la llum la primera edició de Nosaltres, els valencians. El seu llibre de capçalera, l’obra que sacsejà els bioritmes d’un país somort.
Aquell dia de primavera, des del poble de Sueca, envoltat de 80.000 fanecades d’arrossars en repòs, preparades per a la sembra, Joan Fuster va escriure a Josep Pla una carta premonitòria. En ella lamentava que la societat valenciana estiguera “plenament desarticulada”, víctima com era d’una economia agrària, fruit de la qual “no hi ha hagut ni hi ha una burgesia”. Malgrat tot, deixava entreveure alguna escletxa per a l’optimisme.
“Comencem a comptar amb gent útil: jove i encara inexperta, però útil”, afirmava a l’inici de la missiva. I més endavant hi posava fil a l’agulla: “Hi ha gent jove, esperançadora. Són universitaris que treballen força i fan coses que semblen impossibles a la València del 1962. Mai no ha fet la impressió, mirada de lluny, de tan ‘catalanitzada’, la Universitat de València (UV), com avui […]. A la Facultat de Dret, l’òrgan oficial de la Cambra Sindical es titula Diàleg i apareix redactat quasi tot en català. Etc. Aquests nois fan versos, és clar; però fan més coses que versos. Jo hi tinc molta confiança. Però ningú no podria preveure què donaran de si, en el futur. Potser quan acabaran la carrera es faran notaris o arxivers, que no són professions massa aprofitables políticament…”.
Un d’aquells joves, dels més inquiets de la colla, s’anomenava Eliseu Climent i Corberà. Originari de Llombai, a la Ribera Alta, estudiava dret des del curs 1958-1959. La carrera no li era estimulant, però havia de satisfer els desitjos del pare. “Li posaré un despatx d’advocats a la plaça del Caudillo, al meu fill!”, repetia ell, que tenia un negoci pròsper de vins i olis.
En realitat, el fill no volia saber-ne res, de vins ni de togues. No obstant això, el pas pel vell edifici de La Nau va resultar-li ben suggestiu, perquè li va permetre d’entaular relació amb un petit grup de joves que, com ell, anhelaven la dignificació de la llengua materna. La que usaven per a comunicar-se entre ells. La que no havien tingut ocasió d’aprendre a les aules. La que s’estimaven tant, encara que no formara part de l’esfera pública.
Per damunt de tots planava la figura llarga i esprimatxada de Fuster, l’home afable, de verb esmolat i cultura vastíssima, que molts migdies, cap a la una, s’hi acostava aprofitant les seues visites professionals a València. Els parlava amb fruïció dels llibres de Sartre i Beauvoir i de les cançons de Brassens i Ferré. Ells se’l miraven delectats. Entre els oïdors hi havia Ramon Pelegero —el futur Raimon— o Isabel-Clara Simó.
De família carlina, Fuster s’havia llicenciat en dret en 1947 i exercia com a advocat per partida doble: en un despatx modest, obert a la casa familiar del carrer de Sant Josep, i col·laborant, com a passant, en el bufet que el lletrat Ramón Alabau Siurana, també carlí, tenia en funcionament al número 17 del carrer de Pascual i Genís, al bell mig de València. A menys de 500 metres de l’olla en ebullició que era la universitat a la dècada dels seixanta.
Fuster acabava d’entrar en la trentena i tampoc no era un apassionat dels tribunals. S’estimava més llegir i escriure. En una primera fase, en castellà. Des dels 18, sobretot en català, amb alguns títols preliminars que serien decisius en la formació del seu jo escriptor: La llengua dels valencians de Sanchis Guarner, l’Ortografia valenciana de Carles Salvador, les Converses filològiques de Pompeu Fabra… Aquelles lectures, i tantes altres, van esperonar-lo a endinsar-se en el camp de la literatura. Amb 35 anys ja era autor d’alguna antologia de poesia catalana i d’un assaig imponent, El descrèdit de la realitat (Moll, 1955), que l’havia connectat amb la intel·lectualitat del moment.
El grupet d’universitaris valencians en què Fuster tenia dipositades tantes esperances també estava fortament influït per tres catedràtics destinats a la UV que serien clau en la seua presa de consciència: l’arqueòleg barceloní Miquel Tarradell, un activista irredempt, el finíssim llatinista mallorquí Miquel Dolç i l’historiador empordanès Joan Reglà, deixeble de Vicens Vives.
De fet, el mateix Vicens Vives, el maig de 1960, un mes abans de morir sobtadament de càncer en un hospital de Lió, va publicar un article a Serra d’Or, titulat “Presència valenciana”, en què tampoc no amagava la seua expectació: “De València ens arriben bones noves, molt bones noves. Quelcom hi espurneja, i ja fa prou claror perquè ho arribem a veure des d’aquesta banda de l’Ebre”.
Vives havia escrit Notícia de Catalunya, un assaig cabdal per a entendre el catalanisme modern, que, com Nosaltres, els valencians, es convertiria en la Bíblia al sud del Sénia.
Dos anys abans de la carta de Fuster a Pla, a Barcelona ja paraven atenció als moviments que es produïen a València.
Sí, quelcom hi espurnejava.
Fuster, mitjançant recomanació prèvia del seu bon amic i també suecà Josep Palàcios, va citar-se un dia, a la cafeteria del teatre Rialto, amb els dos joves de la colla que despuntaven més: Lluís Vicent Aracil i Eliseu Climent, que aquella vegada conegué l’existència de l’assagista que influiria, per sempre més, en la seua manera de pensar. L’home que, amb la seua filosofia, inspiraria EL TEMPS.
El viatge
Tarradell havia abandonat la direcció del Museu Arqueològic de Tànger en aprovar l’oposició de professor a la UV. De seguida d’arribar-hi, va comprovar que sobre aquells joves, molts dels quals provinents dels jesuïtes, es podia edificar alguna cosa. Així va fer-ho saber a bons amics catalans lligats al món de la cultura: Joan Triadú, Joan Perucho, Manuel de Pedrolo, Montserrat Martí… Fins que el gener de 1959 va reunir-se a Barcelona amb Ramon Bastardes i Max Cahner, dos activistes culturals que acabaven de transformar la revista Germinàbit, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, en l’actual Serra d’Or. Tot plegat, petits àtoms de resistència a la Catalunya grisa del franquisme.
La trobada va tenir lloc a El Oro del Rhin, una cafeteria sumptuosa situada als baixos de la Casa Pia Batlló, en la cantonada de la Gran Via amb la rambla de Catalunya. Cahner confirmaria les impressions de Tarradell amb Fuster, després de la mediació de l’arquitecte Oriol Folch i Camarasa, bon amic del suecà. I li suggeriria, en primera instància, “uns col·loquis entre universitaris de València i de Barcelona”. Ben aviat, però, aquella fórmula quedaria descartada en favor d’una cita amb molta més càrrega formativa.
