El PI - Proposta per les Illes, el partit de centre autonomista, l’any passat quedà sense representació al Parlament balear. Ara intenta sobreviure en un context hostil, i, per si li mancava quelcom, un grapat d’antics militants d’Unió Mallorquina (UM) vol refer el partit per competir en el mateix espai i presentar-se a les eleccions de 2027. I no es pot descartar que un altre grup, escindit del PI, acabi fent el mateix.
La situació de l’àmbit ideològic i polític del centre autonomista, regionalista o nacionalista —així s’han definit al llarg del temps els diferents partits— és prou confusa i omple d’incerteses el seu futur. L’únic clar és el que el PI, que el 2019 arribà a 31.290 vots, l’any passat es quedà en 16.927 suports, 1.800 per sota d’obtenir un diputat —amb una reducció del 46% dels votants en quatre anys.
L’àmbit que el PI representa actualment ha demostrat tenir prou votants per entrar al Parlament amb dos diputats o tres i, segons com hagin anat la resta de resultats, s’ha pogut erigir —com va passar en temps d’UM— en àrbitre de la governabilitat. Tanmateix, quan les urnes li han somrigut, les direccions executives de la formació representativa —ara el PI, abans UM— no han sabut o no han pogut aprofitar l’ocasió per créixer orgànicament, consolidar el projecte i aspirar a ser quelcom més que una formació amb un suport tan minso com que, quan les coses li han sortit malament, ha quedat fora del Parlament.
En aquests moments, el PI lluita per surar i encarar les eleccions de 2027 amb mínimes garanties. Segons els experts consultats per aquest setmanari, no ho tendrà fàcil. Ni ell ni tampoc una hipotètica nova UM, que, com s’ha dit, volen reflotar un grapat d’antics militants. Amb una sola candidatura electoral ho tendrien difícil, segons diuen els experts, però amb més d’una oferta seria impossible que alguna obtengués representació.
D’UM al PI
UM ha estat el partit de l’espai regionalista o nacionalista de centre que més èxit ha tengut. A les eleccions de 1995 va obtenir dos diputats —sobre 59— per Mallorca i a partir de 1999 foren tres escons els que el convertiren en la força decisiva fins al 2007.
Munar va modelar el partit a la seva voluntat. Com ella mateixa va reconèixer en certa ocasió a aquest setmanari, no volia tenir una formació com les altres, amb aspiracions de créixer en vots, escons i eixamplar l’espai. S’estimava més tenir pocs diputats i ben controlats, suficients per decidir el Govern i el Consell de Mallorca. El peculiar model de partit no va funcionar malament. Tot el contrari: entre 1995 i 2007 fou el centre de la política mallorquina i balear.
Tanmateix, tot es torçà a partir de 2007 i, com és conegut, el febrer de 2011 UM va desaparèixer sota una allau de casos de corrupció. El seu president d’aleshores, Josep Melià, va convocar un consell polític per aprovar la creació d’un altre partit, Convergència per les Illes (CxI). UM quedà en suspens.
En paral·lel a la creació CxI, un grup escindit del PP, creà la Lliga Regionalista, sota el lideratge de Jaume Font. Ni l’un ni l’altre varen obtenir representació a les eleccions al Parlament de 2011. L’any següent es fusionaren i va néixer el PI - Proposta per les Illes. Havia de ser el partit que, renovat, substituís amb més força si calia l’antiga UM.
Però no va ser així. Els seus tres diputats de 2015 no van ser decisius. Ni tampoc els altres tants de 2019. Aleshores entrà en una intensa guerra fratricida que portà a successius congressos extraordinaris que no solucionaren res. I a les eleccions de 2023 el PI va desaparèixer del Parlament.
Centre autonomista
Per què aquesta incapacitat del centre autonomista, nacionalista o regionalista per fer quallar un projecte polític que pugui tenir èxit electoral?
