—Al setembre van fer públic una aturada indefinida d’un projecte que ja té dotze anys. En quin moment van prendre consciència que havia arribat el moment de fer aquesta aturada?
—Flora Sempere: Era una idea que ens rondava pel cap de feia temps, però mai acabàvem de decidir-nos. La gent ha de tindre en compte que feia dotze anys sense parar i, al final, això passa factura. Han sigut uns anys meravellosos, en els quals hem aconseguit fites que no hauríem ni imaginat, però sentíem que necessitàvem parar perquè hi hem abocat molta energia.
—Andreu Ferre: Crec que la pandèmia va ser un punt d’inflexió per a molts músics. Teníem una gira programada per al 2020, però tot es va aturar i la tornada va ser difícil. Crec que tots sentíem que calia parar. Ara és moment d’agafar aire i... ja tornarem quan calga tornar!
—Tot va començar amb un concert al Casal Tio Cuc d’Alacant, on havien de fer unes versions de l’Ovidi. Si els hagueren dit que allò era el germen d’un grup que duraria una dotzena d’anys, s’ho haurien cregut?
—F. Sempere: No m’ho hauria cregut per a res. Quan vam començar, jo ni tan sols tenia molt escoltat l’Ovidi i ells m’anaven recomanant i jo anava aprenent... En cap moment pensava que arribaríem on havíem arribat. Sé que no som supermainstream, però si penses com vam nàixer i fins on hem arribat, crec que ens en podem sentir orgullosos.
—A. Ferre: A més, nosaltres no teníem cap pretensió. Es tractava de fer un concert i ja està.
—F. Sempere: Recorde que el problema que teníem era que ens contractaven per a 45 minuts i nosaltres només teníem sis cançons [riu]. I va ser quan vam continuar fent versions i d’ací vam saltar a fer les nostres cançons.
—A. Ferre: Una de les coses boniques és que aquest ha estat un camí molt natural, en absolut forçat. Hem fet quasi sempre el que hem volgut.
—Quan he preguntat els experts sobre quines són les claus del seu èxit, hi ha moltes coincidències: que heu sigut capaços de fer un so molt personal i, alhora, fer-lo evolucionar; que heu creat cançons que han esdevingut himnes, i que, a més a més, és un grup que cau bé, amb carisma. La pregunta els la faig a vostès: quina pensen que ha estat la clau de l’èxit?
—F. Sempere: Hi ha diversos factors, però crec que un dels més importants ha sigut la cohesió del grup. Crec que El Diluvi va prendre forma a mesura que cohesionàvem més el grup, Hem après a escoltar-nos els uns als altres, tot sabent quin era el camp que dominava cadascun de nosaltres. Ens hem respectat molt i ens hem enriquit molt els uns dels altres.
—A. Ferre: Ara que ho deixem crec que podem dir que a El Diluvi hi ha molt de talent. Les veus són talentoses; hi ha músics que són increïbles; gent que és bona fent lletres... Som un grup de gent amb talent que hem sabut adaptar-nos a l’escenari.
—En els darrers tres discos han mantingut el folk com a base, però han incorporat altres estils i sonoritats. El disc Junteu-vos és, probablement, un punt d’inflexió. Com ha estat el procés?
—F. Sempere: Crec que aquest ha sigut un procés natural. La música va evolucionant i cadascú escolta coses noves i sonoritats noves. No tindria cap sentit que continuàrem fent el mateix que fèiem al principi, perquè també com a músics hem evolucionat. Jo soc, en termes generals, poruga a l’hora d’incorporar innovacions i són els altres membres del grup els qui m’empenten. Ens han anat sorgint idees, has d’anar renovant-te.
—A. Ferre: Crec que, sense perdre aquella filosofia folk de fons valencià, hem aconseguit explorar i arribar més lluny. A Junteu-vos, efectivament, vam introduir de forma definitiva els sintetitzadors, els efectes, els filtres per als instruments... No sempre és un procés fàcil, però el resultat, crec, ha estat satisfactori. Crec que hem aconseguit tenir una sonoritat reconeixible.
—D’altra banda, han sigut capaços d’arribar a diferents generacions i, especialment, han esdevingut un grup per a les famílies. A El Diluvi igual se’l pot programar a les 12 del migdia, a les 6 de la vesprada, o les 12 de la nit.
—F. Sempere: Pense que és positiu arribar a tot aquest públic. Podem tocar per a xiquets —i en aquest sentit, crec que hem fet saó—, però també per a adults. i això és un avantatge. D’altra banda, això és una arma de doble fil: pots tocar a qualsevol hora, però tampoc no eren mainstream en cap dels camps.
—A. Ferre: És bonic que als concerts vinguen pares i fills. Hem vist xiquets que han passat de vore’ns en set anys a tenir-ne disset i ser preuniversitaris!
—Què esperen dels concerts de comiat?
—A. Ferre: No plorar molt!
—F. Sempere: A mi m’agradaria que la gent isca contenta d’haver fet aquest trajecte amb nosaltres. No sabem si és un final d’etapa o si tornarem d’ací a un any o d’ací a cinc, però tanquem una etapa i voldríem que la gent isquera d’ella feliç. Si hem de riure, riurem; si hem de plorar, plorarem, però, sobretot, volem compartir-ho.