Rep el botxí amb una càlida abraçada. “Com estàs?”, demana Émilienne Mukansoro a la convidada. Després s’asseuen juntes en una galeria. A baix, el sol fa lluir el llac Kivu i els ocells fan les seves cantarelles.
El 1994 els crits van penetrar els arbustos d’aquest indret. Aquí, per la zona de Kibuye, a l’oest de Ruanda, els tumults van ser especialment acarnissats. D’un total de 250.000 tutsis, en van sobreviure 8.000. La resta van ser esquarterats, acoltellats, afusellats o apallissats per hutus radicals presos pel deliri homicida atiat per la propaganda a la ràdio. Al voltant d’un 85 per cent de la població es considerava en aquell moment d’ètnia hutu.
Émilienne Mukansoro és tutsi i la seva família fou, en bona part, aniquilada. Avui treballa braç a braç amb els assassins d’aleshores. Ella creu que, en algun moment, la reconciliació és possible.
Epiphania, l’assassina, és hutu. Fa 30 anys va matar, juntament amb el seu marit, la seva pròpia neboda de 6 anys d’edat tallant-li el coll amb un matxet. El pare de la nena que van matar era tutsi, de “sang contaminada no n’hi havia d’haver, a la família”.
Mukansoro i Epiphania, que només volen revelar el nom de pila, es trobaven en aquell moment en dos costats diferents dels assassinats que van començar el 1994 i es van allargar més de tres mesos. 800.000 persones van perdre-hi la vida. Poques setmanes després de la matança, l’ONU va crear un tribunal especial per a Ruanda per depurar les responsabilitats dels autors. Els crims van ser qualificats oficialment de genocidi per primer cop en la història de les Nacions Unides.
El 7 d’abril se celebra el trentè aniversari del genocidi ruandès. Arreu del país hi ha previstos actes commemoratius, es dipositaran corones de flors i els comerços mantindran la persiana abaixada. Representants de països de tot el món hi seran presents. Tenen la mirada posada en el terrible passat, però també en una Ruanda que amb el temps es ven com la “Singapur de l’Àfrica”, com un model d’èxit econòmic, com una nació unida i pròspera.
Moltes parts de la capital, Kigali, tenen l’aspecte d’una urbs europea. Hi ha un modern centre de conferències, una zona per a vianants lliure de vehicles i radars de trànsit de fabricació alemanya a les voreres. L’exèrcit ruandès participa en missions de pau per tot el continent. Ara, Ruanda vol descarregar Europa de refugiats.
Aquest petit estat, de tot just 14 milions d’habitants, s’han convertit en un important actor polític a l’Àfrica i més enllà. Occident adora Ruanda i la seva història de progrés i ascens econòmic després del genocidi. Volkswagen s’hi ha establert. La ministra d’Exteriors alemanya, Annalena Baerbock, hi anà de visita el desembre passat per inaugurar una planta de Biontech. Tanmateix, si es fa cas de les organitzacions que vetllen pels drets humans, el país és una dictadura, on els crítics són brutalment reprimits i on la història del genocidi s’utilitza com a arma política.
El govern ruandès del president Paul Kagame ha decretat que només hi ha “una Ruanda”; els hutus i tutsis ja no s’empren per classificar en categories ètniques, fer servir aquest “divisionisme” està penat amb dures condemnes. Els tradicionals jutjats dels pobles van condemnar els assassins del 1994; hi ha un dia mensual de la neteja en què tothom escombra els carrers de forma conjunta. El país tira endavant unit, això n’és la prova.
A casa de l’Émilienne Mukansoro, que va reconstruir sota la denominació de “centre del diàleg”, seuen juntes les enemigues d’antany. A les habitacions, els ha posat noms com ara “Humanitat” o “El demà”. A la cuina, uns amics tallen la verdura. Casa seva s’ha convertit en el punt de trobada del poble.
El pare de Mukansoro fou esquarterat amb un matxet al centre del poble. La seva mare i els seus vuit germans també van ser brutalment assassinats. Malgrat tot, fa sis anys va decidir tornar-hi. “Vull fer-ho tot perquè no torni a passar mai més una cosa així. No em tornaran a derrotar mai més”, diu aquesta psicoterapeuta de 56 anys.
