El període republicà va ser un temps pròdig per a la llengua catalana a Mallorca, com al Principat i al País Valencià (fins i tot, per influència, a la Catalunya del Nord i Andorra). Des de les pàgines de l’interessant La Nostra Terra trobem notícia de la seva evolució específica. A partir, si veiem el conjunt d’entitats i personalitats que treballen per la llengua nacional, d’un nucli consolidat que configura l’Associació per la Cultura de Mallorca (ACM), la revista que hem esmentat, dues publicacions anuals, Almanac de les Lletres i Calendari mallorquí, unes edicions pròpies curtes en nombre, però interessants en objectius, de lloança a les figures eminents de les lletres i el pensament de Mallorca, del projecte autonòmic per a les Illes, d’història local i especialment el llibre de Jaume Busquets: Curs pràctic d’ortografia i elements de gramàtica: Clau dels exercicis, important per al que ens ocupa.
Com es concreta aquesta tasca? Amb una entitat que, des de la mallorquinitat, defensa la llengua i la literatura catalanes, acostant-se a totes les humanitats i les ciències, copsant les influències principals del pensament, amb una voluntat de ciutadania, com si fos la síntesi del Noucentisme. Al llarg dels anys republicans, l’ACM, infantarà “fills” de vida efímera: Joventut Escolar, Al·lots de Muntanya - Escouts de Mar i una delegació mallorquina de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, de curta durada, després del primer intent de principi dels anys vint del segle passat.
Arrelats a l’essència dels iniciadors de la Renaixença, amb el Noucentisme fulgurant i l’Escola mallorquina, el “pont de mar blava” calia que trobés “camins” arreu de les Illes. Per aplanar el camí per la llengua, calia conèixer-ne la situació i els objectius. En les primeres passes de llibertats recobrades (i condicionades), primavera-estiu de 1930, quan començava al Principat l’anomenada batalla de la llengua, des d’El Matí i La Publicitat, amb adequat ressò a la premsa no barcelonina, La Nostra Terra explicitava obertament quin era un dels seus objectius: “L’ideal de tots nosaltres, que és el de la fidelitat al propi verb ens ha mantingut estretament units [...] Hem volgut treballar junts per la llengua materna i contribuir amb el nostre esforç el seu renaixement literari i a la unificació de la seva gramàtica. Per això fundàrem La Nostra Terra: per divulgar la nostra amada llengua, al poble que té la glòria de parlar-la, lliure de l’enviliment en què la tenia la vulgaritat i la incultura; per fer conèixer, en fi, el mateix poble com l’element més important de l’essència del seu esperit”, també arreu on és parlada i seguint la cèlebre frase de Marià Aguiló [“poble que sa llengua cobra / se recobra a si mateix”]: “perquè n’aprengui a conèixer-se a si mateix i es recobri com a poble”. Calia, doncs, donar a conèixer el català com a llengua literària, estesa a molts territoris i progressivament útil en àmbits influents, més enllà dels populars.
La revista, per l’atenció que tenia, constatava l’ús general generalitzat del català a l’illa en el conjunt dels Països Catalans, però, com sostenia Antoni Salvà, “són comptadíssims els mallorquins que tenen el costum d’escriure en la pròpia llengua”; per això una forma principal de recuperar-la es produirà “mentre els seus fills no la parlin per tot arreu de les terres germanes” i “en totes les ocasions que els sigui possible”. F. S. Aguiló, el mestre habitual de classes de llengua, sostenia que l’illa havia de ser “republicanitzada” i “Mallorca ha d’ésser mallorquinitzada, això és, de cada ciutadà, n’hem de fer, entre tots, un mallorquí cent per cent. Solament aleshores el mallorquí podrà considerar-se un ciutadà del món”.