Cahner i Bastardes van decidir de baixar a València acompanyats de la historiadora Eulàlia Duran, que era parella del primer, i de la bibliotecària Montserrat Martí, de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), les quals també formaven part del nucli de la revista. La persona de contacte aportada per Tarradell era Aracil, que exercia com a líder natural de la colla i esdevindria sociolingüista.
Cahner va telefonar-li des de l’hotel Regina, al carrer de Roger de Llúria, i la cita, a la qual Aracil va anar acompanyat de Climent, va celebrar-se a prop, a la cafeteria Ribera. Era la primera presa de contacte i van explicar-los el pas de Germinàbit a Serra d’Or, tot proposant-los subscriure-s’hi. Ells no se’n sabien avenir. Amb tot, exhibien un compromís notable per la defensa de la llengua.
La delegació catalana va eixir contenta de l’entrevista. Sí, a la piscina hi havia aigua. Poc després, això es plasmaria en la proposta d’organitzar una visita a Barcelona per tal que alguns d’aquells joves conegueren, de primera mà, la realitat catalana i els nexos existents. Cahner, membre d’una nissaga jueva amb arrels catalanes que havia fugit de l’Holocaust, s’encarregaria de les qüestions logístiques, i Fuster, de definir-ne els assistents.
També van buscar finançadors del viatge. D’una banda, Fuster va plantejar el nom del democristià valencià Francesc Soriano, amb qui va contactar el polític i escriptor Maurici Serrahima. En una visita a Sueca a començaments de 1960, Josep Benet, un activista d’esquerres emmarcat en el catalanisme clàssic, va llimar-ne els serrells. En bona mesura, però, les despeses serien assumides pels principals promotors catalans del viatge —Cahner, Bastardes i Benet— i un llavors desconegut Jordi Pujol.
L’homenot de Sueca ja era conegut als cercles catalanistes de Barcelona. Havia visitat la ciutat per primera vegada en 1954, convidat per Vicenç Riera Llorca, director de Pont Blau, la revista que els catalans a l’exili publicaven des de Mèxic i en què ell col·laborava des de 1950. Al seu torn, Cahner tenia clar que la trobada amb els valencians havia de servir per a estructurar “un moviment cultural i nacional catalanista, dins i fora de la universitat”, un moviment que tinguera “una decidida vocació de vincular-se a la comunitat dels Països Catalans”.
El 30 de març de 1960, per carta, Fuster informa Cahner que la “tribu d’entusiastes” es desplaçarà en tren a Barcelona el 17 d’abril, que era Diumenge de Pasqua, a les 9:45 hores. “Jo vindré el mateix dia, però amb l’avió”, li explicava a continuació. “Em permeto aquest petit luxe per raons d’higiene: engabiar-me en un vagó de la Renfe durant set o vuit hores amb tant de patriotisme jovenívol seria fatal per a la meva salut”.
L’elecció dels 13 expedicionaris, que tenien entre 18 i 26 anys, responia a un criteri “bastant ponderat i equitatiu” des del punt de vista ideològic, geogràfic i d’extracció social. La participació activa de Fuster en la Fundació Huguet —que duia el nom de Gaetà Huguet, mecenes i un dels signants de les Normes de Castelló— li havia permès de conèixer gent amb inquietud valencianista d’àmbits molt diferents. Alguns d’ells, però, es trobaven a l’exili. La comitiva era, doncs, ben heterogènia: estudiants, economistes, llauradors i obrers, d’Alcoi, de Castelló de la Plana, de Serra, d’Oliva… I de Llombai: Eliseu Climent, que tenia 19 anys i manté viu el record d’aquells dies. Per la feina del pare, cada any passava un any a l’Hotel Oriente, en plenes Rambles, però en aquelles estades sobretot veia toreros, l’espècie més comuna del local. Res a veure amb el viatge que li esperava.
—Anàvem en tercera i el trajecte se’ns va fer etern. La majoria no ens coneixíem ni sabíem exactament què faríem allà, estàvem al·lucinats… En arribar a l’estació de França, el Max, el Bastardes i el Benet ens van fer pujar als seus cotxes. Van dur-nos a l’hostatgeria del monestir de Montserrat i ens van distribuir en diverses cel·les. De nit feia un fred considerable, encara era abril, i enmig d’aquella muntanya… Fou un viatge importantíssim, absolutament determinant.
I és que la nòmina de conferenciants era de volada: Josep Benet, Josep Espar Ticó, Josep Maria Ballarín, Oriol Bohigas, Ferran Soldevila… I Jordi Pujol, de qui va impactar-los la formació tan sòlida i la fermesa amb què exposava els arguments.
Les primeres jornades de l’excursió van ser intenses. De vuit del matí a vuit de la vesprada, una sessió rere una altra, les patums de la resistència catalanista els cultivaven sobre llengua, cultura, cristianisme, economia, immigració, moviment obrer… “Pujol treballava al banc del pare i pujava cada dia des de Barcelona amb Le Monde sota el braç”, recorda Climent, que va quedar especialment corprès amb l’Escolania cantant en català i amb la dissertació de mossèn Armengou, que dos anys abans havia publicat clandestinament amb un ciclostil —un aparell conegut pel malnom de vietnamita, amb les reminiscències bèl·liques que això tenia— la seua obra referencial: Justificació de Catalunya.
Aquell no fou, ni de bon tros, l’únic escenari amb un alt contingut místic que van visitar en el pelegrinatge català. També van acudir al santuari de Queralt, a Berga, on Fuster va demanar a Josep Maria Ballarín, el rebel mossèn Ballarín, quantes misses feia en català.
—M’és més fàcil de dir quantes en dic en castellà.
—Quantes? —va preguntar-li Fuster.
—Cap ni una!
Els dies a Barcelona, per aprofundir-ne la immersió, la delegació valenciana va repartir-se pels domicilis de Pujol, Benet, Miquel Porter i Moix, Oriol Folch, Joaquim Maluquer… Aracil va fer nit a can Pujol, i Climent, a la de Cahner, que llavors vivia al carrer de Ravella.
—O siga que, de nit, continuava la formació! —riu Climent.
D’aquell viatge iniciàtic, no sols en valora la part teòrica, sinó també la pràctica: “Era una formació integral, van ensenyar-nos com funcionava una multicopista, cosa que ens resultaria molt i molt útil en retornar a València”.
També van tenir la sort de fer una ruta per la Barcelona modernista de la mà d’Oriol Bohigas, que esdevindria arquitecte de referència. Al Park Güell, Bastardes va efectuar l’única instantània que es conserva d’aquell abril epifànic. La ruta incloïa visites a la portalada de Ripoll i al conjunt romànic de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), al santuari de la Gleva (Osona), on Cinto Verdaguer va viure una bona part de la seua vida i, fins i tot, una representació privada de La cantant calba, d’Eugen Ionescu, al Centre Artístic de Sant Lluc i a càrrec de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.
