Per a revisar aquells documents de la feina, ara ja no cal l’ordinador. Tampoc un teclat, ni un ratolí, ni escriptori, ni tan sols el mòbil. N’hi ha prou amb posar-te les ulleres. Davant teu, integrat al vagó del tren on viatges, veus totes les aplicacions que sols fer servir. En mires una i així, amb la nineta dels ulls, la selecciones, i ajuntant els dits fas clic. Les càmeres interiors i exteriors de les ulleres reconeixen els gestos i et permeten fer aparèixer, davant teu, tantes pantalles com vulguis.
Si et truquen les amigues per videotrucada, tranquil·la. Tot i que portis les ulleres, elles et veuran la cara sencera. La tecnologia s’encarregarà de reproduir les faccions que amaga l’aparell, perquè mirar-se als ulls fa el contacte més humà, tot i que sigui a través d’una pantalla.
En arribar a casa, amb les ulleres posades, pots fer una nit de pel·li i manta. Pots fer emergir una pantalla de trenta, cinquanta, cent o tres-centes polzades al menjador. Pots veure els teus mobles o pots escollir canviar l’entorn que t’envolta. Si ho vols, i et poses nostàlgic —o una mica cínic—, pots fer veure que ets en una sala de cinema; pots traslladar-te a un paisatge de la Costa Brava per entrar en situació si mires Creatura, i si et ve de gust canviar casa teva per l’espai exterior i tornar a veure Interestellar, també ho pots fer.
Per fer tot això, calen només les Apple Vision Pro. Les noves ulleres de realitat mixta que l’empresa fundada per Steve Jobs ha tret al mercat aquest mes de febrer.
De moment, les Vision Pro només estan disponibles als Estats Units i el seu preu és més o menys de 3.500 dòlars. Tot i que l’aparell ha rebut certes crítiques, el llançament del producte ha generat furor. Les aplicacions, tècniques, mèdiques, d’entreteniment o educatives, són moltes. Els riscos que pot suposar una tecnologia com aquesta, també.
Invent transitori o tecnologia persistent?
Encara s’ha de veure si les lents de realitat mixta d’Apple —o les d’alguna altra companyia, com les Oculo de Meta— tindran un impacte similar del que va tenir el Macintosh el 1984 o l’iPhone el 2007, o si cauran en l’oblit amb els mesos. Luis Villarejo, CEO d’Immersium Studio, una empresa derivada de la UOC experta en tecnologies immersives, assegura que hi haurà un abans i un després d’aquesta tecnologia. “Les d’Apple no són les primeres ulleres de realitat virtual o mixta que existeixen ni seran les darreres, i encara s’han de transformar molt, però sí que crec que aquesta tecnologia serà un punt d’inflexió”, explica.
En canvi, hi ha qui avisa que s’ha de ser caut a l’hora de predir l’impacte social d’una tecnologia. “En els moments de llançament hi ha molt soroll, però fins que passa un temps no es pot dir com serà d’important el canvi que suposarà”, avisa Patricia Ventura, doctora en Mitjans, Comunicació i Cultura, experta en ètica, IA i comunicació. L’exemple més clar d’això —diu— és el metavers.
Fins avui, els diversos intents de fer triomfar aparells tecnològics en forma d’ulleres no han acabat d’arrelar. Durant anys, per exemple, es va intentar amb les televisions 3D. Van fracassar. Qui hi ha reflexionat explica que el motiu és que no és gaire orgànic portar un dispositiu d’aquestes característiques en el dia a dia.
Villarejo considera que l’establiment de la tecnologia és qüestió de temps. “Avui en dia, les persones que treballem amb dispositius electrònics ho fem amb un espai limitat, amb un ordinador, amb una, dues, tres o quatre pantalles. El que permet un dispositiu com les ulleres d’Apple és que puguis generar tot el teu camp visual com una pantalla, i això obre un ventall de possibilitats”, assegura.
D’entre aquestes possibilitats, Villarejo destaca com en l’àmbit de l’arquitectura les ulleres es poden fer servir per projectar i manipular models 3D d’edificis, túnels o ponts in situ. “Els arquitectes poden anar a la plaça de les Glòries i projectar-hi les edificacions que s’hi faran, i així visualitzar-ne els resultats i anticipar problemes que es poden ajustar”, explica.
Els tècnics poden, per exemple, seguir instruccions integrades amb el context per reparar maquinària o dur a terme instal·lacions de manera precisa. Els metges poden projectar pròtesis sobre els pacients per trobar l’encaix perfecte. Els alumnes poden traslladar-se als mons que estudien per entendre’ls de manera immersiva.
