COI, la gran empresa
Segons la pàgina web de l'empresa multinacional, dedica el 90% dels ingressos a finançar l'esport per tot el món a través dels comitès olímpics nacionals. Clar que no hi ha manera de comprovar si és cert o no. Si ho fos, encara haurien quedat durant el període 2009-2012 800 milions de beneficis per a les arques de l'entitat privada formada per 99 persones. No és poc.L'amor del COI pels diners arriba a no voler retribuir els atletes -els quals com a màxim, reben diners per medalles, sempre de fons ad hoc que provenen dels Governs respectius- i els impedeix lluir publicitat. Tot per a ell. Contracta amb una sèrie de grans marques comercials que són les que patrocinen en exclusiva l'esdeveniment. A Londres'12 foren Coca-cola, Acer, Atos, Dow, General Electric, McDonald's, Omega, Panasonic, Procter&Gamble, Samsung i VISA.
Ruïna
Si el COI és la cara de la fortuna dels Jocs Olímpics, les habitualment ruïnoses inversions a les seus en són la creu. Excepte el cas ja citat, el de Los Ángeles'84, que va obtenir beneficis, tota la resta de Jocs han tingut importants dèficits econòmics. Només un de tots els deficitaris, Barcelona'92, va saber convertir la pèrdua en guany social i de país. La ciutat va canviar de dalt a baix gràcies a l'esdeveniment. Un exemple que ha estat el nord d'actuació per a les seus posteriors, però que ningú no ha tornat aconseguir, si bé Sidney'00 s'hi acostà.
El cost en inversió pública d'uns Jocs és impossible de recuperar. Tot i així, els ajuntaments i els governs no es mostren gens impressionats per les xifres astronòmiques que hi inverteixen, i sovint hi tuden. Els governen polítics i per a ells es tracta de gaudir de dues setmanes de glòria internacional. Ni tan sols els importa que la inversió inicial que asseguren que bastarà sempre tingui una desviació a l'alça que de mitjana ha estat del 180% entre 1960 i 2012, segons l'estudi de l'Escola de Negocis Said d'Oxford publicat el 2013. Però res de tot això preocupa a qui aspira a organitzar un esdeveniment així.
A cada convocatòria del COI s'hi presenten almenys una dotzena de ciutats. L'únic que els interessa són les dues setmanes de glòria a través de la televisió, a pesar que sovint sigui a costa d'endeutar el país durant dècades. La poderosa Xina es gastà en els Jocs de Pequín de 2008 la mòdica quantitat de 40.000 milions que generaren un dèficit que no acabarà de pagar fins a prop de 2040. Tot val per ser l'amfitrió olímpic. I això que la història demostra que no només es tracta d'una despesa enorme sinó que part de les infraestructures que es construeixen no tornen servir mai més per a res.
El Gran Auditori Olímpic de Los Ángeles de 1932 és avui una seu religiosa; la Vila Olímpica de Berlín de 1936 està abandonada; el centre aquàtic de Hèlsinki de 1952 fa dècades que no té gens d'aigua ni de res ja que també està abandonat; l'estació de tren construïda per anar a l'estadi olímpic de Munic de 1972 es va derruir... Són exemples antics, però també n'hi ha de més impactants i recents, entre tots els quals destaca el d'Atenes'04. Es varen vendre com els Jocs que, imitant els de Barcelona, posarien la ciutat i el país a l'agenda internacional de milions de turistes nous. Havien de ser la millor inversió possible per a Grècia. Encara ara es discuteix la quantitat de diners públics que s'hi enterrà; però, segons publicà la BBC el 2014, en ocasió del desè aniversari, fou superior als 14.000 milions. Allò que no està subjecte a discussió és que el 2002 el país tenia un deute de 182.000 milions i l'incrementà a 201.000 milions el 2004. No només fou per als Jocs, però ajudaren força el país a entrar en el pou.
Tampoc hi ha dubtes sobre el que va passar amb la majoria de les infraestructures olímpiques que tan cares foren de construir: el centre aquàtic per a les proves de natació, un estany per a la navegació, l'estadi olímpic, un camp d'hoquei, un de voleibol, un poliesportiu cobert... estan sense ús perquè el manteniment és massa car per a les arques públiques, amb el resultat que s'estan perdent, abandonades en un país que té altres prioritats econòmiques.
Els Jocs Olímpics, en fi, donen fama a uns quants atletes, deutes als països que els organitzen, a alguns fins i tot els poden ajudar a entrar en una profunda crisi, com passà amb Grècia, deixen sovint instal·lacions sense ús posterior però sempre suposen ingents quantitats de diners per a l'obscur, ric i molt privat Comitè Olímpic Internacional.
Si vols gaudir de reportatges com aquest abans que ningú, subscriu-t'hi!