La Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’Amnistia, va entrar en vigor dos dies després de la seua signatura. La Llei d’Amnistia actual encara ha de superar diversos tràmits, com ara el seu pas pel Senat, on el PP mirarà de retenir-la tant temps com siga possible. Més tard caldrà veure si l’aplicació que en fan els jutges és correcta o si, tal com es preveu, hi haurà resistències de la cúpula judicial. Els contextos d’ambdues lleis evidencien que són ben diferents, malgrat compartir el nom. Com diu l’historiador David Ballester, de la Universitat Autònoma de Barcelona, un dels màxims especialistes en la Transició, “la denominació és la mateixa, però és difícil fer-ne paral·lelismes”.
En canvi, hi ha alguns elements que permet comparar ambdues lleis. L’amnistia del 1977 va ser promoguda per l’antifranquisme, és a dir, pels partits progressistes amb representació emanada de les eleccions constituents. Aquest paral·lelisme –ara la promou l’independentisme català amb el suport dels partits progressistes i nacionalistes–, però, xoca amb el fet que aquella llei va comptar amb el suport del partit més votat, la UCD, liderada per Adolfo Suárez i integrada en bona part per polítics identificats anys abans amb el règim franquista. El mateix Suárez, de fet, va deixar de ser secretari general del Movimiento al juliol del 1976, quan va ser nomenat president del Govern espanyol.
Per tant, el consens del 1977 no existeix actualment. Però si en aquell moment sí que va existir va ser perquè l’amnistia, tot i ser una demanda històrica de l’antifranquisme, i indispensable per a recuperar la democràcia a l’Estat espanyol, va beneficiar els botxins de la dictadura.
La incidència d’UCD
En les eleccions constituents de 1977 UCD no va aconseguir la majoria absoluta, tot i ser la força més votada. En un primer moment el partit de Suárez es va oposar a la mesura considerant que les dues amnisties parcials que s’havien decretat anteriorment, al juliol del 1976 i al març del 1977, eren suficients per posar el comptador a zero. Aquelles amnisties van servir per alliberar alguns presos polítics, tot i que se n’excloïa els militants dels grups armats antifranquistes. L’amnistia “total”, per tant, era una assignatura pendent.
La resistència d’UCD va ser vençuda gràcies al fet de propiciar que l’amnistia d’octubre del 1977, la definitiva, incloguera “els delictes comesos pels funcionaris i agents de l’ordre públic contra l’exercici dels drets de les persones”. És a dir, els delictes comesos pel franquisme, tal com citava l’apartat sis de l’article segon de la llei. En aquell article també s’incloïen els delictes de rebel·lió i sedició tipificats al codi de justícia militar o “els delictes i faltes que puguen haver comés les autoritats, els funcionaris i els agents de l’ordre públic, amb motiu o ocasió de la investigació i persecució dels actes inclosos en aquesta llei”. El franquisme, d’aquesta manera, transitava cap a la democràcia sense haver de retre comptes.
Tot i així, des d’Alianza Popular, partit liderat per Manuel Fraga i precedent de l’actual Partit Popular, s’hi va oposar. Antonio Carro, diputat gallec d’aquesta formació i exministre franquista de Presidència, va justificar que “utilitzar el concepte d’amnistia, que esborra el delicte, per a fets atroços com ara la mort a sang freda, implacables, projecta dubtes sobre la legitimitat d’aquests fets, cosa que pot resultar socialment intolerable i greument perniciosa”. Fraga, fins i tot, va dir que la llei “donarà ànims als terroristes”.
Curiosament, finalment els diputats d’Aliança Popular s’hi van abstindre conjuntament amb altres dos diputats. Un era el basc Francisco Letamendia, que militava a Euskadiko Ezkerra i que va defensar la legalització de partits i organitzacions basques que encara operaven al marge de la llei. També demanava que “les forces de l’ordre hereves de la dictadura” foren substituïdes per “forces dependents dels poders autonòmics”, i desconfiava de l’aplicació que pogueren fer els jutges de la llei, així com de la possibilitat de retorn dels exiliats. També s’hi va abstindre l’aragonès Hipólito Gómez de las Roces, representant de la candidatura precedent del Partit Aragonès Regionalista (PAR) i futur president de l’Aragó entre 1987 i 1991. A la contra hi van votar dos diputats socialistes que van trencar la disciplina de vot. Eren el català Juli Busquets i l’andalús José Antonio Bordés –tot i que aquest últim escollit per la circumscripció de Múrcia. Ambdós van rebutjar la llei perquè no incloïa els fets protagonitzats la Unió Militar Democràtica, l’organització militar clandestina que es va oposar al franquisme intentant emular la Revolució dels Clavells portuguesa del 25 d’abril de 1974, que va posar fi a la dictadura salazarista.
L’esquerra i el nacionalisme ho va acceptar
La urgència de l’aprovació de la llei i el context polític de Transició va fer que l’esquerra i l’antifranquisme no discutiren els aspectes de la llei que beneficiaven els qui van defensar el règim franquista a través de la violència. “Aquest tema no estava sobre la taula”, diu David Ballester, historiador especialista en la Transició. “L’amnistia era una antiga reivindicació dels sectors antifranquistes i era impossible l’arribada de la democràcia sense una amnistia, però amnistiar els botxins franquistes no estava sobre la taula fins que UCD ho va plantejar i l’oposició ho va acceptar”.