A pesar del decret del govern, a molts llocs la gent encara sap a quin grup pertanyen els veïns, hutus o tutsis. Els botxins i les víctimes o els seus familiars rarament han parlat en tot aquest temps del genocidi. Émilienne Mukansoro vol que això sigui diferent.
Parla de política a desgrat. Si se li demana si creu que Ruanda s’ha convertit en un país autocràtic, contesta: “Necessitem un home fort com Kagame.” Molta gent s’expressa de forma similar. El temor que el conflicte revifi és profund.
El president, Paul Kagame, té l’estat sota control des del 1994. Amb el seu Front Patriòtic de Ruanda (FPR), un exèrcit format per combatents tutsis, l’estiu del 1994 va derrotar les milícies Interahamwe formades per hutus radicals i va aconseguir posar fi així al genocidi. Per contra, les tropes pacificadores de l’ONU establertes al país en bona part ja s’havien retirat poc després de l’esclat de la violència contra els tutsis; havien abandonat ells mateixos el país. Després del genocidi, Kagame va accedir a la vicepresidència del país, i l’any 2000 a la presidència.
Kagame s’enfronta a la por d’una recaiguda als temps foscos amb el control absolut de la seva població. Una densa xarxa d’espies i un tractament intransigent contra els crítics cerquen assegurar el seu poder. Segons investigacions periodístiques, a partir del 2016 el govern va començar a fer servir el programari d’espionatge Pegasus.
Tot aquell qui faci una visita a casa de Victoire Ingabire, situada en un tranquil carrer apartat de Kigali, pot experimentar què és l’estat policial en directe. Ingabire és la política opositora més famosa; va crear un partit i va passar vuit anys a la presó. La porta d’entrada té diversos panys “perquè la policia no pugui entrar-hi tan ràpidament”, diu. Aquesta dona de 55 anys ens indica el turó que hi ha darrere del jardí i “on aparca sempre el mateix cotxe que em vigila”.
Després de visitar Ingabire a casa seva, un home de paisà amb boina fotografia l’equip de Der Spiegel i després el persegueix amb motocicleta. Per als forasters no passa de ser una molèstia, però per als ruandesos això pot tenir greus conseqüències.
Al juliol tenen lloc a Ruanda el que n’anomenen eleccions presidencials. En les anteriors eleccions, Kagame va obtenir el 99 per cent dels vots. La candidatura d’Ingabire va ser exclosa. El 2012 havia estat condemnada per terrorisme, banalització del genocidi i divisionisme. En aquell moment, va fer un discurs en què deia que només pot haver-hi reconciliació si també es commemoren les víctimes hutus. “És clar que va ser una decisió motivada políticament”, diu quan parla sobre la seva inhabilitació mentre seu a la butaca de la sala d’estar. A les parets, hi pengen diverses imatges de Jesús i creus. “Visc aquí, a casa meva, com en una presó.”
Durant i després del genocidi els combatents tutsis de Kagame del FPR van cometre brutals atacs de venjança contra hutus i van causar, presumiblement, milers de víctimes, moltes de les quals civils. Segons el relat oficial de Ruanda, aquests fets no van tenir lloc mai; sols es commemoren les víctimes tutsis. El FPR és considerat un moviment d’alliberament.
Victoire Ingabire mesura molt bé les paraules; d’una banda, parla de “genocidi contra els tutsis” i, de l’altra, de “crims contra la humanitat” per part del FPR. “El nostre país segueix dividit 30 anys després del genocidi”, diu. Gairebé tots els seus companys de bàndol, diu, són a la presó o han desaparegut.
Der Spiegel ha pogut parlar amb nombrosos crítics del règim que són a l’estranger. Molts expliquen que els seus familiars a Ruanda han estat detinguts i informen que hi ha campanyes difamatòries a les xarxes socials o als diaris pròxims al govern. Tots ells dibuixen un president que camina sobre cadàvers. La Fundació Bertelsmann ha classificat Ruanda com una “autocràcia dura”. “Els fràgils fonaments de Ruanda no canviaran gens, llevat que el règim es decideixi per una liberalització política de base”, diu una valoració pública actual.
