La dècada prodigiosa de Teenage Fanclub

El pop plusquamperfet que venia d’Escòcia

Els escocesos Teenage Fanclub, formació de ‘power-pop’ encara en actiu, visqueren en la dècada del 1990 el seu moment daurat, etapa en la qual enregistraren cinc àlbums amb un cançoner perdurable, gairebé imbatible. Discos que s’han reeditat i remasteritzat. Guitarres i melodies sublims en l’era del ‘trap’.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Kurt Cobain els admirava sincerament i arribà a dir en públic que eren la millor banda de l’inici de la dècada del 1990, Nirvana inclosa. I fins i tot un egòlatra de pedra picada com Liam Gallagher els posava al nivell (o quasi) dels seus Oasis qualificant-los com “el segon millor grup del món”. Potser a molts dels lectors el nom de Teenage Fanclub no els dirà res, però durant la dècada del grunge, del rock alternatiu i del brit pop, aquesta formació procedent de l’escena musical de Glasgow fou segurament l’estrella més refulgent del firmament, capaç d’encadenar en molts pocs anys un grandíssim disc, Bandwagonesque (1991), un molt bon àlbum, Thirteen (1993) i  dues obres mestres, Grand Prix (1995) i Songs from Northern Britain (1997). 
Aquestes quatre referències, més l’inconsistent Howdy! (2000), el fruit del seu pas pel segell Creation, han estat recentment remasteritzades i reeditades per Sony en el que ha estat un dels exercicis de nostàlgia reivindicativa més important del 2018.

Reivindicació, de fet, podria ser la paraula clau de tot plegat. Tal vegada, Teenage Fanclub no tenen un lloc més preeminent en l’imaginari popular perquè no generaren l’impacte de bandes com les citades adés. A més, en termes evolutius, tampoc no feren aportacions estilístiques decisives: el seu era un operatiu barreja de la distorsió sorollista de l’era del grunge i el rock alternatiu i el preciosisme melòdic i instrumental heretat dels Beatles, The Byrds i Beach Boys. Per no esmentar la influència d’una formació com els seminals Big Star. Però si parlem de cançons, hi ha pocs precedents en la història de la música d’un cançoner tan esplendorós i ben fornit en un espai tan relativament curt de temps com el que pariren els membres fundadors i compositors de Teenage Fanclub, Norman Blake, Raymond McGinley i Gerard Love en els àlbums ara recuperats. Temes magistrals com “The concept”, “Star sign”, “Don’t look back”, “Sparky’s dream”, “Ain’t that enough”, “I don’t want control of you” o “I need direction”, per citar-ne únicament algunes. Una història fascinant i un producció espaterrant que les noves generacions alletades en les noves sonoritats, per a les quals la música de guitarres és tan aliena com el jazz o la clàssica, mereixen conèixer i, en el millor dels casos, apreciar. 

Una mostra recent del pes artístic de la formació: en el recent volum 3 minuts de màgia, subtitulat “Una història del power pop i la new wave” (Efe Eme, 2018), el crític valencià Carlos Pérez de Ziriza situa els escocesos com una de les formacions cabdals d’aquesta manera d’entendre el pop immediat de guitarres. “Són com un gènere en si mateix. És cert que sense la influència de The Byrds, The Beatles i, sobretot, de Big Star, no s’entendria la música de Teenage Fanclub. Però també ho és que els escocesos han patentat una manera tan impol·luta de delinear delicioses melodies pop, fetes amb evident cura i pulcritud i a la vegada tan plenes de palpitant emotivitat, que han creat escola al llarg de les prop de tres dècades que porten ja en actiu”.

