En Dhanush és massa jove per ser un fracassat a la vida, però això és el que l’ha marcat. Té 17 anys, encara és mig barbamec i la seva mirada ja transmet resignació, com si ja hagués viscut prou coses tristes a la vida.
Ben d’hora al matí, quan la xafogor ja es fa notar i els raigs del sol s’escolen entre les fulles dels kumbuks, Dhanush es dirigeix al riu Mahaweli, a la Sri Lanka central, on creua el pas amb barca a l’altra riba per anar a furgar l’arena del terra durant hores fins que els prims braços ja no puguin més.
L’arena del meandre és fina, ideal per a la indústria de la construcció. Al vespre, arriba un camió i li compra tot el que ha pogut extreure. Unes 4000 rupies, uns 12 euros, és el que guanya al dia.
El corrent és fort ara, a principis de desembre, a les darreries de l’època del monsó. De tant en tant alguna barca bolca perquè els recol·lectors d’arena les carreguen en excés. Es diu que molts homes ja hi han mort ofegats.
On hauria d’anar en Dhanush és a l’escola, però sense el seu sou la seva germana Udeni, el fill d’ella Oshada, l’avi Madasamy i ell gairebé no podrien sobreviure.
Sri Lanka podria ser un país desenvolupat. El seu te és conegut arreu del món i els seus paratges són un atractiu turístic. Quan el 2009, després d’anys de conflictes interètnics, els tàmils i els singalesos finalment van arribar a un acord de pau, l’optimisme es va disparar en aquesta illa situada a l’extrem sud de l’Índia.
Els inversors estrangers van concedir al Govern crèdits per valor de milers de milions d’euros, però aquest va dilapidar gran part d’aquests diners en projectes constructius especulatius. L’abril de 2022 el país ja no estava en situació de tornar els seus deutes i l’economia es va enfonsar. D’ençà d’aleshores, van mal dades per a en Dhanush i la seva família.
El Govern ha portat a terme una gestió poc intel·ligent, però aquest no és l’únic motiu pel qual el país està en fallida. Alguns altres estats de l’anomenat sud global, països com Zàmbia, El Salvador o el Pakistan, estan passant per crisis similars.
Des de l’inici de la pandèmia, 15 estats s’han declarat en bancarrota i, segons l’organització Debt Justice, uns 40 més no estan en condicions de tornar els seus crèdits. El secretari general de l’ONU, António Guterres, va parlar l’estiu passat d’una “fallada sistèmica”.
El desastre té l’origen en una bombolla creditícia de bilions de dòlars que es va començar a generar l’any 2010. En aquell moment, després de la crisi financera, els tipus d’interès eren irrisoris, de manera que als països desenvolupats gairebé no es podien fer diners a través d’inversions. Per això, institucions financeres privades, com Blackrock, HSBC i Goldman Sachs, van invertir molts milions en països en desenvolupament que atreien rèdits clarament superiors. De la mateixa manera, el Govern de la Xina va concedir generosos crèdits al sud global, no només però també, per guanyar pes geopolític.
“Els països en desenvolupament van guanyar, de cop, accés als mercats de capital internacionals”, diu l’economista Ulrich Volz, que investiga sobre la crisi global del deute a la Universitat de Londres. “Gairebé podien arribar a triar a qui volien demanar els diners.” L’endeutament dels estats va doblar-se.
Llavors va arribar la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, que van causar un terratrèmol en el sistema econòmic mundial, i la bombolla dels bilions de dòlars va explotar.
Fins i tot aquells governs que van portar una gestió relativament bona es veuen obligats ara a contenir la despesa, cosa que solen fer a costa de la població, retallant despesa en l’àmbit social, de salut i d’educació. “El resultat és la misèria de milions de persones”, diu Carmen Reinhart, execonomista en cap del Banc Mundial.
Uns 165 milions de persones han caigut entre el 2020 i el 2023 per sota el llindar de la pobresa segons la recerca del Programa de Desenvolupament de l’ONU. Aquestes xifres equivalen a més d’una tercera part de la població de la UE. Com és la vida d’aquestes persones?