Teatre en català? Com era això? Doncs sí, perquè podia ser.
Establir contacte amb Catalunya va marcar-los un abans i un després, a tots ells. “Allà prenem consciència que el País Valencià necessita Catalunya i que Catalunya necessita el País Valencià”, subratlla Climent. En tornar-hi, va escriure una carta que es resumeix amb unes poques paraules: “Hem de deixar estar la cultura i fer política, hem de guanyar-ho tot a través de la política”.
El retorn
Tes setmanes després, el 19 de maig de 1960, a conseqüència dels fets del Palau, la policia franquista deté Jordi Pujol i el sotmet a un consell de guerra que conclou amb una condemna de set anys de presó, dels quals en complirà tres.
“Jordi Pujol? No pot ser el mateix Jordi Pujol que hem conegut a Montserrat; si feia cara de bona persona!”, va exclamar Climent en veure als diaris la notícia de la detenció. I tant que ho era. Era ell qui havia entonat el “Cant de la senyera” malgrat la prohibició expressa —per la presència de membres del Govern franquista— i qui havia redactat els fulls volanders contra el Generalísimo que van repartir-se aquella nit, en què es commemorava el centenari del poeta Maragall.
En passar uns dies, Cahner, que havia captat a la primera el caràcter tan determinat de Climent, va dir-li que hi havia de retornar. Sense més explicacions. El pare, tot estranyat, va fer-li un advertiment: “A què has d’anar de nou a Barcelona? Recorda-ho: de qui te’n done molt, no agafes res”.
Òbviament, hi va anar. I estrenant un blazer, perquè Barcelona era Barcelona. En retrobar-se amb Cahner, aquest va dir-li que al davant mateix de la parada del Tramvia Blau, a la part alta de la ciutat, hi havia un bar on l’esperaria una persona amb El Correo Catalán: “Tu saluda’l i fes el que et diga”.
Ni en sabia el nom; era Lluís Porcel.
En localitzar la persona de contacte, sense creuar-hi cap paraula, tots dos van entrar en un cotxe i van dirigir-se cap a Montserrat. Arribats a un punt, Porcel va aturar el vehicle i li va comunicar que al maleter trobaria un pot de quitrà i una brotxa amb els quals havia d’escriure només tres paraules: “Jordi Pujol Catalunya”. Un lema contra el seu empresonament que Climent, aquella nit, va repetir en diversos llocs.
La nit va acabar amb el blazer tacat de dalt a baix. Cahner, l’endemà, va cedir-li un vestit seu per al retorn a València. Li parava molt gran, però tant hi feia. Molt poc després, amb el seu amic Bastardes, Cahner fundaria Edicions 62. El primer títol del nou segell, aparegut el 23 d’abril de 1962, no podia ser més icònic.
Era Nosaltres, els valencians.
La revelació
En el cas de Climent, les seues reivindicacions, fins aleshores, s’havien centrat en les qüestions lingüístiques. O ni tan sols això. El seu era un valencianisme epidèrmic, poc desenvolupat, gairebé regionalista. “Acabava d’accedir a la facultat i pensava que el valencià i el català eren llengües diferents”, admet.
Poques setmanes després d’entrar-hi, de la mà d’Enric Valor Hernández, fill de l’escriptor, acudiria a la primera tertúlia de moltes: la que Miquel Adlert i Xavier Casp, cofundadors de l’Editorial Torre, organitzaven a casa del primer. Davant una vintena de persones, Climent patiria el seu particular bany de realitat.
—Vaig indignar-me molt, però que molt, en escoltar-los dir que el valencià era català! I per si allò no era prou, Adlert i Casp van fer-me entrar en una habitació on van llegir-me, de manera alterna, uns quants paràgrafs de La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba. Se’m portaven els dimonis!
Dies més tard, encara irat, Climent va desplaçar-se fins a la redacció de Las Provincias per tal de conversar amb el director del diari, Martí Domínguez, un home reputat en el cap i casal, sobretot a partir del seu discurs durant l’acte d’exaltació de la fallera major de 1958. El de l’any següent de la gran riuada. Quan va proclamar allò de “Valencia, la gran silenciada… ¡Cuando enmudecen los hombres, hablan las piedras!”.
Climent va concertar una cita amb la secretària i va plantar-se allà disposat a fer-li veure la ignomínia. La resposta de Domínguez, tanmateix, va deixar-lo gelat. Sí, els homes d’aquella tertúlia tenien tota la raó.
—Me’n vaig anar del despatx desolat pel que m’havia dit i per qui m’ho havia dit… Don Martín Domínguez era un mite per a mon pare. Allò em va trencar tots els esquemes, definitivament.
Les escoles
Per copsar la personalitat espitosa de Climent, però, convé efectuar un salt encara més enrere: a l’escola.
O a les escoles, caldria dir. Perquè el seu periple acadèmic fou tortuós, marcat pel seu caràcter inconformista. Internat, des dels set anys, als jesuïtes de l’actual avinguda de Ferran el Catòlic, malgrat que la família vivia a menys d’un quilòmetre, a l’avinguda de l’Oest, aquella experiència va significar un trasbals.
—Jo no sabia parlar castellà. Al meu company li deien Fernández de Córdoba y Sánchez de León. Recorde eixir a la pissarra, dir “llapissera” i que tots reieren de mi. Vaig demanar als meus pares que em parlaren en castellà, quan vingueren a visitar-me...
A Aracil ja el coneix d’aquella etapa. Tots dos i Alfons Cucó, amb qui també coincidirien a la universitat, acabaren sent expulsats del centre.
—Amb deu anys, vaig revoltar-me i em vaig negar a fer un examen en castellà; havia pres la decisió de no parlar aquella llengua —evoca Climent.
Aracil va anar a parar a un altre centre que els jesuïtes tenien a l’Aragó. Cucó, als maristes, més refinats. I ell, novament intern, ara a La Salle, a Paterna, que aleshores era una mena de correccional.
—El duien uns senyors molt severs que baixaven de les muntanyes aragoneses. Molt severs, eh! Era terrible… El segon any d’estar allà, a mitjan curs, van dur-me a casa: ‘Tengan, aquí tienen a su hijo’. Havien castigat un company per una injustícia, jo havia convocat una vaga i molta gent l’havia secundada.
Després de l’estada convulsa als jesuïtes i a La Salle, va concloure el batxillerat a l’institut Lluís Vives. “Va ser tan meritori com treure’m la carrera de dret, que no m’interessava el més mínim”, reconeix Climent. “Vaig passar-me la carrera conspirant, a penes acudia a classe, però estudiava molt quinze dies abans dels exàmens i anava aprovant les assignatures”.
