Que anomenem Europa el “Vell continent” és una convenció social que duu implícit un alt grau d’eurocentrisme. Amb tot, l’accepció comunament utilitzada s’adequa molt bé a la realitat demogràfica del continent: un territori amb una població cada volta més gran i unes taxes de fecunditat en descens continuat. Una dinàmica demogràfica que només els fluxos migratoris han aconseguit mitigar. En definitiva, un continent envellit que ha entrat en el que els demògrafs i els especialistes han anomenat “l’hivern demogràfic”, una situació que suposa un repte majúscul per al sosteniment del conjunt del sistema.
Les xifres són força eloqüents: en l’actualitat a la Unió Europea hi ha 97,7 milions de persones per sobre dels 65 anys, i això suposa un de cada cinc europeus (el 19,1% de la població). De fet, les persones en aquesta franja d’edat ja superen en més de 18 milions els joves menors de 15 anys, una diferència que il·lustra el problema de la reposició poblacional. A casa nostra, tant al País Valencià com a Catalunya els majors de 65 anys superen en nombre els menors de 15.
Segons l’estudi l’“Evolució de la família a Europa 2018” de l’Institut de Política Familiar (IPF), en el període de 35 anys, a la UE s’han perdut 23 milions de joves: si l’any 1980 sumaven una població de 103 milions, en 2016 aquesta xifra és de 79. En la banda contrària, la població que supera els 65 anys s’ha incrementat des dels 36,4 milions de persones de l’any 1980 a les 97,7 milions de l’any 2016. La població que supera els 80 anys representa el 5,1% de la població total, això són 25 milions de persones.
Asil Europa
El resultat de tot plegat és un creixement natural vegetatiu en números vermells: en 2016 —any d’anàlisi de l’estudi de l’IPF — van morir 15.854 persones més que en van nàixer, un forat negre que va fent-se més i més profund a mesura que transcorren els anys. De fet, és només gràcies als fluxos migratoris que s’esmorteix aquesta dinàmica regressiva. L’any 2016, a la UE28 es va registrar una immigració neta d’1,2 milions de persones. En total, hi resideixen 38,6 milions de persones migrants, cosa que representa el 8% de la població europea.
També a casa nostra les xifres són alarmants. En el conjunt de l’Estat espanyol, el creixement vegetatiu va ser negatiu durant el primer semestre de l’any 2018: mentre els naixements es van reduir d’un 5,8%, les defuncions van incrementar-se d’un 2,1%. En el domini lingüístic, només les Illes es van abstraure d’aquesta dinàmica negativa. Per contra, Catalunya i el País Valencià van perdre 4.180 i 5.959 efectius respectivament, per bé caldria indicar que el Principat va registrar un saldo positiu l’any 2017 de 638 efectius.
Així les coses, segons alerta l’IPF, la Unió Europea porta camí de convertir-se en un “club d’ancians”. Per l’any 2050 projecta que, si continua la tendència actual, quasi una de cada tres persones superarà els 65 anys, mentre que només una de cada set serà menor de 15 anys. En definitiva, una inversió en la piràmide poblacional que tindrà conseqüències socials i econòmiques que no es poden negligir.
Perquè, com indiquen les xifres abans exposades, en paral·lel a l’increment de la longevitat, es produeix un escurçament de la població infantil. L’any 2016 hi havia a la UE 1,5 milions de xiquets menys que quatre dècades enrere, per bé que durant aquest període la població s’ha incrementat en 60 milions d’individus. L’índex de fecunditat al Vell Continent és d’1,60, el més baix d’entre les potències mundials: l’índex és de l’1,84 als Estats Units; d’1,78 a Rússia; i 1,62 a la Xina.
Les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) són eloqüents (vegeu gràfic). La taxa de fecunditat —això és, el nombre de naixements per cada mil habitants— s’ha reduït de manera sostinguda. Així, en un període de 30 anys, la taxa de fecunditat s’ha reduït en 15,2 punts a les Balears i 8,7 punts al País Valencià. Només Catalunya, que ja partia d’uns nivells de fecunditat baixos, s’ha mantingut estable en aquestes tres dècades.
