L'any 2022, en plena ressaca per la pandèmia, el cantautor canadenc Neil Young es va escandalitzar per la desinformació sobre la covid-19 i les vacunes que es divulgaven en pòdcasts a través de Spotify i va deixar aquesta plataforma com a protesta. Molt pocs artistes el van imitar. La també canadenca Joni Mitchell va ser l’autora i intèrpret de més nivell que el va seguir. Ho va fer per “solidaritat” i perquè és amiga i companya de generació de Young —potser la més coherent.
Des del mes de març passat, Neil Young i Joni Mitchell tornen a ser a Spotify. El músic no torna perquè aquesta plataforma de música en estríming hagi barrat el pas als pòdcasts de la polèmica, sinó perquè les plataformes “d’Apple i Amazon”, també els reprodueixen. No és que Spotify hagi millorat, és que les altres empitjoren. Young també té continguts en plataformes més modestes, com Tidal i Qobuz, però ha decidit apostar pel pack complet i guanyar seguidors i escoltes a escala digital. Joni Mitchell ha fet el mateix pas.
Les decisions dels canadencs hauran estat una bona notícia per als seus seguidors amb compte a Spotify, però aboca tots els músics a un futur musical dominat per l’empresa, i als del món musical catalanoparlant a una pregunta inquietant: es pot prescindir de Spotify en ecosistemes musicals tan vulnerables com el nostre? Si Neil Young i Joni Mitchell —que un mes després de tornar ja tenen 6,6 i 2,2 milions d’oients mensuals— no han pogut vèncer Spotify, s’ha d’entendre que la plataforma és un peatge obligat?
Un peatge o un recurs?
Els ingressos que rep el món de la música per ser a Spotify són “xavalla” segons Adrià Cortadellas (líder del grup Fetus); “una quantitat no molt alta”, segons el músic Pau Alabajos, i “irrellevants”, segons Marçal Lladó, soci fundador de la discogràfica Bankrobber.
Marçal Lladó explica que “els ingressos digitals difícilment justifiquen la inversió que suposa gravar un disc” i quan diu “ingressos digitals” no es limita a Spotify, sinó que es refereix a totes les plataformes on es pengen els àlbums.
“Malauradament —critica Lladó—, hem arribat a un punt on l’obra artística musical s’està venent per sota del cost que ha representat per als artistes, segells i tots els implicats en la producció. Els ingressos importants es generen en els directes i les gires, que són els que realment permeten que puguis viure de la música”.
Per explicar el canvi que la música ha viscut en les últimes dècades, Lladó posa un exemple històric: “Els Beatles van deixar de fer concerts a la meitat de la seva carrera” perquè ja guanyaven molts diners amb la venda dels discs. “Això, en aquests moments —diu Lladó—, és impensable. Si un artista vol viure només de la seva música gravada, és una anomalia absoluta”. I no podrà viure de la música si no recorre a formes alternatives de finançament com el patrocini (estranyíssimes en el nostre entorn).
La relació de les discogràfiques i músics amb Spotify no és complexa. Lladó aclareix que “el treball amb les plataformes digitals és semblant a la dels discos físics: treballes amb una distribuïdora que porta els continguts a les plataformes, i això genera uns ingressos que després es distribueixen entre els músics i el segell. El que passa és que moltes vegades acaben sent irrellevants”.
Pel que fa als drets d’autor, Spotify paga a través de l’SGAE (Societat General d’Autors i Editors). Pau Alabajos diu que “és molt difícil de saber què és el que t’arriba exactament de Spotify perquè les liquidacions de l’SGAE t’arriben amb un desglossament genèric anomenat digital, però allà hi entra Spotify, iTunes, altres plataformes menys conegudes com Tidal i altres, i també baixades de pàgines web de YouTube o d’Instagram”.
Fonts de l’SGAE afirmen que els seus socis poden trobar els ingressos desglossats per plataformes a la seva seu electrònica.
En tot cas, afirma Alabajos, aquests ingressos impliquen una quantitat modesta. “Nosaltres tenim 33.000 visites mensuals. Si fora un euro per visita, fantàstic, però no és ni de lluny un euro el que arriba per cada escolta. Caldria reequilibrar”-ho.
