Passejar entre les millors portades; revisitar les il·lustracions que ens van fer riure o reflexionar; llegir columnes de col·laboradors de la talla de Joan Fuster, Montserrat Roig, Ramon Barnils, Vicent Ventura, Quim Monzó, Joan Francesc Mira, Manuel Vázquez Montalbán, Valentí Puig, Baltasar Porcel o Isabel-Clara Simó; visionar els anuncis amb què vam captar lectors i subscriptors o assaborir els dibuixos, d’un sol traç, amb què Andreu Alfaro enriquia encara més els textos deliciosos de Manuel Vicent. Aquestes són només algunes de les possibilitats que ofereix “Un viatge a través d’EL TEMPS”, l’exposició que sʼinaugura aquest dijous, a les 19 h, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) de València, on romandrà oberta fins al 30 de maig.
Una efemèride com els quaranta anys mereixia una mostra així, una mirada retrospectiva que ens permeta valorar tot el camí que hem transitat. Perquè, valga la redundància, des de l’aparició i desaparició d’El Camí, entre 1932 i 1934, al País Valencià no ha existit cap altre projecte editorial d’aquestes característiques, escrit en la llengua pròpia. Una anormalitat flagrant que denota les limitacions dels avenços aconseguits.
Quan EL TEMPS va complir els primers quinze anys de vida, allà pel 1999, ja podia presumir de ser la publicació setmanal en català més longeva de la història. El 28 de maig vinent, quan en farà quaranta, s’iniciarà el compte enrere amb vista al mig segle. Però abans que no arribe aquell moment, pel qual queda una mica, tenim l’oportunitat de gaudir d’aquesta exposició que es vol itinerant. Hi ha la previsió d’exhibir-la a més punts del País Valencià, així com en diverses ciutats de Catalunya i a les illes Balears.
Els més de 300 metres quadrats de què consta estan dividits en catorze apartats. La imatge impresa hi té un paper important, però no exclusiu. Hi ha col·leccionables que hem ofert als lectors, objectes que els hem regalat en aquestes quatre dècades, un parell de vídeos que també ens transporten al passat...
Lògicament, no ha estat senzill destriar aquest material. Estem parlant de més de 200.000 pàgines, de nombrosos especials dedicats a temàtiques ben variades... Destacar uns pocs reportatges o entrevistes resultava impossible. L’hemeroteca, allotjada al web eltemps.cat, dona fe de la missió tan complicada que això significava.
El 28 de maig, coincidint amb el quaranta aniversari, EL TEMPS iniciarà el compte enrere amb vista al primer mig segle de vida
També ho era, sens dubte, reduir l’extensa nòmina de col·laboradors a dues desenes i escaig de noms, però s’han fet prevaldre alguns d’icònics —Fuster, lʼalma mater del setmanari, i Mira, el columnista amb més articles a l’esquena, no hi podien faltar— lligats, en bona mesura, a les primeres etapes. No obstant això, la selecció final palesa una de les grans carències del setmanari: l’escassa presència femenina a les redaccions i al planter de col·laboradors, una deficiència que únicament sʼha matisat al llarg dels últims anys.
Tampoc no resultava fàcil reduir més de 2.000 portades a 40. Per a decidir-ne les millors —tant per la temàtica com pel disseny— va obrir-se un procés de votació intern entre els treballadors de les redaccions de València, Barcelona i Palma. En alguns casos, dues cobertes o tres hi van competir frec a frec, i en altres, va haver-hi una guanyadora clara, gairebé a la búlgara.