Dos anys després, l’anàlisi breu de la situació de la llengua que feia Antoni Salvà havia millorat: “Si hi parau un poc d’esment, veureu que a mesura que han anat multiplicant-se els escriptors i les obres en la nostra llengua, ha anat creixent el respecte de Mallorca a la llengua literària i, fins i tot, la depuració de la vulgar parlada familiarment per tothom”. Dues circumstàncies antitètiques es produïen, malgrat tot: la dels mallorquins que renunciaven a la llengua per la qual “els imposaren a l’escola”, però molt entenimentadament en l’any posterior a l’esclat de la commemoració al Principat i a Mallorca del Centenari de la Renaixença (1933), observava Salvà: “La llei que segueixen aquests avenços en respecte i depuració d’una llengua renaixent és la llei mecànica del moviment progressivament accelerat, el qual, cada instant que passa fa necessària una major resistència per a anul·lar-lo”. Certament, així fou, premonitòriament. A Mallorca des de l’estiu de 1936 i a Catalunya des d’abril de 1938. Al creixement nacional hi va correspondre un nivell semblant de destrucció, en força oposada, espanyolitzadora i genocida.
Quan al continent es començava a parlar de cursos de llengua catalana, el maig de 1930, ja se’n feia un a l’ACM, a cura de Jaume Busquets, i la Diputació de Balears i l’Ajuntament de Felanitx responien comunicacions ja en català. Abans de la instauració de la República, a la tardor de 1930, començava un nou curs a l’ACM, amb Estanislau Pellicer i F. S. Aguiló, i un altre a la Joventut Republicana Federal. A Eivissa, en les mateixes dates, Ca Nostra, impulsada per Isidor Macabich, preveia disposar d’una secció de llengua, i, a Mallorca, la revista donava notícia de la iniciativa del caputxí Samuel d’Algaida de constituir escoles gratuïtes on s’estudiaria llengua catalana i literatura i història de l’illa. El llegat del bisbe Campins quan el 1898 establí una Càtedra de Llengua i Literatura Mallorquines i els cursos de llengua catalana que impartia el Seminari d’Eivissa s’hi feien presents.
Abans de proclamar-se la República, amb el tomb que significà per a l’avenç de la llengua, l’ACM prenia dues mesures que definirien bona part la seva acció posterior per la llengua. Intensificar la campanya per la llengua vers l’ensenyament i conformar-ne les eines per al seu ensenyament general. En primer lloc, volia assolir de la Inspecció del Primer Ensenyament la convocatòria d’un curs de llengua per a mestres, una passa indispensable per al seu ensenyament va ser demanar a Jaume Busquets “la redacció d’una ortografia gramàtica, sil·labari, etc. per a ús de les nostres escoles”.
Llengua i República
El Decret de bilingüisme pel qual s’establia a les escoles públiques de Catalunya l’ensenyament de la llengua catalana, en sentit invers per als infants catalanoparlants, o sigui, iniciant-lo totalment fins a fer-la desaparèixer en cursos superiors, va tenir més impacte més enllà del Principat. Entrava, així, una llengua no castellana a l’ensenyament públic de Catalunya. Un diari manresà, a principi de maig, recollia declaracions del ministre Marcel·lí Domingo i que remarcava les felicitacions rebudes: “Ha afegit que des de Balears en rebia també demanant-hi que atengués el decret a aquelles illes, cosa que ja cap dintre el mateix decret”. L’endemà tornava a insistir-hi, referint-se a les demandes gallegues, “el senyor Domingo ha dit que en parlaria en el Consell de demà”. Pel que fa al cas illenc, La Nostra Terra recollia: “Quan a Mallorca es tengué coneixement del Decret de bilingüisme concedit a Catalunya, se sentí el desig, podríem dir, unànime, que dit Decret es fes extensiu a Balears”. S’afegí a la demanda, ultra l’ACM i La Nostra Terra, la Diputació provincial, ajuntaments i entitats. Com sigui (com acabem de veure) que Domingo s’hi comprometé dues vegades, varen demanar a les corporacions oficials que esbrinessin com era que la petició no arribava al Consell de Ministres. També enviaren dos telegrames des de l’Associació, signats pel president Emili Darder i F. S. Aguiló, al Ministeri i al diputat mallorquí Gabriel Alomar, en què es preguntava com era que, després d’anunciar-ho dos cops, no s’aprovava. El mateix sentit tenia l’editorial de la revista de maig de 1931. Un any després, amb motiu de la diada d’unitat de les “Terres Catalanes” feta a Reus, era el governador civil de Tarragona, Ramon Noguer i Comet, històric membre del nacionalisme republicà, qui, davant de la demanda de totes les entitats presents a l’acte de demanar al Govern espanyol quin era l’estat de la demanda.