Dades personals, la moneda de canvi
Les aplicacions de la tecnologia són moltes. Ara bé, la moneda de canvi per fer-la servir, generalment, va més enllà que els milers de dòlars que valgui l’aparell. “A més de pagar el seu preu de mercat, continuem contribuint a l’enriquiment de les empreses que els comercialitzen quan els fem servir: són aparells que recullen una gran quantitat de dades sobre les nostres vides, les nostres preferències, els nostres costums, les maneres que tenim de fer servir aquests productes...”, explica Sara Suárez-Gonzalo, investigadora del grup CNSC-IN3 i professora de comunicació a la Universitat Oberta de Catalunya.
Les ulleres tenen càmeres i processen dades personals i de l’entorn. Fan servir sensors per seguir el moviment ocular de qui les porta, capten l’oscil·lació de l’atenció, la reacció de l’individu als estímuls amb què es troba. Recopilen una quantitat enorme de dades ben interessants per a desenvolupar les tècniques marquetinianes encara més efectives.
“És un dels desafiaments ètics i socials d’aquesta mena de tecnologies”, alerta Ventura. “Sabem que aquesta tecnologia millora a través de les dades i la finalitat que comuniquen quan les recopilen és millorar el seu producte, però també hem vist que aquestes empreses, al mateix temps que “milloren el seu producte”, entre cometes, també acumulen molta informació i molt poder”, afegeix.
Si els rellotges intel·ligents recopilen dades de salut molt acurades de qui els porta, les ulleres podran recollir detalls biomètrics dels seus propietaris. Si Apple és capaç de reproduir la cara de qui porta les Vision Pro quan fa una videotrucada, per simular que no porta les ulleres posades, és que té prou informació per a fer-ho. Què en farà l’empresa de la poma, de tota aquesta quantitat de dades de reconeixement facial? Quins perills pot suposar en l’era que les dades biomètriques són un nou carnet d’identitat?
“Les empremtes dactilars o els iris són informació molt sensible, que ha d’estar especialment protegida”, assegura Suárez. I, en canvi, cada vegada és més normal fer servir les dades biomètriques per a accedir al gimnàs, per desbloquejar el mòbil o per fer un pagament.
El reconeixement amb dades biomètriques es pot exigir per circumstàncies de màxima seguretat, “però ens estem acostumant a fer-les servir per a qualsevol cosa i ens les exigeix qualsevol empresa”, diu Ventura. “S’hauria d’analitzar de manera molt profunda abans d’acceptar les coses perquè són còmodes i ràpides, sense tenir massa clar a què estem renunciant”, rebla.
En matèria de dades, a Europa, el Reglament general de protecció de dades hauria de vetllar per la seguretat dels usuaris. “Legalment, estem més protegits que gran part del món”, explica Ventura, però també afegeix que les tecnològiques com Apple actuen amb servidors fora d’Europa. “Tot i que teòricament està controlat, hi ha buits legals i situacions que ens fan pensar que no tot està tan controlat”, diu.
La intel·ligència artificial (IA) evidencia les mancances de la legislació europea. Malgrat que el Reglament limita l’ús de contingut amb drets d’autor, tot i ser a Internet, moltes eines d’IA generativa, com ChatGPT o tantes altres, les fan servir de totes maneres.
Una escletxa cada cop més profunda
Més enllà de la seguretat de les dades personals, hi ha un altre risc que preocupa els experts en ètica tecnològica. Es tracta de l’aïllament, de la desconnexió de l’entorn immediat, de la col·laboració amb la tendència individualista que ha crescut en les últimes dècades. “Si ja hi ha problemes d’addicció amb els dispositius mòbils, que no són ni de bon tros tan absorbents, depèn de com es facin servir, poden ser problemàtiques”, adverteix Ventura.
Les ulleres de realitat mixta, però, són menys aïllants que les ulleres de realitat virtual, perquè combinen l’espai físic amb elements de realitat augmentada. A més, conscient d’aquest risc, Apple ha dissenyat les ulleres per tal que, des de fora, es puguin veure els ulls del que les porta. Tot i això, Ventura es mostra crítica: “Veus el món que t’envolta, però si et poses les ulleres és perquè vols veure el que li superposes. O mires una cosa o mires l’altra”.
“Al final, per més que vegis la realitat que t’envolta, estàs en un altre lloc. Gesticules reaccionant a uns estímuls que la persona que tens al costat no veu”, afegeix. I explica que viure una experiència diferent de la que viuen les persones que t’envolten continua provocant aquest aïllament.
Aquesta diferència de realitats, si es torna un fet global, afegiria un graó més a l’escletxa digital. Hem preguntat als experts si, en el cas hipotètic que les ulleres de realitat mixta es fessin massives, hi haurà dues classes de persones, les que tenen accés a un món de realitat augmentada i els que només tenen accés a la realitat física.
Han respost que potser sí, però que aquest debat tecnològic va més enllà de l’arrelament de la realitat augmentada. Ventura reclama la possibilitat de viure, en la mesura que es vulgui, apartat de la tecnologia: “Hauria de ser possible accedir als serveis bàsics sense l’obligació d’inserir-nos un xip o fer servir un dispositiu”.