Segur que ja heu sentit a parlar de Baby Reindeer. Una sèrie petita, producció britànica, que s’ha convertit en un fenomen a Netflix. La sèrie es presenta com la història d’un noi jove que és assetjat per una noia que s’obsessiona amb ell. És a dir, que es converteix en una presència constant en la seva vida, omplint-lo de correus electrònics i esperant d’ell una reciprocitat amorosa que no existeix. És una mena d’història que sovint s’ha tractat a través d’una relació de víctima-agressor en què el segon sovint pren forma de figura sinistra observadora. També habitualment la víctima ha estat una dona i l’agressor un home. A Baby Reindeer es dona la volta a totes dues idees amb una història que no té perquè ser representativa del que passa més habitualment perquè es presenta com la narració d’uns fets concrets que van ocórrer a la vida real a Richard Gadd, creador de la sèrie i que també interpreta al protagonista. De les dues idees amb les que trenca amb ficcions precedents similars, la més xocant és el fet de considerar la persona assetjadora també una víctima, explicant-nos que els seus actes són, en part, fruit d’un patiment. L’actriu que interpreta l’assetjadora, Jessica Gunning, convoca amb una capacitat admirable totes dues cares: agressivitat i vulnerabilitat, manipulació i patiment.
Aquest patiment que no és tan diferent del que experimenta la seva víctima. De fet, la sèrie els mostra com dues persones amb ferides obertes que s’atrauen mútuament. A una per assetjar i a l’altra per permetre ser assetjat. Durant la sèrie, el protagonista té múltiples oportunitats per tallar de soca-arrel amb una situació que s’està complicant. Però no ho fa. La sèrie va desgranant-ne els motius en una interessant exploració dels mecanismes psicològics que hi ha darrere del desig d’autodestrucció de l’autor, combinat amb un desig patològic de ser estimat. Aquesta, a més de ser la part més interessant de la sèrie, també és la que permet visibilitzar les agressions sexuals patides pels homes i denunciar els tabús que les envolten. Exposar-ho obertament ha estat, segons ha explicat el mateix Richard Gaad, catàrtic. I per això, a mesura que avança, la sèrie s’entén com la culminació de la necessitat del creador de buidar-se en canal i així trobar cert guariment. És una idea que també té una trampa, que és l’èxit i la popularitat que obté a través d’aquest procés, i que, si fem cas de la radiografia que fa de si mateix a la sèrie, és el que el va dur en primer lloc a permetre els abusos sexuals.
Per aquest motiu, el final de la sèrie és l’única part que no m’ha funcionat (a partir d’aquí spoilers) ja que torna a fer un paral·lelisme entre ell i l’assetjadora, insinuant fins i tot que està tan enganxat a la dinàmica nociva amb ella que en busca una de semblant en una altra persona. Seria un final perfecte per una ficció. Però en aquest cas, sabem que és una història real i que ell ha acabat convertint aquest procés en un monòleg i, després, una sèrie de Netflix. Amagar aquesta part sona deshonest, i no té sentit, perquè durant la sèrie confessa la seva obsessió per l’èxit. En última instància fa autoficció amb el que li ha passat per assolir aquest èxit, encara que això impliqui tornar a obrir la història amb l’assetjadora a través de l’interès mediàtic suscitat per la sèrie. En realitat, Baby Reindeer en si mateixa és un vehicle per aconseguir les dues coses que més vol: mantenir l’assetjadora a la seva vida i el reconeixement del públic. Llàstima que no ho manifesti al final de la sèrie, potser perquè no n’és del tot conscient, i ens doni un final de gir aigualit. Perquè en tota la resta, Baby Reindeer és impecable.
Baby Reindeer
Creador: Richard Gaad
Repartiment: Richard Gaad, Jessica Gunning
Minisèrie: 7 episodis
Plataforma: Netflix