L’eco de la seua veu, cridant a crits els uns i els altres, encara ressona al claustre universitari.
—Rositaaaaaaaaaaaaaaaa!
En qualsevol cas, va acomplir el somni de son pare: obtenir el títol de llicenciat. Això sí, sense bufet a la plaça del Caudillo.
La militància
El retrobament universitari amb Aracil i Cucó, la coneixença de nova gent —Joan Francesc Mira, Vicent Àlvarez, Ferran Zurriaga, Ferran Martínez Navarro…— i l’oposició frontal al SEU (Sindicato Español Universitario), vinculat a Falange, va fructificar en la creació del MOSCA (Moviment Social-Cristià de Catalunya). Corria l’any 1960 i el partit a penes va tenir dos anys de vida. Temps suficient, però, per a publicar milers de pamflets amb la multicopista que Zurriaga amagava dins del castell d’Olocau, on residia la seua iaia. Climent havia adquirit aquella joia a un preu assequible a Enrique Pastor, un cinèfil que havia impulsat la Cartelera Turia.
Els diners que el pare li havia donat per a comprar el llibre de dret romà van ser invertits en l’artefacte. El secretisme sobre el parador havia de ser total. Ningú més del partit no havia de conèixer-lo.
Era top secret.
Aleshores, un dels membres de la colla ja havia mostrat a Climent el primer llibre en català: Els Furs de València, del qual recorda una frase introductòria:
Poble valencià, de tu vinc i a tu vaig,
Sang de la meua sang,
nervis dels meus nervis.
En març de 1959, coincidint amb el 500è aniversari de la mort d’Ausiàs March, el paranimf de l’edifici de La Nau havia acollit un recital en homenatge al poeta. La cita s’havia organitzat a la tertúlia de Casp amb la mediació del catedràtic Dolç, però tots els participants sabien que penjava d’un fil.
El risc que el rector, José Corts Grau —addicte al règim, sense fissures—, vetara l’acte, era gran. Finalment, però, es va poder celebrar. Era el primer esdeveniment en català des de la República, i entre els assistents, sorprenentment, hi va haver el bisbe de Castelló, Josep Pont i Gol, oriünd de l’Urgell. Raimon, que anys a venir popularitzaria com cap altre l’obra del més gran poeta valencià de tots els temps, va recitar aquell dia el poema número 23, titulat “Elogi a Teresa”.
Llavors encara era el Pele i faltaven un parell d’anys per a la seua estrena com a cantant a Casa Pedro, als voltants de la universitat, en el transcurs d’uns premis literaris que tenien el vi com a eix central i als quals van assistir Fuster, el periodista Vicent Ventura i l’escultor Andreu Alfaro. En interpretar “Al vent”, una bafarada d’aire va inundar el local. Aquell jove de Xàtiva tenia una veu prodigiosa i la seua música remetia a la chanson francesa. Climent el persuadiria de la conveniència de rebatejar-se Raimon, un nom de reminiscències històriques amb què es faria famós artísticament.
L’abril de 1962, a l’acte en solidaritat amb els miners asturians en vaga, Raimon, Àlvarez, Climent i el futur sociòleg Josep Vicent Marquès apareixien a la primera fila al costat del poeta i assagista Jaume Pérez Muntaner, que presidiria l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana entre 1999 i 2007.
Era ben lògic que Fuster parlara amb deler d’aquella vintena llarga de joves que trencaven motlles. Quan escriu la carta a Pla, en el 62, està embadalit amb la publicació més que digna que feien des de les aules, que té una presència creixent del català. “Aquests nois fan versos, és clar; però fan més coses que versos”, recordem que li deia.
Era Diàleg, una revista bilingüe sense periodicitat fixa que duia el subtítol de Butlletí de la Cambra Sindical de la Facultat de Dret. Dirigida per Vicent Àlvarez, va treure sis números —impresos, amb un ciclostil, a la seu de Lo Rat Penat— entre gener de 1961 i les acaballes de 1962, quan el SEU va recuperar el control de la Cambra Sindical.
Com havia fet saber Fuster a Pla, a Diàleg hi havia abundància de lletraferits, molt de poema. Però era bastant més que això. Hi prenien part diversos professors, com ara el catedràtic d’economia català Ramon Trias Fargas. Un dels redactors de la publicació, mentre entrevistava Francisco Murillo Ferrol, va topar-se amb la causticitat d’aquest professor andalús de sociologia, deixeble del rector Corts Grau.
—¿Qué piensa usted del País Valenciano?
—¿Quiere decir país o paisaje?
A la universitat, molts es referien a Diàleg com Dialecto: “¿Cuándo sale el Dialecto este mes?”. El català era exòtic com una dona amb biquini a la Malva-rosa.
Tot seguit, entre gener de 1963 i 1965, es va publicar Concret, que ja no sols era promoguda per l’alumnat de dret —el de la planta baixa—, sinó també pel de filosofia i lletres —que ocupava el pis de dalt. Aquella revista, mensual i de nou bilingüe, dirigida per Marquès, va comptar amb l’empara del seminari de Tarradell.
De la seua banda, el MOSCA batejaria Lluita el seu òrgan de difusió propaganda, amb un subtítol igualment explícit: La veu dels sense veu. Climent hi era al darrere. Sempre conspirant, sempre jugant al límit, sempre envoltat de papers.
—Amb la vietnamita d’Olocau imprimíem Lluita! Li férem arribar el primer número a Diego Sevilla Andrés, catedràtic de dret i un dels grans referents del falangisme a València… Es formà un sarau colossal.
El sarau
En efecte, en llegir-ne el contingut, Sevilla Andrés va publicar un article a Levante, el 22 de desembre de 1962, titulat “Burguesía y separatismo”. Hi deia això: “Han llegado a mis manos ciertos panfletitos escritos en catalán, quejándose de los monopolios y de la falta de libertad de las tierras catalanas, entre las cuales incluye a Valencia”. I lamentava: “El aire de catalanización de nuestra vida tiene la base endeble de un nacionalismo trasnochado y de vía estrecha. O se basa en el prejuicio racial de la descendencia de los conquistadores, o en el lingüístico. Uno y otro, no lo olvidemos, han dado a la luz y apoyado todos los imperialismos que conocemos”. Una setmana després, hi reincidia amb la columna “Alerta a los valencianos”.
