—Vostè va nàixer el 1953. Per tant, ha vist canviar Benidorm per complet.
—Sí. Benidorm no era res, tenia quatre pensions i poca cosa més. L’any 1958 van fer el Pla general d’ordenació Urbana i allò va ser un revulsiu. L’altre va ser l’obertura de l’aeroport d’Alacant el 1967. Abans d’aquell any els turistes venien des de l’aeroport de València fins ací en autobús. L’autopista que encara no s’havia fet.
—El pròxim revulsiu serà el dia que connecten l’aeroport d’Elx-Alacant en tramvia amb Benidorm?
—Els transports són fonamentals per al turisme, perquè sense transport no hi ha turisme. Això ho vam viure ací, a Benidorm, als anys cinquanta i seixanta. Ara tenim transport, però un tramvia que ens unira amb l’aeroport i amb l’AVE seria la millor notícia possible. Ja veurem si ho fan algun dia.
—Per què no s’ha fet fins ara? L’aeroport d’Alacant-Elx no té cap connexió de tramvia. És una demanda històrica.
—Perquè Zaplana se’n va anar a Conca... o a Osca, ara no ho recorde [riu]. En tot cas, no hi va haver una reivindicació social suficientment forta quan calia fer-la, quan es va dissenyar l’AVE a tot Espanya en l’època de Zaplana com a president (1995-2002). Caldria haver empentat més i connectar les dues Marines, que per volum i per qualitat representen el millor del País Valencià, parlant en termes turístics i immobiliaris. Hi va haver un moment en què les dues Marines, l’Alta i la Baixa, sumaven més habitants que la província de Castelló, que té AVE i moltes altres infraestructures. Potser les dues Marines haurien d’haver estat més unides.
—Aquesta manca de pressió, la vincula al famós menfotisme de la zona?
—Sí. Hi ha una falta de visió estratègica i de futur. Això és tradicional, i la continuarem patint. Des d’HOSBEC jo ja reivindicava fer un vial més per sentit —com a mínim— a l’autovia que va des de Sant Joan d’Alacant (l’Alacantí) cap a l’aeroport, on, quan hi ha un accident, es produeix un embús que fa que els turistes perden avions.
—En quin any va començar vostè a treballar?
—A finals dels seixanta, quan tenia quinze o setze anys. Els meus pares tenien la pensió Les Foietes allà pel 1965. Jo tenia dotze anys, anava al col·legi, però durant l’estiu tirava una mà. En aquell moment, els joves treballàvem, ara ja no. Quan tenia divuit o vint anys, ja vaig començar a liderar el negoci turístic familiar. Vam començar a guanyar diners i vam ampliar el negoci, que ara té 380 habitacions.
—I en quin any va entrar en política?
—Seria el 1978, quan va arribar la democràcia.
—Empentat per qui?
—Jo vaig ser l’únic regidor del Partit Nacionalista del País Valencià l’any 1979. L’únic regidor de tot el país! Era el partit fundat per Francesc de Paula Burguera.
—I per què s’hi va interessar?
—Perquè sempre he sentit el meu poble i sempre he estat convençut que cal que el poble valencià es defense, però estem assetjats per la incomprensió. A més, jo anava llegint, seguia el que passava a Catalunya, m’identificava amb el que anava fent Convergència i Unió, també amb el PNB... Burguera venia de la UCD, era liberal, i ell volia consolidar un partit liberal i nacionalista, com ell i com Convergència o el PNB. Hauria sigut una bona solució, si haguera triomfat aquella idea en el seu temps.
—El País Valencià mai no ha tingut massa liberals nacionalistes.
—Bé, ací vam traure quasi mil vots, i el 1983 vam traure dos regidors. Hi havia una consciència arreu del país, en uns pobles més que en altres, que som valencians i que calia fer política, tal com feien els catalans, els bascos o els gallecs, que ara en aquestes eleccions han tornat a demostrar que són un poble conscient, perquè allà el PP no qüestiona la llengua ni la identitat. Ací sí.
—Vostè, que forma part d’un sector econòmic que es relaciona amb un seguit de polítics que sí que qüestionen la llengua i la identitat, per què pensa que ocorre això?
—Segurament, la nostra burgesia mai no ha sentit la valencianitat com una cosa seua. I per això no han donat suport a la cultura o als nostres mitjans de comunicació.