“No hi ha una sola resposta; hi intervenen diversos factors”, diu Gonzalo Adán, director del Instituto Balear de Estudios Sociales (IBES), l’entitat demoscòpica que fa les enquestes d’intenció de vot per al diari Última Hora de Palma. “Els vots en teoria hi són, però cap partit d’aquest àmbit els ha sabut aprofitar per convertir-los en el trampolí des del qual llançar una formació que pugui acabar assolint un gran suport popular”, afegeix el psicòleg social, coautor de l’obra —de dos toms, editats el 2013 i el 2015— d’anàlisi electoral El complejo comportamiento del voto en Baleares.
L’especialista sempre ha defensat a través de les seves anàlisis que ha existit una borsa de potencials vots per a una oferta electoral única que aixoplugàs el regionalisme, el nacionalisme de centre no sobiranista, l’insularisme conservador i, fins i tot, algunes de les expressions polítiques ultralocalistes —d’àmbit municipal— que s’han esdevingut a cada illa. “Les enquestes i l’experiència de l’agregat històric electoral ens demostra que hi ha, o almenys hi havia fins l’any passat, al voltant d’uns 30.000 vots que, en funció dels resultats dels altres partits, podien permetre a una candidatura així obtenir dos o tres diputats”.
El PI recollí el 2015, si fa no fa, el mateix vot que l’antiga UM. Però no l’any passat. “El 2019, el PI entrà en una espiral d’autodestrucció enmig d’un context de creixent polarització en clau de vot nacional que evidentment el perjudicà; tot això afegit a una evident crisi de lideratge pot explicar l’escàs botí electoral de l’any passat, però el problema d’aquest àmbit va més enllà de la circumstància concreta”.
Per a Adán el problema és estructural: de definició de l’àmbit ideològic on es mou, de definició de l’oferta política i electoral que l’ha de representar i de lideratge reconegut. Cap de les tres condicions es va resoldre positivament el 2023, a entendre seu. “Per tant, el resultat no pot estranyar”.
I si, a més, ara hi ha gent que vol recuperar les sigles de la desapareguda UM, “tot serà encara molt més complicat”, diu l’especialista. “Tots els que aspiren a protagonitzar l’àmbit regionalista-nacionalista de centre haurien de ser conscients de la seva situació i em fa l’efecte que no ho són. Si hi hagués més d’una oferta electoral (el 2027), seria impossible que alguna arribàs al 5% per obtenir escó”.
L’intent d’un grup d’antics militants d’UM de reflotar és vist críticament per Sebastià Salas, advocat i analista polític: “Me pareix que només és una ocurrència d’un grapat d’amics”, diu aquest habitual de tertúlies d’actualitat i columnista, bon coneixedor de l’univers del centre regionalista-nacionalista balear. “Quan vaig veure al diari la foto d’aquell pretès consell polític d’UM, tot d’una em van venir a la ment els molts casos de corrupció que acabaren amb el partit. No crec que sigui una forma d’il·lusionar ningú. Me va parèixer que allò no passava de ser una reunió d’amics per xerrar dels vells temps. La reconstrucció la veig francament difícil”.
Per a Salas, com per a Adán, el problema és estructural. “El PI va caure víctima de la manca de lideratge i de definició del projecte. Està molt bé dir que et vols inspirar en Coalició Canària i cercar suports municipalistes, però això, igual que passava abans quan UM tenia de referent el PNB, no serveix de res per si sol. Si no es té un projecte propi i en cada una de les illes, no només a Mallorca, i amb un lideratge clar, no funcionarà”.
Adán no s’explica per què no ha arribat a quallar mai un projecte polític així. “Les condicions, diguem-ne teòriques, hi són: una regió amb llengua pròpia, una estructura de partits semblant a la d’altres regions —Canàries, País Basc, Catalunya, Cantàbria, Navarra...—, on han funcionat formacions d’aquest estil, enquestes que ens indiquen l’existència d’una borsa de vot potencial suficient..., però no ha funcionat mai a la pràctica”, almenys “en el sentit de crear una oferta política amb prou suports socials i representació electoral”.
