“Estimat Joe”. Així encapçalava Adi Enberg les cartes “més afectuoses” a Josep Pla.
El director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, Xavier Pla, se n’ha llegit moltes, de cartes. De l’Adi Enberg, la primera relació estable de l’escriptor empordanès, se’n guarden dotzenes. Però, en total, hi ha 35.000 cartes desades a l’Arxiu de Mas Pla. I no només cartes: contractes, programes, rebuts de la cosa (aparentment) més insubstancial —la factura d’un mapa de Gènova comprat a Barcelona—, fins i tot una prova històrica que permet datar l’antiguitat del Mas Pla: un capbreu del 1333 que remunta la presència de la família Pla en aquell racó de l’Empordanet a set segles.
Xavier Pla ha pogut llegir 4.000 cartes, ha remenat fins a rescatar l’aparentment insubstancial factura del mapa de Gènova, ha burxat fins a descobrir el paper on Pla va anotar on va passar cada dia dels anys 1936, 1937, 1938 i 1939 —la clau que permet aclarir, una mica, el seu paper durant la Guerra Civil espanyola: periodista, propagandista, soldat, espia?—, la llista que demostra que no van parar de bellugar-se amunt i avall per Europa. La mitificada estada a Marsella? Falsa. No s’hi va estar mai més d’una setmana.
La biografia de Josep Pla que ara es presenta és el fruit d’un treball de Xavier Pla de més de deu anys, l’exposició de les proves rescatades d’immersions periòdiques en la profusa documentació, la literatura de Pla, les fonts indirectes i les referències dels últims amics que el van tractar. Però és també una obra literària del mateix Xavier Pla, que no ha volgut fer una obra cronològica, freda i analítica. Xavier Pla defensa una tesi sobre l’escriptor i la va desenvolupant amb totes les eines que li ha donat l’estudi de la seua obra i el treball de recerca sobre la seua vida.
Per començar, la biografia acaba on normalment comencen les obres convencionals. L’última frase d’Un cor furtiu és “Em dic Josep Pla i Casadevall. Vaig néixer a Palafrugell (Empordà petit) el 8 de març de 1897...”. Xavier Pla comença d’una altra manera: “A Josep Pla li agrada portar roba dels altres”. I aquest últim capítol acaba: “Potser, en realitat, com més coses se saben de Pla, menys se’l coneix; com més es busca el seu jo íntim i solitari, més s’allunya. Com més a prop, més lluny. Lluny de tot. Lluny de tu. Lluny de mi.”
Xavier Pla recorre aquí a la tècnica tan planiana de la falsa modèstia. La biografia aporta dades noves que permeten conèixer més bé Josep Pla. Sens dubte.
El títol d’Un cor furtiu reuneix dues idees que són molt presents en tota l’obra, segons explicava Xavier Pla en la presentació de la biografia. “El cor: de manera real o metafòrica travessa tot el llibre”. Fisiològicament, el cor va ser l’òrgan que més va condicionar la salut de Pla: “Sempre va tenir molt bona salut i va resistir molts anys, però va tenir tres atacs de cor. Era l’únic que li fallava”. L’últim dels infarts el va passar sol, al Mas Pla, tota una nit: dotze hores fins que algú el va trobar, per sort, encara viu.
Metafòricament, el cor de Pla és també protagonista del llibre “Era un antisentimental i volia transmetre aquesta imatge”, però el fet, adverteix Xavier Pla, “és que va ser molt estimat i sorprèn que totes les dones amb les quals ha tingut relacions el continuen estimant després de la separació; continuen preocupant-se per ell anys després”.
I l’adjectiu furtiu també s’hi adiu, sentimentalment, professionalment i vitalment, en molts sentits: “És algú que intenta amagar el seu cor”, el seu sentimentalisme, “però també és un escriptor furtiu de moltes maneres”. La seua principal obra literària, per exemple, és El quadern gris, que representa que és “un dietari de joventut, però en realitat és un diari reescrit moltes vegades fins que pràcticament funciona, més enllà de la forma de dietari, com a novel·la d’aprenentatge”. Un escriptor que desapareix en benefici del personatge. O de la literatura.
