Hi ha sèries que de vegades tenen el problema que no tenen clar què és el que volen ser. Aquest no és el cas de The Regime, la sèrie ha estrenat HBO Max amb Kate Winslet com a protagonista. És molt evident que vol ser una sàtira política i també que l’objecte de la seva sàtira són els líders dictatorials en països suposadament democràtics. La sèrie apunta obertament a Europa de l’Est, que inspira el seu país fictici i la seva cancellera fictícia. Però el problema aquí no és el que vol fer, sinó la poca gràcia amb què ho fa i el poc interès que té el que fa. El que podria haver estat una sàtira intel·ligent es queda ràpidament en una caricatura simplificadora sense substància, previsible, òbvia, que no té res a dir sobre aquests governs ni tampoc aconsegueix generar les rialles que s’esperen d’una comèdia. I no és un problema de Kate Winslet. L’actriu, que s’ha arriscat amb un canvi de registre notable (especialment si ho comparem amb els papers dramàtics que havia a Mare of Eastown o I Am) i dona vida a una cancellera paranoica que està encantada amb si mateixa i amb els constants elogis del seu entorn.
Al primer episodi fins i tot s’atreveix a cantar en la que és la millor escena de la sèrie fins ara: el personatge agafa el micròfon i, creient-se la idea de que ho és tot per a la seva població (líder, mare, diva), entona una cançó amb unes qualitats vocals qüestionables mentre, al seu voltant, tothom fa veure que canta com els àngels.
El problema és que The Regime es queda aquí, en una carta de presentació constant. És un retrat on es fa caricatura, una vegada i una altra dels mateixos trets, redundant en aspectes de la personalitat del personatge, l’egolatria i la paranoia, que en cap moment deriven en cap escena que sigui còmica (que és el que li pertocaria sent una sàtira) o bé dramàtica (si volguessin donar una dimensió al personatge més enllà de la caricatura). Els minuts passen i la història no es desenvolupa, de manera que tota la posada en escena visual, amb un palau ostentós i un vestuari brillant, s’acaba esfondrant molt ràpidament, donant com a resultat un producte buit, que té molt clar quin és l’objecte de la seva sàtira: Vladimir Putin, Nicolae Ceausescu, Aleskandr Lulaizenko, Viktor Orbán, etc.. Però no sembla que tingui res a dir sobre cap d’ells ni tampoc sobre el perfil de governant que encapçala un règim dictatorial. Més aviat sembla haver fet un compendi de trets comuns per crear una comèdia que arrenca. Sospito que hi pesa la mirada nord-americana, inevitablement externa, sobre aquests personatges, als que fa servir per inspirar un personatge fictici, però que és incapaç de comprendre el perquè de la seva existència i, per tant, és incapaç d’explicar-los més enllà de la superfície.
Per un altre dia deixarem el debat de si és el moment més adequat per tractar de forma còmica una figura semblant a Putin. De fet, no cal ni tan sols plantejar-se aquest dubte per descartar The Regime, que cau per la seva pròpia incapacitat de ser divertida i/o interessant abans fins i tot de la caiguda que ha de tenir lloc dins de l’univers de la sèrie, que gira al voltant de l’esfondrament d’aquest govern. La relació entre la cancellera i un militar sanguinari apunten a aquesta progressió en futurs episodis, però és una promesa insuficient per aconsellar continuar mirant la sèrie. Si us interessa el tema dels líders autoritaris són molt més aconsellables Spy/Master a HBO Max o Els últims tres dies a Filmin. I com a sàtira política, abans tornaria a mirar senceres The Thick of It o Veep, que també tenien clar el que volien fer però, a més, et feien petar de riure.
The Regime
Creador: Will Tracy
Repartiment: Kate Winslet, Hugh Grant
Temporades: 1
Plataforma: HBO Max