“Podria ser que a aquest àmbit li hagi passat l’oportunitat per davant i no l’hagi sabuda aprofitar”, aventura el politòleg Eli Gallardo, autor del llibre inèdit —d’immediata publicació— El año que votamos peligrosamente, una anàlisi dels resultats de les diferents convocatòries electorals de 2023. “La teoria ens indica que hi ha els elements per poder fer quallar una oferta” d’aquest estil, però la realitat “és que actualment no existeix”, i el context no l’afavoreix ara ni a mitjà termini, més aviat tot el contrari: “La polarització entre els dos grans (PP i PSOE) i el vot en clau nacional no s’aturen, sinó que van a més en cada elecció, cosa que juga en contra de l’espai regionalista-nacionalista de centre. A més, el PI no té un lideratge de pes i, per si faltava qualque cosa, ara resulta que n’hi ha que volen recuperar les sigles d’UM, marcades per la corrupció”. I per afegitó, “el PP de Marga Prohens juga la carta d’un cert regionalisme a l’estil del PP de Gabriel Cañellas, cosa que estreny encara més els marges on podria jugar el PI o qualsevol altra oferta en el seu lloc”. Tot plegat fa que sigui “molt, molt difícil que se’n puguin sortir”.
Els tres analistes insisteixen contínuament en l’important que és el lideratge per a un projecte d’escasses dimensions com el PI o, abans, UM. Per a tots tres, Munar representava —al marge d’altres consideracions— un lideratge fort i clar, igual que ho podria haver estat el de Jaume Font al capdavant del PI, però d’ençà que ell abandonà el partit no ha sorgit ningú que el pugui substituir amb garanties i tampoc el podria aportar una UM marcada pel pes de la corrupció: “La manca de lideratge llastra molt qualsevol intent de reorganitzar aquest àmbit”, sentencia Gallardo.
Salas també apunta una altra raó, de caràcter sociopolític, que explicaria la manca d’èxit d’aquest espai a les Balears: “Aquí la burgesia no ha apostat mai per una oferta pròpia, autòctona; no ha passat com a Catalunya, País Basc, Cantàbria, Canàries... Aquí la referència política d’aquest sector socioeconòmic sempre ha estat el PP”. Coincideix amb Gallardo que el PI no va saber o no va poder aprofitar la gran oportunitat de la profunda crisi del PP que va deixar José Ramón Bauzá a partir de 2011. A pesar que va obtenir tres diputats el 2015, el PI es mostrà impotent a l’hora de crear un projecte engrescador per als sectors de la base social més regionalista del PP. “Ara, amb Prohens, és encara més difícil”, diu Salas, el qual insisteix que el fet que “la burgesia no hagi jugat mai aquesta carta” política condemna el projecte a uns nivells de suport molt reduïts.
I això, arrodoneix Gallardo, “suposa que qualsevol projecte orgànic d’aquest àmbit estigui exposat a un risc enorme fruit de la seva debilitat estructural: una variació a la baixa del suport, per qualsevol motiu, el posa en risc de perdre la representació, com va passar l’any passat. Pretendre que la suma del PI amb la marca de la corrupció que és UM, algunes aportacions municipalistes i d’altres grups es pot arribar a fer un tot orgànic prou engrescador que solucioni el problema és molt de suposar. Ni és fàcil ni el context els ajuda”.
I, com s’ha dit, no només és el PI i la nova-vella UM que poden disputar-se el mateix i reduït espai el 2027, sinó que no es pot descartar que un tercer grup —escindit del PI, que s’anomena Per Balears— tengui també igual intenció. El genial Johan Cruyff analitzà en certa ocasió que la situació del Barça es resumia en el fet que hi havia “massa caps per a tan pocs indis”. Talment com si fos una magistral anàlisi política del que passa en el centre autonomista, nacionalista i regionalista balear.