L’ACM i La Nostra Terra aprofitaven l’avinentesa.
Sense possibilitats d’introduir a l’ensenyament primari l’ús de la llengua catalana per la via de l’ampliació territorial del Decret, l’ACM actuà des de l’ús de les pròpies forces. Per això s’afanyava a editar el llibre de Busquets per a escoles, que apareixeria l’octubre de 1931, llest per al nou curs, amb el títol Curs pràctic d’ortografia i elements de gramàtica i, sense el suport de l’Associació, seguint també les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, apareixia, al seu torn, Ortografia mallorquina, de F. B. Moll.
Des d’El Magisterio Balear, Josep Rosselló Ordinas proposava crear “una comissió tècnica o lingüística formada per persones coneixedores de la nostra filologia, a la qual es poguessin fer totes les consultes”, com s’anava fent ja al Principat a cura de diferents entitats i els serveis de la Generalitat. Mentre no es convocava, n’assumia l’encàrrec l’ACM.
La convocatòria de cursos que ja havia començat abans del 14 d’abril, començava amb un dedicat a personal docent, amb l’acord de la Inspecció d’Ensenyament i en un edifici escolar públic, amb 60 alumnes inscrits: bona quantitat. Aquests cursos, però, no tingueren continuïtat.
Sí que en tingueren els dedicats al públic general, a la tardor de 1931, com el que es feu a Sóller, al Foment de Cultura de la Dona, i un de nou la primavera de 1932. Per això demanava la revista que calia que altres pobles mallorquins fessin semblantment, amb dos cursos més convocats per l’ACM a Palma, dictats per Aguiló i Pellicer. A principi de 1933, Aguiló començava un nou curs de mallorquí (el tercer que els feia), amb 32 alumnes inscrits, a ciutat. A mitjan 1933, a Binissalem, 100 inscrits participaven en el curs organitzat per la delegació de l’APEC de l’ACM, amb quatre professors: Miquel Gralla, Estanislau Pellicer, Andreu Ferrer i Ramon Morey. Pel nombre de professors i d’alumnes, podria tractar-se de quatre cursos alhora. La mateixa entitat feia una altra activitat a Consell, es tractava del concurs de lectura i escriptura catalana adreçada als escolars de la vila, al final de curs de 1933.
A la fi de 1933, la revista, ressenyant les activitats de l’ACM, anunciava que “com cada any”, Aguiló inaugurava el curs de llengua, amb 20 alumnes, a Palma. El mateix s’esdevenia el 1934 (que seguia l’hivern-primavera de 1935), i a Sóller, a càrrec de la mateixa entitat esmentada, per Miquel Arbona. Així doncs, a Mallorca es convocaren, entre 1930-1936, entre una quinzena i una vintena de cursos de llengua catalana, que, malauradament, no tingueren concreció, com sí que ho tingueren al Principat, a la Catalunya del Nord i al País Valencià en cursos postals o en premsa: La Nostra Terra no n’esmentà cap des de la seva consignació d’activitats.
