La pressió immobiliària a les Balears és molt alta. La construcció no dona l’abast, literalment: el dèficit d’habitatges acumulat és —segons les xifres que manegen els promotors— de l’ordre de 30.000 unitats. És el resultat de la combinació del boom turístic i el demogràfic. Més turistes, més activitat econòmica, més necessitat de mà d’obra, més immigració... i, per descomptat, també més i més projectes immobiliaris destinats al luxe o a l’hiperluxe, quasi sempre en terreny sensible, d’especial valor paisatgístic o natural. Una tendència que l’esquerra, quan ha governat, ha intentat minimitzar.
La principal iniciativa en aquest sentit és la que varen aprovar els partits progressistes —PSOE, PSM de Mallorca i Menorca, Esquerra Unida i Els Verds, amb el suport d’Unió Mallorquina— l’any 2008 —durant el segon govern del Pacte de Progrés (2007-2011), liderat per Francesc Antich—: una llei de desclassificació urbanística que impedia la urbanització d’un bon grapat de zones on les normatives vigents permetien construir. Una iniciativa que està suposant el pagament de fortes indemnitzacions per als promotors dels terrenys en els quals ja estaven en marxa els projectes respectius.
L’esquerra balear entén que es justifica pagar per protegir i ho defensa talment a pesar de la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a indemnitzar amb 96 milions d’euros el promotor immobiliari alemany Matthias Kühn per una urbanització que el Govern balear d’aleshores va impedir.
La citada llei està generant un caramull de processos judicials i acumula sentències que impliquen el pagament d’importants indemnitzacions als propietaris dels terrenys en els quals es prohibí construir. Com és el cas, en origen, del projecte que volia fer Kühn a una zona litoral de la vall de Sóller i que fou aturat per l’esquerra el 2008. Més tard, la urbanització fou permesa pel Govern de José Ramón Bauzá, el 2014 i, finalment, tornà a ser proscrita per una decisió del Govern d’esquerra el 2018. El promotor va recórrer judicialment i, finalment, el Tribunal Suprem li ha donat la raó i una fortuna de 96 milions.
No és l’única compensació multimilionària de resultes d’aquella llei. Val a dir que abans d’aquell any ja havien arribat als tribunals diferents iniciatives legals progressistes de protecció territorial. Tanmateix, la justícia no acceptà l’existència de lucre cessant —és a dir, el benefici econòmic potencial que la protecció legal impedeix— pel simple fet que el Parlament hagués preservat uns terrenys i de resultes de la qual cosa el promotor hagués quedat sense l’expectativa de negoci. El 2012, el Suprem va definir a través d’una sentència sobre un recurs motivat per la citada llei que, per tenir dret a una indemnització, cal que el terreny hagi tengut una qualificació urbanística que permetés la construcció, que el promotor hagués obtengut la llicència pertinent i que les obres haguessin començat. Aquest era el cas de la promoció de Kühn i d’altres.
D’ençà del 2015, que fou quan començaren a fer-se públiques sentències sobre aquella llei de 2008, s’han conegut una cinquantena d’indemnitzacions. Les tres més impactants, pel valor econòmic, han estat: la ja referida de Kühn, a la vall de Sóller; la segona en importància quantitativa va ser la d’una urbanització a Punta Pedrera, al municipi de Sant Josep, a Eivissa, que arribà als 86,6 milions, i la tercera, novament a Mallorca, a Andratx, va ser un conjunt de quatre sentències diferents que agregaren un total de 101,5 milions. Són les tres més destacades. El pòdium de les indemnitzacions judicials per protegir territori. Després n’hi ha moltes d’altres menors. En conjunt, el cost econòmic derivat de la llei proteccionista de 2008 supera ja els 400 milions, i és gairebé segur que la xifra final s’incrementarà els pròxims anys.
Cap membre significat dels partits progressistes illencs ha lamentat la important quantitat de diners públics que costa la protecció de solars que tenien atorgats els permisos per construir-hi i on s’havien començat les obres. Tot el contrari, la socialista Mercedes Garrido, exconsellera de Presidència en el Govern de Francina Armengol, valorà que “avui Muleta (nom de la propietat objecte de la reclamació de Kühn) és un espai protegit i, si fos pel PP, ara tendríem 33 habitatges de luxe enmig de la muntanya. La protecció del territori no ha estat mai una prioritat del PP”. Per al PSOE illenc, el responsable de tot és el PP, perquè José Ramón Bauzá —president del Govern balear entre 2011 i 2015— permeté el 2014 que el promotor alemany referit recuperàs els drets per construir en el terreny.
Al contrari del que diu el PSOE, la presidenta del Govern, Marga Prohens, considerà que “la sentència (del Suprem) és una mala notícia per a les butxaques dels ciutadans de les Balears”. A parer seu, la gran quantitat de la indemnització “compromet els comptes” públics. Segons anuncià, l’executiu no tendrà més remei que aprovar un crèdit extraordinari per poder pagar aquesta elevada quantitat en el termini de dos mesos, el breu termini que imposa la decisió judicial. D’això, en fa responsable el Partit Socialista i la resta de formacions progressistes: “Aquesta situació demostra la manca de diligència de l’esquerra a l’hora de gestionar els doblers públics”.
El vicepresident del Govern i conseller d’Economia, Hisenda i Innovació, Antoni Costa, també carregà contra l’esquerra pel mateix motiu. Segons va declarar a IB3 Ràdio, en el moment que els partits progressistes aprovaren el 2008 la ja referida llei que desclassificava urbanísticament un conjunt de propietats arreu de les Illes, el PP advertí que la decisió suposaria “importants indemnitzacions” a les quals en el futur s’hauria de fer front. “Tanmateix, no ens feren cas”, lamentava, a pesar que tothom sabia que les compensacions serien “milionàries perquè s’estaven desclassificant terrenys urbanitzats”. Costa lamentà que “no hi hagué manera que ho entenguessin” i seguiren amb la seva iniciativa.
El conseller explicà que “encara hi ha sentències pendents” i que no té dubtes que suposaran més compensacions econòmiques extraordinàries per als promotors dels projectes immobiliaris que s’aturaren. Digué que no es coneix quantes sentències queden encara per resoldre. Però aventurà que la quantitat global a la qual els pròxims “mesos o anys” el Govern haurà de fer front serà “molt elevada”. Al respecte advertí que, durant el quadrienni 2011-2015, l’executiu del PP d’aleshores, del qual ell era director general del Tresor, Política Financera i Patrimoni, la quantificà en uns 900 milions.