Un model «familiarista»
Les llars amb quatre, cinc i sis fills són història. La introducció i popularització dels mètodes anticonceptius i la consegüent planificació familiar van suposar un avanç fonamental que explica, en bona mesura i sense perdre de vista tampoc la incorporació de la dona al món laboral, l’acusada disminució de la natalitat a partir de la dècada dels 60 i 70. Tanmateix, el reemplaçament generacional ha esdevingut com més va més un maldecap per als responsables públics.
La pregunta de per què les dones tenen menys fills i a més els parixen més tard es planteja cada volta que els centres d’estudis publiquen dades sobre natalitat i fecunditat. En una emissora de ràdio estatal, fa unes setmanes, es preguntaven com era possible que en l’era de Tinder i de les xarxes socials la fecunditat disminuïra. Difícil imaginar un plantejament més naïf.
Assistim, cada volta que el tema es planteja, a un debat on el focus es posa en les dones en edat fèrtil, responsabilitzant-les d’originar, amb la seua acció privada, un problema de reemplaçament generacional de conseqüències col·lectives. Tot plegat, aquest plantejament obvia la responsabilitat d’un sistema de benestar amb unes polítiques de suport a la família massa fràgils. Tenir descendència costa diners i, sobretot, genera unes obligacions de cura que cal atendre.
Fins ara, a casa nostra, on predomina una concepció familiarista de les cures, aquestes necessitats s’han cobert majoritàriament en l’esfera privada. Això és mitjançant el recurs dels avis o, quasi sempre, a costa de la carrera professional de la mare, que és qui tradicionalment i de forma molt majoritària, s’acull al dret a la reducció d’horari. El mandat de gènere, que conceptualitza encara la dona com la responsable de les cures domèstiques i familiars, continua pesant molt.
Com explica Carmen Castro, doctora en Economia, en el seu llibre Políticas para la igualdad, “la igualtat entre homes i dones dista de ser una realitat completa als països d’Europa o del món en ple segle XXI”. Les dones, explica Castro, segueixen especialitzades en els treballs de cura, tant en l’àmbit remunerat com en el no remunerat, la qual cosa “condiciona la seua autonomia, les seues possibilitats d’inclusió en els diversos mercats i també en la vida política”. “Aquesta especialització —assegura— ha permès, en cert sentit, alliberar els homes de la prestació de cures”, i ha alimentat la faceta del home breadwinner, això és, l’home encarregat de sustentar econòmicament la llar.
Afortunadament, en la darrera dècada han començat a obrir-se alguns clivells en aquesta categorització. Cada volta són més —en els casos de les parelles heterosexuals— els homes que s’involucren en les tasques de cura de la casa i dels infants. Amb tot i amb això, segons totes les enquestes d’usos de temps, són elles —les mares— les qui assumeixen una part més important d’aquestes responsabilitats. És a dir, proliferen els homes que assumeixen com a pròpies les tasques comunes però encara perdura un corrent de fons molt potent. El resultat són dones que han de suportar una doble jornada a l’esquena: la laboral i la domèstica, a més a més, amb poc o gens de reconeixement social, perquè les tasques domèstiques continuen estant completament desvaloritzades.
Privatitzar les cures
La crisi no ha fet més que agreujar les càrregues que suporten les dones. “L’aprimament del sector públic i el decreixent suport a les relacions familiars de les polítiques públiques ha provocat una reprivatització de les cures i una tornada a la intensificació dels treballs múltiples de les dones”, adverteix Carmen Castro, experta del Programa de Nacions Unides en igualtat de gènere en l’Administració pública. La disminució de les beques per als menjadors escolars; dels recursos per atendre les persones dependents; o l’anecdòtica existència d’escoletes públiques de zero a tres anys, són mancances dels serveis públics que repercuteixen sobre l’economia familiar i, en última instància, en la càrrega de feina que suporten majoritàriament les dones.