Una educació catòlica (i sorollosa)

Quan l’any 1989 quatre joves de la localitat de Bellshill, en l’àrea metropolitana de Glasgow —epicentre de l’escena musical d’Escòcia— decideixen muntar un grup, el grunge i el rock alternatiu encara no ha esclatat com a tendència. Però el segell nord-americà Sub Pop, responsable del llançament de Nirvana, ja té en nòmina Sonic Youth, una formació cabdal que redefinirà les coordinades sòniques —mai millor dit— de la dècada posterior. Un any abans, el 1988, Mudhoney han llançat el que podríem considerar el single fundacional del grunge, “Touch me, I’m sick”. Ambdues bandes, a més, compartiren gira per Gran Bretanya l’any 1989. 

A banda, unes altres formacions han posat també les bases en anys anteriors, cas de REM, The Replacements o Husker Dü, entre més. Hi ha tot això i, com bé diu Ziriza, Big Star, una formació de culte de la dècada de 1970 que combinarà l’energia elèctrica de The Who amb les harmonies i melodies de The Beatles o The Byrds.

El notable debut de Teenage Fanclub, A catholic education, del 1990, està imbuït de tota aquesta amanida sonora, tot i que el grup explica que també és un disc que es va fer sota la influència del veterà Neil Young. I proporciona pistes de per on aniran les tronades, a través de temes cridaners com “Catholic education” i, per sobre de tot, una de les seues primeres cançons canòniques, “Everything flows”. Un tall superb que va posar en alerta crítica i públic sobre aquella singular banda escocesa amb tres cantants compositors.

El següent pas és un disc bàsicament de versions (atenció a la lectura sorollosa del “Like a virgin” de Madonna) que no prefigura el salt posterior, un dels seus grans treballs, Bandwagonesque, un disc que l’aleshores influent revista Spin va escollir com el millor d’aquell curs. Poca broma: aquell any s’editaren, entre més, el Nevermind de Nirvana, que no exigeix més presentació, o el seminal Loveless de My Bloody Valentine, l’àlbum que va acabar de substanciar l’essència del shoegazing i molts dels altres gèneres del rock alternatiu. “Crec que molta gent es va emprenyar que Nevermind no ocupara aquell lloc, però així són les coses, no? Per què no ens havia de tocar a nosaltres”, es preguntava molts anys després Norman Blake en la revista Vice. Ben mirat, contemplant aquella col·lecció de cançons, cal donar-li la raó a Blake: Sí, per què no?

A diferència de moltes de les bandes de l’era del grunge i el rock alternatiu dels noranta, Teenage Fanclub sempre han estat en actiu. Però el primer en baixar del carro ha estat el baixista Gerard Love, a la dreta de la imatge.

Thirteen, el pas següent, va resultar una mica decebedor, atesos els precedents. Va ser un disc maleït, amb una gestió complicada, dificultats que es plasmaren en les declaracions a la premsa del grup que afectaren també la recepció. Vist amb perspectiva, tanmateix, es tracta d’un àlbum més que respectable que hauria encimbellat qualsevol altre grup.

En qualsevol cas, la que podria haver estat la condemnació per a qualsevol altre, serví d’inesperat esperó: els anys posteriors, Teenage Fanclub arribaren als cims amb dos treballs enlluernadors, que contenen un bon grapat de les seues millors cançons, Gran Prix —parlant en termes juràssics: segurament, una de les millors cares A de la història— i Songs from Northern Britain, un títol irònic que, com reconeixien els escocesos, tenia més de desvinculació del fenomen rabiosament anglès (i sobretot londinenc) del brit pop que de reivindicació nacional.
Difícilment, Howdy! ni cap dels treballs posteriors podia millorar substancialment aquestes prodigioses prestacions. Amb tot, alguns treballs dignes com Mad-made (2005) o Here (2016), més tot l’exuberant cançoner acumulat, ha estat més que suficient per fer gires amb certa assiduïtat i mantenir el contacte amb una parròquia de fans que fa molts anys deixaren de ser teenagers. Però mai serà ja el mateix: aquest estiu, Gerard Love va deixar el grup per “una diferència d’opinió, lamentablement irresoluble”, pel que fa als plans de gira del grup per Àsia i Oceania. Això és el que deia el lacònic comunicat oficial. Tal vegada, el principi del final d’uns irrepetibles artesans de la cançó pop perfecta.

