Gonzalo Adán (València, 1962) és doctor en Psicologia Social, expert en psicologia clínica, analista demoscòpic i professor ajudant de psicologia de la Universitat de les Illes Balears, a més de tinent coronel del cos de psicologia militar de l’exèrcit. És el director del Instituto Balear de Estudios Sociales (IBES), el qual s’encarrega de fer enquestes d’àmbit balear, específicament les d’intenció de vot a les Illes, que es publiquen en el diari de Palma Última Hora. Així mateix, dirigeix l’institut d’anàlisi demoscòpica Sociométrica, que fa els sondatges electorals per al diari elespañol.com.
Adán no limita la seva activitat intel·lectual a la tasca laboral. Des de fa anys es dedica també a l’anàlisi electoral i a la investigació psicològica. Fruit d’aquest doble vessant, ha publicat com a coautor un llibre de dos volums: El complejo comportamiento del voto en Baleares, el primer dels quals dedicat a les eleccions generals (2013) i el segon (2015) als comicis autonòmics i locals. Igualment, és coautor del llibre Psicología social: Cómo influimos en el pensamiento y en la conducta de los demás.
Fruit de tota aquesta experiència, ara fa quasi cinc anys va decidir «comprovar la hipòtesi que rere de l’enorme i perjudicial ineptitud d’alguns polítics hi ha aspectes neuropsicològics que és possible detectar», explica. Es posà a la feina, que no va ser ràpida. «No es pot escriure un llibre si no et concentres a fer el que fas; almanco jo no som dels que escriuen un llibre a partir d’estones lliures cada dia, necessit dedicar-m’hi amb cos i ànima i no descentrar-me amb altres activitats, però, és clar, això només ho puc fer durant l’estiu, perquè la resta de l’any tenc moltes feines. Així que el vaig escriure durant quatre estius», fins que finalment ara ha vist la llum.
L’assaig es titula Psicología de la incompetencia política. Si el títol ja és cridaner, no ho és manco —fins i tot és provocatiu— el subtítol explicatiu: Cómo y por qué nos gobiernan corruptos, inmorales, mentirosos o enfermos mentales. Un análisis desde la ética a las neurociencias.
En síntesi, el que Adán planteja és que el sistema per accedir al lideratge polític no funciona, no respon a la necessitat social, i que caldria plantejar-se seriosament canviar-lo. «Faig un al·legat a favor de la necessitat urgent de seleccionar millor els candidats» a líders polítics.
«Sé molt bé que és utòpic, però almanco el que vull és cridar l’atenció sobre el problema, perquè ni això hem fet durant dècades. Hem deixat que el sistema vagi essent cada vegada pitjor. Tenim una realitat dolenta, com és que arriben als llocs més alts de responsabilitat política personatges amb perfils de personalitat molt desviats respecte del que és la normalitat estadística», explica l’autor.
Segons afirma en el llibre, que «hi ha incompetència és indubtable» i no és una anècdota. «Es tracta d’una qüestió d’enorme gravetat» i transcendència social. Tanmateix, ens hi hem acostumat tant, diu, que acabam per assumir que gairebé tots els polítics són iguals, que no hi ha alternativa i no reaccionam «més enllà de la irritació momentània per l’anècdota informativa» de quan esclata cada cas concret. Malgrat això, després no hi ha cap reacció en contra d’aquest estat de coses, tot i que «les decisions d’aquests personatges fan un mal irreversible a la societat».
No és cosa d’ara. Adán fa un extens repàs històric que posa de manifest la permanència al llarg de les diferents èpoques «d’aquesta penosa» circumstància. A partir de la constatació «de la indignant realitat» que no canvia amb el pas del temps, l’autor entra en una anàlisi a partir de diferents experts i teories, i aporta diverses hipòtesis psicològiques sobre les causes d’aquestes conductes «altament desviades». Finalment, entra en la fase d’anàlisi «del desordre generalitzat en el funcionament dels partits» polítics actuals, que en «el cas espanyol» mostra com «la ineptitud i el desvergonyiment» són una constant entre l’elit política. Això el porta a la conclusió que «es fa necessari i urgent intentar acabar» amb aquesta realitat.
Això sí, assegura, tal com escriu a la dedicatòria del llibre, que no tothom que es dedica a la política per força és igual al que ell analitza. Però les elits que governen l’estructura política sí que tenen uns comportaments nocius molts semblants.