Fuster li respongué el 5 de gener de 1963 amb una peça titulada “Mi vela en este entierro”, en què es mostrava taxatiu: “Si los leyese un forastero distante, llegaría a la conclusión de que en Valencia los ‘catalanizantes’, ‘catalanistas’, ‘valencianistas’, o como se les quiera llamar, son los amos del cotarro; que ejercen ‘discriminaciones’, ‘lavados de cerebro’, ‘excomuniones’ y otras diabluras semejantes con la gente de la acera de enfrente. ¡Qué cosas! Me permito recordar al profesor Diego Sevilla que no tenemos ocasión de ello. Me parece desplazado su gesto de víctima.” Després de l’incident, el diari va deixar de publicar les col·laboracions regulars de l’assagista.
—Allò va provocar la primera manifestació estudiantil a València. Un grup ben nombrós d’universitaris va concentrar-se davant la seu de Levante, que estava a la plaça de Tetuan, i va estripar 300 exemplars del diari. Raimon, Carles Jorro i jo vam acudir després a Las Provincias amb la intenció de publicar un article sobre la polèmica, però José Ombuena, el seu director, s’hi va negar.
Climent, doncs, ja s’havia erigit un activista infatigable. Fins i tot el Consolat dels Estats Units a València, a través del diplomàtic Timothy Towell, va contactar amb ell i quatre estudiants més ubicats entre el socialisme i el nacionalisme —el futur alcalde de la ciutat, Ricard Pérez Casado, Joan Enric Garcés, Miquel Vilar i Joan Omeñaca— per a prendre el pols a l’antifranquisme de base.
Tots cinc foren convidats a un viatge als Estats Units, en 1965, perquè conegueren com funcionava el Primer Món. Amb gent com Aracil, Marquès, Àlvarez o Enric Solà, que esdevindria registrador de la propietat, havien creat l’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians.
Joan Francesc Mira, que havia estudiat el batxiller a la Universitat Gregoriana de Roma i s’havia llicenciat en filosofia a la Universitat Lateranense d’allà, va completar filosofia i lletres a València, on es llicenciaria en 1962. Era a penes un any més jove que Climent i van connectar-hi.
Mira perdria el compte de viatges a bord del Seat 600 de Climent, amunt i avall, a la recerca de gent compromesa amb el redreçament del País Valencià.
En aquells trajectes potser nasqué la seua passió pels Borja, dels quals Climent ja era un gran interessat.
El local
Una de les fixacions de Climent, i en tenia moltes, consistia a replegar un gran fons de la resistència antifranquista. A la mort del dictador, partits i associacions es desfeien de tot el material. Volien fer net.
L’allau de papers que entitats i particulars van posar al seu abast va sepultar qualsevol previsió. Entre d’altres, per exemple, el fons riquíssim de l’advocat laboralista Alberto Pérez Esteve.
Un entusiasta de la causa que va morir massa jove, Paco Tortosa, ho recepcionava i emmagatzemava altruistament.
El cartellista, muralista i dissenyador Josep Renau, originari del Cabanyal, però resident a l’exili —a Mèxic i l’Alemanya oriental—, va entaular una boníssima amistat amb Climent. L’agost de 1976 va retornar a València amb un visat de tres mesos. Tots dos passejaven pel centre de la ciutat, prop del consistori, quan, de sobte, van topar-se amb qui n’era l’alcalde: el falangista Miguel Ramón Izquierdo, que més tard copilotaria la Unió Valenciana de Vicente González Lizondo.
—Senyor Renau, quina alegria veure’l per ací! —va exclamar el primer edil. Si necessita res, només m’ho ha de dir.
—…
—Jo sí! Ens cal un lloc per a arxivar el material de Renau que estem recopilant —va irrompre Climent, amb els reflexos d’un linx, conscient com era que el pis del carrer de Moratín on amuntegaven la paperassa no donava l’abast.
Al cap d’uns dies, Ramón Izquierdo va cedir un local municipal amplíssim al carrer d’Hug de Montcada, a la vora del Pont de Fusta, per a conservar els documents i les obres que l’artista anava cedint amb vista a la fundació que duria el seu nom.
Quan l’Ajuntament es va desprendre d’aquell soterrani, que passà a mans d’El Corte Inglés, calgué buscar una altra ubicació. El president valencià, Joan Lerma, no va voler saber-ne res. Carmen Alborch, que acabava d’estrenar-se a la gerència de l’IVAM, va accedir a convertir el museu en dipositari de l’obra de Renau. Tota la documentació de la lluita clandestina, però, no trobava destinació.
Davant la inacció de les institucions valencianes, Climent va picar la porta d’Emili Giralt, historiador i president de l’IEC, que hi va proporcionar un espai al carrer del Brusi, en ple barri de Sarrià.
“Com a bons catalanets, van ordenar i classificar tot allò, que era una bestiesa. Encara que, segons indicava el contracte de cessió, disposàvem d’un temps per recuperar-lo en cas de trobar un lloc adient al País Valencià”, rememora Climent.
Aquell període va esgotar-se, però el seu desig era crear, a Elx, “un gran contrapoder d’Alacant” amb aquells fons i els de Renau, un conjunt que estaria presidit per l’escultura anomenada “Catalan Power” que Andreu Alfaro havia aixecat a Banyoles. Climent va moure cel i terra i, gràcies a la mediació de Pasqual Maragall, amb arrels valencianes a Monòver, els tràilers que havien transportat les tones i tones de documents de la clandestinitat fins a Catalunya, van emprendre, fora de termini, el camí de retorn.
No obstant això, els canvis de criteri a Elx van malmetre el projecte. L’Arxiu de Memòria, tal com s’anomena, es troba emmagatzemat a la capital del Baix Vinalopó, però reclòs i descontextualitzat, sense el gran centre que Climent imaginava per a preservar la memòria de la resistència.
Entre aquell material figuren, per cert, tots els números de Diàleg i de Concret, les dues publicacions universitàries en què la llengua va oferir els primers senyals de vida sota la llarga nit franquista.
Els projectes
Perquè en la foscor de la dictadura, enmig de la negror, de vegades sorgia una espurna que ho enllumenava tot. En el reducte de llibertat —blindat als grisos— que fou l’edifici universitari del carrer de La Nau, Eliseu Climent conegué Rosa Raga, la qual seria la seua esposa, que també procedia d’una família acomodada, sense grans luxes, però sense grans necessitats.
Era natural de Catarroja (Horta) i germana de Josep Raga Gil, que també estudiava dret i havia estat un dels tretze expedicionaris a Barcelona. La seua presència a la Cambra Sindical de la facultat esdevingué clau per a tirar endavant Diàleg.
Ella havia viscut a Alemanya, prop de Colònia, on no sols havia après aquella llengua, sinó que també va amarar-se de la rectitud germànica. “O tragueu la revista la setmana vinent o ho deixem estar per sempre més!”, va dir a Climent després que EL TEMPS encadenara més proves —números zero— que una vacuna. L’estiu de 1984 era a la cantonada, però va deixar-li clar que era aleshores o mai.
