Quasi tothom coneix la novel·la de l’irlandès Bram Stoker (1847-1912) Dràcula, publicada el 1897. Sovint passa per ser l’origen de la literatura de vampirs, però en realitat la ficció escrita sobre els no morts que s’alimenten de sang dels vius es remunta a l’obra de John William Polidori (1795-1821) El vampir, publicada enguany farà dos segles.
L’estiu de 1816 Polidori el passà a Suïssa, a Ginebra, juntament amb un reduït grup d’intel·lectuals de l’alta societat britànica format per Lord Byron, Percy Shelley, Mary Shelley i Claire Clairmont. Un dia que queia una forta tempesta de pluja, per matar l’avorriment posaren messions a veure qui escrivia l’obra més terrorífica. L’aposta va durar del 16 al 19 de juny, dies durant els quals una de les participants en el repte literari, Mary Shelley, creà Frankenstein, mentre que Polidori escrivia El vampir. La resta no passà de fer esborranys de futures obres. Quasi tres anys després, una revista de Londres, The New Monthly Magazine, publicava l’1 d’abril de 1819 la novel·la del vampir... però amb el nom de Lord Byron com a autor. Tot indica que va ser una confusió de l’editorial que va obtenir l’original —no se sap com— i que donà per fet que Byron n’era l’autor, sense comprovar-ho. A pesar que Byron intentà aclarir que ell no era el pare de la narració i que ho era Polidori, el mal estava fet i gairebé ningú va reconèixer l’autor real, a pesar de l’èxit de públic de l’obra publicada. Desesperat per no ser reconegut i ofegat per la manca de diners, se suïcidà el 1821.
És probable que la inspiració vampírica li vingués a Polidori per haver llegit una obra publicada per l’intel·lectual eslovè, i membre de la Royal Society de Londres, Jane Weikhard Valvasor (1641-1693), que va escriure sobre la història de Jure Grando Alilovic o Giure Grando (1579-1656), qui va viure a Ístria —actual Croàcia— i que, segons la llegenda local, després de morir va sortir de la tomba durant setze anys per xuclar la sang als seus paisans, fins que les potencials víctimes, fartes de la possibilitat de ser aliment del vampir, es decidiren a tallar-li el cap —al cadàver— al mateix temps que un capellà celebrava un exorcisme, i el vampir no tornà aparèixer.
En realitat, ni tan sols Grando és l’origen del vampirisme. Aquest tipus de relats són presents a gairebé totes les cultures del món des de temps immemorials. No obstant, el gran èxit del vampirisme s’ha concretat i desenvolupat en la cultura popular des de fa dos segles, d’ençà que el 1819 Byron publicà l’obra de Polidori.
D’on surt el vampirisme que recolliren Valvasor i recrearen Polidori i Stoker? Hi ha res de real o tot és fruit de la imaginació de gent inculta i de la fantasia d’escriptors de novel·la gòtica?...
El vampirisme
Si es consulta la pàgina web més popular de l’Estat espanyol de divulgació de la psicologia, psicologiaymente.com, que va crear el psicòleg Bertrand Regader (Barcelona, 1989) s’hi pot llegir que “el vampirisme o hematodípsia és una de les parafílies més tortuoses: qui la pateix sent la necessitat imperiosa d’ingerir sang, o realitzar-hi tractaments o rituals —generalment humana—, motivat per la creença que conté propietats màgiques que fan mantenir la joventut o allargar la vida” o bé amb la ingesta del líquid humà “obté satisfacció de caràcter sexual” .
La literatura psicològica al respecte és molt escassa. De psicòlegs que n’hagin parlat n’hi ha molt pocs. El més conegut és Richard Noll, psicòleg clínic, historiador de la medicina psiquiàtrica, antic docent de Harvard i des de 2000 professor de Psicologia de la Universitat DeSales de Pennsilvània. Va proposar el 1992 que el que anomenà “hematodípsia”, o vampirisme, fos acceptada com a malaltia. Tanmateix, la Classificació Internacional de Malalties, que recull totes les existents que així són considerades per la comunitat mèdica i científica, no l’assumí. Cal dir que Noll és molt contestat per altres col·legues seus que consideren que la reivindicació que fa del vampirisme com a malaltia és més pròpia de la literatura parapsicològica.