Per acabar, Xavier Pla recorda que l’autor d’El carrer estret tenia tirada per les activitats furtives (caça, pesca i contraban)” fins al punt d’emprendre amb el seu germà Pere una aventura de contrabandista amb el vaixell El Mestral, extraordinàriament equipat amb un motor mai vist a l’Escala. A la biografia hi ha un capítol dedicat a aquesta aventura que el 1944 els portà a Gènova a carregar termòmetres de mercuri i altres productes farmacèutics. Una odissea que acaba frustrada al port de Seta.
Espia o propagandista?
Les principals novetats de la biografia de Pla sobre Pla són sobre la seua faceta de propagandista antirepublicà, la de passador i la de les relacions sentimentals, tot i que Xavier Pla tria, entre les més rellevants, la poesia inèdita que va descobrir entre els seus papers, un “Poema” on la “disposició gràfica i formal dels mots”, diu el biògraf, “l’acosta al cal·ligrama, aquesta vegada més a prop de Salvat-Papasseit que dels de Junoy”.
Sobre els anys de la guerra, Xavier Pla ha descobert diverses coses. La primera desmenteix la creença que, durant la Guerra Civil, tots els moviments de Pla (i Adi Enberg) havien estat finançats per Francesc Cambó. No. Xavier Pla escriu: “Hafdan Enberg [el pare d’Adi] és el nom clau dels tres anys de guerra. El seu suport econòmic i diplomàtic és fonamental per trobar una sortida a més de dos mesos amagats a Llofriu. Els cobreix, tots dos, amb un passaport. Els protegeix gràcies a la xarxa consular danesa. Els finança amb els diners que té a Noruega”. Per cert, la família Enberg, apunta Pla, “tenia contactes amb València i el món de la taronja”.
La segona cosa és que “sorprenen els seus moviments. Viatgen per França sense parar”. Xavier Pla no sap dir per què. “Tenen una missió? Fugen? S’entrevisten amb gent?”. Està demostrat que han estat treballant per al SIFNE (Servei d’Informació del Nord-est d’Espanya), però treballa d’espia? Xavier Pla ha trobat una denúncia contra Josep Pla per part d’un agent del SIFNE que diu que l’escriptor no feia la feina que se li havia encarregat de vigilar els vaixells al port de Marsella. Pla no hi és, allà, vigilant. Xavier Pla considera que degué fer més de “propagandista antirepublicà” publicant coses en la premsa francesa amb pseudònims.
Però una altra troballa projecta més ombres. Després de la guerra, a Pla se li farà un “certificat de serveis prestats”, on diu que va tenir “buena conducta, pasando como elemento rojo”. Xavier Pla reconeix que aquesta biografia no pot ser “definitiva” sobre el seu paper durant el conflicte. Encara falten dades.
Després de la guerra, és molt probable que l’estimat Joe Pla d’Adi Enberg passi a treballar amb els espies aliats. Xavier Pla va trobar l’agenda de Pla del 1944 i sap amb qui va dinar i sopar cada dia aquell any (perquè pràcticament cada dia dina i sopa amb gent diferent en llocs diferents): sovint són tres americans, identificats com a agents de l’OSS (Office of Strategic Services) —l’agència d’intel·ligència nord-americana, precursora de la CIA— i dos britànics de l’MI9, una altra agència d’espionatge. Els nord-americans han estan directament relacionats amb una xarxa d’evasió que feia passar jueus i soldats aliats des de la França ocupada a l’Estat espanyol per tal de donar-los sortida cap a un tercer país —en el primer cas— i retornar-los a la Gran Bretanya, en el segon. La hipòtesi més probable és que Josep Pla i el seu germà Pere hi col·laboressin, com a passadors, perquè és exactament el que havia dit que feien un resistent antinazi de Palamós, el doctor Dalmau.
De Joe a Josep
Sobre la vida privada de Josep Pla, el biògraf pot entrar més en detall que estudiosos anteriors. El que ha intentat Xavier Pla, tal com ho explicava ell a la roda de premsa de presentació d’Un cor furtiu era convertir les seues parelles en una altra font de la biografia: “El lector havia de poder accedir a les veus d’aquestes persones a les quals Pla mai no dona veu”.