Això per no parlar del desmantellament de les precàries institucions destinades a avançar en la igualtat entre homes i dones. “S’ha produït una retirada del sector públic de la responsabilitat d’atendre les necessitats de l’entorn familiar, la qual cosa ha fet reforçar el paradigma de les polítiques familiaristes”, adverteix Castro. El resultat és “la derivació de la responsabilitat des d’allò públic a allò privat”.
De fet, ja abans de la crisi, l’Estat espanyol anava a la cua en matèria de polítiques d’ajuda a les famílies (vegeu gràfic). L’any 2013, la mitjana de despesa dels països de l’OCDE era del 2,43% del PIB, mentre Espanya hi dedicava gairebé un punt menys. Regne Unit i França, per exemple, hi destinaven el 4% del PIB, mentre Alemanya hi invertia un poc més del 3%. Si ens referim a les ajudes directes a les famílies, mentre l’OCDE destinava el 0,94% del PIB, l’Estat espanyol hi invertia just la meitat, un 0,45%.
Les diferències s’accentuen si ens fixem en la franja d’edat entre els zero i dos anys. Segons l’OCDE, amb dades de paritat de poder adquisitiu, a l’Estat espanyol s’invertien 1.400 dòlars per cada xiquet d’aquesta edat, una xifra tres voltes inferior als 6.200 dòlars de França i menys de la meitat que els 3.400 dòlars d’Alemanya. El resultat és que allà on l’Estat del benestar es retira, apareixen les dones per tapar les falles del sistema.
En aquest sentit, des d’àmplies capes del feminisme es reclama un canvi de mirada: cal que les cures siguen percebudes com una necessitat social que, per tant, ha de ser atesa per les polítiques públiques. “Ubicar les cures com una responsabilitat social, col·lectiva, comuna i pública significa desmuntar la desvalorització de tot el que té a veure amb la reproducció social i les asimetries construïdes al voltant de la divisió sexual del treball”, indica l’experta i activista feminista Carmen Castro.
Es tracta, ben mirat, d’adaptar-se a una nova realitat. Els temps en què les dones es quedaven a casa fent-se càrrec de la xicalla i les tasques de la llar han quedat arrere. Però la necessitat de reproduir-se per al sosteniment del sistema a llarg termini continua existint. La realitat social i econòmica s’ha modificat; però els sistemes de protecció social no han canviat en la mateixa direcció. Al contrari: hem avançat cap a una privatització i mercantilització de serveis que abans proveïa l’Estat del benestar. Assistim, doncs, a un desajust que amenaça de provocar una esquerda. •
•BRESSOLAR LA DESIGUALTAT
El Jordi Asturgó i l’Alba Om van donar la benvinguda a la seua primera filla, Gina, a finals de novembre passat. El dia 3 de gener, Jordi va reincorporar-se a la seua feina de periodista després de gaudir de les cinc setmanes de baixa de paternitat. La decisió de ser pares la prengueren després d’un bon grapat d’anys de convivència i d’assolir una certa estabilitat econòmica. “Han estat cinc setmanes irrepetibles. Sabia que seria un període complicat; el que no m’imaginava és que a més a més cal tenir molta compenetració amb la parella per afrontar les situacions complicades”, explica Jordi, que té 31 anys.