Fora dels àmbits mèdics, les capçaleres de divulgació psicològica —que, cal dir, no són acadèmiques ni s’adrecen a professionals ni compten amb cap reconeixement científic— s’han dedicat amb entusiasme al tema del vampirisme. És el cas de Psicology Today —la publicació més popular de psicologia dels Estats Units— que explica que “el significat i la persistència universal del mite (...) suggereix el desig omnipresent de conquerir el secret de la vida (...) Representa el terrible desig de supervivència, destruint a d’altres [persones] per mantenir la pròpia existència. El vampirisme és el pecat mortal contingut en la imatge que es crea per la mossegada i la succió de la sang que produeix una sensació orgàsmica que supera el coit”.
Tant si és una estranya forma d’excitar-se sexualment com si és una mena de boja creença que la sang dona vida —o l’allarga— o les dues coses al mateix temps, allò cert i segur és que el vampirisme transcendeix el caràcter de fantasia literària, iniciat ara fa dos segles, perquè n’existeixen casos reals. Més ben dit: casos de gent que ha ingerit sang creient que té alguna propietat miraculosa o bé que, en la ingesta del preuat líquid humà, hi troba plaer sexual.
Els vampirs més famosos
A banda del ja citat cas de Grando, a Ístria —que podria tenir la base real d’un assassí que vivia a la zona i que atacava les víctimes durant les nits—, el rastre del més antic vampir es troba a Anglaterra. Documents atribuïts a William de Newburg (1136-1198), un monjo agustí dedicat a escriure la història del país del segle XI i part del XII, parlen d’un altre monjo que era conegut com “el gos” entre els seus fidels, degut al fet que li agradava molt caçar a cavall amb els seus nombrosos gossos. Cosa que fins a cert punt era normal a l’època, entre la classe alta. La diferència és que aquest “gos” es dedicava també, segons les narracions populars recollides pel citat historiador, a caçar persones i podria ser que ingerís sang de les seves víctimes. La mateixa font assegura que els testimonis locals asseveraven que després de morir seguí assassinats i bevent la sang dels que matava, cosa que, com és comprensible, terroritzava la gent de la contrada. Així que —sempre segons la mateixa font— organitzaren una partida de caça, el capturaren, li tallaren el cap i cremaren el cos. S’acabà el problema.
En un petit poble de Sèrbia anomenat Kisiljevo hi va viure Petar Blagojevich fins que el 1725 va expirar. Les cròniques locals asseguren que tornà d’entre els morts per dedicar-se durant una setmana a degollar els veïnats —fins a nou— per beure-se’n la sang. Comprensiblement enfadada, la bona gent de la localitat decidí desenterrar el cadàver del mort, l’empalaren i després el cremaren. El vampir no tornà, aquest vegada. Gairebé calcat és el cas d’Arnold Paole, un militar que va viure i morir durant el segle XVIII al nord de Croàcia, a la localitat de Medveja, i que, segons les cròniques, tornà de la mort per perseguir animals i humans amb l’objectiu d’alimentar-se amb la seva sang. Les autoritats ordenaren una investigació sobre el particular que, pel simple fet de ser ordenada, l’únic que assolí fou convèncer a tothom que Paole en efecte era un vampir. D’altres casos idèntics o per l’estil es popularitzaren als Balcans i en general a l’est d’Europa durant el segle XVIII. No es coneix si tenen alguna base real, és a dir, que haguessin existit assassins obsessionats amb la sang, l’ingerissin o no, però es dona per bona la suposició que en efecte fos així, almenys en algun cas.
A Romania, el personatge històric de Vlad Tepes (1431-1476) ha tingut, com és força conegut, el dubtós honor de ser la inspiració de Stoker per al seu comte Dràcula. El personatge històric era un aristòcrata militar que lluitava contra la penetració otomana i que després de cada batalla que guanyava feia empalar els presoners i, almenys en algun cas, va ingerir la seva sang, creient que d’aquesta manera s’enfortia i seria invencible. Gràcies al novel·lista, ha passat a la història com el gran exemple de vampir.
