Serra Ramoneda: «L’estat de les autonomies ha afavorit Madrid»

Aquest any farà noranta-un anys. Com és el seu dia a dia? A què es dedica Antoni Serra Ramoneda?

—Bàsicament, em dedico a llegir, a escriure i a sobreviure. En el dia a dia em llevo aviat, cap a les 8 del matí i em poso a treballar al despatx, on estudio, llegeixo i recopilo notes. M’agrada molt llegir assajos, llibres històrics i revistes especialitzades. Ara estic treballant en un llibre sobre l’empresa i l’empresariat alemany similar al que acabo d’escriure sobre l’empresariat francès. Com que l’alemany no el domino tant com el francès, em veig abocat a buscar moltes paraules en el diccionari.

En general, surto ben poc. No he estat mai una persona de fer molta vida social, excepte per les obligacions que he tingut com a representant de determinades entitats. La darrera sortida que vaig fer va ser a les illes Balears, on la universitat m’ha fet honoris causa.

—Tot just acaba de publicar La gran empresa francesa. Pantouflards, cumuladrs y otras especies galas, un llibre on analitza la procedència i la configuració de les classes dirigents franceses. Què l’ha empentat a escriure aquesta obra?

—Jo mantinc molta relació amb professors en actiu del meu departament a la Universitat Autònoma de Barcelona i entre ells hi ha qui es dedica a estudiar el govern de les empreses: com funcionen els consells d’administració, com es nomena els directius, la remuneració que reben...

En una d’aquelles reunions vaig proposar fer una comparació del que es fa a Espanya en el camp del govern de les empreses i el que es fa a França i a altres països. Com que jo vaig estudiar al Liceu Francès i he tingut sempre molta relació amb el que succeeix a França, vaig proposar d’encarregar-m’hi.

—En el llibre explica com a França, la frontera entre l’Administració i el sector privat ha estat i és molt porosa i com les autèntiques grandes écoles (Escola Politècnica i Escola Nacional d’Administració) no només han estat el bressol dels funcionaris, sinó també la fàbrica d’una elit molt formada, destinada a ocupar els llocs de responsabilitat de la societat francesa. Representa, en tot cas, l’entronització d’una casta...

—És una qüestió que ve de lluny. Fins i tot abans de Napoleó, el rei Lluís XIV es va interessar per disposar d’una Administració solvent, circumstància per la qual es va crear l’Escola Politècnica. Amb Napoleó aquestes escoles es militaritzen, però s’hi dona molta importància a les matemàtiques, perquè calia que els militars d’artilleria sabessin convencionals de números.

Tot això va anar evolucionant i, amb el temps, molts van abandonar la funció pública per dedicar-se al sector privat o bé a les empreses públiques. A tots aquests se’ls deia que integraven la pantoufle, una manera d’expressar que es dedicaven a una vida més còmoda que no la militar. Qualsevol que vulguera arribar a càrrecs de responsabilitat sabia que havia de passar per allí.

L’any 1945, Charles de Gaulle va crear l’Escola Nacional d’Administració (ENA), la qual tenia l’objectiu de democratitzar, en teoria, l’accés a la funció pública d’alt nivell i garantir les competències professionals.

Les anàlisis numèriques que s’han fet sobre la procedència dels principals directius empresarials a França durant el segle XX indiquen que la majoria procedia d’aquests llocs.

—Aquest model, tanmateix, ha començat a trontollar...

—Sí, perquè en els darrers anys han proliferat les escoles de negocis privades o públiques, les quals no estan pensades per formar funcionaris públics, sinó directius d’empresa. Aquestes escoles beuen de la influència nord-americana i aporten als estudiants una formació bona i exigent. Fet i fet, ha provocat que cada volta siga més gran el percentatge dels grans directius francesos que ja no procedeixen de l’ENA sinó de les escoles de negocis convencionals.

—En el llibre sura una certa Admiració per les maneres de fer del país veí. És així?

—Sí, jo vaig estudiar al Lliceu, he tingut molta relació i hi ha moltes coses a França que m’agraden, des del paisatge fins a la gastronomia, la pintura i l’economia. Continua sent un país amb una gran personalitat, amb un sistema educatiu fort. Li tinc estima.

—Vostè ha estat un observador privilegiat de l’esdevenir català, espanyol i europeu de l’últim mig segle. Com veu l’actual classe empresarial catalana?

—Si tenim en compte el pes econòmic, Catalunya té poques grans empreses. Si mires l’Ibex-35, on hi ha les 35 grans empreses espanyoles, de catalanes, n’hi ha ben poques. Això és deu al fet que el teixit industrial i productiu català està format per mitjanes i petites empreses. Hi ha moltes empreses familiars que no han volgut passar a cotitzar i tenir socis diferents de la família. Crec que, a pesar de la nostra potència econòmica, ens hem quedat una mica apartats del gran món de les finances. I, de fet, crec que si miréssim qui són els directius de les grans empreses catalanes, trobaríem que molts no són catalans.

—Catalunya té l’IESE i l’ESADE, dues entitats de molta solera. Li hauria calgut, però, una Escola Nacional d’Administració?