El dia abans de reincorporar-se a la seua feina a Catalunya Ràdio va fer un fil a Twitter on explicava les reaccions —negatives i positives— que havia trobat entre la gent en saber que estava gaudint del seu permís. Jordi també reivindicava el dret dels pares a disfrutar per voluntat pròpia d’aquesta experiència. El que va seguir va ser un riu de respostes de persones —sobretot homes— que parlaven de vivències similars. “No m’ho esperava. Em fa la sensació com que els homes vivim la paternitat des d’una certa clandestinitat. Els homes no hauríem d’avergonyir-nos de dir que ens sentim tristos d’haver de tornar a la feina després de passar cinc mesos amb la parella i el nostre nadó”, admet Jordi Asturgó, qui troba a faltar més homes que visibilitzen la seua dedicació a les tasques de cura dels infants. “Ens caldria un permís com a Suècia, de 12 mesos a compartir amb la parella i poder atendre bé el nadó. Excepte parir i alletar, els pares estem capacitats per fer el mateix que les mares”, afegeix.
Suècia és un cas paradigmàtic d’una política destinada a rebaixar les diferències de gènere que acaben derivant-se de la maternitat sobretot en perjudici de la dona. El país escandinau fou, de fet, pioner en aquesta matèria. Ja el 1974 va crear el permís parental, en substitució del permís de maternitat. Aquest canvi fou el resultat d’un ampli debat a propòsit dels rols sexuals i la independència econòmica de les dones. Les sueques s’havien incorporat massivament al mercat laboral, però els suecs no s’havien involucrat amb la mateixa intensitat en les tasques domèstiques. I les feministes van reclamar a Olof Palme mesures públiques destinades a modificar el rol masculí tradicional. El resultat fou l’aprovació el 1974 d’un permís parental de sis mesos transferible entre els membres de la parella. Des d’aleshores el permís ha anat millorant-se fins a l’actualitat, en què cada membre de la parella disposa de tres mesos intransferibles (i, si no s’utilitzen, es perden) i de tres més de transferibles. En total, la parella disposa d’un any sencer. Altres països com Noruega, Islàndia o Eslovènia han seguit els passos de Suècia i han impulsat sistemes tendents a corresponsabilitzar els homes.
També a casa nostra el debat és damunt la taula. L’any passat Units Podem va presentar al Congrés una proposició de llei que contempla 16 setmanes de permís intransferible per cadascun dels progenitors i pagats íntegrament. La proposta compta amb l’impuls de la Plataforma pels Permisos Iguals i Intransferibles (Piina) i parteix de la idea que “si el permís és transferible o bé està mal pagat, l’experiència de molts països demostra que el pare no l’agafa i la mare acaba assumint pràcticament la totalitat de les cures del bebè”, la qual cosa estableix un precedent que perjudica la trajectòria laboral de la mare. “El moment del naixement d’un fill és cabdal per a l’establiment o no dels rols de gènere en una parella —explica l’experta Carmen Castro—, ja que l’estratègia de cures davant el primer fill o filla és clau per entendre la desigualtat de gènere dins les famílies, així com les seues conseqüències en el mercat laboral”.
Tot i amb això, falta veure si la iniciativa tirarà endavant. El mateix Partit Socialista —que amb anterioritat havia donat suport a la proposta d’Units Podem— va presentar a la meitat d’aquest estiu una altra proposició de llei d’igualtat de tracte que inclou una reforma del sistema actual de permisos. La reforma socialista també contempla 16 setmanes, però també presenta algunes diferències: obliga que pare i mare coincidisquen en el permís durant les sis primeres setmanes i possibilita que a partir de la sisena setmana el permís esdevinga una reducció del treball a temps parcial, cosa que permetria ampliar el termini fins a les 26 setmanes. Des de Piina rebutgen aquesta variant, en considerar que “no serà una reforma equitativa i igualitària”.
Siga com siga, ampliar els permisos i dotar-los econòmicament seria un pas endavant. En l’última enquesta de fecunditat de l’INE es va enquestar les dones sobre qüestions vinculades amb la maternitat: a partir dels 35 anys, les raons laborals o de conciliació de la vida familiar i laboral i les econòmiques són les més importants, per les quals les dones han tingut menys fills dels desitjats. A més, per a les dones d’entre 30 i 39 anys el principal incentiu a la natalitat que demanden les dones a l’Estat seria l’increment de la durada dels permisos parentals.