Per què passa això? Segons escriu en l’obra, la hipòtesi principal que defensa és que «hi ha persones amb certs tipus de personalitat, a vegades clínicament definible, que troben en la política un sistema de reforços i recompenses molt potent, relacionats amb l’ús del poder i els privilegis que comporta —relacions, contractes, diners, fama, influències, xarxa de favors, portes giratòries, plaers materials...—, que els fan quedar atrapats com si es tractàs d’una droga. El mecanisme de connexió psicològica és tan intens que origina una hiperadaptació del seu comportament als contextos successius, i hi ha una resistència enorme a abandonar-los, així com un desenvolupament de mecanismes per persistir-hi».
Aquestes menes de polítics es comporten d’una forma que no és la norma estadística en el conjunt de la societat. Explica l’autor durant la conversa mantinguda amb aquest setmanari que el tipus de polítics així «són impulsius, histriònics, no tenen empatia», i alguns dels seus comportaments es poden qualificar de «psicopàtics», però alhora són «suficientment intel·ligents per dissimular» totes aquestes característiques de la seva personalitat. I explica el concepte de psicòpata des de la «psicologia clínica»: es tracta dels «individus que, tot i cometre malifetes, no tenen cap sentit de culpabilitat». A parer seu, alguns polítics entren «clarament» en aquesta definició, perquè «malifetes són tant el fet de robar com el de malbaratar doblers públics» i no manifestar no només cap penediment, sinó ni tan sols tenir consciència d’haver actuat malament. Per tant, «no tenen cap sentit de la culpabilitat».
Assegura que aquests polítics no són «una excepció», sinó que «abunden». I per això creu que «hauríem de reaccionar» davant d’aquesta realitat. Ara bé, reconeix que es tracta d’una reacció social que és molt difícil que es produeixi. Sobretot perquè el cos social «a Espanya manté una alta i excessiva tolerància» cap a aquests comportaments. «Hi ha fins i tot una certa simpatia cap a l’astut que ha sabut burlar la llei; les enquestes així ho demostren. A més, si el corrupte sap manipular amb el “pa i circ” té molt guanyat, com va ser el famós cas de Jesús Gil a Marbella, un paradigma d’aquests personatges que tenen un gran èxit polític. Un èxit que es fonamenta en bona part en un comportament molt perillós per part del ciutadà, que pensa que “són coses de polítics” i que a ell l’únic que li interessa de bon de veres són “les seves coses”, és a dir el seu redol i que el deixin tranquil».
La tolerància social amb la incompetència i fins i tot amb la corrupció s’explica en part, diu Adán, per com es gradua l’impacte dels comportaments irregulars dels polítics en el ciutadà: «Primer de tot, esclata la indignació, tots ens indignam davant de l’esclafit d’un cas; però quan ens adonam que les coses no canvien, que no canvia el sistema, entram en la fase de la frustració; és el cas típic del que diu que “no es pot fer res”; una actitud que condueix per força a la tercera fase, la de la submissió a través del consentiment fàctic de la situació; i, per acabar, arriba una fase en què el ciutadà s’ho mira tot com un espectacle, sense reaccionar davant d’un abús tan flagrant».
Adán es rebel·la davant d'aquesta actitud. «No podem ser submisos, hem de reaccionar». La seva proposta és, almanco, parlar-ne, debatre sense por ni cap tabú sobre el funcionament incorrecte de l’elecció de les elits polítiques. I posa l’exemple del sistema de primàries per elegir els dirigents, el qual «ha resultat ser un desastre. Ni un cas ha resultat millor que amb el sistema anterior, que ja era defectuós, però ni així ningú (del món polític) es planteja canviar-lo».
L'autor insisteix que la seva voluntat és que, si més no, el lector entengui que «estam envoltats de polítics incompetents» i que se’n pot parlar, d’això, i, de fet, cal parlar-ne i proposar possibles alternatives. Per a ell, el millor sistema seria que tothom que hagués de gestionar doblers públics passàs per filtres objectius de selecció prèviament determinats. «Sé que això és una utopia, però almanco sí que es podrien plantejar canvis en la llei de partits polítics per introduir controls més efectius». Per evitar, en fi, mantenir la ficció que «el sufragi universal primer, i després els sistemes electorals, bastin» per «desfer-nos dels ineptes». Avalua que és perillós mantenir viva aquesta ficció, perquè en el fons el que fa és alimentar «els mals polítics», els «incompetents», que, quan arriben als centres de poder, el que fan és «elegir altres mals polítics» per nodrir el sistema, creant així «un bucle sense fi basat en l’amiguisme, el nepotisme, els favors o les portes giratòries». I tot i que, a parer seu, tot això és evident per a tothom, es demana «per què ningú fa res?» i conclou que cal reaccionar.