Abans del setmanari, ja havien engegat diversos projectes culturals, eminentment editorials. En primer terme, Brot, una distribuïdora de llibres, i La Central del Llibre Català, una idea de Cahner amb un modus operandi idèntic al dels testimonis de Jehovà: Climent i Raga, carrer per carrer, deixaven les novetats d’Edicions 62 en les bústies dels valencians compromesos amb la causa, a fi que les adquiriren. Fou Cahner, de fet, qui acabà impulsant l’Enciclopèdia Catalana.
—No has estudiat dret per a acabar venent llibres a domicili! —li deia el pare a Climent.
No havia de patir tant. Poc després, el fill i la nora crearien Edicions Tres i Quatre —al carrer de l’Orient, al barri de Montolivet— i una llibreria homònima, al carrer de Pérez Bayer, en l’eix comercial del carrer de Colom. Fou inaugurada el 12 de març de 1968, quan a penes tenien 27 anys, amb els parlaments de Joan Fuster i Josep Maria Castellet, l’insigne director literari d’Edicions 62. Amb una vintena d’atacs, encapçala el rànquing de les llibreries més perseguides per l’extrema dreta a tot Europa. Des de 1972, l’editorial fa lliurament dels Premis Octubre, que enguany arriben a la 52a edició.
Una mica abans, en 1971, ja havia entrat en funcionament el Secretariat d’Ensenyament de l’Idioma, l’entitat precursora d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), que fou legalitzada en el Registre d’Associacions l’any 1978 amb Joan Fuster i Adolf Pizcueta —un dels escassos burgesos valencians que empatitzava amb les reivindicacions lingüístiques— com a grans baluards i amb el Centre Carles Salvador com a filial centrada, exclusivament, en els cursets de llengua.
EL TEMPS acabaria convertint-se, així doncs, en la cirereta del pastís.
—La llibreria va esdevenir ràpidament un punt neuràlgic. S’hi feien presentacions, conferències, reunions clandestines… Més que cap altra cosa, semblava un centre cultural. Per això vam crear el Secretariat, que funcionava, seguint els paràmetres legals de l’època, com a academia de un solo profesor. Més concretament, d’una sola professora: Rosa Raga, que signava les notes i els títols. Els primers tres o quatre anys, Jordi Pujol ens transferia personalment 7.000 pessetes mensuals per tal de fer front a les despeses que ens generava aquell pis. Òmnium Cultural, amb el tàndem format per Joan Triadú i Lluís Carulla, també ens abonava 15.000 pessetes mensuals, que us puc ben assegurar que no era poca cosa.
A diferència d’Òmnium i de l’Obra Cultural Balear, que sí que havien estat legalitzades, ACPV va haver de dir-se d’una altra manera i de fer veure que era el que no era: una simple acadèmia de llengua. Siga com siga, els primers professors de la democràcia van formar-se entre les parets d’aquell piset del carrer de Moratín, en el quilòmetre zero de València. En total, més de 10.000.
L’editorial, la llibreria, uns premis literaris de prestigi, una associació cultural per tal d’eixamplar la base… Només faltava això, la cirereta del pastís.
La revista
Abans d’EL TEMPS, però, fou la ràdio. O més ben dit: l’avís explícit que no els deixarien emetre per l’emissora de ràdio que pretenien crear.
L’amenaça partia d’Antoni Asunción, director general d’Activitats Artístiques i Mitjans de Comunicació de la Conselleria de Cultura. Onze anys més jove que Climent, també havia estudiat als jesuïtes i era un valor emergent del socialisme valencià.
“Si fas una ràdio, la tancarem”, li advertia reiteradament, malgrat que l’espai radioelèctric era, en aquell moment, una selva. Un maremàgnum d’emissores amb bandera pirata. La contundència d’Asunción va ser capaç de desencoratjar un Climent que, anys a venir, contra vent i marea, desplegaria des d’ACPV una xarxa de repetidors de TV3 per tot el País Valencià, sortejant ministres del PSOE, presidents de la Generalitat del PSPV i del PP i la fúria blavera d’Unió Valenciana.
—Ja teníem el local i havíem comprat les antenes. Fins i tot teníem nom: Ràdio Zero, perquè aquella ràdio havia de ser la base de tot. Però, en realitat, nosaltres érem gent de paper. A mi, la idea d’una ràdio mai no va seduir-me massa...
En canvi, els setmanaris estaven de moda. Tant a l’Estat espanyol com al continent europeu. “Un diari era del tot inviable i una publicació mensual no podia aconseguir l’efecte desitjat; un setmanari era el màxim a què podíem aspirar”, explica Climent, que alguns anys abans, el 7 d’octubre de 1977, ja havia constituït Edicions del País Valencià, SA, amb la inseparable Rosa Raga.
L’acte protocol·lari tingué lloc a la notaria de Daniel Beunza, al Parterre, davant l’estàtua eqüestre de Jaume I. La nit anterior, a Alacant, un exaltat havia llançat una rajola a un grup de joves que penjaven cartells de la manifestació del Nou d’Octubre. Un d’ells, Miquel Grau, va rebre’n l’impacte i moriria al cap de deu dies.
Ara bé, entre la creació notarial d’Edicions del País Valencià i l’aparició d’EL TEMPS van passar més de sis anys. Treure una publicació periòdica no era senzill. Tret de comptadíssimes excepcions —a banda de Pizcueta, Joaquim Maldonado en seria una altra—, la burgesia valenciana no era com la catalana. No pensava sacrificar ni un bri del seu patrimoni per a dignificar una llengua que llanguia.
Per a acabar-ho d’adobar, les experiències prèvies de productes homologables —per bé que bilingües i de periodicitat variable— havien sigut efímeres: Dos y dos, a voltes quinzenal i a voltes setmanal, havia durat de maig de 1976 a gener de 1977, i Valencia Semanal, de desembre de 1977 a juny de 1980. En tots dos casos, per descomptat, amb una mirada estrictament valenciana, un model que no era el que es buscava.
Pel que fa a la base econòmica, allò més important, EL TEMPS va optar per copiar el model que l’any 1976 havia parit el diari Avui: unes quotes de participació que no atorgaven cap dret, més enllà de la subscripció a la futura revista.
A més, el sociòleg Josep Vicent Marquès, bon amic de Climent des de la facultat, va elaborar una enquesta —molt centrada en València i la seua àrea metropolitana— sobre com seria rebut un mitjà de comunicació nou i les preferències de la gent quant a periodicitat, idioma, etc. “El resultat fou que calia un setmanari i en català… Jo ja li havia dit al Marquès que l’enquesta havia d’eixir bé”, confessa Climent amb la sornegueria i l’habilitat que el caracteritzen.