No només els crítics de Kagame cauen ràpidament en el punt de mira. També tot aquell qui no encaixi en la imatge de la nova i moderna Ruanda és apartat del camí. Agents de policia especials es dediquen a recollir venedors ambulants, treballadores sexuals, netejadors de cotxes, captaires, sensesostre i drogodependents i portar-los a centres temporals, on són reclosos durant mesos per reeducar-los en condicions inhumanes. El govern parla de “reformar” persones.
Organitzacions de drets humans han documentat àmpliament aquestes injustícies. Der Spiegel també n’ha informat. La Unió Europea ja fa anys que va demanar en va d’inspeccionar aquests centres de detenció. En converses amb diplomàtics occidentals a Kigali, l’interès per posar-hi llum no sembla que sigui gaire alt. “Occident mira cap a un altre costat, prefereix sentir les històries d’èxit de Ruanda”, diu Lewis Mudge, expert en Ruanda de l’ONG Human Rights Watch. Ell i el seu equip investiguen des de fa anys violacions dels drets humans a Ruanda. Fa temps que Mudge hi té prohibida l’entrada.
Les sol·licituds de Der Spiegel per entrevistar Kagame van ser infructuoses, però un estret col·laborador seu ens convida. És James Kabarebe, excap de l’Estat Major, general retirat i ministre sense cartera al ministeri d’Exteriors. El 1994 va avançar, juntament amb Kagame, sobre Kigali, i més tard va esdevenir-ne la mà dreta i amb els anys el seu ascens va prosseguir. Al seu despatx, hi fa una calor enganxosa, però aquest antic militar seu a la cadira abillat amb vestit i corbata i no té ni un regalim de suor al front.
Kabarebe no fa el més mínim intent de presentar Ruanda com una democràcia. “Si el govern autocràtic ens ha portat aquest progrés, és el millor que es pot fer. Llavors els altres països haurien de copiar la mostra autocràcia!”, diu el ministre. Després parla del seu tema preferit: la guerra al país veí de la República Democràtica del Congo. “El govern d’allà és corrupte, ha col·lapsat, els genocides que han fugit de Ruanda han aconseguit el control de l’est del país”, exclama Kabarebe. Ell coneix bé el Congo, ja que el 1997 va donar suport al grup rebel congolès ADFLC en l’ofensiva per prendre la capital Kinshasa quan el govern del país va voler atacar els tutsis del país. Si cal, el govern ruandès representa els seus interessos al país veí també en l’àmbit militar.
Actualment, de nou hi ha un grup rebel proruandès que està en guerra a l’est del Congo. Es diu M23 i ha envoltat la ciutat de Goma, de diversos milions d’habitants, molts dels quals han emprès el camí de la fugida. La catàstrofe humanitària fa temps que s’hi va desencadenar. Segons l’ONU, el grup M23 rep armament en bona part de la capital Kigali, cosa que Kabarebe nega. Hi ha moltes teories segons les quals Ruanda hi podria estar implicada: matèries primeres, influència i, sobretot, la protecció dels tutsis del Congo. “Recorda la invasió russa d’Ucraïna”, afirma un diplomàtic europeu. França, Bèlgica i els EUA han elevat el to crític respecte d’aquest tema.
Amb tot, aquest país de l’Àfrica oriental segueix sent considerat un estret aliat d’Europa. La frase preferida de Kagame és la següent: “Solucions africanes per als problemes africans.” Aquest tipus d’afirmacions tenen una bona rebuda a Occident. I és que sona molt millor que no pas les demandes d’ajuda per al desenvolupament. Ruanda, fins i tot, ajuda a solucionar problemes europeus, ja que, a canvi d’una certa quantitat de diners, està disposada a acollir demandants d’asil provinents del Regne Unit. L’objectiu de l’acord per al govern de Kigali és clar: Londres ja no pot criticar el seu aliat africà per violacions dels drets humans; en cas contrari, no hi podria enviar més refugiats.
Alemanya també prioritza les bones notícies que arriben de Ruanda. El president del grup de la CSU al parlament alemany, Alexander Dobrindt, ha estat recentment a Kigali i sembla que quedà fascinat de tal manera que posteriorment va proposar un tractat pels refugiats semblant.