Les cartes han permès això en cas de l’Adi Enberg, perquè n’hi ha moltes i perquè ella (“Estimat Joe...”) s’expressa molt bé (tant en català com en altres llengües). La seva relació és la més intensa intel·lectualment i la més extensa, a pesar de les separacions i infidelitats. Tanmateix, no serà una relació convencional per a l’època. No es casen mai i recorren tot Europa canviant de llit gairebé cada nit durant bona part de la Guerra Civil. Joe, de tant en tant, és cruel i ella li escriu: “Per què no em dius res? (...) Ja no deus tenir ni temps de pensar en mi, i jo no faig res més que pensar en tu, pensar a suïcidar-me, algun dia ho deixaré tot, no puc més”. El deixarà als anys quaranta.
Abans de l’Adi, el primer amor havia estat Mercedes Costa, la filla de la seua dispesera de Barcelona, i “Aly, la desventurada Aly”. L’única sobre la qual Pla escriu públicament: a “La senyoreta Aly Herscovitz”, publicat a Notes disperses, a l’Obra Completa. Com diu Xavier Pla, “ni Adi Enberg ni Aurora Perea ni Consuelo Robles, per dir tres relacions sentimentals importants en la seva vida, no tenen dret a aquestes tres pàgines i mitja que Pla dedica a Alma Herscovitz”. Amb ella va tenir una “relació amorosa intensa” el 1924 i hi tindrà relacions esporàdiques el 1925 i el 1926. “Com que amb els meus diners era difícil de mantenir-la —escrivia Josep Pla en una versió de l’article que no es publicaria—, es guanyava la vida amb qualsevol cosa, i sempre vaig sospitar que entre els seus serveis s’hi comprenia una certa generositat sensual més o menys discreta”. Però Herscovitz és un cognom alemany i ella va ser executada a Auschwitz el 1942.
El 1932, quan Josep Pla tenia 35 anys, coneix Lilian Hirsh, de 20, que passa uns dies de vacances a Calella. “Encara que la passió sensual no durà gaire més d’un parell de setmanes, s’escriuen durant anys”, i ella encara anirà a visitar-lo al Mas Pla 46 anys després, el 1978. Les cartes creuades presenten un Pla sorprenent: l’escriptor diu que la portarà a Itàlia: “Et presentaré els 26.637 cambrers de cafè que conec a Europa. N’hi ha de molt bells. La majoria són uns savis que miren passar el món davant d’ells. Jo hauria volgut ser —si jo hagués tingut aspiracions— un cambrer amb un gran bigoti i una armilla color de cafè amb llet”. Ella li diu que vagi a Zúric i l’instal·larà al seu taller: “Em penso que provaré de pintar el teu retrat. O bé et llegiré poesies de Leopardi en una llum ben suau. Escoltaràs nocturns de Schubert, fantasies de Mozart, cançons de Pergolese. De vegades dansaré per a tu o faré cabrioles, etc.”
De Consuelo de Cadaqués, que era analfabeta, Xavier Pla ha pogut aconseguir una entrevista enregistrada (i inèdita). Amb Consuelo Robles, d’ètnia gitana, i d’uns trenta i pocs en aquella època, Pla hi conviu set o vuit anys a partir del 1949. L’última amant estable de Pla va ser Aurora Perea, que li va retreure la seva dependència de l’alcohol i va marxar a l’Argentina, on es va casar, però va continuar rebent les visites i les ajudes econòmiques de Pla. Les lletres més eròtiques de la literatura de Pla són sobre Aurora i les seues tècniques masturbatòries matinals amb un gatet (no sabem si inspirades per ella o imaginades sense ella).
I l’últim amor de Pla —teòricament, platònic— va ser amb una jove argentina de 16 anys, Luz de Santa Coloma, a la qual va conèixer en un viatge de Buenos Aires a Barcelona quan ell tenia més de seixanta.
La relació sempre va estar vigilada pels pares. En aquest cas, Xavier Pla va poder parlar amb la protagonista, que és psicoanalista, a pesar dels esforços de Pla perquè es dedicara a la literatura: “Ud. deberá escribir la gran novela de la sociedad argentina, deberà ser Ud. el Proust de la oligarquía”. De fet, Luz va publicar el 2005 Los Ortiz Basualdo, un llibre sobre “la història de la família materna”, explica Xavier Pla. Josep Pla no hi apareix. Però anys abans li havia escrit Luz: “Ud. me dio confianza en mí misma, pero además, para mí, en ese momento, algo mucho más importante: la certeza de que la vida (...) la vida vale la pena vivirla”. •