L’any 1935, sota la iniciativa de l’Associació, es creava una comissió de literats i gramàtics (Busquets, Moll, Aguiló, Joan Pons i E. Pellicer) per assolir una “entesa” entre “els escriptors mallorquins [...] respecte a la unificació ortogràfica de la llengua escrita i a la possible consideració de les formes sintàctiques, de flexió i de conjugació i del lèxic peculiar de la varietat dialectal mallorquina dins de la unitat de la llengua catalana”.
Per abastar més enllà de les pròpies forces i de l’illa de Mallorca, amb receptivitat cap a la Diputació provincial, a la tardor de 1931, i tenint en compte que “és molt poca la gent que té coneixements elementals del nostre idioma, de la nostra història, de la nostra geografia [...]”, en la “desorientació general” l’ACM proposava a la Diputació de constituir càtedres d’estudis baleàrics. A Mallorca hi seria al capdavant l’ACM, a Eivissa Macabich i a Menorca Joan Hernández Mora, els quals així “s’encarregarien de facilitar al poble els estudis de la nostra llengua, de la nostra literatura i de la nostra història”. Més endavant, s’afegirien al pla d’estudis final, aprovat per l’ens provincial també estudis de folklore, art i arqueologia: ambiciós, tot plegat. El llibre de Busquets havia de servir per als cursos de llengua que s’hi fessin. No sembla que tinguessin gaire tirada, perquè La Nostra Terra no n’esmenta el desenvolupament.
Fora de l’àmbit educatiu, primari o per a tots els públics, l’avenç de la llengua catalana a Mallorca segueix alguns avenços en les administracions públiques, però migrats en un àmbit que la premsa catalana té molt apamat; per exemple, l’avenç de l’ús del català en premsa i edició i en els rètols i documentació pública, privada o dels governs locals. A mesura que diferents publicacions en altres llengües, com la castellana o altres europees van apareixent, a la primavera de 1933 quan s’assabenta que apareixen tres setmanaris en anglès, un en alemany i un en francès, alça la veu la revista: “I en català de Mallorca?” Són comptats els negocis o entitats que retolen en català a Palma o a Sóller.
Pel que fa a les administracions locals, a Palma es fan bans bilingües a principi de 1932 i, en un avenç important, el Ministeri de Governació autoritza els ajuntaments de les Illes “perquè posin als programes d’oposicions a places de funcionaris municipals, amb caràcter obligatori, el coneixement de la llengua catalana”, circumstància que rebaixa l’Ajuntament de Palma a “mèrit”. Això fa exclamar a la revista: “Cada dia s’imposa la tasca de mallorquinitzar Mallorca, reduïda avui a l’estat de colònia, en l’ordre polític i cultural”, fins i tot a mitjan 1933 al Ple de Palma es qüestiona la redacció bilingüe de documents municipals: “No ignorem que la llengua oficial és encara, com en temps passats, la castellana”.
Sant tornem-hi
Comptant amb les pròpies forces, amb resultats desiguals enllà, en la Junta general de l’ACM de 1936 (la darrera de l’entitat) es feien tres propostes importants. Joan Sanxo proposava que es nomenés una comissió per estudiar l’actuació de l’ACM com a delegada de l’APEC, i que es reprengués una relació estroncada tot d’un plegat; Moll demanava treballar per la publicació d’una pàgina en català a la premsa local (amb possibilitat de divulgar-ne lliçons?) i, tornant, al principi, “se tracta amplament de la necessitat de fer gestions perquè s’estengui a les Balears el decret dit del bilingüisme escolar”. Com també s’afirmava per al País Valencià, poc abans de l’esclat de la Guerra civil, en l’últim número de l’admirable La Nostra Terra, el Consell de Ministres havia de dur un nou decret de bilingüisme escolar per a altres països no castellans, més enllà de Catalunya.
El juliol de 1936 s’aturava en sec tan brillant acció, Francesc de Borja Moll va ser la persona que va poder mantenir el fil de continuïtat entre ACM impulsant l’Obra Cultural Balear des dels anys seixanta, fenomen poc freqüent en aquesta tasca.