Les plataformes de música en estríming han acabat tenint un paper semblant del que tenien les totpoderoses companyies discogràfiques a final del segle XX. Segons Pau Alabajos, “hi hagué una època, a finals dels noranta i començament dels 2000 —l’època del copyleft, la música lliure, els Creative Commons, etc.—, que vam pensar que era possible la democratització de l’accés a la música. Es va fer caure la indústria discogràfica, però ha sorgit un altre monopoli que encara ens precaritza més, que és el sistema de les plataformes digitals. Així, pràcticament estem regalant la música per ser en un aparador que ens connecta amb el públic”.
El fet és que aquesta funció d’aparador també l’estan monopolitzant les plataformes i, més que cap altra, Spotify. En el cas concret de la música en català, el període del qual parla Alabajos va permetre que molts grups trencaren un sostre imposat pel sistema comunicatiu espanyol: “Així com a finals dels noranta i principis dels 2000, els discos de la música en català estigueren en eMule i de sobte vam saltar les restriccions dels grans mitjans de comunicació i, gràcies a la revolució digital de la xarxa punt a punt, vam arribar a molta gent a qui no haguérem arribat d’una altra forma, en aquest cas ens trobem que el gran aparador és l’Spotify”.
L’aparador inevitable
En el complex sistema comunicatiu del segle XXI, on les xarxes i les plataformes són tan importants o més que els mitjans, Spotify ha esdevingut el rei, l’aparador inevitable.
“En les converses amb la majoria de músics —explica Marçal Lladó— sempre surt la idea («I si no hi fóssim a Spotify, què?), però en el context on vivim, atrevir-se a no ser a Spotify i les altres plataformes no és de ser molt valent, sinó molt inconscient. Per tant, tots seguim aquí i ho fem servir d’aparador”.
L’Adrià Cortadellas (Fetus) diu que, “de Spotify, n’haurem rascat alguna cosa, però deu ser xavalla, segur. A més, penso que l’estil de Fetus mai ha estat massa premiat a Spotify. Tot i que sempre venem prou vinils i tenim prou concerts (cinquanta durant la darrera gira), mai hem acabat de desbocar l’algoritme”. Tot i això, pensa que “és millor ser-hi i que la música arribi a com més llocs millor”. Pau Alabajos hi està bàsicament d’acord: “Estem pràcticament obligats a ser-hi, perquè és un aparador on, si no hi ets, la gent no et veu. És una finestra de visibilitat”.
Aquest aparador té un punt molt positiu, si Spotify et fa cas. Alabajos en posa un exemple: “Darrerament, han introduït una de les nostres cançons a la llista d’Indie Cat i això significa que hi ha 45.000 persones abonades a la llista que t’escoltaran. Per tant, el teu tema —que acaba d’eixir, i que està competint amb molts temes de moltíssima gent—, de sobte té un focus d’atenció en un target de gent que escolta música en català i accedeix a la teua cançó”.
Alabajos també explica que “ara els programadors es guien per la capacitat de convocatòria tenint en compte el nombre d’escoltes que tens a Spotify”.
Marçal Lladó alerta que això seria un error terrible: “Això és enganyós. Si els programadors es guien només per Spotify, tindran algun ensurt important”. I posa un exemple amb el grup de Cortadellas, que publica a Bankrobber: “Els Fetus són un dels nostres grups més rellevants en directe, amb els quals estem treballant més i fem més concerts els últims anys. En canvi, és un grup que, comparat amb altres artistes que no tenen tant d’èxit en directe, no té grans números a Spotify”.
La raó és que “Spotify premia les cançons que la gent no fa skip. És a dir: les cançons que la gent aguanta de principi a final són les que Spotify va recomanant. Això vol dir que les coses una mica més estridents, les que fan pensar una mica més o les que incomoden per la música o la lletra són músiques que no escoltes a Spotify”. Però és possible que tinguen una bona colla de seguidors per omplir un concert.
El 1975 Neil Young cantava “You are like a hurricane / there’s calm in your eye ” (‘Ets com un huracà, hi ha calma en el teu ull’).
Després de la tornada del canadenc, qui serà el valent que eixirà de l’ull d’aquest huracà anomenat Spotify?