La casa on viuen en Dhanush i l’Udeni és a la vora d’un camí enfangat a la vora de la població de Janaudanagama, que es podria traduir com “el poble de les persones felices”. Les plantes del jardí estan podades i la façana, d’un color turquesa, està plena de taques. Udeni voldria passar-hi una mà de pintura, però això no s’ho poden permetre.
“Sempre hem viscut en la pobresa”, diu aquesta dona de 26 anys. “Però ens en sortíem.” Des que l’Estat va fer fallida, la pobresa s’ha convertit en misèria.
L’Udeni és prima i baixeta, fins i tot per als estàndards de Sri Lanka. Capta situacions i persones immediatament i coordina amb confiança els afers familiars. En una altra part del món tindria moltes opcions de fer alguna cosa important.
Al rebedor de casa hi ha retrats familiars, records de la infantesa dels dos germans, que sempre han tingut una relació molt estreta.
Al poc de néixer en Dhanush, l’Udeni havia anat a cercar una ampolla de llet per al seu germà. Quan tornava a casa, un gos li va causar ferides molt greus a l’esquena. Va perdre molta sang, però va poder arribar amb l’ampolla fins a la clínica. Encara avui té l’esquena plena de cicatrius. “Des que tinc ús de raó que només he tingut la meva germana”, diu en Dhanush. “I la meva germana, només a mi.”
A la cuina brunzeix una nevera moderna. Les parets per damunt de la zona de treball estan cobertes de rajola. Són coses que no tothom té a Sri Lanka. Relíquies d’un temps en què a la família li anaven millor les coses.
Als anys 10, quan els crèdits milionaris fluïen, la mare va marxar a l’Aràbia Saudita per treballar-hi en el servei domèstic. Hi guanyava 85.000 rupies al mes, aleshores gairebé 600 euros. Gran part dels diners els enviava a casa. El pare venia fruita al mercat.
Mentre la família estalviava una mica, el Govern mirava de reformar l’economia. Feia temps que el país vivia per sobre de les seves possibilitats, importava més que no exportava i així s’anava endeutant cada cop més a l’estranger. El novembre del 2015, Ranil Wickremesinghe, llavors primer ministre, va prometre de reduir les importacions i impulsar la producció i l’exportació de béns d’alta tecnologia, a més de modernitzar un sistema fiscal esgotat.
Tanmateix, el Govern quedà dividit i no aplicà les reformes. El 2019 no va ser reelegit. Poc després de jurar el càrrec, el nou president, Gotabaya Rajapaksa, va abaixar els impostos, cosa que va provocar un augment alarmant de l’endeutament de l’Estat.
Va ser la mateixa època en què l’Udeni es va quedar embarassada i va anar a viure a casa de la família del seu marit. En Dhanush tenia por que després de perdre la mare també perdés la seva estimada germana. Però l’Udeni va tornar el juliol del 2020 amb el petit Oshada, que llavors tenia un any de vida. Diu que el seu marit la maltractava, però no en vol parlar gaire més.
Mentre la família es reorganitzava a casa, l’economia de Sri Lanka va col·lapsar. La pandèmia va anul·lar el sector del turisme, del qual depenia més d’una desena part de l’economia. L’endeutament de l’Estat aviat va superar el producte interior brut. I les agències d’avaluació de crèdit van començar a tenir cada cop més dubtes sobre la qualificació creditícia de Sri Lanka.
A les acaballes del 2020, gairebé ningú no prestava diners a l’Estat. El Govern va utilitzar les reserves de divises del Banc Central per atendre els préstecs que venien, però es van exhaurir a un ritme rècord.
Atacat pel pànic, el Govern buscà una sortida. L’abril del 2021 va implementar una reforma agrícola radical. Va prohibir la importació i l’ús de fertilitzants químics, pesticides i herbicides. Es pretenia que Sri Lanka es convertís en el primer país del món amb una etiqueta ecològica general. Això cercava impulsar la indústria exportadora, però no va fer més que agreujar la crisi.