També fou un personatge real Elisabet Bathory d’Ecsed (1560-1614), segurament el més prototípic cas de vampir. Es tracta d’una aristòcrata hongaresa que pertanyia a una de les famílies més poderoses del país —era neboda del rei Esteve Bathory I—. Un dia, poc després de quedar viuda, s’enfadà amb una de les al·lotes que la servien i la castigà colpejant-la amb tanta severitat i duresa que la sang esquitxà la blanca pell d’Elisabet. D’alguna manera la seva turmentada ment fantasiejà que la zona tacada per la sang s’havia rejovenit. Així que, a partir d’aleshores, posà en marxa una massiva operació de segrests i assassinats de jovenetes —verges, preferentment— per banyar-se en la seva sang i així mantenir-se jove per sempre. Un grapat d’ajudants —el seu majordom i dues velles assistents personals, entre d’altres— raptaven donzelles —primer de la regió, més tard d’altres indrets— i les portaven a una cova situada sota el castell on residia la dolça Elisabet. Allà les degollaven, en recollien la sang en galledes de fusta i, quan encara feia fum, la vessaven sobre el cos nu de l’aristòcrata. El primer bany de sang calenta li va resultar tan gojós que repetí moltes més vegades. Es calcula que assassinaren així unes 650 jovenetes. I és clar, foren tantes que la gent començà a malparlar de la bella neboda del rei. A la fi, el 30 de desembre de 1610, un investigador —al davant d’un grup de soldats— nomenat pel monarca mateix, irrompé a la cova i trobà l’aristòcrata i els seus ajudants in fraganti, dedicats a la seva peculiar activitat secreta. Després de més de dos anys de judici, els ajudants foren condemnats a tortures —entre d’altres: els tallaren tots els dits de peus i mans— i finalment van ser cremats. La bella Elisabet fou obligada pel rei —ja que per la seva noble nissaga no podia ser jutjada— a passar la resta de la seva vida tancada en una petita habitació del seu propi castell, de la qual cegaren les portes i finestres perquè mai més veiés la llum del sol i només deixaren una petita obertura al sòtil per passar-li el menjar. Al cap de quatre anys morí.
Peter Kürten (1883-1931) fou un assassí en sèrie de Düsseldorf al qual la justícia li imputà nou assassinats —alguns, de nens i nenes de tendra edat— si bé ell durant el judici assegurà que havia matat setanta-nou persones. Així mateix, va confessar durant la vista oral que havia begut sang de bona part de les víctimes i que sentia plaer sexual quan ho feia. Per això fou batejat per la premsa com “el vampir de Düsseldorf”. Va ser executat, per decapitació, a la presó de la localitat.
També a Alemanya, però a la ciutat de Hannover, va viure i matar massivament Friedrich Heinrich Karl Haarmann (1879-1925), que assassinà 27 jovenets adolescents, tot i que les autoritats sospitaren que era responsable de més d’un centenar d’assassinats. Raptava les seves víctimes a l’estació d’autobusos, els violava —sempre eren al·lots— i després els mossegava la caròtida i la tràquea per matar-los, d’aquí l’apel·latiu de “vampir de Hannover” que li posà la premsa. Acabà decapitat.
Un repàs als vampirs més famosos no podria concloure sense el cas més nostrat, el d’Enriqueta Martí (1868-1913), “la vampira del Raval” de Barcelona, sobre la qual s’han escrit tota classe d’històries escabroses i que, tanmateix, ni va ser vampira ni tan sols assassina en sèrie de nens. Les més recents investigacions sobre el famós cas posen en dubte que raptés i assassinés nenes i nens de tendra edat per prostituir-los amb homes de l’alta societat o que els matés per crear amb la seva sang i ossos remeis miraculosos per vendre a les classes benestants... tal com sempre s’havia dit que feia. Segons la historiadora de l’art Elsa Plaza i, sobretot, l’escriptor barceloní Jordi Corominas, Enriqueta fou una dona desgraciada i pertorbada que només segrestà una nena —sense matar-la ni fer-li cap mal—, i que, a pesar de ser acusada de tantes aberracions, no en va cometre cap i morí a la presó el 1913 d’un càncer d’úter i no fruit —com sovint s’ha especulat— d’una confabulació de personatges poderosos que pretenguessin evitar —ordenant matar-la— que els impliqués en els seus —d’altra banda inexistents— terribles actes.