Schlögel, de 76 anys, va estudiar filosofia, sociologia, història de l’Europa Oriental i eslavística a Berlín, Moscou i Sant Petersburg. Fins al 2013, fou professor d’història de l’Europa de l’Est a la Universitat Europea Viadrina a Frankfurt de l’Oder i és autor de nombrosos llibres.
—Professor Schlögel, unes eleccions presidencials a Rússia no havien estat mai manipulades d’una forma tan contundent ni havien gaudit de tan poca legitimitat. Per a què li cal encara tota aquesta farsa, al dictador?
—Aquestes suposades eleccions són naturalment una gran escenificació, però les escenificacions no són simplement una mera aparença. Jo crec que el Kremlin es pren molt seriosament aquesta votació. Putin vol obtenir-ne la legitimació per als pròxims anys. Per mi, hi ha dues coses que estan relacionades. El 18 de març, l’endemà de les “eleccions” a Rússia, és el desè aniversari de l’annexió de la península de Crimea. I la “campanya electoral” va acompanyada dels atacs constants i els bombardejos sistemàtics d’Ucraïna. Diumenge, Putin vol tornar a celebrar un triomf, confirmar-se en el càrrec i demostrar que té Ucraïna als seus peus.
—Tem que Putin aconsegueixi els seus objectius tant a Rússia mateix com a Ucraïna?
—Per mi, la història és oberta. Nosaltres no estem condemnats a veure com Putin ocupa el poder fins al 2030, i de cap manera és segur que surti triomfal d’Ucraïna, fins i tot encara que la situació allà sigui ara mateix molt inquietant.
—Veu vostè motius concrets per a l’optimisme o més aviat opina bàsicament així?
—Aquesta no és la meva opinió com si fos una pregària o una figuració amb final feliç, sinó que és ben racional. Les darreres dècades han anat passant coses que eren inesperables, tant per a bé com per a mal. De cop, a la Unió Soviètica va aparèixer Mikhaïl Gorbatxov, un “heroi de la retirada”, com el va anomenar l’escriptor Hans Magnus Enzensberger. Jo no estava preparat perquè un líder mercenari anomenat Ievgueni Prigojin assagés un aixecament a Rússia o perquè centenars de milers de russos susceptibles de ser cridats a la guerra fugissin del país abans de la mobilització.
—Amb tot, el món no estava preparat per a un atac contra Ucraïna que ja enfila el tercer any.
—Això és cert. En tenia un cert temor, però no m’ho podia arribar a imaginar, com tampoc m’esperava l’annexió de Crimea i l’ocupació del Donbàs ara fa deu anys. La meva idea era que la societat russa, després de la caiguda de la Unió Soviètica, estaria tan ocupada amb si mateixa, a superar el caos i portar una vida normal, que podria resistir les derives i aventures imperialistes.
—Vostè és una de les persones d’Alemanya que millor coneix la història russa. La seva trajectòria vital està estretament lligada amb aquest país. Pot tolerar encara avui dia Rússia?
—Com ho hauria de dir això? Per descomptat que s’estan esfondrant idees i esperances. Però l’anàlisi que jo faig ara no té res a veure amb un amor frustrat. Per mi, tot plegat és més aviat un impuls per començar a examinar de bell nou la història russa, tal com es va fer amb la llargament ignorada història pròpia d’Ucraïna.
—Després de l’annexió de Crimea el 2014 vostè va rebutjar la medalla Puixkin amb la qual Rússia condecora persones en l’àmbit de la cultura i les humanitats pel seu compromís amb l’apropament entre els pobles. En aquell moment, va escriure una carta a l’ambaixador rus en què expressava la seva protesta contra l’annexió. Va arribar a rebre mai una resposta?
—No, no vaig rebre cap resposta per part del llavors ambaixador Vladímir Grinin, encara que ens coneixíem i havíem mantingut converses sobre una exposició a la Casa Russa de Berlín sobre el foment de l’ensenyança del rus a les escoles alemanyes. En lloc d’això, va arribar una mena de linxament digital. Se’m va qualificar d’intel·lectual de l’OTAN. I la tramitació de la meva sol·licitud de visat amb finalitats acadèmiques va quedar en punt mort.
—Heu estat a Rússia d’aleshores ençà?
—Encara hi vaig ser un cop. El 2019 volia anar a veure la frontera amb Ucraïna al sud de la regió del Rostov del Don. Em desperta molt interès la ciutat mateixa, la seva història, els llocs on els alemanys van cometre crims durant la Segona Guerra Mundial, però, sobretot, volia veure com s’arriba a una ciutat des de la qual s’està dirigint la guerra al Donbàs.
—Considera que actualment és la seva responsabilitat informar sobre Rússia?
—Sí, és extremament important que entenguem el que està passant a Rússia, i això no ho dic des d’un punt de vista de reconciliació política, sinó per saber amb qui ens les hem de tenir.
—Amb què ens les hem de tenir realment? Vostè defineix el tipus de poder que Putin ha establert com a putinisme. Per què evita termes tradicionals de la ciència política com autocràcia o dictadura?
—Jo també defineixo Putin com un dictador. Però crec que, quan es parla d’autocràcia o dictadura, se situa Putin simplement en la tradició de l’autocràcia que ha crescut al llarg dels segles i que ens és familiar d’alguna manera. Es converteix simplement en una nova mena de tsar. Amb aquests termes no es recull, però, tot allò nou i concret que ha definit el seu poder. Inclús el terme estat mafiós només recull un aspecte d’aquest poder, però no la seva conversió específica. L’estat mafiós pot descriure amb precisió la relació amb el crim organitzat, però aquí hi ha més coses en joc: el poder dels serveis secrets i l’aparell estatal de terror, el control total dels mitjans i la militarització de la societat.