La prohibició dels pesticides va causar una reducció dràstica de les collites. La producció d’arròs va caure més d’un 30% i la de blat de moro, un cinquanta. Els aliments de primera necessitat van començar a escassejar i el preu es va disparar. El Govern només va tardar mig any a derogar la prohibició dels pesticides. Tanmateix, no es va poder aplacar la crisi alimentària. L’Udeni encara recorda que per un paquet de sucre havia de fer cua durant mig dia.
El febrer del 2022 Rússia va començar la guerra contra Ucraïna i va desencadenar un terratrèmol en els preus dels mercats energètics globals. Per a Sri Lanka, que és una gran importadora de benzina i dièsel, va ser un nou cop. Els combustibles també es van encarir i van començar a ser difícils de trobar. L’índex de la inflació va pujar al març fins al 16%.
L’Udeni va començar a treballar en una fàbrica tèxtil. Hi havia jornades que s’estava des de dos quarts de vuit del matí fins a les deu del vespre a la màquina de cosir. Una de les seves tietes s’encarregava del petit Oshada. “Era un sentiment horrible el fet de deixar-lo sol”, diu l’Udeni. “Però ens feien falta els diners.”
A principis de març, les reserves financeres de Sri Lanka estaven pràcticament a zero. La divisa va perdre en el període d’unes dues setmanes gairebé el 50% del seu valor. Tot el que Sri Lanka importava encara es va encarir més, de manera que les importacions es van veure reduïdes. Gairebé faltava de tot: combustibles, aliments i medicaments.
El 12 d’abril del 2022, el Govern va declarar insolvent el país i a primers de maig el primer ministre, Mahinda Rajapaksa, presentava la renúncia. Desenes de milers de persones van sortir als carrers a manifestar-se. Els seguidors del Govern van atacar una acampada de protesta davant del palau presidencial, fet que va provocar una batalla campal als carrers. Nou persones van morir i hi va haver uns 220 ferits.
Precisament en aquell moment, Oshada es va posar malalt. L’Udeni va haver de deixar la feina a la fàbrica i necessitaven diners amb més urgència que mai. Abans la família tirava endavant amb unes 15.000 rupies al mes i ara només els aliments bàsics ja costen el doble d’aquesta quantitat.
Udeni va empenyorar les seves joies. L’avi va renunciar als medicaments que prenia pels dolors a les cames. El pare va demanar diners als veïns. En Dhanush va deixar l’escola i es va posar a treballar, primer de jardiner, després de llenyataire i al final a la mina de sorra.
L’escola on anava en Dhanush, la porta un monjo. Això té avantatges, perquè els monjos tenen molt prestigi en la societat de Sri Lanka. En aquest sentit, el seu director, Venereble Imbulpitiya Vipassi, té la capacitat d’organitzar campanyes de donacions.
Vipassi mostra una llista que ha fet per a l’organització humanitària Càritas, en què hi ha marcats els noms d’aquells estudiants que tenen la família en situacions d’especial necessitat. En aquests moments, Càritas els proveeix amb paquets de menjar.
“Molts infants només porten una petita porció d’arròs i una mica de verdura”, diu Vipassi. És la seva ració per a tot el dia. “A les persones amb l’estómac buit, però, no se les pot apassionar per l’educació.”
Ben segur que la família d’en Dhanush hauria entrat a la llista de Càritas, diu Rasika Mudannayake, la seva antiga mestra, que diu, però, que des del maig del 2022 ja no va anar més a classe. Com gairebé un de cada tres escolars. “A cinquè de primària, alguns ja deixen de venir. Les noies han de tenir cura dels seus germans més petits perquè els pares puguin treballar més hores. I els nois sovint han de sortir a guanyar diners.”
La senyora Mudannayake voldria saber què se n’ha fet, d’en Dhanush. Quan el fotògraf li ensenya les imatges de la mina de sorra, les llàgrimes li humitegen els ulls. “Ell és un bon noi”, diu. “Però no ha tingut mai ningú que li fes costat.”
L’estiu del 2022, la inflació de Sri Lanka es va enfilar fins a superar el 60%. Un home gran va morir en una gasolinera després de fer cua dins el cotxe durant cinc dies per omplir el dipòsit. Al poble de Warunagama, a uns 140 quilòmetres a l’est de Colombo, una mare de tres nens va intentar llevar-se la vida per la desesperació.
