Més enllà de les opinions que mereixi la pel·lícula Oppenheimer, regada amb set premis Oscar, respecte a la forma de presentar el personatge principal, l’impacte de la pel·lícula ha rescatat de l’oblit —ni que sigui per un breu període de temps— el nom de l’extraordinari científic Robert Oppenheimer.
Nascut a Nova York el 1904, fill de pare alemany jueu immigrat que es va fer ric al seu país d’adopció, rebé una educació excel·lent en matemàtiques i ciències físiques així com en literatura. Graduat per Harvard el 1925, amplià estudis al Regne Unit i Alemanya, on entrà en contacte amb els principals físics del moment, en el país que més excel·lia aleshores en aquest camp. Tornà als Estats Units a finals de la dècada, on s’especialitzà en l’estudi i investigació de les partícules subatòmiques.
Simpatitzant del comunisme, va fer costat a les causes internacionalistes del moment: entre d’altres, va donar suport als republicans de la Guerra Civil espanyola. Hereu de la considerable fortuna de son pare —mort el 1937— destinà prou diners a subvencionar associacions antifeixistes. Fou un dels primers científics que s’adonà —segurament per les seves bones relacions amb col·legues alemanys— del perill del nazisme.
Desencisat del comunisme per mor del dictador Ióssif Stalin —en especial per ordenar la persecució de molts científics—, virà el posicionament ideològic cap al que es podria qualificar de, progressisme liberal.
El 1939, quan Albert Einstein alertà a la cúpula de l’administració federal dels Estats Units sobre el perill que Alemanya pogués crear una bomba atòmica, Oppenheimer feia temps que veia el mateix risc i ja s’havia convençut que calia fer tot el que fos per avortar qualsevol perill d’aquesta mena.
El físic contactà amb les autoritats per posar-se a la seva disposició. Tot d’una el valoraren com un dels científics que calia consultar sobre la possibilitat real de fer una bomba d’aquelles característiques. Segons es narrava en un reportatge de la BBC publicat el juliol de 2023, el setembre de 1942 l’administració de Franklin D. Roosevelt donà el vistiplau oficial al que seria conegut com el gegantí Projecte Manhattan —en el qual participaren unes 130.000 persones amb un pressupost proper als 25.000 milions de dòlars d’avui—, amb l’objectiu de crear la primera bomba atòmica.
Les autoritats tenien dubtes sobre qui havia de dirigir el grup científic. El general Leslie Groves, del Cos d’Enginyers, fou el militar responsable del projecte i com a tal valorà —després de reunir-se amb el físic diverses vegades— que Oppenheimer era el més indicat. Això no agradà a molts polítics de Washington per mor del seu «rerefons extremadament liberal», segons citava la BBC. Les veus crítiques provenien dels sectors més dretans que desconfiaven de la fidelitat del científic cap al Govern dels Estats Units, tant per les seves arrels familiars alemanyes com, en especial, per la seva passada simpatia comunista.
Així i tot, el general insistí en el nomenament, perquè es va convèncer «de la seva absoluta fidelitat» —segons recollí el llibre Racing for the Bomb publicat el 2002 i escrit pel científic i expert en armes nuclears Robert S. Norris— i després de constatar que «l’extrema ambició» del físic el portaria a intentar assolir l’èxit amb totes les seves forces i capacitats. «El seu patriotisme i desig de complaure» el Govern del país «tingueren un paper» destacat «en el seu reclutament». L’autor posa en boca del general citat que «no només em vaig convèncer que era lleial, sinó que no permetria que res interferís en el compliment amb èxit de la seva tasca i» amb el seu desig d’assolir «un lloc en la història científica».
Com és prou conegut, el Projecte Manhattan es posà en marxa amb Oppenheimer al capdavant del grup de científics —també reclutà almenys un pintor, un filòsof i d’altres intel·lectuals humanistes allunyats de la ciència per tenir opinions morals diferents— i la cosa acabà amb l’èxit de la massacre d’Hiroshima i Nagasaki.
És cert que, en comprovar el resultat dels impactes atòmics, el físic va tenir una profunda crisi personal. «Tenc les mans tacades de sang», confessà abatut al president Harry S. Truman, poc després de finalitzada la Segona Guerra Mundial. «Soc jo qui les tenc tacades, si un cas, deixi'm a mi això», li contestà el polític.
Els dubtes morals que va expressar després de veure del que era capaç la seva filla no els tingué al llarg dels tres anys anteriors, quan es desenvolupà la gran bomba. De fet, quan alguns dels subordinats plantejava quelcom en aquest sentit, durant les reunions de feina, ell sempre contestava que ni la ciència ni l’arma provocarien els morts, els responsables serien els polítics.
Després del conflicte el seu ànim s’enfosquí per les implicacions morals de l’ús d’un instrument tan mortífer com aquell i més encara pel desenvolupament de l’enginy creat que portaria a la que seria la bomba H, d’hidrogen. Com a membre de la Comissió d’Energia Atòmica, depenent de l’administració federal, es manifestà en contra de desenvolupar més armes de destrucció massiva.
Entre aquesta actitud i el revifament de les velles reticències que havia aixecat el seu nomenament entre prou polítics dretans de Washington, nou anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, quan el conflicte anava quedant enrere i la por al comunisme havia convertit l’URSS en el nou gran enemic dels Estats Units, els seus adversaris aconseguiren que les autoritats li retiressin la credencial de seguretat per seguir en la dita Comissió. És a dir, l’expulsaren. Quedà assenyalat com un «antipatriota».
La protesta de prou científics i intel·lectuals no serví de res. Quedà tacat com a sospitós de manca de fidelitat al país en uns moments en què la política conservadora nord-americana veia bototes comunistes i antipatriòtiques per tot arreu. Foren els anys de la cacera de bruixes. Oppenheimer fou una de les que va merèixer el càstig.
El 1963 el Govern federal li atorgà un premi, l’Enrico Fermi de reconeixement científic internacional, com una mena de rehabilitació implícita. Però la veritat és que no fou fins al 2022 quan Washington anul·là formalment la decisió de 1954 de desposseir-lo de l’acreditació per possible manca de lleialtat. Feia 55 anys que havia mort —el 1967— com a conseqüència d’un càncer de pulmó, fruit del seu costum de fumar grans quantitats de tabac.