—Entre les business schools, IESE i ESADE estan entre les primeres classificades del món. És molt curiós això: tenim business schools de primer nivell, però no tenim empreses que estiguin en el top.

Ara bé, IESE i ESADE tenen el seu naixement a Barcelona, però cada volta estan més madrilenyitzades; totes dues estan enfortint d’una manera molt evident les seues seus a Madrid. Això és molt evident a l’IESE, però també en el cas d’ESADE. Això evidencia que tenen més demanda a Madrid que no a Barcelona.

Crec que un dels problemes de Catalunya, arran de l’assoliment de l’autonomia, va ser el fet que no es creés una escola d’administració per generar alts cossos de funcionaris públics: advocats, economistes i enginyers de l’Estat, els quals estan tots a Madrid, perquè allà és on hi ha les seus ministerials i d’organismes públics. A Catalunya no s’ha creat un cos de funcionariat públic que pogués tenir la categoria i la importància dels funcionaris de l’Estat. Alhora, l’excessiva centralització dels organismes públics ha fet que la presència de catalans en l’alt funcionariat espanyol fora sempre molt minsa.

—En una entrevista que li vam fer a finals dels vuitanta vostè deia que “el gran error de la burgesia catalana ha estat aquest menyspreu de la formació, dels estudis, de l’aprenentatge”. En això s’ha millorat? 

—La burgesia catalana, sobretot la dels anys cinquanta, va menysprear la universitat i el coneixement. Els fills de les grans famílies burgeses no estudiaven, sinó que entraven a treballar a la fàbrica familiar després del batxillerat i no rebien una educació superior.

Tanmateix, també m’agradaria parlar de les coses que sí que han funcionat. Catalunya, per exemple, disposa d’una xarxa d’instituts d’investigació molt importants, la qual s’ha pogut bastir gràcies a l’esforç que s’ha fet des del territori mateix. Hi ha hagut molta consciència de fins a quin punt era important això. De fet, es pot afirmar que Catalunya és puntera en investigació. Les universitats catalanes estan en les primeres posicions dels rànquings internacionals en investigació i crec que això és un gran triomf que hem de saber valorar com correspon.

—Hi ha veus que asseguren que les classes dirigents catalanes han perdut influència a Madrid, on sempre havien tingut un paper important. Fa pocs mesos, Foment del Treball va inaugurar la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials a Madrid, amb l’objectiu, diuen, de “liderar l’economia espanyola des de Catalunya”. Com veu aquest moviment?

—Em sembla bé que Foment del Treball hagi fet aquest pas. Crec que, efectivament, entitats com aquesta no participaven prou en les decisions importants que es prenen a l’Estat espanyol. Que això es vulgui corregir i es vulgui tenir influència, crec que és positiu. Això, en part, ho va intentar i ho va aconseguir el Cercle d’Economia. Tot el que siga interessar-se pels afers públics i voler participar-hi, crec que és interessant perquè el país funcioni.

Mentre Catalunya forme part d’Espanya, l’empresariat català ha de tenir un paper important a Madrid, perquè allà és on es prenen les decisions que ens afecten.

—Què opina vostè sobre el funcionament de l’estat de les autonomies?

—Si mira la posició de Catalunya dins d’Espanya abans de l’estat de les autonomies i la compara amb l’actual, hem perdut posicions. En teoria, l’autonomia ens hauria d’haver donat ales, més capacitat de decisió pròpia i, per tant, més capacitat de créixer. En canvi, l’estat de les autonomies ha afavorit Madrid. És una paradoxa: Madrid ha guanyat molt de pes dins d’Espanya quan, teòricament, amb  la descentralització, n’hauria d’haver perdut. Quan analitzes aquest període històric amb perspectiva, t’adones de com ha estat de disfuncional això.

—A què ho atribueix?

—Hi ha diversos factors. Un d’ells és que l’Estat ha anat creixent en el PIB i en la seua distribució. L’Estat ha incrementat el nombre de funcionaris perquè el gruix de les seus estan a Madrid. És allí on hi ha els alts funcionaris, amb tot el que això suposa. Alhora, s’han dissenyat unes comunicacions amb una visió molt centralista, circumstància que ha empentat moltes grans companyies a situar allí les seues seus. Madrid s’ha configurat com un gran centre de poder, i això ha perjudicat visions alternatives sobre com s’havia d’organitzar l’Estat.

I això ha passat a pesar que, a Europa, s’han desplegat altres models d’organització de l’estat. Alemanya és un cas paradigmàtic. Té la capital política a Berlín, però la capital financera és Frankfurt i el Tribunal Constitucional està a Karlsruhe. Itàlia té dues capitals: la política, Roma, i l’econòmica, Milà.

—Barcelona podria haver estat el Milà espanyol?

—Ho podria haver estat, sense cap dubte.

—Ja que parlem del model d’estat, hi ha un segment de població catalana molt important que desitjaria la independència. Creu que una Catalunya independent seria més pròspera?