Bandwagonesque (1991) 

Un disc que comença amb “The concept”, una de les cimeres de Teenage Fanclub, feta a còpia de distorsió, melodia i capacitats vocals, posa immediatament en alerta. Perquè més enllà de les complicitats elèctriques (incloent-hi la humorada entre punk i hardcore de “Satan”), l’àlbum posa les bases de la proposta: de l’ambientació sixty, de rock&roll clàssic de “What do you to me”,  “I don’t know” o “Metal baby” (pur Beatles passats per una batedora sònica), expressades amb brillantor, a la modernitat de “Star sing” i la profunditat desplegada en “Alcoholiday”. Per no oblidar balades imponents com “December”. Ni un minut sobrer o banal: naixia la llegenda. 

Thirteen (1993)

Superar Bandwagonesque es va convertir en un ascens a l’Everest. Mesos de fer cançons, d’entrar i eixir de diferents estudis, convertiren la gestació de Thirteen en una “experiència poc agradable”, sense oblidar el tortuós estira-i-arronsa amb el segell per decidir la coberta. Tot plegat, el grup acabà en un cert estat depressiu que acabà contaminant el recorregut del disc. Vist amb perspectiva, però, és un treball més que reivindicable. Perquè s’obri amb la genial superposició de capes de “Hang on” (del riff grunge de l’inici a les cordes finals), perquè conté “Norman 3” i perquè l’àlbum prefigura, tot i que amb balbucejos, els Teenage Fanclub més gegantescos.

Grand Prix (1995)

Amb permís de Bandwagonesque, per a molts la primera obra mestra del grup, per al nostre criteri Grand Prix és el primer treball veritablement majúscul dels escocesos, produït quan tenien coses a demostrar després de la tèbia recepció de Thirteen. I se’n sortiren amb excel·lència. Poques vegades en la història de la música un àlbum s’ha encetat amb sis barbaritats en diferent grau com “About you”, “Sparky’s dream” (una altra peça del cànon), “Mellow doubt”, “Don’t look back”, “Verisimilitude” i “Neil Jung”. Passa que milers de grups haurien matat per signar algunes de les peces de la cara B, almenys “Discolite”, “Going places”, “I’ll make it clear” o “Say no”. Un disc portentós.

Songs from Northern Britain (1997)

Amb l’optimisme proporcionat per l’èxit merescut de Grand Prix, la banda cerca un canvi en els estudis de George Martin en Londres. El lloc és anecdòtic, perquè el que destil·la l’àlbum és pur frenesí, un estat de gràcia creatiu gloriosament perllongat. La fantàstica “Start again” obri un disc que ens porta a “Ain’t that enough”, qui sap si la millor cançó del grup, un miracle harmònic i melòdic que potser faria saltar les llàgrimes al mateix Brian Wilson. I és clar, és el disc d’“I don’t want control of you”, “Take the long way round”, “Speed of light” i, per descomptat, “Your love is the place where I come from”. Pop plusquamperfet amb moments limitats de distorsió. 

Howdy! (2000)

Howdy! és la prova irrefutable que Blake, McGinley i Love eren humans, no havien estat producte d’un laboratori secret als afores de Glasgow.  Fins i tot la inspiració de tres genis havia trobat els seus límits. I es tracta d’un àlbum de transició, amb el segell Creation absorbit pel gegant Sony. Malgrat tot, temes com  la deliciosa “I need direction”,  la delicada “Near you”, la curiosa “Dumb dumb dumb” o les reveladores “My uptight life” i “If I never see you again”, representants del gir definitiu cap a una música més acústica, menys endeutada amb el sorollisme de la dècada del 1990, justificaven incloure Howdy! en aquesta reedició de l’era més gloriosa de Teenage Fanclub.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.