—Tenint en compte la seua postura política, s’ha sentit estrany dins del seu sector?
—No. Jo tinc una manera de ser prou tolerant, soc comprensiu. No tinc una postura radical. Sí que és veritat, i els fets ho demostren, que la nostra cultura no té el suport que hauria de tindre. A Catalunya, a les Illes, al País Basc o a Galícia això no passa. Ací ens tanquem a les coses folklòriques, que estan bé, però hauríem d’anar més enllà. Com més valencians siguem, millor serà per al país. Si no exercim com a valencians, ja sabem com ens tractarà Madrid.
—Dins de la dreta autòctona, l’alcalde de Benidorm, Toni Pérez, del PP, també president de la Diputació d’Alacant, potser és una excepció en aquest sentit?
—Dins dels partits sempre hi ha gent més nacionalista, entre cometes, que sent seu el seu poble i la seua llengua. Però els mateixos partits creen cultures i inèrcies que amaguen eixes realitats. S’ha vist amb l’Any Estellés, que compta amb el suport de la Diputació d’Alacant o de la de València i no amb el de la Generalitat Valenciana. Hi ha patrimonis culturals que no es poden discutir, i ací els discutim. Però hi ha gent del PP que es troba més còmoda parlant en valencià. Ara, el partit és com és i projecta el que projecta.
—Quan vostè presidia HOSBEC va coincidir amb l’actual president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, en aquell moment president de la Cambra de Comerç d’Alacant i més tard de la Diputació. Va arribar a parlar d’aquestes coses amb ell?
—No. La Cambra se centra en el tema econòmic, tot allò de la cultura ho deixen de costat. La Diputació sí que fa coses per la cultura, però sempre falta sensibilitat per la llengua. Els costa molt tindre-la. No sé quin problema tenen.
—Un exemple és l’actual consellera de Turisme, Nuria Montes, que va ser secretària general d’HOSBEC. Com a consellera ha rebutjat la taxa turística dient que és “la taxa dels Països Catalans”. Quan vostè sent aquestes coses, què pensa?
—Bé, bé, això va ser una parida que se’m va ocórrer a mi [riu].
—...
—Va ser per a fer conya. Calia eliminar la taxa turística i se’ns va ocórrer dir això.
—Quina comparació...
—... La taxa turística està a tot arreu, hi ha qui l’aplica i qui no l’aplica. Sobretot l’apliquen les grans ciutats, i hi ha zones turístiques que no la tenen, com per exemple les Canàries. La taxa turística, com totes les taxes, hauria de ser universal: o existeix o no existeix. No pot ser que la posem nosaltres i que Madrid no la tinga, per posar un cas. Aquesta taxa la va inventar Joan Gaspart a Barcelona, que es va ficar en un embolic econòmic amb Spanair i amb el circuit de Montmeló i, per compensar la Generalitat de Catalunya, se li va ocórrer allò de la taxa. Això i també el fet que els creuers són paradisos fiscals flotants que no paguen res a les ciutats a què arriben. La idea era cobrar als creuers quatre o cinc euros per passatger per compensar l’impacte, i a Barcelona es va aplicar la taxa. Després es va anar generalitzant en moltes ciutats de Catalunya, tot i que no de manera idèntica en tots els llocs. Tot seguit els mallorquins la van copiar. Però si els espanyols són iguals davant la llei, o paguem tots o no paga ningú. No pot ser que Madrid es convertisca en un paradís fiscal i vaja a la seua: tots hauríem de tindre la mateixa pressió fiscal. I això els polítics ho haurien de tindre clar. Si la taxa turística s’ha d’implantar, que s’implante, però que es faça a tot l’Estat. Aquestes coses han de ser justes per a tots. Com menys regnes de taifes fiscals, millor.
—Pel que fa al turisme, aquest sector té un paper excessivament predominant en l’economia valenciana?