—No ho puc saber. Ara bé, el que sí que crec és que una Catalunya independent seria viable.  A la UE hi ha països més petits que Catalunya que funcionen força bé, com passa en el cas de Dinamarca. La gent que afirma que una Catalunya independent seria inviable menteix.

Significa això que seria més pròspera? Possiblement, sí, tot i que dependria de com es gestionés tota l’economia catalana i cap on se la conduïra. En tot cas, no sé si seria més o menys pròspera, però seria nostra. Això, probablement, ens permetria tenir un ecosistema empresarial més potent.

—Vostè diu que a Catalunya li manquen grans empreses. Tanmateix, té la principal entitat financera de l’Estat, CaixaBank.

—CaixaBank ja no és catalana. Ja fa molt de temps que la Caixa va deixar de ser catalana. Vilarasau, com Fornesa o Fainé, es passaven més dies a la setmana a Madrid que a Barcelona. No ens enganyem: Madrid és la plaça financera d’Espanya i les entitats financeres tendeixen a marxar allí. Potser ara la seu social de CaixaBank està a València, però és un fet merament simbòlic. On es fan els negocis és a Madrid. 

—En l’entrevista que li he comentat abans, vostè advertia del risc de fer de Catalunya un lloc de “cambrers i manobres, la Florida d’Europa”. Aquests temors s’han esvaït?

—Aquestes pors no s’han esvaït del tot. Crec que, a hores d’ara, en el conjunt de l’economia, té massa pes el turisme. Que s’entengui bé el que dic: el turisme està molt bé i n’hem de tenir. Però no pot ser que només ens fixem en el nombre de turistes i quants n’arriben. Quan s’arriba a un cert llindar, no podem pensar a sumar més i més turistes, perquè això genera uns efectes indesitjats.

L’altre dia vaig anar a les Balears i vaig escoltar a la ràdio que, per a enguany, esperaven quatre milions més de turistes. Quatre milions més de turistes, això és una barbaritat!  No té cap sentit posar tant d’èmfasi en l’activitat turística. Aquesta, d’altra banda, està molt lligada a la construcció. No podem tornar a fiar la creació de llocs de feina i el creixement econòmic únicament a aquestes activitats, perquè ja sabem quines són les conseqüències d’això.

Amb tot, però, a Catalunya hi ha una part de recerca molt important i això és molt positiu.

—La transformació econòmica de Catalunya ha estat brutal. La indústria ha passat de representar el 43% del PIB l’any 1955, a representar el 20% el 2023. Què queda de la tradicional cultura industrial catalana?

—El pes de la indústria ha variat molt, perquè hi ha hagut un canvi molt gran en l’estructura productiva. En part, això és natural i té a veure amb la modernització de l’economia. Ara bé, tinc la impressió que caldria fer un esforç per incrementar el pes de la indústria en el conjunt de l’economia. Això no significa, però, una indústria com la del segle XX, sinó una indústria adaptada al segle XXI. Som molt forts, per exemple, en el sector farmacèutic i biomèdic. Hem creat una base important i hi hauríem d’insistir.

Ens cal una economia forta, diversa, amb sectors industrials i tecnològics potents que permeta que els estudiants que surten de les universitats desenvolupen la seua carrera ací.

—La crisi de la covid, primer, i la guerra a Ucraïna, unida als problemes puntuals en el comerç internacional, han posat damunt de la taula de la UE la necessitat de repensar un model que havia externalitzat part de les fases industrials de producció. És una utopia tornar a reindustrialitzar Europa?

—Potser sí que és utòpic. Però jo crec que cal forçar i buscar la manera de reindustrialitzar en un sentit modern: això exigeix la formació de les persones. Ens cal una UE que aposte per la investigació científica, que subministre idees i siga capdavantera en noves tecnologies. Ens cal situar-nos al capdavant de la investigació. Encara ens queda molt de camí per equiparar-nos, per exemple, als Estats Units. •

Antoni Serra Ramoneda bufarà aquest any noranta-una espelmes. Nou dècades d’una vida fructífera, una talaia des d’on observar l’actualitat i continuar investigant. «Mentre les forces em segueixen, vull continuar aprenent coses», explica.

I això a pesar que la seua vida estava predestinada al món de l’empresa. Fill d’una família de la burgesia catalana dedicada al tèxtil cotoner (els seus predecessors van fundar la colònia industrial Serra Feliu a l’Ametlla de Mar), el seu destí era l’empresa familiar. La universitat, però, es va creuar en la seua vida. Li proposaren fer classes a la Facultat d’Econòmiques i no va poder dir que no. I així, a poc a poc, va anar embolicant-se la cosa, fins a esdevenir rector de l’Autònoma entre 1980 i 1985. El 1984, socialistes i convergents es posaren d’acord perquè Serra Ramoneda fora el nou president de Catalunya Caixa. Sota la seua presidència —una presidència no executiva, caldria matisar—, l’entitat es va modernitzar i es va consolidar com la segona caixa d’estalvis de Catalunya, per darrere de la Caixa de Pensions, l’estela de la qual sempre va perseguir. Vint-i-un anys va ocupar el càrrec, fins que el va substituir Narcís Serra.