Les quaranta portades escollides entre 1984 i 2023 sintetitzen, la mar de bé, l’esperit del nostre setmanari. N’hi ha de polítiques, de culturals, dʼinternacionals i de problemàtiques socials, tot sovint avançades al seu temps. I és que, a començaments dels anys noranta, ja parlàvem de la necessitat que el segle XXI fora protagonitzat per les dones i dels riscos que amagava un canvi climàtic encara incipient. Fa més de vint anys paràvem atenció a la salut mental, la gran oblidada del sistema sanitari, i a la conveniència de legalitzar el matrimoni de les persones d’un mateix sexe. A més, hi ha portades antològiques, com les de les morts de Dalí i de Fuster, la de l’11S i les derivades del procés sobiranista català o la pandèmia de la covid.
Les quaranta portades escollides, una per cada any des de 1984 fins a 2023, condensen l’esperit del setmanari; n’hi ha de polítiques, de culturals, dʼinternacionals i de problemàtiques socials, tot sovint avançades al seu temps
Al marge de la perspectiva estrictament informativa, les il·lustracions de Salvador Llosà, El Gat Invisible, ens han ajudat a riure. Les composicions gràfiques d’Antoni Payà també han contribuït a entendre més bé l’actualitat. Els dibuixos del Perich i de Fer, en etapes diferents, van convidar-nos pensar, i el còmic a color Macau, obra de Mique Beltrán, va impactar en una revista —la de 1987— íntegrament editada en blanc i negre, que tan sols es concedia el privilegi dʼimprimir en color la coberta. En èpoques més properes, el mestratge de dos grans il·lustradors com José Luis Iniesta i Diego Mir ha servit per arrodonir les aportacions magistrals de Martí Domínguez a les seccions “Històries naturals” i “Lletres del mas”.
Una conjunció màgica que va produir-se, igualment, en 1991 i 1992 a la secció “Plaques de la memòria”, escrita per Manuel Vicent amb dibuixos —d’un traç— de l’artista Andreu Alfaro. Una vintena d’aquelles obres formen part de l’exposició, amb petits extractes dels articles melancòlics que van inspirar-les.
La passejada a través dels quaranta anys de vida d’EL TEMPS ens proporcionarà, però, més sorpreses. Per exemple, un viatge a mitjan anys noranta, quan el desenvolupament d’Internet es trobava a les beceroles. El nostre mitjà va ser el primer de tot l’Estat espanyol a disposar d’accés digital. L’any següent s’hi van sumar l’Avui, El Periódico de Catalunya i La Vanguardia. De fet, en 1994 i 1995, les úniques publicacions periòdiques que es podien consultar al que llavors s’anomenaven “les autopistes de la informació” eren EL TEMPS i el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).
I és que, en segons quines coses, hem estat uns precursors. En primer terme, per la concepció mateixa del setmanari, adreçat a tots els territoris de parla catalana en un mercat comunicacional que només entén de lʼEstat, les províncies o, si de cas, de marcs autonòmics tancats i barrats. Però, a més, per la voluntat de no encotillar la revista en les fronteres exclusives de la llengua catalana, la qual cosa, amb una mirada més ampla, ens va fer arribar a convenis estables amb dos dels setmanaris de referència del continent europeu: el britànic The Economist i l’alemany Der Spiegel.
El bagatge d’EL TEMPS és enorme. Per les seues pàgines han desfilat periodistes prestigiosos i entre els milers i milers d’entrevistats figuren personalitats que no ens imaginaríem. L’ambició de ser un mitjà de qualitat, malgrat no comptar amb els recursos dels grans mitjans, sempre ha estat present.
Quatre dècades després del número 1, quaranta anys després del 28 de maig de 1984, és l’hora de fer balanç, de repassar els encerts i, per què no?, algun desencert... L’autocrítica és molt necessària i la mostra que s’acaba d’inaugurar a l’edifici Octubre, en conté: portades que avui, per la temàtica o el tractament visual, no se’ns acudiria fer.
L’exposició que ara es pot visitar a València —de dilluns a divendres, de 10 h a 21 h, i dissabtes, de 10 h a 14 h— ha estat patrocinada per CaixaBank i per la Generalitat de Catalunya, i compta amb la col·laboració d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV).