Joan Llonch i Josep Pla, un dia abans del començament de la Guerra Civil
De Joan Llonch i Salas (Fundació Ars, 2024) i Un cor furtiu. Biografia de Josep Pla de Xavier Pla (Destino, 2024) podem fer-nos una idea del que va ser l’últim dia abans de la Guerra Civil per a tots dos.
En Josep Lluís Martín i Berbois biografia Joan Llonch i Salas, l’“emprenedor, mecenes i polític catalanista” —així el descriu el subtítol— de Sabadell (Fundació Ars, 2024).
Llonch pertany a una nissaga que “actuen no sols com a emprenedors industrials llaners, també fan de banquers, de directius d’entitats patronals com el Gremi de Fabricants, al mateix temps que els trobem davant de moltes de les principals iniciatives culturals i ciutadanes de la capital vallesana”, segons explica Borja de Riquer a un dels tres pròlegs del llibre.
Però també coneixem el Joan Llonch que vol fer de corresponsal a París i li demana ajuda a Josep Pla per carta (12-II-1929): “Un petit esforç de memòria i tornem dos anys endarrere. A Perpinyà on intimàrem i férem petar la xerrada... Quan els apagaven els llums dels cafès. Soc Joan Llonch, i us escric des de París on treballo, fa cosa d’un any, a casa de l’editor Francis Salabert [...] Sense més preludi deixeu-me doncs demanar-vos si no podríeu proporcionar-me alguna que altra crònica de París a fer, en el vostre diari La Veu, o en algun altre... La Publi per exemple.
Com esteu amb La Publi?
[...] En fi, ja veieu el que m’agradaria obtenir, i [...] estaré agraït de voler parlar per mi a qui cregueu més indicat...
Això em permetria guanyar un petit complement que no em vindria de massa...”
A Un cor furtiu, la també recent biografia de Josep Pla escrita per Xavier Pla, es recorda, com a Joan Llonch i Salas, que una carta revela que tots dos van dinar junts el dia abans del començament de la Guerra Civil.
“Tot i la situació política, l’ambient del dinar del 17 de juliol de 1936 és més que cordial. Fan un arròs amb cargols, pollastre i llagosta. En la sobretaula es dediquen a evocar anècdotes polítiques dels homes de la Lliga...
Al final de la carta, Llonch recorda que, en el moment de sortir del mas, cap al tard del 17 de juliol, ‘volguéreu venir amb nosaltres fins a Girona, per captar noves. Allí ens enteràrem més o menys del que passava i tots sospitàrem el que passaria’. S’acomiaden en un cafè de la Rambla de Girona, prop del pont de Pedra, ‘voltats d’una aglomeració de gent amb cara tancada, rabiosa o esfereïda. Teníem un rictus tràgic en la faç, un tremolor en la veu. Vós diguéreu: ‘Tardarem molt a tornar-nos a veure i no sabem com. ¿Entesos?’”.
‘La saviesa dels mussols’, de la ‘Ilíada’ a la ciència
La divulgadora Jennifer Ackerman explica La saviesa dels mussols en un llibre de Cossetània. La Ilíada ja relacionava Atenea amb aquesta espècie.
La saviesa dels mussols (Cossetània, 2024) és “Una història natural de les aus més enigmàtiques del món”, segons el subtítol, però també parla de literatura: “La deessa grega Atenea tenia un mussol comú com a mascota sagrada. En la novel·la de T. H. WhiteThe Sword in the Stone, el mag Merlí recluta el seu company mussol Arquimedes perquè l’ajudi en l’educació de Wart. Merlí va agafar la mà de Wart i va dir dolçament: ‘Ets jove, i no comprens aquestes coses, però aprendràs que els mussols són els éssers vivents més cortesos, sincers i fidels. Mai no t’has de prendre confiances, ser groller o maleducat amb ells, ni fer-los semblar ridículs. La seva mare és Atenea, la deessa de la saviesa, i, tot i que sovint estan disposats a fer el pallasso per divertir-te, aquesta conducta és la prerrogativa de la veritable saviesa”.
I la veritat és que la primera aparició d’Atenea a la Ilíada d'Homer (Casa dels Clàssics, 2022) se la relaciona amb una xibeca (o òliba). Segons la traducció magnífica de Pau Sabaté:
“Se li plantà al darrere i pels rossos cabells va agafar-lo,
i només a ell es mostrava; dels altres, ningú no la veia.
Aquil·les se sobresaltà, va girar-se i va reconèixer
tot d’una Pal·las Atena, que els ulls li brillaven terribles.
I, fent sonar una veu clara, va dir-li paraules alades:
—Com és que no has vingut, ara, filla de Zeus de la darga de cabra?
¿Per veure la supèrbia del fill d’Atreu, d’Agamèmnon?
Això que diré, molt em sembla que un dia haurà d’acomplir-se:
per la seva fatxenderia farà mala fi ben de pressa.
I llavors va fer-li en resposta Atena d’ulls de xibeca:
—He vingut per aturar la fúria que sents, ja em pots creure,
del cel. M’envia Hera, deessa blanca de braços,
que de tots dos, per igual, té sempre cura i estima.
Au va, deixa estar la brega i no desembeinis l’espasa.”
Una selecció de culs de llàntia: de fauna, escacs i núvols
De culs de llàntia, n’hi ha de tota mena. Ara que arriben els pops de La memòria dels animals (Les Hores, 2024) recordem els dels “Petits Plaers de Viena” o els d’Els misteris de la cuina dels Kamogawa (La Magrana, 2023).
La memòria dels animals, de Claire Fuller, protagonitzada per una biòloga marina obsessionada amb els pops, arriba a les llibreries amb cefalòpodes com a cul de llàntia (les petites il·lustracions que marquen el final d’un fragment o d’un capítol).
La col·lecció “Petits Plaers" de Viena en fa servir sovint: peons a Novel·la d’escacs de Stefan Zweig; núvols a Els núvols meravellosos de François Sagan...
I menció especial mereixen els gats d’Els misteris de la cuina dels Kamogawa, de Hisashi Kashiwai.