—No, no. Això són clixés. Un sector econòmic que crea riquesa no s’ha de demonitzar. El turisme és una indústria de present i de futur que ha demostrat la seua resistència durant la crisi financera, quan es va vindre tot avall, van desaparèixer bancs i immobiliàries, i el turisme va aguantar el colp. I ara, després de la covid, la indústria més sòlida del país és el turisme, que és la que crea treball i crea valor afegit, la que innova perquè siguem competitius. El turisme està per quedar-se. Altra cosa són les regulacions que hem de fer per no molestar els veïns. Cal fer lleis per evitar que en residencials on dormen els treballadors també dormen joves turistes que fan festes i no permeten el descans. Això és el que s’ha d’evitar. El turisme ha d’estar dins d’un edifici turístic, i no envair tots els espais. Pense que fa quinze o vint anys no hi havia turismofòbia, i això és perquè no havia aparegut Airbnb ni aquests portals d’Internet que t’ofereixen fins i tot coves per a dormir. Això és el que no pot ser. La planta hotelera crea destí. No hi ha cap destí important sense una important planta hotelera.
—I com es lluita contra el fenomen d’Airbnb i d’altres empreses similars?
—Amb regulació, i no deixant que en un residencial es llogue una habitació a tres parelles de xicons. No es poden barrejar residents i turistes: cadascú ha d’estar al seu lloc, i els turistes han d’estar en pensions, hotels o viles específiques. D’altra banda, hi ha el tema de la massificació, i cal que siguem intel·ligents: la massificació es dona a tot arreu i cal crear diversos centres d’atracció dins de la mateixa ciutat. Ací, a Benidorm, hi ha parcs temàtics que s’emporten un 20% o un 30% de la gent que hi ve, i això evita la massificació desbordant. A Benidorm mateix, per molt que diguen, la platja de Ponent no està mai plena. Cal monitorar aquests moviments i evitar que tothom es concentre en un punt concret.
—Justament, Barcelona és una de les ciutats més qüestionades pel seu model turístic i per tot el que ha generat a l’hora d’encarir la vivenda i de transformar els barris d’una manera no massa ben vista pels veïns.
—El problema que té Airbnb és que ha provocat infació en els preus de les ciutats. El treballador mai no podrà viure al costat de la seua faena. Si això es regulara, d’alguna manera, s’aturaria el fenomen en totes les ciutats del món, perquè aquest problema és universal. Això cal veure-ho. A Benidorm, per exemple, els treballadors viuen a la zona metropolitana de la ciutat, que és la Marina Baixa: Finestrat, l’Alfàs del Pi, Polop, la Vila Joiosa, la Nucia... perquè és més barat. Hi poden comprar una casa de 150.000 euros, que sol ser un preu acceptable. Ací, a Benidorm, un pis amb una habitació costa mig milió d’euros. I els lloguers són cars.
—I això no és un problema?
—La solució, nosaltres, la tenim en la comarca. El problema el tenen a les illes Balears, on no hi ha comarca i el lloguer és tan car que les empreses produeixen vivendes per als treballadors fent-ne blocs residencials. Als anys seixanta, molts treballadors d’hotel a Benidorm vivien dins de l’hotel, perquè, en aquell moment, no hi havia vivendes. I la gent dormia a l’hotel, apartada del lloc de treball, això sí. I ara això està tornant. L’avantatge que tenim a Benidorm és que hi treballem tot l’any i els treballadors tenen la seua casa. I, alhora, afortunadament el transport públic de la comarca ha millorat moltíssim, perquè sense això els cotxes ho condicionarien tot, i això no es pot permetre. Les ciutats són més amables quan tenen menys cotxes.
—El risc de pobresa i exclusió més alt del País Valencià es concentra en tres de les comarques més turístiques, el Baix Segura, l’Alacantí i la Marina Alta. Entén que, amb aquestes dades, la gent qüestione el domini excessiu del turisme?
—La veritat és que nosaltres tenim una indústria que durant cinc o sis mesos a l’any treballem amb preus molt baixos. Això no és una fàbrica d’alta tecnologia, siguem realistes: ací hi ha treballadors que guanyen 100.000 euros a l’any i d’altres que en guanyen 20.000, en el cas de les cambreres de pis. Ara ves i pregunta a Zara o a Mercadona què paguen els seus empleats. Només el turisme paga aquests salaris? La gent sempre parla dels treballadors amb salaris més baixos, però hi ha gent que cobra molt més.
—Però si el president Carlos Mazón diu que el turisme és una “qüestió d’estat” i posa com a consellera del ram una persona que procedeix d’HOSBEC, que també assumeix la cartera d’Indústria sense experiència en aquest últim sector, pensa que favoritismes com aquest poden generar antipatia cap al turisme?