Un cop tenien clar el tipus de producte, van llançar-se pel nom. Literalment. Van barallar-ne diversos, però a l’editor n’hi havia un que li agradava per damunt de la resta: EL TEMPS. “Era molt europeu, internacional, neutre, sense connotacions ideològiques… I, què collons, aquell era el nostre temps!”.
A l’hora de registrar-lo, però, van adonar-se que ja ho estava. El propietari de la capçalera —inèdita— era el periodista Jordi Maluquer i Bonet, fill del sociolingüista i ornitòleg Joaquim Maluquer i Sostres; net de Jordi Maluquer i Rosés, expert en dret civil català; besnet del jurista Joan Maluquer i Viladot, i rebesnet de Salvador Maluquer i Aytés, també jurista que havia estat alcalde de Barcelona i president de la Diputació.
Jordi Maluquer havia integrat, en 1976, el grup impulsor de l’Avui, del qual fou director entre 1977 i 1982. Més tard va ocupar la Direcció General de Música, Teatre i Cinema de la Generalitat de Catalunya. Climent va contactar-hi per explicar-li els seus plans i va quedar bocabadat de la seua “noblesa”. “Va dir-nos que no hi veia una destinació millor i ens el va regalar”, recorda encara ben agraït.
—Vam rodar molt pel país. A més de l’enquesta, fou cabdal el paper de Fuster: va enviar cartes a determinada gent de Barcelona —prou gent, no deu ni vint— demanant-los suport per a començar a funcionar. Allò ens va proporcionar uns duros. No massa, però els suficients per a posar en marxa el setmanari.
La gent
Amb el resultat de l’enquesta favorable i la captació de subscriptors en marxa, calia començar a reclutar possibles redactors. Per exemple, Ferran Torrent, un xic jove que en 1983 havia publicat La gola del llop amb Josep Lluís Seguí i que preparava No emprenyeu el comissari, la seua primera novel·la en solitari, amb l’assessorament lingüístic de Rosa Raga. O Adolf Beltran, Vicent Martí, Vicent Partal, Vicent Sanchis… Clients habituals de la llibreria. A Barcelona, Cahner va convocar un dinar amb una trentena de periodistes catalans per saber si a algú li seduïa la idea d’establir-se a València per a enrolar-se en un setmanari que estava a punt d’obrir-se allà. Ningú no ho va voler.
Del pinyol promotor, en formaven part, al marge de Climent i Raga, Rafael Mansanet, que hi aportava la cobertura legal, i Carles Jorro, que ja treballava a la llibreria. I per darrere, com sempre, l’ombra pertorbadora de Fuster, que ho veia impossible i no parava de repetir: “I com pagareu el personal? Com ho fareu?”.
Tot plegat era quimèric. Una revista en català, editada a València, amb la voluntat d’arribar a Inca, Valls, Andorra, Perpinyà, Maó i Olot. Sense periodistes habituats a escriure en aquesta llengua i amb un local, en un setè pis de l’avinguda de l’Oest, propietat dels Raga. Era com fer un vehicle, entre quatre amics, en el garatge d’un xalet.
De fet, els primers mesos a la revista abundaven els continguts valencians. Els catalans eren la nota de color. Encara no hi havia un equip estable a Barcelona, sinó únicament un delegat.
Fou l’intrèpid Ramon Barnils qui bastiria la redacció del nord. Un altre estudiant dels jesuïtes, en aquest cas un fàmul, un becari que havia de servir la resta d’interns. “El Ramon va eixir d’aquella experiència molt anarco”, comenta Climent, que va visitar-lo a la seva casa de Barcelona per a proposar-li de pilotar l’aterratge d’EL TEMPS. Ja havia treballat com a periodista de Tele/eXprés i havia dirigit, sis anys, la revista Ajoblanco. “Pots comptar amb mi, però amb la condició que no posis mai una senyera a la portada i que, si vols, paguis poc, però que paguis sempre”, conta Climent que va demanar-li Barnils.
Ell mai no va formar part de la redacció de Barcelona, però n’era l’alma mater. I els primers estius impartia un seminari de periodisme d’investigació al col·legi que els escolapis de València tenen al carrer dels Carnissers.
Malgrat l’amistat que l’unia a Cahner i Pujol des dels anys de la lluita clandestina, Climent tenia clar que la línia editorial havia de ser més progressista. El setmanari alemany Der Spiegel n’era el far.
“Encara que sabíem que no podíem separar-nos en excés de Convergència, EL TEMPS sempre va situar-se en postures esquerranoses”, destaca l’editor. “Tanmateix, era obvi que rebíem molt més suport de la Generalitat catalana que no de la valenciana”, que hi tenia el socialista Lerma al capdavant.
Amb el PSPV, és clar, les diferències radicaven en el fet nacional. Encara que governaven còmodament, amb majoria absoluta, els socialistes —temorosos de la dreta local i el seu braç mediàtic— mai van simpatitzar amb la revista.
El primer director, Francesc Pérez Moragón, va arribar-hi de rebot. Era un home de llibres, vinculat a Tres i Quatre, que va haver de reinventar-se.
—No trobàvem director, no hi havia manera… I la veritat és que no va acabar de quallar. Un dia, els redactors i el corrector —Vicent Sanchis— van lliurar-me un document signat per tots —fins i tot pel porter de la finca!— en què reclamaven canvis. No els agradava el tracte que els dispensava.
Sanchis, també fàmul i deixeble avantatjat del jesuïta Melià a l’acadèmia que regentava al centre de València —hi impartia català quan ben pocs ho feien—, va esdevenir-ne el nou director en juny de 1986, i s’hi va estar fins a l’estiu de 1988, quan va marxar sobtadament a dirigir la revista 7 dies, el suplement dominical del diari L’Observador.
El nou director, Josep Ramon Lluch, no va durar més temps. En el seu cas, a partir de 1990 passaria a treballar a Canal 9. Oriol Castanys, el primer director català del setmanari, el rellevà, un perfil novament lligat al món editorial, gendre d’Oriol Bohigas.
—Era un xic molt espavilat el dia que el vaig conèixer anava amb unes revistes estrangeres, cosa que em va encisar. Era despert, espavilat, va aportar un plus de modernitat a la revista. Amb ell va entrar-hi el color, cosa que va representar una petita gran revolució. Però ja ens havia advertit que no li agradava passar massa temps en una mateixa feina i va marxar alguns mesos després dels Jocs.
Baix el comandament d’Assumpció Maresma, la nova directora, que ja treballava a la revista, EL TEMPS va fer el salt a Internet, que era un territori ignot per a tothom. Fou el primer mitjà de l’Estat a explorar-lo. La seua parella, Vicent Partal, va ser-ne l’artífex. Tots dos acabarien fundant Vilaweb, un diari digital que emana de la filosofia del setmanari.