En aquest sentit, Ballester recorda els discursos de Marcelino Camacho o de Xabier Arzalluz. El primer, portaveu del Partit Comunista, va defensar al Congrés que l’amnistia era “la manera de reconciliar-nos els qui havíem estat matant-nos els uns als altres”, i que calia “esborrar aquest passat per a sempre”. D’altra banda Arzalluz, referent del PNB i en aquell moment portaveu dels grups de la Minoria Basca i Catalana, detallava que la llei era “una amnistia de tothom per a tothom, un oblit de tothom per a tothom. Perquè cal recordar, encara que siga per última vegada, que ací ens hem reunit persones que hem militat en camps diferents, que fins i tot ens hem odiat i hem lluitat els uns contra els altres. I això que passa ara en aquest hemicicle, on seiem persones que han patit llargs anys de presó i exili amb d’altres que han compartit responsabilitats de govern i governs que van causar aquelles exilis i aquelles presons, és la imatge de la realitat de la nostra societat”.
“Allò que es prioritzava”, explica Ballester, “era assolir un règim democràtic, i l’antifranquisme era conscient de la seua feblesa, fet que obligava a pagar una sèrie de penyores. I incloure en l’amnistia els perpetradors de crims franquistes n’era una”, reflexiona. I recorda, també en aquest sentit, que “les primeres eleccions democràtiques les va guanyar el penúltim secretari general del partit únic de la dictadura”, diu en referència a Adolfo Suárez. “Això demostrava la força del franquisme sociològic i la feblesa dels antifranquistes, i també demostrava la necessitat de ser pragmàtics per cobrar la peça gran, el fet d’aconseguir la democràcia, tot sent conscients que calia transigir en molts aspectes, com ara aquest”.
Els crítics se’n beneficien
El catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, va viure aquells anys en primera línia com a militant del Partit Comunista. Considera que la part introduïda per la UCD en aquella Llei d’Amnistia “no és justificable de cap manera”, perquè va convertir-la en “una llei de punt final per als funcionaris que durant el règim del general Franco havien comès crims no susceptibles de ser amnistiats”. Segons aquest jurista, “la Llei d’Amnistia estava pensada per als antifranquistes condemnats per la seua acció política, però l’amnistia es va estendre a tots els funcionaris franquistes que havien comès crims de lesa humanitat”. Per això, recorda ell mateix, el policia Antonio González Pacheco, conegut com Billy el Niño, va morir amb una medalla al Mèrit Policial malgrat haver sigut un torturador reconegut contra els opositors a la dictadura. I per això a l’Estat espanyol no s’han pogut investigar judicialment les morts i les desaparicions de la dictadura. “Nacions Unides ha demanat derogar la Llei d’Amnistia, perquè no és constitucional en tant que impedeix la investigació de crims durant la Guerra Civil i el franquisme”, explica l’acadèmic.
La necessitat de crear un clima favorable per aprovar la Constitució i recuperar la democràcia, però, va fer que la Llei d’Amnistia de 1977 s’aprovara quasi amb unanimitat, també gràcies als qui estaven en contra d’alliberar presos polítics i a l’esquerra que promovia la mesura. “Hi havia el factor de la por”, argumenta David Ballester: “la por a un retrocés que condicionava la voluntat d’avançar amb unes certes seguretats i garantia de no involució”.
L’amnistia actual també beneficiarà la part repressora, fonamentalment els policies pendents de judici per les seues actuacions durant la jornada del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Francisco Javier Mira, professor titular de Dret Penal a la Universitat de València i un dels cinc redactors de la proposta d’amnistia que va plantejar Sumar, explica que la llei actual també fa referència als possibles delictes comesos per les forces i cossos de seguretat de l’Estat. Preguntat per si les denúncies contra els agents podrien haver arribat a alts càrrecs ministerials, respon que no. “Aquests casos es limiten als executors i només en el cas de Lasa i Zabala va arribar fins al coronel Galindo, de la caserna d’Intxaurrondo, però no al Ministeri. Aquesta limitació és constant en aquesta mena de procediments”.
En aquest sentit, Javier Pérez Royo considera que “és normal que els policies siguen amnistiats”, i defensa que ells no van ser els màxims responsables de la situació, en tant que “van ser enviats a Catalunya en unes condicions terribles a enfrontar-se amb una societat que no entenia res”. D’altra banda, creu que l’aplicació de l’amnistia per a ells serà immediata, fet que servirà perquè “el jutge que tenia pendent jutjar-los se senta alliberat i per a obrir una escletxa entre els que es resisteixen a l’aplicació de la llei”.
Un altre benefici de la Llei d’Amnistia actual per a la part repressora serà la possibilitat d’evitar un pronunciament del Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg. “Crec que aquesta és una de les coses que els jutges espanyols no estan valorant bé”, diu Pérez Royo, que interpreta que el TEDH podria considerar que, amb la Llei d’Amnistia aprovada, no s’haurà de pronunciar necessàriament en tant que l’Estat hauria complert amb la seua part. “El Tribunal Suprem evitaria la vergonya d’una condemna, i crec que el poder judicial no està valorant suficientment aquesta possibilitat”.
Una hipotètica condemna del TEDH, segons el catedràtic de Dret Constitucional, no seria contra el Tribunal Suprem, sinó contra l’Estat, i obligaria l’alt tribunal espanyol a reparar la situació amb una sentència de revisió que anul·laria, de retruc, la sentència del 14 d’octubre del 2019, tal com va passar amb l’expresident del Parlament basc, Juan Maria Atutxa, o amb el dirigent abertzale Arnaldo Otegi, a qui el Suprem va intentar tornar a jutjar però el Tribunal Constitucional ho va impedir.
Tot i que les situacions entre les amnisties de 1977 i l’actual són llunyanes en temps i forma, l’historiador David Ballester recorda que “Espanya va amnistiar els criminals de la dictadura, i a partir d’aquí Espanya està legitimada per amnistiar qui faci falta. Estem discutint, després d’allò, si cal amnistiar un noi que va trencar un vidre amb una pedra?”, es pregunta.