Salvador Illa va ser l’últim candidat en comparèixer davant de les càmeres, per valorar els resultats dels comicis catalans. Va pujar al faristol, nerviós i emocionat, per celebrar que el PSC ha guanyat les eleccions i que, per primera vegada en els quaranta-cinc anys d’història del partit, ho ha fet en escons i en vots. Els socialistes han obtingut 42 escons i un 27,94% de l’escrutini, nou diputats i 200.000 vots més que el 2021.
Amb un independentisme que ni s’acosta a la majoria, Salvador Illa es va oferir per “liderar la nova etapa que enceta Catalunya”. Va anunciar que, tal com es constitueixi la Mesa del Parlament, es presentaria per ser investit president de la Generalitat.
Malgrat que els resultats del PSC, que han complert les prediccions de les enquestes, són innegablement exitosos, no són suficients per permetre’ls un govern en solitari. Per aconseguir-ho, li caldrà pactar. I un dels escenaris més possibles, que sumen exactament els 68 escons requerits per l’aritmètica parlamentària, és el pacte amb ERC (20) i Sumar (6). Tot i que caldrà veure si els d’Aragonès decideixen donar-li suport.
Si ho fessin, els socialistes tornarien a governar Catalunya després de catorze anys d’independentisme (Mas, Puigdemont, Torra i Aragonès). Des de 2010, amb el govern de Montilla —que succeïa al de Pasqual Maragall, també socialista, des de 2003—, el PSC ha viscut a l’oposició. Tot i que els comicis anteriors, els d’Illa van guanyar en vots i van empatar en escons amb ERC, la política de pactes va permetre que fos l’independentisme qui formés govern.
L’efecte Pedro Sánchez
A què es deu aquesta pujada del socialisme a Catalunya? A moltes raons, segurament, però segons Illa n’hi ha una de principal: Pedro Sánchez. “Les polítiques del govern d’Espanya i del seu president han influït en la decisió dels catalans”, va dir ahir Illa. I va afegir, de seguida, que reconeixia i agraïa “les polítiques i el lideratge del president Pedro Sánchez”, amb qui acabava de parlar per rebre’n la felicitació.
Aquesta victòria reforça també la figura del president espanyol, després d’una etapa d’inestabilitat. Si als comicis del 23J els de Sánchez van quedar per darrere del PP i només van aconseguir un pacte in extremis amb l’esquerra i Junts, els resultats d’ahir els donen aire.
L’amnistia, per una banda, i la possible però descartada dimissió —que comprenia una carta on es declarava “profundament enamorat” de la seva dona, i condemnava la persecució que l’extrema dreta li estava fent—, segurament han jugat un rol en la simpatia que genera el socialisme a Catalunya. I Illa li ho ha volgut agrair notablement.
Excitació a una seu vermella
El vespre va començar tranquil, a la seu del PSC. Al carrer Pallars del Poblenou de Barcelona hi va haver força silenci fins ven entrades les deu del vespre. Una instantània del fotoperiodista Emilio Morenatti, que va poder entrar a les sales del pis de dalt, desvelava com el nucli dur del partit vivia l’escrutini, que des d’un primer moment desvelava resultats esperançadors pels socialistes.
A la fotografia, Salvador Illa mira sorprès i somrient la televisió, i la seva cap de campanya i alcaldessa de Sant Boi, Lluïsa Moret, s’ajustava les ulleres amb la boca oberta, també atenta als dígits que apareixien a la pantalla. Els acompanyen, envoltats de canapès en plats de plàstic i llaunes de Coca-cola, Manuel Castells, exministre de Podemos; Núria Parlon, portaveu del PSC i alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i algun altre càrrec proper al número ú.
De tot això, però, al pis de baix no se’n sentia res. Fins ben bé dos quarts d’onze del vespre, a la seu s’hi sentien els periodistes i l’equip tècnic del partit. Però un cop l’escrutini va començar a arribar a percentatges prou sòlids, una allau de membres va omplir la sala. De cop, la temperatura va pujar uns quants graus i davant del faristol no hi cabia ni una agulla.
A l’espera de la compareixença del líder del partit, la sala escalfava l’ambient cantant “visca, visca, visca, Catalunya socialista” o “president, president, president”. Així amb la cara vermella i suada i ganes d’aplaudir, els membres esperaven amb candeletes al seu líder per felicitar-lo. Després d’una falsa alarma, l’equip d’Illa va fer la primera entrada triomfal, al ritme de la cançó ‘Que merezca la pena’, de Siloé. I, al cap d’uns minuts, el cap del partit entrava a la sala.
I el rebien abraçades, encaixades de mans, i una aglomeració que es movia al ritme de les passes del guanyador de les eleccions. Illa, visiblement nerviós i emocionat, va comunicar la voluntat de ser president de Catalunya i “de tots els catalans”. “Serem on hem de ser, amb respecte, educació i ambició, per tornar a liderar econòmicament, educativament i creativament Espanya”, va dir, seriós. Llavors va sonar ‘Celebration’ i els companys li van agafar les mans per fer-lo ballar.