Durant tot el segle XIX l’èxode rural injectà milions de persones a les capitals i les principals ciutats industrials d’Europa i Amèrica. I en lògica proporció, mai hi havia hagut tampoc tants de carros i carruatges. De tracció de sang, per descomptat.
Els problemes derivats són bons d’imaginar. Per una banda, els embussos de carros de mercaderies i dels diferents tipus de carruatges de passatgers eren una realitat quotidiana a Nova York, Londres, París, Barcelona, Viena, Buenos Aires... I, per altra banda, l’acumulació dels excrements de cavall es convertiren en un seriós problema de salubritat pública.
Els tramvies estirats per cavalls foren el primer intent de transport públic per disminuir els embussos. El primer fou inaugurat a Gal·les just iniciat el segle XIX, una adaptació del mateix transport que usava la mineria. Al llarg de la centúria es generalitzaren per totes les ciutats industrials.
Un altre avenç per a la mobilitat urbana fou el ferrocarril suburbà o metropolità, el metro. El primer s’inaugurà a Londres el 1863 per intentar evitar la permanent saturació de vehicles a la superfície. El mateix exemple seguiren Budapest el 1896, París el 1900, Berlín el 1902, Nova York el 1903... i, entre altres, Barcelona el 1924, ara fa un segle.
Tanmateix, ni el tramvia de cavalls ni tampoc el metro varen solucionar l’altre problema seriós derivat de la tracció de sang: l’enorme quantitat d’excrements de cavall que marcava la vida quotidiana a les ciutats industrials.
A totes les urbs de finals del XIX el nombre d’animals de tir s’havia convertit en quelcom més que un simple inconvenient. Per una banda, per la pudor ambiental. A una ciutat petita com Palma —amb uns 60.000 habitants el 1895— les dotzenes de cavalls i mules que cada dia traginaven persones i mercaderies amunt i avall deixaven deposicions per tot arreu. Malgrat que els usos i costums higiènics de les persones eren força inferiors als actuals, els coetanis es queixaven —així es veu a través de la premsa de l’època— de l’excés de porqueries de les cavalleries que resultaven ser un focus permanent d’insalubritat, sobretot a les estacions de diligències i la seva rodalia.
A Barcelona els problemes es multiplicaven de forma proporcional a major població: 509.000 habitants els 1897. A les altres grans ciutats europees passava dos quarts del mateix, però amplificat segons la demografia respectiva: Berlín comptava amb un milió i mig de residents el 1895; Viena amb més d’un milió el mateix any; el 1900 París superava els 2,7 milions, i Londres passava dels 4,5 milions... I talment a Amèrica, per exemple Nova York en tenia quasi 3,5 milions el 1898, Buenos Aires 950.000 el 1904...
A la citada ciutat nord-americana hi havia durant la darrera dècada del XIX entre 170.000 i 200.000 cavalls que cada dia estiraven carros i carruatges o portaven genets. Cada un d’aquests animals deposa diàriament entre 10 i 15 quilos —en funció del seu pes, alimentació...— de detritus sòlid. Si es multiplica la “"producció” d’excrements d’un cavall pel nombre total, s’entén per què es convertí en el maldecap principal de les autoritats municipals. A les altres urbs esmentades el problema era per l’estil, a cada una en funció, és clar, de la quantitat de cavalls que hi havia.
A la capital francesa es va encunyar a finals del XIX una expressió de la gent del teatre relacionada amb els excrements de cavall que encara s’usa. Els tirs dels carruatges dels burgesos que anaven a veure la funció deixaven el pertinent “record” orgànic a la porta de la sala. Els actors s’acostumaren a calcular l’èxit de públic que tendria la funció en relació amb la quantitat de bonyigues que s’hi acaramullaven. «Molta merda» expressava el desig que veure’n tanta a la porta com que fos sinònim que s’omplissin totes les butaques a l’interior.
A principis del XIX, les grans ciutats industrials ja fabricaven una progressiva quantitat de tones d’excrements de cavalls, però fins a mitjan centúria els pagesos de la rodalia servien de solució perquè se les emportaven com a adob orgànic per a les seves terres. Tanmateix, així com creixien les urbs i la consegüent “producció” de fems d’equins, la recol·lecció pagesa ja no bastava.
En l’últim terç del segle, el problema no tenia solució i els excrements s’amuntegaven. Val a dir que autoritats municipals no tenien entre les seves prioritats la neteja pública tal com l’entenem ara. Les brigades a posta —allà on n’hi havia, que no era ni prop fer-hi per tot— com a molt mantenien a ratlla la porqueria orgànica en determinades vies. Naturalment, les de veïnatge selecte. I ni així donaven l’abast.
La norma solia ser deixar que cada veí s’ocupàs de netejar davant casa seva. Com si fos retirar la neu durant l’hivern o la pols a l’estiu. Lògicament, l’eficiència de mètode era molt reduïda a efectes globals. Hi ha vetustes fotografies de Londres, Nova York... de finals del XIX en les quals es veuen carrers ocupats per més d’un metre d’excrements equins a cada lateral. La premsa coetània arribà a parlar de muntanyes d’un pis o dos d’alçada. Amb rècords de quinze o més metres, allà on s’acaramullava l’excrement durant anys i anys sense que ningú se’n preocupàs de retirar-lo.
En els hiverns la situació era terrible per als veïns que patien pudor, molèsties i malalties. A l’estiu, ni cal dir-ho. Cada ciutat intentà trobar solucions: algunes incrementaren les brigades de neteja, s’organitzaren congressos d’urbanistes —com el de Nova York el 1898— per trobar mesures que alleugerissin el problema; altres es feren nous dissenys urbanístics per afavorir les condicions de vida almenys de les classes acomodades, s’incrementaren fort ferm les línies de tramvies a cavall per minimitzar l’ús del transport privat... Fins i tot, a Nova York les noves cases de la burgesia —com les que encara sobreviuen a Brooklyn— procuraven elevar l’entrada metre i mig o dos per sobre del nivell del carrer —deixant davall un semisoterrani de servei—, per així estalviar-se la muntanya d’excrements...
Tot i això, res no funcionà. El problema de l’acumulació de les deposicions arribà a ser tan greu que el 1894 a The Times es podia llegir que «d’aquí a cinquanta anys, tots els carrers de Londres estaran soterrades davall de tres metres d’excrements» de cavall.
No va ser així. Ni a la capital britànica ni enlloc. El cotxe de benzina ho evità. Això sí, un segle i quart després hem substituït els embussos dels carros pels dels vehicles de motor i els excrements per la contaminació de les emissions de gasos del motor dels automòbils.