—No necessàriament. Nuria [Montes, consellera d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme] és una professional, una treballadora incansable, una persona preparada. No li veig cap problema, tot el contrari. De fet, moltes vegades els partits posen persones que estan molt poc preparades per a exercir determinats càrrecs, i aquest no és el cas. He de dir, també, que jo amb Ximo Puig tenia molt bona relació i ara també la tinc amb Mazón, que encara porta menys d’un any, però pense que econòmicament porta una dinàmica molt professional, molt seriosa, i veurem què donen més de si. M’agradaria que foren més valencianistes, però què hi farem.
—D’altra banda, si vostè fora conseller, quines mesures pensa que caldria prendre per al turisme?
—La necessitat principal del sector està en les infraestructures de connectivitat. En aquests moments, s’està debatent sobre els aeroports, que estan creixent molt, i això beneficia el turisme i tots els sectors de l’economia. L’Aeroport de València està ja molt pressionat i crec que caldria pensar ja a ampliar-ho. En el cas d’Alacant, el mateix. Parlem dels aeroports com podríem parlar de l’aigua, que també preocupa. A la Marina vam fer els deures i tenim quatre depuradores d’aigües residuals que s’utilitzen per a regar i que estan connectades amb la depuradora de Mutxamel (l’Alacantí). Caldrà fer un pla de país per detectar els problemes més greus i resoldre’ls. En alguns casos ja s’ha fet, només cal observar la depuradora de Torrevella (Baix Segura). En alguns aspectes ací s’han fet millor els deures que a Catalunya, a Andalusia o en altres llocs. En la reutilització de les aigües som un exemple. I per al turisme, cal incentivar que el model turístic es renove i millore la qualitat dels serveis que presta. En aquest sentit, l’hotel crea destí i és la gran arma per poder competir. D’altra banda, cadascú s’especialitza en un turisme. Dénia (Marina Alta), per exemple, està més especialitzat en viles o en segones residències. Els qui estem especialitzats en hotels tenim un plus de marca diferent.
—Quan hi ha persones que diuen que el model turístic hauria de canviar i aposten per la desestacionalització, pensa que són propostes realistes o que es fan des de fora del sector sense conèixer-lo?
—Crec que es fan des de fora. La planta hotelera, en deu o quinze anys, ha millorat molt. Benidorm, fa trenta anys, tenia sis hotels de quatre estrelles i ara en té setanta. Això és només un exemple. I cada vegada que es fa un hotel millora l’existent. Jo tenia una màxima, que era que un pla general no pot donar llicències d’obertura a un empresari si no fa una cosa diferent que aporta coses noves a la ciutat. I en l’aspecte dels apartaments cal compaginar allò social amb l’economia. Els treballadors, si poden viure a prop de la faena, molt millor. Però si hi viuen a 10 quilòmetres, l’Administració ha de posar un transport públic molt complet per evitar que agafen el cotxe, que contamina les ciutats i ho contamina tot.
—Per acabar, vostè parlava de regulacions, però molts polítics alineats amb el seu sector discuteixen les regulacions en nom de la “llibertat”.
—La llibertat està bé, i Benidorm n’és un exemple, perquè els edificis poden ser tan alts com ho permeta la volumetria de la parcel·la. Per això hi ha edificis tan grans. En altres ciutats pròximes no es permeten fer edificis de més de deu plantes. A vegades, repensar les normatives amb generositat és interessant. No podem caure en el catecisme etern, cal evolucionar, no podem tindre por a canviar normatives que milloren la ciutat. I en aquest aspecte la Generalitat Valenciana, durant quaranta anys, ha pecat de manca de tutela, perquè la comarcalització ha sigut un desastre arreu del país, i hauria sigut molt important. A la Marina tenim sis auditoris i tots estan buits: per a què en volem tants? Més val fer-ne un que siga bo. Benidorm va ser generosa als anys seixanta prohibint fer PAIs i plans generals. Ací no es poden fer xalets, però a la resta de la comarca sí, que està plena de xalets, fins i tot n’hi ha massa. Potser cada poble de la comarca s’hauria d’especialitzar en una cosa. Per exemple, la Nucia s’està especialitzant en esport i ho està fent molt bé. Per a això haurien d’estar les comarques: per a organitzar els municipis i rendibilitzar els projectes i els serveis. Però no s’ha fet així.