Al poble d’en Dhanush, les festes van emmudir. Encara més mares de família van marxar al Pròxim Orient per treballar en el servei domèstic; algunes van patir maltractaments i abusos. Els veïns s’envejaven qualsevol mínima riquesa dels altres; alhora s’ajudaven amb el que podien.
El negoci del pare cada cop anava pitjor. Els pocs diners que guanyava se’ls gastava en l’alcohol. Hi havia vegades que pegava a l’Udeni, fins que en Dhanush hi va intercedir a crits.
Dels tres àpats al dia, només en podien fer dos. Gairebé sempre menjaven arròs amb verdura, gairebé mai carn, peix o ous. L’Oshada plorava de vegades de la gana i, llavors, l’Udeni l’enviava a dormir aviat. Tenia l’esperança que s’adormís ràpid i que deixés de sentir com li ressonaven els budells. “Em sentia com una fracassada”, diu. “Quina mare fa passar fam al seu fill?”
El 9 de juliol una gernació enfurismada va assaltar el palau del president Rajapaksa. Els vídeos dels manifestants nedant a la seva piscina van fer la volta al món. Rajapaksa va fugir a les Maldives. És possible que escapés per un túnel secret.
Diverses forces van prendre les regnes del Govern amb la intenció de treure el país de la crisi. Però aviat van entendre que eren una joguina en el tauler de la lluita global pel poder.
Des del quinzè pis del Banc Central de Sri Lanka es pot veure el palau presidencial que la gent va assaltar el juliol del 2022. En una de les oficines hi ha el cap del Banc Central, Nandalal Weerasinghe, assegut rere un gran escriptori donant una ullada a la premsa financera internacional. “Hauríem d’haver demanat ajuda a l’FMI un any abans”, diu. “Així, les conseqüències socials de la crisi no haurien estat tan dures.”
En cercles propers al Govern, el temps posterior a la bancarrota de l’Estat es descriu com a caòtic. No es tenia cap mena d’experiència de com calia tractar amb els creditors, diu una persona que hi era. De manera que es van contractar assessors del despatx Clifford Chance i del banc d’inversions Lazard, però al principi no se’ls podia ni pagar perquè les reserves de dòlars s’havien esgotat.
Les negociacions van ser dures. Els deutes de l’Estat es devien a dotzenes de creditors diferents. A finals de setembre del 2023, més de 50.000 milions de dòlars estaven pendents de cobrar per part d’inversors, 11,2 mil milions d’organitzacions multilaterals, 7,3 mil milions a la Xina i encara uns 6,8 mil milions en 21 països més.
Com ja havia passat a Zàmbia, el Txad o Etiòpia, es va mostrar la cara fosca del casino global dels deutes. Weerasingh, el cap del Banc Central, i els seus col·legues es van trobar amb dotzenes de creditors. Cap no volia ser el primer a ajudar-los perquè d’aquesta manera haurien passat a ajudar indirectament tots els altres creditors.
A tot plegat, s’hi sumà una lluita pel poder geopolític. “Les regles sobre com es desenvolupen les bancarrotes dels estats encara venen fortament determinades pels estats rics creditors i l’FMI”, diu l’economista Volz. “Però la Xina ja no ho vol acceptar, això.” El Govern de Pequín va rebutjar una retallada del deute. En comptes d’això, volia deixar temps a Sri Lanka perquè pagués els deutes. Durant ben bé un any i mig, les negociacions van avançar poc.
El Govern de Colombo intentava simpatitzar amb els creditors. Primer, va apujar l’IVA, la qual cosa va seguir encarint sobretot la vida dels sectors socials més empobrits. Després van retallar les subvencions de la benzina i la llum. Udeni diu que el preu de la llum ha augmentat més del doble. És per això que a casa seva gairebé no l’obren.