El formenterer Joan Marí, que ja n’era redactor, el periodista català especialitzat en economia Jordi Fortuny, el fugaç Borja Vilallonga i alguns altres redactors de la casa que promocionarien a la direcció —el morellà Àlex Milian, l’alacantí Manuel Lillo i Usechi, el barceloní Enric Rimbau— han estat els altres directors de la casa, que ha tingut, en dues etapes, sengles assessors editorials en les persones de Salvador Cot i el mateix Vicent Sanchis.
—De tots els projectes que he dut entre mans, EL TEMPS és el que m’ha apassionat més.
Un periodista frustrat, potser?
—Frustrat, sí. I no només del periodisme. De moltes coses.
El balanç, però, és satisfactori. La llista de col·laboradors regulars o esporàdics —sobretot la dels vuitanta i noranta: Fuster, Ventura, Roig, Monzó, Vázquez Montalbán, Vicent…— denota la vitalitat del setmanari. D’anècdotes sobre com va captar-los, un per un, en té a cabassos.
—A Fabià Estapé, que era l’economista més prestigiós del moment, vaig arribar-hi a través de la Dolors Bramon, una bona amiga seua. Vam anar a casa seva, vaig fer-li aquella proposta i va marxar uns minuts a la cuina… En tornar-hi, va lliurar-me en mà el primer article!
O Pere Gimferrer, “el Gimfi”, l’etern aspirant al Nobel amb qui va fer un viatge inoblidable a Roma amb els Borja i el pare Batllori com a leitmotiv. O Mira, qui més columnes ha escrit a EL TEMPS, autor de Borja Papa, un dels seus llibres predilectes de Tres i Quatre. O Martí Domínguez, net d’aquell director de diari amb qui va parlar de jove, que va signar centenars i centenars d’“històries naturals” delicioses.
EL TEMPS, a més, ha estat l’altaveu de les nombrosíssimes iniciatives dutes a terme per l’infatigable Climent, com ara la recepció de TV3 al País Valencià, la xarxa de casals Jaume I —el de Perpinyà, encara avui, és un punt neuràlgic del catalanisme local—, les manifestacions de cada 25 d’Abril i cada Nou d’Octubre o la creació de l’espectacular Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) en el rovell de l’ou de València, en tots els casos a través d’Acció Cultural.
EL TEMPS també ha estat testimoni de la preservació i promoció dels fons que Renau va posar a disposició de la fundació que porta el seu nom, així com de la creació de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians (IIEB). La mediació del pare Batllori —un altre jesuïta clau en la trajectòria de l’editor— va permetre-li accedir als arxius secrets del Vaticà.
EL TEMPS ha explicat la importància de reforçar els lligams econòmics, una tasca abanderada per l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga (IEEIV), precursor, entre més coses, de la reclamació d’un corredor mediterrani digne.
EL TEMPS ha parlat de les activitats de l’Institut del Territori i de la Societat Valenciana de Ciències de la Salut Joan Baptista Peset, i va fer seguiment dels treballs de la Comissió de la Veritat, en què van prendre part Federico Mayor Zaragoza, exdirector general de la UNESCO, i Desmond Tutu, Premi Nobel de la Pau.
EL TEMPS va informar de les evolucions de l’Assemblea de Regidors, un fòrum de diàleg catalano-valenciano-balear a escala municipal, que assenyalava el camí a seguir per a la tan necessària normalització de relacions entre tres territoris germans.
EL TEMPS, ambiciós de mena, ja fa anys que manté acords estables amb Der Spiegel i The Economist, dos dels setmanaris europeus de referència, ha parit suplements mensuals sobre medi ambient, història, economia o universitats, i va recuperar dues capçaleres valencianes antigues —Pensat i Fet i La Traca— que la crisi econòmica va estroncar.
EL TEMPS acumula desenes i desenes de col·leccionables, amb els fascicles del Tirant lo Blanc, a principis dels noranta, com a súmmum de qualitat. L’exposició retrospectiva que aquests dies s’exhibeix a l’Octubre i que serà itinerant demostra la vitalitat d’aquest projecte editorial.
El balanç
Quan Climent mira cap enrere, se li acumulen els records: la sintonia amb Pujol, la negativa de Lerma a participar en la campanya del Tirant “perquè els catalans el volen fer seu”, la impossibilitat de celebrar una trobada entre els tres presidents fins que ells dos i Gabriel Cañellas van reunir-se a Barcelona —ja expresidents— amb motiu dels trenta anys de la revista… “Pujol sempre ens va ajudar, no puc negar-ho, però mai no vaig estar d’acord amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; jo era partidari d’un ens normatiu únic”, remarca Climent.
El president català no va fer-li cas. Va aprofitar la feblesa parlamentària de José María Aznar i la predisposició positiva del seu homòleg valencià, Eduardo Zaplana, per a crear, a finals dels noranta, l’AVL. Amb tot, aquesta beu de l’esperit de les Normes de Castelló i no contravé els dictats de l’IEC, amb el qual, darrerament, fins i tot ha col·laborat.
Climent lamenta el desconeixement que encara hi ha entre els territoris de parla catalana. Ell, que hi ha rodat amunt i avall seixanta anys, fent més quilòmetres que un avió, troba a faltar “projectes comuns” en matèries concretes: “Ens cal més coordinació, anar a l’una en allò que ens afecta a tots, que és moltíssim”.
És optimista respecte a la societat civil, que hi va molt per davant, i esmenta algunes dades incontestables: la xifra de llibres publicats en català, els grups de música o l’associacionisme, que han progressat molt en tot aquest temps. “Al País Valencià ens continua mancant, però, una burgesia compromesa que empente la dreta autòctona a tenir una visió cultural normalitzada”, es plany.
“La demografia ens matarà”, sospira Climent. Immersos com estem en una revolució demogràfica que colpeja especialment les Illes, el futur del català és incert. Sí, el parla més gent que mai, però l’ús social ha caigut en picat. Fins i tot a Andorra, que semblava restar-ne al marge, comença a patir-ne els efectes.
—Tenim una llengua feble i fragmentada, o lluitem units per rearticular-la o no hi haurà res a fer. La força del castellà és enorme… Des d’EL TEMPS fa quaranta anys que mostrem unes realitats polítiques i socials diferenciades, però des d’una perspectiva unitària. Perquè catalans, valencians i balears tenim molt més en comú entre nosaltres que no amb la gent de la Meseta. La Xarxa Vives d’Universitats, que aplega totes les de parla catalana, marca el camí que hem de seguir.
La institució que, precisament, porta el nom de Lluís Vives, l’humanista d’origen jueu que presideix el claustre de l’edifici de La Nau. Allà on va començar tot. Allà on una vintena llarga de joves inconformistes, delerosos de salvar la seua llengua, van decidir-se a treballar per ella des de la clandestinitat.