El gran repte de torna a adaptar una obra literària que ja havia tingut abans una, o més d’una adaptacions en forma de pel·lícula o sèrie, és aconseguir trobar un enfocament nou. Si pot ser que sigui interessant per qui coneix les adaptacions prèvies i, si pot ser que sigui encara més fidel a l’essència de l’obra original. Sembla un repte impossible d’assolir però que en el món de les sèries s’ha donat alguna vegada els últims anys. Un exemple que ve ràpidament al cap és el de Sherlock, la producció de la BBC, que va aconseguir esquivar els llocs comuns de les adaptacions clàssiques del personatge d’Arthur Conan Doyle i alhora transmetre l’essència del personatge millor que moltes versions prèvies. És una referència que em va molt bé, en aquest cas, perquè l’antagonista d’aquella Sherlock estava interpretar per Andrew Scott. De fet, el paper de Moriarty va ser el que va descobrir per a molts un actor amb un magnetisme especial. Ara, més d’una dècada després, ell és el protagonista de Ripley, una sèrie que s’ha estrenat recentment a Netflix i que també beu de la literatura. Concretament del personatge de Tom Ripley creat per Patricia Highsmith i que ja havia arribat a les pantalles amb la pel·lícula que fa uns anys va protagonitzar Matt Damon. El repte del que partia la sèrie era similar al de Sherlock i el responsable de la nova sèrie, Steven Zaillan, l’ha entomat amb la intel·ligència i l’ambició d’un guionista veterà.
La primera decisió que ha pres salta a la vista: tota la sèrie està rodada en blanc i negre. És una decisió sorprenent però que té tot el sentit del món. La història que explica, sobre un individu que s’infiltra en la vida d’un home jove, fill d’una família adinerada, que està vivint la gran vida a la Itàlia dels anys 60, és fosca. És eminentment, una història d’engany i manipulació, i l’escenari paradisíac de les platges, amb colors vius, no hi encaixa. És més adequat un blanc i negre on les ombres es poden amagar pels racons, com també les amaga un protagonista que oculta les seves intencions. El blanc i negre també és la manera com l’autora deuria imaginar una adaptació de la seva novel·la, i per tant té més sentit obrir la història a l’imaginari del gènere negre dels anys 50, amb un protagonista que observa, sovint secretament, a través d’una finestra o en la llunyania, el seu objectiu. La sèrie mostra molt bé com el personatge detecta els punts febles de la víctima (saber-se un frau com a artista, voler el reconeixement del seu pare, necessitar afalacs del seu entorn) i els utilitza per guanyar-se la seva confiança.
Com era d’esperar, Andrew Scott està perfecte en el paper, que encaixa amb els seus punts forts com a actor, sent capaç d’evocar vulnerabilitat en moments concrets i també de mostrar un torrent fosc que s’amaga rere la superfície d’un home aparentment desubicat. A mesura que la història avança, el seu personatge creix. En paral·lel, la quantitat de mentides es va apilant, una darrere l’altre, fent que sigui més fàcil que l’agafin en un pas fals. No és un personatge perfecte i, de fet, un dels elements que més criden l’atenció és que, malgrat equivocar-se (deixant-se endur pels seus desitjos) aconsegueix continuar manipulant. En aquesta imperfecció hi ha també la clau de la fascinació que genera el personatge, perquè el fa fal·lible i, per tant, humà. El ritme amb què es desenvolupa la sèrie és volgudament lent, posant el matís per davant de l’acció, i és possible que a molts espectadors se’ls faci feixuc. Però pels que gaudim per les històries explicades amb calma meticulosa, Ripley és un meravella. Cada plànol d’aquest món en blanc i negre és hipnòtic, cada escena té un motiu per aturar-se.
Ripley
Creador: Steven Zaillian
Repartiment: Andrew Scott, Dakota Fanning, Johnny Flynn
Temporades: 1
Plataforma: Netflix