El país seguia anant de mal borràs. Uns nous milions de persones han caigut sota el llindar de la pobresa des d’inicis del 2022. Un 43% dels infants menors de cinc anys pateixen malnutrició. El juliol de 2023, el Govern va engegar, juntament amb el Banc Mundial, un programa social per als 2,3 milions de persones més pobres. Fins ara, en Dhanush i l’Udeni no han vist ni un cèntim.
Weerasinghe, el cap del Banc Central, diu que les reformes són molt complexes, que cal portar-ho endavant tot alhora. Eixugar els deutes. Reformar les finances de l’Estat. Crear nous sectors econòmics. Lluitar contra la crisi social. “Encara podríem necessitar entre dos i tres anys fins que la situació millorés.”
Mentrestant, les veus crítiques es pregunten per què el Govern no apuja els impostos també als rics; per què protegeix els bancs i els inversors privats, i per què l’aparell de l’Estat, amb els seus aproximadament 1,5 milions d’empleats públics en un país de 22 milions d’habitants, encara està tan inflat.
“Les elits gairebé no estan pagant res per aquesta crisi”, diu Jayadeva Uyangoda, politòleg emèrit de la Universitat de Colombo. Afegeix que l’Estat està aplicant una retallada dels drets dels ciutadans. “Gairebé cada manifestació ja es pot declarar com a acte terrorista.” I gairebé cada comentari crític a les xarxes socials pot suposar acabar detingut. “La crisi també ha fet més autocràtic aquest país.”
L’ajuda provinent de l’estranger ni hi és ni se l’espera. Tanmateix, des de finals d’octubre de 2023 Sri Lanka s’ha posat d’acord amb alguns creditors. Ara bé, el que manca és un pla general per retallar el deute. Les negociacions amb les institucions creditores avancen amb lentitud.
La resta de països del sud global no albiren tampoc gaire esperança. A pesar de les converses i les conferències, no s’entreveu una manera de procedir funcional per part d’occident, la Xina i els inversors privats.
Per als bancs en dificultats com Credit Suisse, es van mobilitzar milers de milions d’ajuda en qüestió de dies, diu l’economista expert en deute Volz. En canvi, afirma que els països en vies de desenvolupament sovint s’estan anys en bancarrota. “Els polítics dels països més empobrits ho assenyalen com a indicador del poc que importen en el món.”
Mentrestant, la crisi del deute al sud global ha escalat. A finals del 2023, els països més pobres van haver de destinar de mitjana gairebé el 15% dels seus ingressos a interessos i amortitzacions dels crèdits que vencien. Als anys 2024 i 2025 encara podrien ser més perquè ara estan vencent molts crèdits estrangers.
És així com augmenta l’amenaça que més estats facin fallida. I que hi hagi més crisis humanitàries. Segons una anàlisi de l’economista del Banc Mundial Clemens Graf von Luckner, l’esperança de vida baixa als països insolvents. Si la bancarrota s’allarga més de tres anys, l’índex de mortalitat infantil es dispara.
Si s’aconsegueix reduir el deute, la reducció pràcticament mai no és prou gran per regenerar de manera sostenible l’economia d’un país. Alguns països ja fa temps que salten de programa humanitari en programa humanitari.
D’això, els crítics en diuen “fer pilotada endavant”. Com si els estats amb milions de persones fossin pilotes desinflades que pots xutar endavant quan de tant en tant alguna cosa s’interposa pel mig.
En el cas de Sri Lanka, la cosa també podria anar per aquí.
Fa uns mesos, Udeni va trucar a la seva mare, però no s’hi va posar. Més tard, va saber per la seva tieta que ja no en volia saber res, d’ella.
El pare va començar a ficar-se en batusses per la beguda i, fa uns mesos, un tribunal el va condemnar a pagar una indemnització de 200.000 rupies. Des d’aleshores no se n’ha sabut res.
A l’Udeni, li agradaria marxar a un altre país amb el seu germà. Donar l’oportunitat a l’Oshada perquè pogués estudiar. I deixar enrere la vida que no ha triat.
En Dhanush recorda de vegades al pare. Encara que ell no ho vulgui de cap manera. “Per fora semblo tranquil”, diu. “Però dins meu hi bull una gran ràbia.”
Traducció d’Arnau Ferre Samon