També forma part de la història d’èxit sorgida sobre les ruïnes del genocidi que, presumiblement, l’economia creixerà enguany al voltant d’un set per cent, molt per sobre de la mitjana dels països africans. I el govern fa tot el possible perquè continuï així.
Això es pot comprovar no gaire lluny del domicili d’Émilienne Mukansoro, baixant la muntanya, als penya-segats de la riba d’un exuberant i impressionant llac Kivu.
L’any 1994, els cadàvers eren els protagonistes de l’escena. Ara s’hi aixeca una mena d’hangar en una badia aïllada; s’hi poden escoltar forts cops i el so dels martells. Roger Munya, de 54 anys, ens rep a l’entrada de la primera drassana de Ruanda i, al mòbil, ens ensenya fotografies dels iots de luxe que li agradaria de construir aquí.
A la drassana s’hi està bastint un nou vaixell d’alumini. Es tracta d’un encàrrec del govern ruandès que cerca unir diverses poblacions de la riba del llac Kivu. “Abans, aquí, no hi havia res, nosaltres ho hem fet tot, fins i tot els soldadors vam haver de formar”, explica Munya. Poc després, recorre un camí estret que el porta fins a un inversor; aquí hi ha amarrat el seu projecte de més prestigi, el Kivu Queen, un vaixell per a creuers de luxe.
Al pis superior, hi ha un jacuzzi i, a sota, al bar, el millor xampany. Va ser al novembre passat quan l’embarcació va fer el seu debut oficial. Passar-hi la nit costa uns 1.700 euros. Un futbolista del club parisenc Paris Saint-Germain ja s’hi ha embarcat. No és debades que Turisme de Ruanda n’és el patrocinador oficial. El govern inverteix en la seva bona imatge.
Eufòric, Munya explica com ha estat el seu camí fins a arribar amb la seva drassana a Kibuye. La seva àvia provenia de les muntanyes rere la badia i fou assassinada durant el genocidi del 1994. Munya va créixer a l’illa d’Idjwi, al llac Kivu, al cantó congolès. En realitat, aquest home de negocis volia invertir allà on havia crescut, però a la República Democràtica del Congo la corrupció i la manca d’estructures d’estat l’hi haurien posat molt difícil.
Així, doncs, va decidir fer un cop d’ull al costat ruandès. Es va posar en contacte amb el Ministeri de Defensa que tenia en propietat un terreny interessant. “En 40 minuts vaig veure’m assegut al despatx del ministre, que tan sols va demanar: com et podem ajudar?”, explica. Aquell ministre es deia James Kabarebe.
Al final, Munya no es va quedar els terrenys del ministeri, sinó unes terres del seu oncle. Tanmateix, li arriba molta ajuda des de Kigali, com diu ell. Ràpidament, va ser aprovada una llei que s’havia fet necessària relativa a les aigües continentals interiors i, sense gaires dificultats, es van concedir descomptes en el cost de l’electricitat.
Reconciliació mitjançant progrés i benestar: pot funcionar la recepta? És, si més no, la idea ruandesa: qui té molt a perdre, no lluita.
Un dia, explica Munya, va veure que un treballador s’havia ajupit en un racó. Tenia llàgrimes als ulls. Acabava d’adonar-se que un company de feina que havia conegut ja el coneixia d’un altre context: els seus pares havien assassinat els seus el 1994. Va necessitar temps, però ara els fills treballen junts, braç a braç.
Mentre a la riba del llac creixen projectes de prestigi, al poble d’Émilienne Mukansoro moltes cases estan fetes de fang i les calçades estan sense asfaltar. La gent s’alimenta del que creix als horts. Ruanda segueix en el grup dels 45 països menys desenvolupats del món. “Ens cal, de totes totes, més desenvolupament al camp”, diu aquesta terapeuta.
Fa un temps, relata, un grup d’infants va passar per casa seva. Un d’ells va cridar: “M’encanta aquesta casa, és tan bonica.” Un altre li contestà: “Jo odio aquesta casa, l’haurien de destruir.” Aquest infant devia haver respirat a casa l’odi de temps passats, de ben segur que devia provenir d’una família de botxins. Les ferides del 1994 encara no estan tancades.
Traducció d'Arnau Ferre Samon