—No només són les persones d’Ucraïna les qui parlen de feixisme respecte de Rússia.
—A Ucraïna les paraules raixizm o ruixisme han quedat marcades. Jo no dubto a emprar el terme feixisme, però actualment s’utilitza en excés. No hi inclou el mal absolut en la forma del govern de Putin.
—On rau la novetat en la forma d’exercir el poder de Putin?
—El putinisme, a diferència del feixisme italià o el nacionalsocialisme alemany, no ha sorgit d’un moviment de masses i juga amb formes que no han existit en els totalitarismes del segle XX. S’ha originat un sistema en què no hi ha d’haver cap diferència entre allò real o verídic i allò fals o mentida. L’Església ortodoxa i l’aixecament de monuments a Stalin, les coreografies del Dia del Partit i l’entreteniment, el menyspreu d’occident i un apartament en propietat a Manhattan. Tot això va junt. Putin no depèn de les represàlies en massa a l’estil de les purgues estalinistes mentre pugui anar desactivant i aniquilant elements individuals amb operacions quirúrgiques.
—És possible de classificar analíticament i històricament els esdeveniments que s’estan desenvolupant davant els nostres ulls?
—És molt difícil, però crec que ho hem d’intentar en aquest conflicte per estar a l’altura del rival en termes conceptuals i analítics. Aquesta impotència de l’anàlisi que estem observant em recorda als anys trenta del segle passat. Les nostres millors ments, els filòsofs de l’Escola de Frankfurt, Theodor Adorno, Max Horkheimer, el politòleg Franz Neumann a l’exili, van lluitar per trobar unes paraules per definir el que s’estava coent en aquell moment a Alemanya i Europa. Intuïen que s’estava preparant quelcom d’inaudit, però ni els pensadors més perspicaços no van poder arribar a imaginar aleshores el que va passar després del 1938, 1939 i 1941. Em sembla com si ara estiguéssim en una situació comparable, en un nou temps de preguerra.
—Què és el que impulsa Putin en aquesta guerra contra Ucraïna? És la humiliació després de la caiguda de la Unió Soviètica? Putin gestiona aquest trauma amb molt d’èxit, com a vostè li agrada dir.
—Soc escèptic respecte de la idea que a Ucraïna Putin només segueixi una idea imperialista o una de les seves lectures històriques. Estic convençut que ell sent aquest trauma de la humiliació, i la història per a Putin no és sols un decorat, sinó que forma part del seu esquema espiritual bàsic. Tanmateix, crec que el principal motor de tot el que està fent ara Putin és mantenir-se en el poder. Putin necessita aquesta guerra per assegurar-se el poder.
—Quan Putin va arribar al poder fa 24 anys, Rússia era una democràcia feble. Quan va fer el gir erroni?
—Ben aviat, Putin va començar a reformar el sistema. Ell no era el tipus de persona que acceptava l’enfonsament de la Unió Soviètica com a final d’un imperi que havia arribat als seus límits. Ell no tenia el perfil ni l’interès de treure Rússia del curs imperial i convertir el país en una nació moderna, una societat oberta de ciutadans lliures. Putin no té cap idea de com podria ser una Rússia moderna postimperial. No confia en el poble i odia els moviments independents. No tenia cap mena d’interès que les forces que hi havia en aquell moment es poguessin desplegar: empreses mitjanes, els intel·lectuals de la intel·liguèntsia, les forces obertes, formades i patriòtiques. En lloc de tot això, ho ha fet tot per marginalitzar-les, inclosos els seus representants més importants, i per disciplinar-les o fins i tot desactivar-les en casos concrets.
—És a dir que Putin, realment, és un enemic de la modernització?
—Absolutament. Amb el retorn a la propietat de l’Estat, el control dels mitjans de comunicació, la repressió i la censura, està desfent el progrés que efectivament ja s’havia produït a Rússia. Combat els grups i les persones que volen la modernització i l’obertura, els desactiva i només pensa en si mateix. Tot això sona massa bé: realment vull dir que Putin està portant Rússia a l’abisme, però el seu lema en realitat és “rere meu, caigui qui caigui”.
—Per a moltes persones de perfil liberal a Rússia i també a l’exili, la mort de l’opositor Aleksei Navalni va suposar un cop dur. Malgrat els grans riscos, milers de persones es van atrevir a anar a l’enterrament i al lloc de sepultura d’aquest polític opositor. S’ho esperava, això?
—Em va sorprendre i em va commoure profundament. Aquesta gent no havia deixat d’existir, però ara l’hem vista, reunida a pesar de l’amenaça de la repressió. No es tracta d’uns pocs, sinó que és una força present a la societat malgrat tot. Això no vol dir que n’hagi de sortir un moviment que pugui fer caure el sistema.
—Vostè demana suport sense reserves a Ucraïna. Alemanya està fent prou?
—Sempre es diu que el Govern alemany i el seu canceller han d’evitar danys al poble alemany. Del tot correcte. Però la negativa categòrica de proveir Ucraïna amb les armes que realment l’ajudarien a defensar-se permet a Putin seguir escalant la situació. En aquests moments, són els ciutadans d’Ucraïna els que amb la seva vida estan evitant mals majors a Europa, també a Alemanya.
—Fins on cal arribar? L’exministre d’Exteriors Joschka Fischer ha reclamat armament nuclear per a Europa i la reintroducció del servei militar obligatori. Creu que té sentit i que és necessari?
—Jo pertanyo a una generació acostumada a la pau. Fa temps que hauríem d’haver estat preparats per al fet que ja no tenim garantida la nostra seguretat gratuïtament. Hem d’estar preparats per a la defensa de la nostra llibertat i forma de vida, també militarment, en cas d’emergència.
Traducció d’Arnau Ferre Samon